Timbre (acústica)

Espectrograma d'un concorde tocat en la guitarra. Ademés de les pròpies notes del concorde, el espectrograma nos permet vore els seus harmònics, que determinaran el seu timbre.

El timbre és una qualitat que caracterisa al sò. Depén de la cantitat d'harmònics que tinga un sò i de l'intensitat de cada u d'ells. Es tracta d'una de les qualitats essencials del sò junt en el to, la duració i l'intensitat.

Composició dels sons

Els sons que escoltem són complexos, és dir, estan composts per vàries ones simultànees, encara que nosatres les percebem com una sola. En el moviment vibratorio generador del sò intervenen, simultàneament, d'una part, un moviment vibratorio principal, i d'una atra, un o més moviments vibratorios secundaris. En el llenguage, el to fonamental de cada sò és el que produïxen les vibracions de les cordes vocals i els tons secundaris resulten de les resonàncies que aquell produïx en les cavitats formades en el canal vocal d'acort en la posició dels òrguens articuladores. A cada cavitat o ressonador, segons la seua forma i volum, li correspon una nota d'una altura determinada. En este conjunt sonor de to fonamental i tons secundaris, el ressonador predominant és el que determina el timbre o matís característic de cada sò.

Es parla de timbre en funció d'aquella qualitat que permet diferenciar un sò d'un atre, siga este musical o no. Algunes definicions es referixen al timbre com una qualitat o paràmetro més del sò, equiparable a la freqüència (to), amplitut (intensitat) i duració. Pero en realitat no es tracta d'un paràmetro en sí mateix sino de la combinació de varis, entre els que podem mencionar com a determinants a:

• l'espectre: distribució de l'energia en funció dels parcials (harmònics o inharmònics) d'un sò complex.
• l'envolvente dinàmica: variació de l'amplitut en el temps.
• La formante: el pico d'intensitat o concentració energètica en una determinada freqüència en l'espectre d'un sò.

El timbre com a criteri d'identitat

Vore també: Timbre (vora)

A través del timbre som capaços de diferenciar, dos sons d'igual freqüència fonamental o to, i intensitat.

Un la de 440 Hz emés per una flauta és distint del la que emet una trompeta encara que estiguen tocant la mateixa nota, perque tenen distints harmònics. En la flauta, els harmònics són menuts en comparació a la fonamental mentres que en la trompeta els harmònics tenen una amplitut relativa major, per això la flauta té un sò suau, mentres que la trompeta té un sò estrident.

Físicament, el timbre és la qualitat que conferixen al sò els harmònics que acompanyen a la freqüència fonamental. Estos harmònics generen variacions en l'ona sinusoidal base.

Els sons simples o tons purs són ones sinusoidals d'una freqüència determinada. No obstant, en la naturalea, no existix eixe sò pur, lliure d'harmònics.

El teorema de Fourier demostra que qualsevol forma d'ona periòdica pot descompondre's en una série d'ones (harmònics) que té una freqüència que és múltiple de la freqüència de l'ona original (freqüència fonamental). Aixina, els harmònics són múltiples de la freqüència fonamental, a la que acompanyen.

El timbre ve determinat per la cantitat i intensitat d'estos harmònics. A voltes, com en el cas del oboe, estos harmònics poden tindre una amplitut igual o superior a la forma d'ona fonamental.

Els harmònics varien segons la font, segons el tipo d'instrument, segons el disseny del propi instrument, i, inclús, segons la forma de tocar este instrument.

El timbre també és determinat per la envolvente d'amplitut del sò. La variació de l'amplitut en el temps determina una “envolvente d'ona”. Els sons del nostre entorn descriuen complexes variacions d'amplitut en el temps, pero en general s'acorda un esquema bàsic que representa els principals moments d'articulació de l'energia de l'ona, ells són:

1. Ataque (attack): el temps que li du a l'ona per a alcançar el punt màxim de la seua amplitut
2. Caiguda (decay): el temps que li du a l'ona per a passar del punt màxim d'amplitut fins a un estat d'energia estacionario.
3. Sosteniment (sustain): el temps en que l'amplitut de l'ona sonora permaneix estacionaria.
4. Lliberació (release): el temps que li du a l'ona per a passar del final del seu periodo estacionario fins al punt de la seua extinció. L'eixemple clàssic de lliberació correspon al moment en que s'alça el dit de la tecla d'un piano i el sò es dissipa ràpidament.

Estes quatre etapes no sempre estan presents en tots els objectes sonors. En gran part d'ells l'esquema es complica notòriament.

Vore també

• Teoria musical
• Duració musical
• Intensitat musical

Referències

• De Vaig Candar, Roland: Nou diccionari de la música vol. I i II. Grasindo, 2002.
• De Pedro, Dionisio: Teoria completa de la música. Real musical, 1990.
• Grabner, Hermann: Teoria general de la música. Akal, 2001.
• Michels, Ulrich: Atles de música. Aliança, 2009 [1985].
• Pérez Gutiérrez, Mariano: Diccionari de la música i els músics vol. 1 2 i 3. Akal, 1985.
• Randel, Don Michael: The Harvard Dictionary of Music. Harvard University Press, 2003.
• Zamacois, Joaquín: Teoria de la música. Idea, 2002 [1949].