Anar al contingut

Xenobot

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Archiu:A xenobot in simulation and reality.png
Un xenobot (a la dreta) i un disseny d'este (a l'esquerra).

Un xenobot és una entitat biològica sintètica creada a partir de cèlules d'embrions de l'espècie Xenopus laevis,[1] dissenyada a partir d'una supercomputadora especialisada en determinar configuracions de la seua estructura per a dotar-la de propietats específiques que els permeten tindre comportaments programats. Varen ser ideades per investigadors de l'Universitat de Vermont i l'Universitat de Tufts, els qui varen publicar un estudi sobre l'organisme en giner de 2020.[2]

No són un robot tradicional, una manera de descriure'ls és que s'assemblen a una chicoteta gota de carn color rosa en moviment, i els investigadors diuen que estos xenobots poden conseguir coses que els robots tradicionals no poden fer, perque els robots tradicionals es degraden en el temps i poden causar danys a la salut i a l'ecologia, en canvi els xenobots són més ecològics i segurs per a la salut humana.

En atres paraules, es pot dir que un xenobot és un chicotet robot viu o biobot que va ser creat en material orgànic que té vida pròpia i que pot regenerar-se de manera autònoma, entre les seues capacitats destaquen que la seua forma i moviments poden ser programats en funció de les necessitats.

Poden usar-se per a netejar rebujos radiactius, recolectar microplásticos dels oceans, transportar medicaments dins del cos humà i inclús són capaços de viajar a les artèries per a raspar la placa.

Dissenye

[editar | editar còdic]

Investigadors nortamericans varen començar fent us d'un algoritme evolutiu per a crear dissenys que pogueren prendre estos menuts robots. Açò ho varen conseguir en ajuda de la supercomputadora Deep Green de l'universitat de Vermont. Posteriorment varen aplicar regles bàsiques de biofísica per a establir que podien fer les cèlules de la pell o cardíaques. Despuix varen transferir estos dissenys a la vida, primer recolectaven cèlules mare collides dels embrions de granotes africanes despuix les varen separar en cèlules individuals i les varen deixar incubar, despuix estes cèlules varen ser tallades i unides copiant els models conseguits en la supercomputadora i les cèlules varen començar a treballar juntes.

A diferència dels robots tradicionals, els xenobots no estan fabricats en materials pesats, sino en material viu, la qual cosa és una ventaja perque són completament biodegradables i quan terminen el seu treball, despuix de 7 dies solament són cèlules mortes de la pell, per lo que poden destruir-se sense causar dany al mig ambient, també, una atra de les seues ventages és que si estos menuts robots sofrixen algun tipo de dany són capaços de reparar-se per sí mateixos, varen fer un experiment tallant a un dels xenobots casi per la mitat i va tornar a unir-se i una volta unit va continuar el seu treball.

Recentment el mateix grup de científics ha presentat una nova generació de xenobots, cridada Xenobots 2.0, els quals són una versió millorada dels Xenobots 1.0. De la mateixa manera que els seus antecessors, els xenobots 2.0 poden treballar en conjunt i curar-se a sí mateixos, la novetat que esta nova generació és que tenen la capacitat de tancar major part d'una laceración severa de llarga llongitut a la mitat de la seua gruixa cinc minuts despuix de la lesió, també són més ràpits, poden navegar per diferents entorns i viuen més temps que els seus antecessors, pero lo més important és que poden registrar informació sobre el seu entorn, lo que deixa vore la seua gran capacitat de memòria registrable.

Característiques

[editar | editar còdic]

Els xenobots estan formats per cèlules cutànees que formen una matriu i cèlules cardíaques,[2] organisades en base en un algoritme evolutiu que genere formes de vida viables.[3] Tenen un ample inferior a 1 mm, són capaços de desplaçar-se usant les cèlules cardíaques i poden reparar el seu teixit si este és danyat. Poden viure vàries semanes en condicions apropiades, i posseïxen una reserva de nutrients que els permet viure una semana en absència d'aliment. No poden reproduir-se ni evolucionar.[1]

Es creu que tenen potencials aplicacions en disciplines com la salut, la biologia i l'ecologia.[1][2]


Referències

[editar | editar còdic]