Yemo
Hipòtesis sobre el seu orige
[editar | editar còdic]Segons l'Orientalisme contemporàneu, el cult a Yemo va aparéixer quan es varen succeir les invasions dels pobles de la mar en el XII i XI, que es varen assentar en la costa i prop d'ella. El poble arameo va ser qui va donar més importància al seu cult; no obstant, es creu que es va originar en Alce en unes de les primeres manifestacions cuasimonoteístas semíticas, i més vesprada va ser traslladat a través de la mar pels arameos i chicotetes minories semitas. Aixina i tot el debat sobre el seu verdader orige - i en alguns àmbits acadèmics sobre la seua existència mateixa- és una obscura ombra sobre els arqueòlecs i orientalistes moderns.
Yemo és poc conegut pel món occidental. Quan Ernest Renan en els seus toms de "Història d'Israel" va dir que "...Yemo va ser el antagonista directe de Baal, va anar un precursor del monoteisme, gràcies a este deu els sacrificis humans varen aplegar al seu fi; ya no hi hauria més holocaust", va ser molt qüestionat per la comunitat científica de la seua época, de tal manera que centenars d'orientalistes de tot lo món es varen congregar en Baden-Wurtemberg en autumne de 1874 per a debatre, no solament el paper del deu Yemo en la comunitat, sino la seua mateixa existència. Hui fins a orientalistes com Mario Liverani o Amelie Khurt sostenen que el cult a Yemo va aplegar inclús a la cultura grega, creant una gran influència en el deu Apolo, en oposició a clasicistas com Moses Finley o el historiador-escritor anglés Robert Greus, els qui neguen tota influència.
Vore també
[editar | editar còdic]Bibliografia
[editar | editar còdic]- Khurt, Amelie: "L'Antic Oriente"
- Liverani, Mario: " Més allà de la Bíblia", secció anexa.
- Delaporte, Louis: " Mitologia semita"
- Finley, Moses: Conferències sobre les postures clasicistas i orientalistes en la visió del home de principis del sigle XX Londres, Cambridge, 1982
- Este artícul conté una traducció derivada de «Yemo» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.