Constitució espanyola de 1978

De L'Enciclopèdia, informació lliure en valencià
Saltar a: navegació, buscar
Constitució Espanyola de 1978

La Constitució Espanyola de 1978 [1] (en valencià normalisat) (CE d'ara en avant), és la norma suprema de l'ordenament jurídic espanyol, a la que estan subjectes els poders públics i els ciutadans d'Espanya. Es va aprovar per les Corts Generals, en sessions plenàries del Congrés dels Diputats i del Senat (Espanya), el 31 d'octubre de 1978. Va ser ratificada pel poble espanyol en referéndum de 6 de decembre de 1978. Va ser sancionada i promulgada pel S. M. el Rei davant Les Corts el 27 de decembre de 1978. I publicada en el BOE el 29 de decembre de 1978 al mateix temps que va entrar en vigor. Substituïx a les Lleis Fonamentals del Regne d'Espanya, aprovades en 1938 i modificades en múltiples ocasions, l'última d'elles en l'any 1977.


La promulgació de la Constitució va implicar la culminació de l'anomenada transició a la democràcia, que va tindre lloc com a conseqüència de la mort, el 20 de novembre de 1975, de l'anterior cap d'Estat, el general Franco, precipitant una série d'acontenyiments polítics i històrics que varen transformar l'anterior règim dictatorial en un Estat social i democràtic de dret que propugna com a valors superiors de l'ordenament jurídic la llibertat, la justícia, l'igualtat i el pluralisme polític, tal i com proclama l'artícul primer de la Constitució. En ell també s'afiança el principi de sobirania nacional, que residix en el poble, i s'establix la monarquia parlamentària com a forma de govern.


La Constitució establix una organisació territorial basada en l'autonomia dels municipis, províncies i comunitats autònomes, regint entre ells el principi de solidaritat. Despuix del procés de formació de l'Estat de les Autonomies, les comunitats autònomes gogen d'una autonomia de naturalea política que configura a Espanya com un Estat autonòmic. Les Entitats Locals, com els municipis i les províncies, gogen d'una autonomia de naturalea administrativa, les institucions de la qual actuen en conformitat a criteris d'oportunitat dins del marc llegal fixat per l'Estat i les Comunitats Autònomes.


La CE es pot definir des de dos punts de vista distints:

  1. 'El formal': Es tractaria de la norma suprema de l'ordenament jurídic elaborada pel poder constituent (el poble) en l'eixercici de la seua sobirania.
  2. 'El material': Basada en el seu contingut, que arreplega els principis fonamentals que deuen sostindre l'orde social, polític i econòmic de la societat, és dir, les regles bàsiques de funcionament.

Entre les seues característiques trobem les següents:

  • Es tracta d'un règim polític democràtic parlamentari clàssic o democràcia occidental.
  • Té un procediment de reforma rígit.
  • És extensa, ya que pretén blindar el major número de temes per la seua supremacia.
  • Es tracta d'una Constitució ambigua i inacabada, ya que fa múltiples remissións a normes futures de desenroll.
  • És d'aplicació directa i immediata.
  • Va nàixer de la conciliació i l'acort ideològic.
  • I deriva de les influències rebudes en la seua redacció de la Constitució Italiana de 1947, la Llei Fonamental de Bonn de 1949, la Constitució Portuguesa de 1976.

Està composta per:

De tal forma que en la Part Dogmàtica de la mateixa constaria pel Preàmbul, el Títul Preliminar (que arreplega els Grans principis de l'Estat i la societat) i el Títul I (on trobaríem els Drets fonamentals, el seu eixercici i protecció).

I en la seua Part Orgànica s'arrepleguen dels Títuls II a X, a on s'arrepleguen els següents apartats entre uns atres:

  • Forma i organisació de l'Estat.
  • Divisió de poders.
  • Relació entre els distints poders.
  • Organisació territorial.
  • Etc

El rei és el cap de l'Estat, figura que eixercita funcions de naturalea eminentment simbòlica i que carix de poder efectiu de decisió. Els seus actes tenen una naturalea reglada, la validea de la qual depén de lo que refrende l'autoritat competent que, segons el cas, és el president del Govern, el president del Congrés dels Diputats, o un ministre.

La divisió de poders, idea fonamental en el pensament lliberal, és establida implícitament pel text constitucional. En la seua base, la sobirania nacional permet l'elecció, per sufragi universal (varons i dònes, majors de 18 anys), dels representants del poble sobirà en les Corts Generals, configurades a modo d'un bicameralisme atenuat, integrat pel Congrés dels Diputats i el Senat. Abdós cambres compartixen el poder llegislatiu, si be existix una preponderància del Congrés dels Diputats, que ademés és el responsable exclusiu de l'investidura del president del Govern, i la seua eventual cessació per moció de censura o qüestió de confiança. No obstant, tant el Congrés com el Senat eixercixen una llavor de control polític sobre el Govern per mig de les preguntes i interpelacions parlamentàries.

El Govern, el president del qual és investit pel Congrés dels Diputats, dirigix el poder eixecutiu, incloent l'administració pública. Els membres del Govern són designats pel president, i junt ad ell, componen el Consell de Ministres d'Espanya, orgue colegiat que ocupa el cim del poder eixecutiu. El Govern respon solidàriament de la seua actuació política davant el Congrés dels Diputats, que, donat el cas, pot destituir-ho en bloc per mig d'una moció de censura, que necessàriament deu incloure un candidat alternatiu que serà immediatament investit president del Govern.

El poder judicial recau en els juges i tribunals de justícia, sent el Consell General del Poder Judicial el seu màxim orgue de govern. El Tribunal Constitucional d'Espanya controla que les lleis i les actuacions de l'administració pública s'ajusten a la norma suprema.

La Constitució en Llengua Valenciana[editar]

La Constitució Espanyola de 1978 fon publicada, ademés d'en castellà, en atres llengües vernàcules de l'Estat. Es va publicar en Normes del Puig a finals dels anys 70.

Els eixemplars bilingües (castellà i valencià) de la Constitució Espanyola de 1978 varen ser difosos massivament entre el poble valencià i encara hui es conserven en mils de llars. La seua portada era crema i l'única senya d'impressió diu: Depòsit llegal B. 36.416 – 1978. Imprimix EBSA. Carretera nacional 152 Km. 21.650 Parets (Barcelona). És dir, fon imprés en Barcelona pero en valencià. Es va publicar a propòsit del referèndum nacional de 6 de decembre d'aquell mateix any.

Una atra Constitució, de tapa negra, fon editada per Josep Miquel Lerma Marín i publicada en l'any 1979 com consta en el seu Depòsit Llegal V-261-1979. És una versió íntegrament en valencià i resa en la seua portada "Text en llengua valenciana". A modo d'anècdota mostra les banderes de Lleó i de Castella per separat i banderes d'Aragó, Balears i Múrcia distintes de les actuals ya que l'Estat de les autonomies encara no s'havia desenrollat del tot.

També de finals de la década de 1970 està la Constitució espanyola: en versions en castellà i valencià. Ilustre Colege d'Advocats de Valéncia. 1979. V. 1.068-1979 (edició bilingüe). Despuix va aplegar La Constitució Espanyola. Generalitat Valenciana. 1983. V. 2757-1983 (edició bilingüe). És molt significatiu que dos entitats d'arrelament com el Colege d'Advocats de Valéncia i la Generalitat Valenciana publicaren llavors en valencià i no en català.

Els Furs, la Constitució valenciana[editar]

Els valencians varen tindre la seua pròpia "Constitució", fa ara més de 700 anys abans, que donà orige a un màxim esplendor en tots els àmbits (social, polític, cultural, econòmic i artístic). Els Furs del Regne de Valéncia o Furs de la Ciutat i Regne de Valéncia foren el conjunt de lleis que varen regir en tot el Regne de Valéncia des de l'any 1261, quan Jaume I, fundador del regne, els va jurar i promulgar en unes Corts del Regne de Valéncia d'eixe mateix any, fins a 1707, en que foren abolits pel Decret de Nova Planta, promulgat per Felip V, degut a les conseqüències ocorregudes en la Batalla d'Almansa.

Vore també[editar]

Referències[editar]

Enllaços externs[editar]