Diferència entre les revisions de "Rafael Lapesa" - L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Llínea 37:

En [[1982]] fon nomenat acadèmic de l'Història, pero va retardar pronunciar el seu discurs d'ingrés durant catorze anys a causa de la malaltia de la seua esposa, fins que ho va fer en [[1996]].

Escrigué una ''Història de la llengua espanyola'' ([[1942]]) que fon molt reeditada des de fa décades, i importants llibres sobre la matèria com els seus ''Estudis d'història llingüística espanyola'' ([[1985]]) i ''L'espanyol modern i contemporàneu'' ([[1996]]). Es va interessar sobretot en el desenroll de la sintaxis històrica espanyola conciliant la tradició positivista de la neogramàtica i l'estilística de [[Charles Bally|Bally]] en l'estructuralisme, llavors en auge.

Publicà ademés numerosos artículs en les revistes especialisades, reunits en les casi mil pàgines dels dos toms de ''Estudis de morfosintaxis històrica de l'espanyol'' editats per Rafael Cano i María Teresa Echenique ([[2000]]).

Concebí les orientacions metodològiques i participà en el monumental ''Diccionari històric de la llengua espanyola'', començat en el Seminari de Lexicografia de la [[Real Acadèmia Espanyola]] i que es va encarregar d'impulsar. Les seues aportacions a l'estilística foren també notables a través dels treballs continguts en ''De l'Edat Mija als nostres dies'' ([[1967]]), ''La trayectòria poètica de Garcilaso'' ([[1948]], tercera edició molt ampliada en [[1968]]), ''Poetes i prosistes d'ahir i de hui'' ([[1977]]), ''D'Ayala a Ayala'' ([[1988]]), ''De Berceo a Guillén: estudis lliteraris'' ([[1997]]), etc... Se li deuen més de doscentes obres, puix no en va posà en el seu despaig la següent màxima: "Deu beneïxca a qui no em faça perdre el temps". Eixa placa despuix de la seua mort passà al despaig d'un dels seus discípuls, el fallit catedràtic de l'Universitat de Sevilla [[Manuel Ariza Viguera]].

(Secció per completar)

@@ Llínea 37: / Llínea 37: @@
 En [[1982]] fon nomenat acadèmic de l'Història, pero va retardar pronunciar el seu discurs d'ingrés durant catorze anys a causa de la malaltia de la seua esposa, fins que ho va fer en [[1996]].
+Escrigué una ''Història de la llengua espanyola'' ([[1942]]) que fon molt reeditada des de fa décades, i importants llibres sobre la matèria com els seus ''Estudis d'història llingüística espanyola'' ([[1985]]) i ''L'espanyol modern i contemporàneu'' ([[1996]]). Es va interessar sobretot en el desenroll de la sintaxis històrica espanyola conciliant la tradició positivista de la neogramàtica i l'estilística de [[Charles Bally|Bally]] en l'estructuralisme, llavors en auge.
+Publicà ademés numerosos artículs en les revistes especialisades, reunits en les casi mil pàgines dels dos toms de ''Estudis de morfosintaxis històrica de l'espanyol'' editats per Rafael Cano i María Teresa Echenique ([[2000]]).
+Concebí les orientacions metodològiques i participà en el monumental ''Diccionari històric de la llengua espanyola'', començat en el Seminari de Lexicografia de la [[Real Acadèmia Espanyola]] i que es va encarregar d'impulsar. Les seues aportacions a l'estilística foren també notables a través dels treballs continguts en ''De l'Edat Mija als nostres dies'' ([[1967]]), ''La trayectòria poètica de Garcilaso'' ([[1948]], tercera edició molt ampliada en [[1968]]), ''Poetes i prosistes d'ahir i de hui'' ([[1977]]), ''D'Ayala a Ayala'' ([[1988]]), ''De Berceo a Guillén: estudis lliteraris'' ([[1997]]), etc... Se li deuen més de doscentes obres, puix no en va posà en el seu despaig la següent màxima: "Deu beneïxca a qui no em faça perdre el temps". Eixa placa despuix de la seua mort passà al despaig d'un dels seus discípuls, el fallit catedràtic de l'Universitat de Sevilla [[Manuel Ariza Viguera]].
 (Secció per completar)