José Gimeno Martínez

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Revisió de 10:58 14 maig 2024 per Xavier (Discussió | contribucions) (→‎Referències)
(difs.) ← Revisió anterior | Revisió actual (difs.) | Revisió següent → (difs.)
Anar a la navegació Anar a la busca
José Gimeno Martínez
Ceramista Jose Gimeno Martinez.jpg
Nacionalitat: Espanyola
Ocupació: Ceramiste
Naiximent: 1889
Lloc de naiximent: Manises, Regne de Valéncia, Espanya
Defunció: 1967
Lloc de defunció: Manises, Regne de Valéncia, Espanya

José Gimeno Martínez (Manises, 1889 - † 1967) fon un mestre ceramiste valencià.

Biografia

José Gimeno naix en la localitat valenciana de Manises, en la comarca de l'Horta, en el si d'una família que fabrica artesanalment peces de ceràmica (escurada). La modèstia dels seus orígens no li impedix accedir als estudis; aixina, quan conta en a soles 13 anys, inicia la seua formació acadèmica de dibuixant i pintor en l'Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles en la capital valenciana, i també la de ceramiste en l'Escola Practica de Ceràmica de Manises, baix la direcció de Muñoz Dueñas, compatibilisant les practiques ajudant en el taller familiar.

A l'edat de 19 anys assumix la direcció artística de la fàbrica d'escurada de Juan Bautista Cabedo “La Rosa”, una de les més prestigioses de Manises. Treballà en posterioritat per a la fabrica de taulells de Francisco Lahuerta, en la qual realisà algunes obres que firma, i que encara es conserven: el ròtul publicitari de la pròpia fabrica (actualment en el Museu de Ceràmica de Manises) i un calvari per al Mont Carmel en Palestina.

En l'any 1925, becat per l'Estat, realisa un viage a Paris, a l'Exposició Internacional d'Arts Decoratives i Industrials Modernes, i visita diferents museus parisins (Museu Cluny, Manufacture Nationale de Sèvres i el d'Arts Decoratives), en els quals descobrix l'importància històrica de la ceràmica de Manises. A partir d'este moment pren la decisió de dedicar-se a la reproducció de peces de la ceràmica tradicional valenciana dels sigles XVIII i XIX, lo qual es fa realitat en el moment en que es fa càrrec del taller familiar –en la década dels anys 20–. D'allí eixiran peces pròpies de la taulelleria d'eixos sigles.

El reconeiximent al seu treball arriba pronte i es el destinatari d'importants encàrrecs per a la restauració en edificis notables; es el cas, entre uns atres, del Palau de la Generalitat, a on s'ocuparà dels paviments de la Sala Daurada, com també del del Saló d'Embaixadors en el Palau Comtal de Cocentaina. Es obra seua el socul de la capella de l'Universitat de Valéncia i el panel de la Mare de Deu dels Desamparats de la Basílica de Valéncia.

Premis

També arriben els premis i distincions entre els anys 50 i 60, sent mereixedor, entre uns atres, d'alguns tan destacats com la Medalla d'Or en vàries exposicions nacionals (1943 i 1952), la Primera Medalla en Montecarlo (1953), la Medalla commemorativa de la Fira Mostrari Internacional de Valéncia (1963) –event en el que participava regularment–, o el d'Artesà Eixemplar d'Espanya (1966), títul concedit pel Govern. Ya, despuix de mort, en 1969 la seua localitat li dedicà un monument en l'avinguda més important, una escultura de figura completa, realisada en bronze per Octavi Vicent, i també un carrer. També la ciutat de Valéncia li dedicà una plaça, en el barri de Malilla, en l'any 1970.

Obrador

El seu obrador, l'empresa La Ceràmica Valenciana, tingué continuïtat, primer en els seus fills, Manuel i Vicente, i actualment en els seus nets, Vicente i Maria José. S'han mantés fidels a la llínea d'elaboració de ceràmica artesanal iniciada per Josep Gimeno, millorant inclús alguna de les seues tècniques, adaptant-se, per supost, als temps. La diversificació de la producció ha segut un factor important en el desenroll de l'empresa, que produïx taulells destinats a la construcció i decoració de reproduccions de ceràmica popular valenciana, peces de decoració i també de restauració i reposició de materials en obres de rehabilitació o proyectes de decoració personalisada.

Destaquen dos importants llínees de producció, com són la reedició de socarrats (“socarrat.net”) i de coleccions de disseny (“Sagen Ceramics”). També en esta etapa més actual goja d'importants reconeiximents i distincions, com ara el Premi a la Qualitat i Disseny (1994, 1997 i 2000), el Premi Alfa d'Or (1980, 2000 i 2002) o el Premi NOVA 2006 de la Generalitat Valenciana, entre uns atres.

Vore també

Referències

Bibliografia

  • Llorens Artiguas, J. Cerámica popular española. Editorial Blume, 1970
  • Pinedo, Concepción; Vizcaino, Eugenia. La Cerámica valenciana en la historia. Editorial Everest, 1977, ISBN 8424128419, ISBN 978-8424128418

Enllaços externs

Commons