G. E. Moore

George Edward Moore OM FBA (4 de novembre de 1873 - † 24 d'octubre de 1958) fon un filòsof anglés que, junt en Bertrand Russell, Ludwig Wittgenstein i anteriorment Gottlob Frege, es va contar entre els iniciadors de la filosofia analítica. Ell i Russell començaren a restar importància a l'idealisme, llavors predominant entre els filòsofs britànics, i es varen fer coneguts per defendre conceptes del sentit comú i per les seues contribucions a l'ètica, l'epistemologia i la metafísica. Es dia que posseïa una "personalitat i caràcter moral excepcionals". Ray Monk ho va calificar com "el filòsof més venerat de la seua época".

Com a professor de Filosofia en l'Universitat de Cambridge, exercí influència pero es va mantindre al marge del Grup de Bloomsbury, un conjunt informal d'intelectuals. Va ser editor de la revista Mind. Fon membre dels Apòstols de Cambridge entre els anys 1894 i 1901, acadèmic de la British Academy des de 1918, i va presidir el Cambridge University Moral Sciences Club entre 1912 i 1944. Humaniste convençut, va presidir la British Ethical Union (actualment Humanists UK) durant el periodo de 1935 a 1936.

Biografia

George Edward Moore naixqué en Upper Norwood, al surest de Londres, el 4 de novembre de 1873. Fon el tercer de sèt fills de Daniel Moore, mege, i Henrietta Sturge. El seu yayo fon l'escritor George Moore. El seu germà major, Thomas Sturge Moore, va ser poeta, escritor i gravador.

Va rebre la seua educació en Dulwich College i, en l'any 1892, començà els seus estudis en el Trinity College de Cambridge, a on es formà en estudis clàssiques i ciències morals. Obtingué una doble primera classe en els exàmens del tripos. En 1898 fon nomenat Fellow del Trinity i més tart ocupà el càrrec de Professor de Filosofia Mental i Llògica en l'Universitat de Cambridge entre els anys 1925 i 1939.

Hui en dia, Moore és conegut principalment per la seua defensa del no-naturalisme ètic, el seu émfasis en el sentit comú com a método filosòfic i per la paradoxa que du el seu nom. Fon admirat i influït també per atres filòsofs i per alguns membres del Grup de Bloomsbury. Pero, a diferència del seu colega i admirador Bertrand Russell —qui durant alguns anys considerà que Moore encarnava el seu "ideal de geni"—, actualment és poc conegut fora de l'àmbit acadèmic. Els ensajos de Moore són reconeguts per la seua claritat, estil mesurat i pel tractament metòdic i pacient dels problemes filosòfics. Fon crític en la filosofia moderna per la seua falta d'alvanços, que considerava un marcat contrast en el progrés espectacular de les ciències naturals des de la Renaixença. Entre les seues obres més célebres es troben Principia Ethica i els seus ensajos “La refutació de l'idealisme”, “Una defensa del sentit comú” i “Una prova del món extern”.

Moore fon un membre important i admirat del reservat grup dels Apòstols de Cambridge, un círcul de discussió format per membres de l'èlit intelectual britànica. En aquell moment, un atre integrant, Bertrand Russell, de 22 anys, va escriure: “Casi ho venere com si fora un deu. Mai he sentit una admiració tan desmesurada per ningú”, i més tart afirmaria que “durant alguns anys va encarnar el meu ideal de geni. En aquells dies era bell i prim, en una expressió casi inspirada, tan profundament apassionada com la de Spinoza”.

Entre 1918 i 1919, Moore fon president de la Societat Aristotèlica, un grup dedicat a l'estudi sistemàtic de la filosofia, el seu desenroll històric, els seus métodos i problemes. En l'any 1951 fon nomenat membre de l'Orde al Mèrit, distinció que li fon otorgada en el Palau de Buckingham pel rei Jorge VI. Despuix de conversar en el monarca, Moore tornà al coche a on ho esperava la seua esposa i li va dir: “¿Saps que el rei mai havia sentit parlar de Wittgenstein?”

Moore muigué en Anglaterra, en l'Evelyn Nursing Home, el 24 d'octubre de 1958. Fon incinerat en el Crematori de Cambridge el 28 d'octubre de 1958 i les seues cendres foren inhumades en el cementeri Parish of the Ascension Burial Ground de la ciutat. La seua esposa, Dorothy Ely (1892–1977), també fon soterrada allí. Junts tingueren dos fills: el poeta Nicholas Moore i el compositor Timothy Moore.

Filosofia

Ètica

La seua influent obra Principia Ethica fon una de les principals fonts d'inspiració per a la reacció contra el naturalisme ètic (vejau el no-naturalisme ètic) i és en part responsable de l'interés per la metaética que va caracterisar al pensament filosòfic del sigle XX.

Falàcia naturalista

Moore afirmà que els arguments filosòfics poden patir una confusió entre l'us d'un terme en un argument particular i la definició d'eixe terme (en tots els arguments). A esta confusió la va denominar la falàcia naturalista. Per eixemple, un argument ètic pot sostindre que si un objecte posseïx certes propietats, llavors eixe objecte és “bo”. Un hedoniste podria argumentar que els objectes “plaenters” són objectes “bons”. Atres teòrics podrien sostindre que les coses “complexes” són coses “bones”. Moore sosté que, inclús si tals arguments foren correctes, no proporcionen definicions del terme “bo”. La propietat de la “bondat” no pot definir-se. Solament pot mostrar-se i aprehendre's. Qualsevol intent de definir-la (X és bo si posseïx la propietat I) simplement traslladarà el problema (¿Per qué l'I-itat és bona en primer lloc?).

Argument de la qüestió oberta

L'argument de Moore sobre la indefinibilitat de “bo” (i, per tant, sobre la falàcia que implica la “falàcia naturalista”) sol denominar-se l'argument de la qüestió oberta; es presenta en el §13 de Principia Ethica. Este argument tracta sobre la naturalea d'afirmacions com “Tot lo que és plaenter també és bo” i la possibilitat de formular preguntes com “¿És bo que x siga plaenter?”. Segons Moore, estes preguntes estan obertes i dites afirmacions són significatives; i seguiran sent-ho sense importar qué se substituïxca per “plaer”. Moore conclou d'açò que qualsevol anàlisis del valor està condenat al fracàs. En atres paraules, si el valor poguera analisar-se, llavors tals preguntes i afirmacions serien trivials i evidents. Ya que no ho són en absolut, el valor deu ser indefinible.

Els crítics dels arguments de Moore a voltes sostenen que ell està apelant a problemes generals sobre l'anàlisis (cf. la paradoxa de l'anàlisis), en lloc de revelar alguna cosa especial sobre el valor. L'argument depén clarament de la suposició de que, si “bo” fora definible, seria una veritat analítica sobre “bo”, una suposició que molts realistes morals contemporàneus com Richard Boyd i Peter Railton rebugen. Atres respostes apelen a la distinció fregeana entre sentit i referència, admetent que els conceptes de valor són especials i sui generis, pero insistint que les propietats de valor no són més que propietats naturals (una estratègia similar a l'adoptada pels materialistes no reductius en la filosofia de la ment).

Lo bo com indefinible

Moore sostenia que la bondat no pot ser analisada en térmens de cap atra propietat. En Principia Ethica, escriu:

Pot ser cert que totes les coses que són bones també són alguna cosa més, aixina com és cert que totes les coses que són grogues produïxen un cert tipo de vibració en la llum. I és un fet que l'Ètica busca descobrir quins són eixes atres propietats que pertanyen a totes les coses que són bones. Pero massa filòsofs han cregut que, en nomenar eixes atres propietats, estaven en realitat definint lo bo; que eixes propietats, de fet, no eren simplement "atres", sino absolutament i completament idèntiques a la bondat. (Principia, § 10 ¶ 3)

Per lo tant, no podem definir "bo" explicant-ho en atres paraules. Solament podem senyalar una cosa o una acció i dir: "Això és bo". De manera similar, no podem descriure-li a una persona naixcuda completament cega qué és exactament el color groc. Solament podem mostrar-li a una persona en vista un tros de paper groc o un retall de tela groga i dir: "Això és groc".

Lo bo com una propietat no natural

Ademés de classificar lo "bo" com indefinible, Moore també destacà que es tracta d'una propietat no natural. Açò significa que no pot ser comprovada ni verificada empírica o científicament: no és analisable per mig de la "ciència natural".

Coneiximent moral

Moore va sostindre que, una volta descartats els arguments basats en la falàcia naturalista, les qüestions sobre la bondat intrínseca solament podien resoldre's apelant a lo que ell (seguint a Sidgwick) va denominar "intuïcions morals": proposicions evidents per sí mateixes que s'imponen al pensament moral, pero que no són susceptibles de prova ni refutació directa (Principia, § 45). Com a resultat d'esta postura, molts autors posteriors ho han descrit com a defensor de l'intuicionisme ètic. No obstant, Moore va voler distinguir les seues opinions de les que comunament es descrivien com "intuicionistes" en l'época en que s'escrigué Principia Ethica:

Per a expressar el fet de que les proposicions ètiques de la meua primera classe [proposicions sobre lo que és bo com a fi en sí mateixa] són incapaços de ser provades o refusades, he seguit en ocasions l'us de Sidgwick en cridar-les "intuïcions". Pero pregaria que s'observe que no soc un "intuicioniste" en el sentit ordinari del terme. El propi Sidgwick pareix no haver segut mai plenament conscient de l'enorme importància de la diferència que distinguix el seu intuicionisme de la doctrina comuna, que generalment ha segut denominada en eixe nom. El intuicionista pròpiament dit es distinguix per sostindre que les proposicions de la meua segona classe —proposicions que afirmen que certa acció és correcta o un deure— són incapaços de prova o refutació per mig de qualsevol investigació sobre els resultats de tals accions. Yo, pel contrari, estic tan interessat en sostindre que les proposicions d'este tipo no són "intuïcions", com en sostindre que les proposicions de la meua primera classe sí ho són. — G. I. Moore, Principia Ethica, Prefaci ¶ 5

Moore diferenciava la seua postura de la dels intuicionistes deontològics, ço és, els qui afirmaven que les "intuïcions" podien determinar qué accions eren correctes o exigides pel deure. Moore, com consecuencialiste, argumentava que els "deures" i les regles morals podien determinar-se investigant els efectes d'accions particulars o tipos d'accions (Principia, § 89), i que, per tant, eren qüestions d'investigació empírica més que objectes directes d'intuïció (Principia, § 90). Segons Moore, les "intuïcions" no revelaven la correcció o incorrecció d'accions específiques, sino únicament quines coses eren bones en sí mateixes, com a fins que deuen ser perseguits.

Interpretació asimètrica del valor

Algunes interpretacions del marc ètic de Moore sugerixen que este admet una asimetria entre el sofriment i la felicitat. Segons esta visió, l'importància moral de previndre o aliviar el sofriment intens podria ser major que la de promoure estats comparables de felicitat. En Principia Ethica, Moore destaca que “la consciència del dolor intens… pot sostindre's com un gran mal”, i contrasta açò en la significació moral més llimitada del plaer intens. Esta perspectiva ha segut utilisada per a respalar l'idea de que les millores en l'extrem negatiu de l'espectre experiencial tenen major pes axiològic que les millores equivalents en l'extrem positiu.

Acció correcta, deure i virtut

Moore sosté que les accions correctes són aquelles que produïxen el major be possible. La dificultat d'açò radica en el fet que les conseqüències de la majoria de les accions són massa complexes per a que pugam tindre-les en conte adequadament, especialment les conseqüències a llarc determini. Per això, Moore sugerix que la definició de deure es llimita a allò que generalment produïx millors resultats que les alternatives provables en un futur relativament propenc. Que una determinada regla d'acció constituïxca també un deure depén, en certa mida, de les condicions de la societat corresponent, encara que els deures coincidixen en gran part en lo que recomana el sentit comú. Les virtuts, com l'honestitat, poden definir-se a la seua volta com a disposicions permanents per a complir en els deures.

Prova de l'existència d'un món extern

Un dels aspectes més importants en el desenroll filosòfic de Moore va ser el seu desacort en l'idealisme que dominava la filosofia britànica (representat per les obres dels seus antics professors F. H. Bradley i John McTaggart), i la seua defensa de lo que ell considerava una forma de realisme basada en el "sentit comú". En el seu ensaig de 1925 "A Defence of Common Sense", argumentà contra l'idealisme i l'escepticisme respecte al món extern, alegant que estos no podien oferir raons per a acceptar que les seues premisses metafísiques foren més plausibles que les raons que tenim per a acceptar les afirmacions del sentit comú sobre el nostre coneiximent del món—afirmacions que els escèptics i idealistes deuen negar. Moore ilustrà este punt de forma célebre en el seu ensaig de 1939 "Proof of an External World", en el que presentà un argument basat en el sentit comú contra l'escepticisme: alçà la seua mà dreta i digué "Ací hi ha una mà", després alçà l'esquerra i digué "I ací hi ha una atra", concloent que hi ha a lo manco dos objectes externs en el món, i que per tant sap (segons este argument) que existix un món extern. Com era d'esperar, no tots els partidaris dels dubtes escèptics varen trobar completament convincent el método argumentatiu de Moore. No obstant, Moore defenia la seua postura alegant que els arguments escèptics pareixen requerir invariablement una apelació a "intuïcions filosòfiques" que tenim moltes menys raons per a acceptar que les afirmacions del sentit comú que supostament refusen. L'argument de "Ací hi ha una mà" també va influir en Ludwig Wittgenstein, qui va passar els seus últims anys desenrollant un nou enfocament per a l'argument de Moore en les observacions que varen ser publicades pòstumament baix el títul On Certainty.

La paradoxa de Moore

Moore també és recordat per cridar l'atenció sobre la peculiar inconsistència que implica enunciar una frase com "Està plovent, pero no crec que estiga plovent", un enigma que ara es coneix comunament com la "paradoxa de Moore". L'enigma radica que pareix incoherent que algú afirme tal frase; no obstant, no pareix haver cap contradicció llògica entre "Està plovent" i "No crec que estiga plovent", ya que la primera és una afirmació sobre el clima i la segona una afirmació sobre la creència d'una persona respecte al clima, i és perfectament possible, des del punt de vista llògic, que ploga mentres una persona no creu que estiga plovent.

Ademés del propi treball de Moore sobre la paradoxa, l'enigma també inspirà una gran cantitat de reflexions per part de Ludwig Wittgenstein, qui va descriure la paradoxa com l'idea filosòfica més impressionant que Moore havia introduït jamai. Es diu que quan Wittgenstein va escoltar per primera volta esta paradoxa una nit (la qual Moore havia expost prèviament en una conferència), va córrer fins a la residència de Moore, ho tragué del llit i insistí que Moore li repetira tota la conferència.

Totalitats orgàniques

La descripció que fa Moore del principi de la totalitat orgànica és sumament clara, encara que constituïx una variant d'un patró que va començar en Aristóteles:

El valor d'un tot no deu assumir-se com a igual a la suma dels valors de les seues parts (Principia, § 18).

Segons Moore, un agent moral no pot examinar la "bondat" inherent a les distintes parts d'una situació, assignar un valor a cada una d'elles i en acabant generar una suma per a obtindre una idea del seu valor total. Un escenari moral és un ensamblage complex de parts, i el seu valor total sol sorgir de les relacions entre eixes parts, no del seu valor individual. La metàfora orgànica resulta, per tant, molt apropiada: els organismes biològics pareixen tindre propietats emergents que no es troben en cap de les seues parts individuals. Per eixemple, el cervell humà pareix exhibir una capacitat per al pensament, encara que cap de les seues neurones posseïxca tal capacitat per sí sola. De la mateixa manera, un escenari moral pot tindre un valor distint al de la suma dels seus components.

Per a comprendre l'aplicació del principi orgànic a les qüestions de valor, potser siga millor considerar l'eixemple principal de Moore: una consciència que experimenta un objecte bell. Per a vore cóm funciona el principi, el pensador realisa un "aïllament reflexiu", és dir, l'acte d'aïllar un concepte determinat en una espècie de context nul i determinar el seu valor intrínsec. En el nostre eixemple, podem vore fàcilment que, per sí sols, els objectes bells i les consciències no són coses particularment valioses. Poden tindre cert valor, pero quan considerem el valor total d'una consciència que experimenta un objecte bell, pareix superar la simple suma d'eixos valors. Per lo tant, el valor d'un tot no deu assumir-se com a igual a la suma dels valors de les seues parts.

Obres

A continuació es presenta una relació d'algunas obres de G. E. Moore en llengua anglesa:

- G. E. Moore, "The Nature of Judgment" (1899)

- G. E. Moore (1903). "IV.—Experience and Empiricism". Proceedings of the Aristotelian Society. 3: 80–95. doi:10.1093/aristotelian/3.1.80.

- G. E. Moore, Principia Ethica (1903)

- G. E. Moore, "Review of Franz Brentano's The Origin of the Knowledge of Right and Wrong" (1903)

- G. E. Moore, "The Refutation of Idealism" (1903)

- G. E. Moore (1904). "VII.—Kant's Idealism". Proceedings of the Aristotelian Society. 4: 127–140. doi:10.1093/aristotelian/4.1.127.

- G. E. Moore, "The Nature and Reality of the Objects of Perception" (1905–6)

- G. E. Moore (1908). "III.—Professor James' "Pragmatism"". Proceedings of the Aristotelian Society. 8: 33–77. doi:10.1093/aristotelian/8.1.33.

- G. E. Moore (1910). "II.—The Subject-Matter of Psychology". Proceedings of the Aristotelian Society. 10: 36–62. doi:10.1093/aristotelian/10.1.36.

- G. E. Moore, Ethics (1912)

- G. E. Moore, "Some Judgments of Perception" (1918)

- G. E. Moore, Philosophical Studies (1922) [papers published 1903–21]

- G. E. Moore, "The Conception of Intrinsic Value"

- G. E. Moore, "The Nature of Moral Philosophy"

- G. E. Moore, "Are the Characteristics of Things Universal or Particular?" (1923)

- G. E. Moore, "A Defence of Common Sense" (1925)

- G. E. Moore and F. P. Ramsey, Facts and Proposition (Symposium) (1927)

- W. Kneale and G. E. Moore, "Symposium: Is Existence a Predicate?" (1936)

- G. E. Moore, "An Autobiography," and "A reply to my critics," in: The Philosophy Of G. E. Moore. ed. Schilpp, Paul Arthur (1942).

- G. E. Moore, Some Main Problems of Philosophy (1953) [lectures delivered 1910–11]

- G. E. Moore, Ch. 3, "Propositions"

- G. E. Moore, Philosophical Papers (1959)

- G. E. Moore, Ch. 7: "Proof of an External World"

- "Margin Notes by G. E. Moore on The Works of Thomas Reid (1849: With Notes by Sir William Hamilton)".

- G. E. Moore, The Early Essays, edited by Tom Regan, Temple University Press (1986).

- G. E. Moore, The Elements of Ethics, edited and with an introduction by Tom Regan, Temple University Press, (1991).

- G. E. Moore, 'On Defining "Good,'" in Analytic Philosophy: Classic Readings, Stamford, CT: Wadsworth, 2002, pp. 1–10. ISBN 0-534-51277-1.