Llorenç Matheu i Sanç
Llorenç Matheu i Sanç, en castellà, Lorenzo Mateu Sanz (Valéncia, 12 de juliol de 1618 - Madrit, 31 de giner de 1680) fon un juriste, advocat, escritor, poeta, humaniste i polígraf valencià.
Biografia
Fill de Juan Bautista Mateu Pellicer, membre de la menuda noblea valenciana que fon contador del regne, i d'Isabel Sanz Vallés, que era filla dels senyors de Senyera i La Llosa, estudià Gramàtica i Filosofia en l'Universitat de Valéncia, i Dret en el colege de Santa Creu de Valladolit i en l'Universitat de Salamanca.
A Salamanca arribà en novembre de 1634 per a cursar el segon any de Lleis —es desconeix on va cursar el primer any— i durant els tres anys següents (1635-1637) estudiàr tercer, quart i quint. Pero en els registres de l'Universitat no figura que s'haguera graduat allí, desconeixent-se en quina universitat obtingué el títul de Lleis. Dels professors que tingué en Salamanca Mateu només menciona en una de les seues obres, de forma elogiosa, a Francisco Ramos del Manzano, que seria preceptor de Carles II.
Tornà a Valéncia provablement en 1638, eixercint allí d'advocat fins a 1646, any en que fon nomenat per Felip IV "Assessor Criminal de la Governació de la nostra Ciutat i Reyno". A l'any següent obtingué el càrrec d'Advocat Fiscal de l'Audiència de Valéncia, ascendint a Juge de la Cort de la Sala Criminal en 1649 i a Juge de la Sala Civil en 1652.
En l'any 1650 ingressà en l'orde de Montesa. En 1659 es traslladà a Madrit en el càrrec d'Alcalde de Sala i Cort, aplegant a president de la Sala d'Alcaldes nou anys despuix. Oïdor del Consell d'Índies entre 1668 i 1671, en esta última data passà a ser regent del Consell d'Aragó fins a la seua mort ocorreguda en 1680.
Contragué matrimoni dos voltes: la primera en 1646 en Feliciana de Silva, que era filla del marqués d'Orà Diego de Silva i Portugal, emparentant aixina en la noblea castellana. D'este matrimoni tingué dos filles. Havent quedat viudo, es casà per segona volta en María de Villamayor, filla de Francisco de Villamayor, conseller del Real i del d'Itàlia, i de María de Leruela y Caso; d'este segon enllaç tingué nou fills.
Francisco Tomás y Valiente escrigué la següent semblança del personage:
Obra
Entre els anys 1658 i 1660 publicà una traducció al castellà dels dèu llibres de Emblemas regio-políticos de Juan de Solórzano, i de vàries obres més, que es varen perdre despuix de la seua mort. Ademés escrigué també:
- Crítica de reflección y censura de las censuras, (Valéncia, 1658), en contestació a El Criticón de Baltasar Gracián, publicat baix el seudònim de Sancho Terzón y Muela, anagrama del propi.
- Piedra de toque de la verdad (Barcelona, 1673), publicat també com Sancho Terzón y Muela.
- Vida y martirio del glorioso español San Lorenzo (Salamanca, 1673), publicat baix el seudònim de Buenaventura Ausina; supostament basat en els escrits de San Donato, posteriorment fon considerat apòcrif.
- Tractatus de re criminali i Tractatus de regimine regni Valentia, obres jurídiques.
- Tratado de la celebración de cortes generales del reyno de Valencia (Madrit, 1677).
(Secció per completar)