Domingo Gimeno

Domingo Gimeno Peña (Castelló de la Plana, 1944), és un investigador, escritor, articuliste i tertulià valencià, de treball professional ha segut carnicer.

Biografia

Domingo Gimeno, ha treballat de carnicer en el Mercat Central de Castelló fins a la seua jubilació. Pero, apart del seu treball professional, tenim que destacar el seu treball cultural i d'investigació.

Trayectòria cultural

Domingo Gimeno és membre de l'Associació Cultural Cardona i Vives de Castelló. Ha colaborat en la revista Renou de dita associació que durant el temps s'han anat publicant artículs del seu treball en defensa de la cultura i llengua valencianes, mostrant evident proves documentals en eixos treballs.

Ha escrit sobre personages fonamentals de la cultura castellonenca i valenciana en general, com: Gaetà Huguet i Breva, Lluís Revest, Manuel Mourelle de Lema, Josep Àngels Castelló o Josep Maria Guinot, entre atres.

Un dels personages més admirats per ell, ha segut el filòlec valencià, Josep Àngels Castelló.

També ha tractat sobre documents antics i ha escrit les seues resolucions, com: el Curial e Güelfa, les Trobes de Mossén Jaume Febrer, el Llibre dels Fets o el Llibre del Repartiment de Valéncia, entre atres.

O sobre atres temes, com: el XVI Congrés Internacional de Llingüística i Filologia Romàniques o el Penó de la Conquista, entre atres.

Com a castellonenc, també ha tractat sobre les Bases per a la unificació de l'ortografia valenciana de l'any 1932, conegudes com a Normes Ortogràfiques de Castelló, Normes de Castelló o Normes del 32. És molt important l'artícul de Domingo Gimeno titulat Falsetat documental a on destapa com el document original fon falsejat en una edició a l'any següent, es dir, en 1933.

Cites

Les Troves de Mossen Febrer, es un llibre en el que l'autor assegure ser coetaneu de Jaume I i en forma poetica nos conta la procedencia i els merits dels cavallers que varen acompanyar al Conquistador en la conquista de Valencia, aixina com la heraldica de tots ells. Les Troves estan escrites en un llenguage massa pulit per a l'epoca, en absolut comparable a atres escrits coetaneus, i nomena toponims i noms inexistents en el seu temps, inclus conta quins varen ser els primers en escalar la muralla, quan tots sabem que Valencia va capitular sense batalla, lo que nos indica clarament la seua falsetat. El primer en no acceptar l'autenticitat de Les Troves va ser l'erudit i poligraf, catala, Manuel Milà i Fontanals, dient que en el sigle XVI se varen compondre vàries obres evidentment apocrifes, entre elles Les Troves, (ad ell no el podien enganyar per que ell va ser el falsificador del Curial i Güelfa, va ser cuiner abans que frare). S'ha demostrat que Les Troves són una falsificacio feta per Onofre Esquerdo i Sapena (1635-1699), erudit, genealogiste, heraldiste i croniste de la ciutat de Valencia, per lo tant escrites quatre sigles despres de lo que Febrer diu, les afirmacions fetes per ell en Les Troves no tenen puix absolutament cap credibilitat.

Domingo Gimeno, en un artícul seu titulat Troves de Mossen Jaume Febrer

Des de fa decades, el catalanisme ha escrit l'historia bassant-se en les quatre croniques: Llibre dels fets (de Jaume I), Cronica de Bernat Desclot (de Pere II), Cronica de Ramón Muntaner i Cronica de Pere IV (el Ceremonios); les croniques són relats lliteraris que busquen engrandir les gestes de qui les encarregave o directament les dictave (Jaume I), barrejaven informacio real en atra exagerada quan no falsa, per lo tant, sent ferramentes molt importants per als investigadors, es necessari contrastar l'informacio que d'elles traem, en documents coetaneus i aixina arribar a la veritat historica.

Privilegi de trasllat de la Vila de Castello, per Domingo Gimeno Peña

Lluis Revest i Corzo va nàixer en Valencia en 1892 i va morir en Castello en 1963. Don Josep Maria Guinot, el 3-11-88 dia d'ell en 'Las Provincias':

'Entre els primers escritors del “Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura“ el mes important es sense cap dupte, don Lluis Revest i Corzo, archiver bibliotecari, profesor de l'Institut d'Ensenyança Mija, investigador incansable i un home verdaderament erudit, qualitats envejables que hi ha que posar al costat de les seues grans virtuts humanes i cristianes i del seu tracte afabilissim, condicions que feen d'ell un ciutada model en tots els ordens.

El catalanisme sempre s'ha apropiat indegudament, als intelectuals valencians mes emblematics, i Revest no va ser l'excepcio. Silenciant lo molt que els perjudica i amplificant lo poc que els beneficia, inclus corregint obra escrita, falsegen el verdader pensament de l'autor ('Els Gojos a la Mare de Deu del Lledó', estrenats l'any 24 en motiu de la Coronacio, els van corregir a finals dels anys 60, despres de mort l'autor).

Fragment de l'edicio de 1933. Despres de firmades les bases del 32. Revest, mantenia l'articul lo.

En Vos valor lo soldat

tróve y lo qui estudia, ciencia

tróve el póbre en Vos paciencia

y bega el rich Caritat.

Tróve'l sacerdot la unció

de nóstra fé defensora,

del amor, etc...

Fragment de l'edicio de 1970. Despres de mort l'autor, li van canviar l'articul i part de l'obra.

En Vos trobe el soldat

valor i el qui estudia ciencia,

trobe el pobre en vos paciència

i trove el ric caritat;

trobe oit tota oració

i conhort tot el qui plora,

de l'amor nostre senyora

Mare de Deu del Lledó.

'Don Lluïs Revest i Corzo' (Revista Renou, nº 46, juliol 2003), per Domingo Gimeno

No existix cap indici que prove la pertenencia del Peno al Conquistador, pero alguns detalls demostren clarament la seua falsetat:

1º Les fantasies de Beuter ya eren conegudes en el seu temps; en 1605 el tesorer de la Catedral de Malaga, Francisco Padilla, s'escandalisava per les histories contades per Beuter. (Historia Eclesiástica de España. Málaga 1605).

Joan Fuster en, Comentarios sobre la Historia de Valencia de Beuter diu: Beuter solía dejarse llevar por la imaginación: unas veces por la de los autores precedentes, y otras, !ay¡, por la propia. Le faltaba sentido crítico, en la selección de las fuentes.

2º És del tot increible que una cosa tant important com la bandera del fundador del regne, permaneixquera trescents anys en l'anonimat, sense cap referència en documents i sobre tot en la tradicio popular, sent la Real Senyera i no el Penó la que va presidir la celebració d'eixe any i dels posteriors fins a hui.

3º Alfons X el Savi, casat en 1244 en Violant d'Aragó, filla d'En Jaume diu: Los pendones, anchos por el asta y agudos por el batiente, eran para los maestres de las órdenes militares y para quienes mandasen de cincuenta a cien caballeros. Mentres eren les banderes les que permaneixien junt al rei.

4º En absolutament tots els gravats, documents, pergamins, taulells, monedes, primers quadros històrics, portularis i cintes de seda lacrades en la documentació real, anterior a 1377 (Pere el Ceremonios), les barres o pals són dos i no quatre com du el Penó, lo que nos demostra clarament, l'impossibilitat de pertànyer a l'época de la conquista.

5º La tela i la pintura no són les utilisades en el sigle XII, sino molt posteriors lo que explica que passats sèt sigles i mig, tres d'ells en absolut abandó, el seu estat de conservació siga acceptable, al contrari que alguns portularis que sent alguns sigles posteriors i sempre conservats en archius en condicions òptimes, han perdut practicament tot el color com a conseqüencia del pas del temps.

En el sigle XXI, disponem d'investigació i mijos técnics suficients per a demostrar sense dubtes la verdadera història de la Corona d'Aragó i de tots els estats que la formaven, pero des de la renaixença, el catalanisme ha pres més en sério les faules creades per cronistes o historiadors romàntics i creadors de falses relíquies que les fonts séries i documentades, perque estes negen absolutament les seues teories, deixant-los en total evidència.

Domingo Gimeno Peña, en el seu artícul El Peno de la Conquista, publicat en la revista Renou nº 53 (Novembre, 2005) que edita l'associació Cardona Vives

Hi hagué un periodo de temps en que entitats valencianistes, com és el cas de Lo Rat Penat, acceptaren l'acort ortogràfic de les Bases d'ortografia valenciana de 1932, conegudes com a Normes de Castelló fins que es donaren conter de l'engany. Eixes bases tenien com a finalitat que la llengua valenciana convergira en el català. Despuix d'uns anys, se trobà el document original, que estava en mans privades i que la Generalitat Valenciana l'adquirí. El document original que se firmà contenia 32 bases ortogràfiques -igual que l'any en que se firmaren-, quan a l'any següent es publicaren eixes bases per part de l'Ajuntament de Valéncia s'afegiren 2 bases més, en total 34, fent-se una falsetat documental. Denunciada dita falsetat documental en un artícul de l'investigador i escritor castellonenc, Domingo Gimeno (Falsetat documental de 3 de febrer de 2014, publicat en la revista Renou nº 60, editada per l'associació cultural Cardona i Vives de Castelló). També se trobaren unes cartes, en els documents de Salvador Guinot, a on se comentava l'intencionalitat de dit acort, la suplantació de la llengua valenciana (Conferència titulada Bases per a l'unificació ortogràfica valenciana. Castelló 1932, oferida a l'associació cultural Cardona i Vives de Castelló pel professor de llengua valenciana, Joan Sancho, en l'any 2007)

Les universitats. El diccionari diu d'universitat: establecimiento o grupo de establecimientos de enseñanza superior. Quan diuen que les universitats ho tenen clar no se a que se referixen per que els establiments no parlen, per lo tant n'hi haura que escoltar a les persones que els regixen.

Des de 1918 el pare Fullana va ensenyar llengua valenciana en la seua catedra de l'Universitat Lliteraria de Valencia, tots sabem la seua opinio al respecte.

Miguel de Unamuno, rector de l'Universitat de Salamanca i gran autoritat per la condicio de filolec ademes de ridiculisar a Pompeu Fabra per lo deficient de la seua normativa, en varies publicacions demostre el coneiximent i l'admiracio que li tenia a la llengua valenciana, en La Frontera linguistica (Salamanca 1919), diu: cuando Cambó fue a Valencia le silbaron, i no le dejaron continuar, no les hablaba en valenciano si no en catalán. Les pareció un acto de imperialismo.

Manuel Mourelle de Lema, doctor en filosofia i lletres (seccio de filologia romanica) Universidad Complutense de Madrid. En el seu llibre, La Identidad Etnolingüística de Valencia, diu: Valencia y sus gentes constituyen a través de la historia la base científica sobre la que se cimentará la configuración del edificio lingüístico valenciano.

José Ángeles Castelló, Universitat de l'Estat de Florida (EE.UU.) en el seu llibre Fundamentación Metodológica de la Lengua Valenciana, diu: la resistencia que el pueblo valenciano pone al proceso de catalanización a que está sometido es prueba incontrovertible de su condición de lengua (Llamentem que per falta d'espai no podem afegir molts mes eixemples).

Com podem vore “les universitats” no ho tenen tan clar (Les que tenen per himne la sardana pot ser que si).

'Llengua i literatura dels valencians' (Revista Renou, nº 62, Octubre 2008), per Domingo Gimeno Peña. La revista Renou és editada per l'associació castellonenca Cardona Vives