Roure valencià
Quercus faginea
| Roure valencià | |||
|---|---|---|---|
| |||
| Classificació científica | |||
| Regne | Plantae | ||
| Classe | Magnoliopsida | ||
| Orde | Fagales | ||
| Família | Fagaceae | ||
| Gènero | Quercus | ||
| Espècie | Q. faginea | ||
El roure valencià (Quercus faginea) és un arbre marcescent de la família de les fagàcees, propi del clima mediterràneu. És una espècie endèmica de la península Ibèrica i el nort d’Àfrica.
Descripció
El Quercus faginea és un arbre de talla mijana, de creiximent moderat i copa irregular.
- Fulla: simples, alternes, de forma ovada o oblonga, en el marge dentat i punchós. Presenten color vert fosc per l’anvers i més clar i pilós pel revers. Marcescent o semí-caduca.
- Flor: monoic, florix a la primavera (abril-maig), en flors senzilles agrupades en aments groguencs penjants.
- Fruït: tipo núcula, fruït sec indehiscent, nomenat bellota.
- Soca: grisenca, rugosa i clavillada verticalment.
Hàbitat
Tolera tot tipo de sol, i requerix condicions semblants a la carrasca, preferint zones més fresques i humides. S’associa en atres espècies del genere Quercus, com la carrasca, el coscoll o la surera.
Taxonomia
Quercus faginea fon descrita per Jean-Baptiste Lamarck i publicada en l’Encyclopédie Méthodique Botanique l’any 1785.
Etimologia
- Quercus: nom genèric del llatí, que designava igualment al roure i a la carrasca.
- faginea: epítet usat per Lamarck en 1785 per la semblança de la fulla en la del faig (Fagus).
Subespècies, varietats i hibridacions
Es reconeixen dos tàxons principals:
- Quercus faginea subs. faginea
- Quercus faginea subs. broteroi
És freqüent que hibriden en atres espècies del genere Quercus.
Usos
La fusta del roure valencià és dura i resistent, aprofitada tradicionalment per a construcció, mobles i llenya. S’aplica com arbre ornamental, repoblacions forestals i el cultiu de la trufa.
Conservació
Encara que és una espècie relativament comuna, el roure valencià està sotmès a pressions per la deforestació i la pèrdua d’hàbitat. En algunes zones, la regeneració natural és llimitada. És important mantindre medides de conservació i protecció per a garantisar la seua supervivència a llarc termine.