Lluís Companys
| Lluís Companys | |||
|---|---|---|---|
| Luis Companys, gobernador civil de Barcelona, en Mundo Gráfico 1931-04-29.jpg | |||
| Nacionalitat: | Espanyol | ||
| Ocupació: | Advocat, periodiste i polític | ||
| Naiximent: | 21 de juny de 1882 | ||
| Lloc de naiximent: | Tarrós, Lleida | ||
| Defunció: | 15 d'octubre de 1940 (als 58 anys) | ||
| Lloc de defunció: | Barcelona | ||
 |
No s'ha inclòs la data. Instruccions de la plantilla. |
Lluís Companys i Jover (Tarrós, 21 de juny de 1882-Barcelona, 15 d'octubre de 1940) fon un polític i advocat espanyol, d'ideologia catalanista i republicana, líder d'Esquerra Republicana de Catalunya, ministre de Marina d'Espanya durant 1933 i president de la Generalitat de Catalunya des de 1934 fins a 1940.
Exiliat despuix de la Guerra Civil, fon capturat en França per la Gestapo, la policia secreta de l'Alemànya nazi, a petició de la policia franquista.[1] Traslladat a Espanya, fon somés a un consell de guerra i sentenciat a pena de mort com a autor d'un delicte d'adheriment a la rebelió militar.[2] Finalment, fon fusilat en el castell de Montjuic.[2]
Actualment és considerat com un polític controvertit que seguix alçant molta polèmica,[3] considerat com a colpiste,[4] i fins i tot genocida.[5]
Primers anys
Companys va nàixer en Tarrós, localitat pertanyent al municipi de Tornabous (província de Lleida).[6] Era fill d'una família de propietaris rurals de bona posició. Son pare, Josep Companys i Fontanet, era un home ilustrat i d'idees lliberals. Sa mare, María Luisa de Jover, era d'orige noble i ascendència aragonesa. Lluís fon el segon de dèu germans, d'els que varen sobreviure huit, cinc varons i tres dònes. En huit anys, sos pares li varen enviar a estudiar, intern, a Barcelona en el prestigiós Liceu Polyglota. Allí va cursar el bachillerat i va conéixer a Francesc Layret, dos anys major que ell.
En 1898 va ingressar en l'Universitat de Barcelona per a estudiar Dret. Es va involucrar en activitats polítiques de caràcter republicà, possiblement per influència de Layret, que també estudiava Dret en l'universitat barcelonesa.[7] En 1900 va participar en la fundació de l'Associació Escolar Republicana en l'universitat junt en Layret. També varen publicar un semanari, La defensa escolar, en el que Companys escomençà a escriure els seus primers artículs. Per llavors va prendre la paraula en el seu primer mítin polític, un acte de marcat caràcter anticlerical celebrat en la plaça de bous de Barcelona.
Inici de la seua activitat política
Llicenciat en 1903, ingressà en la Unió Republicana de Nicolás Salmerón. En 1906, en motiu de l'incendi per militars de les redaccions de les revistes catalanistes Cu-Cut! i La Veu de Catalunya i l'aprovació, com a conseqüència d'això, de la Llei de Jurisdiccions, es formà la coalició electoral Solidaritat Catalana. Unió Republicana es dividí entre els partidaris d'unir-se a la coalició catalanista, encapçalats per Salmerón, i els contraris a això que, encapçalats per Alejandro Lerroux, varen abandonar el partit (creant dos anys despuix el Partit Republicà Radical). Companys, de la mateixa manera que Layret i la major part de la militància de les comarques de l'interior permaneixqueren en Unió Republicana i es varen unir a Solidaritat Catalana.[7] A pesar del seu èxit en les eleccions de 1907, la coalició evidencià pronte la seua debilitat, desapareixent despuix de la Semana Tràgica (1909), per l'heterogeneïtat i diversitat d'interessos dels seus integrants. En la repressió posterior a la Semana Tràgica, Companys fon detingut per primera volta sent lliberat al no ser-li imputat cap càrrec.[7]
En 1909 la debilitada Unió Republicana, circumscrita bàsicament ya a Catalunya, es coligà en el Centre Nacionaliste Republicà i els federals en una aliança electoral que es va presentar a les eleccions de 1910. En abril de 1910, a iniciativa de Joaquim Lluhí, es va convertir en un únic partit, la Unió Federal Nacionalista Republicana. Companys fon nomenat president de la seua secció jovenil.[7] Com a conseqüència de la seua intensa activitat jovenil fon detingut quinze voltes sent calificat de «individu perillós» en els informes policials.[6]
Referències
- ↑ Luís Gómez. «El cazador de rojos». El País.
- ↑ 2,0 2,1 Pedro Montoliú Camps (2005). Madrid en la posguerra, 1939-1946: los años de la represión, Silex Ediciones. ISBN 9788477371595.
- ↑ Sergi Alegre (1993). El Cine en Cataluña: Una aproximación histórica, Promociones y Publicaciones Universitarias. ISBN 9788447702046.
- ↑ César Vidal (2005). Paracuellos-Katyn: un ensayo sobre el genocidio de la izquierda, Libroslibres. ISBN 9788496088320.
- ↑ Roberto Centeno (2011). El disparate nacional: del fraude de la Transición al desastre Zapatero, Editorial Planeta. ISBN 9788408104803.
- ↑ 6,0 6,1 Carles Bonet Revés i Carlos Rojas (2004). Lluís Companys, Ediciones B. ISBN 9788466614450.
- ↑ 7,0 7,1 7,2 7,3 Sánchez Cervelló, Josep (2012). «Lluís Companys i Jover». En Viñas, Ángel. En el combate por la Historia. Barcelona: Ediciones de Pasado y Presente. ISBN 978-84-939143-9-4.
Enllaços externs
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Lluís Companys.
| Predecessor: Francesc Macià |
 President de la Generalitat de Catalunya 1933-1934 |
Successor: Francisco Jiménez Arenas |
| Predecessor: Juan Moles Ormella Gobernador general |
President de la Generalitat de Catalunya 1936-1940 |
Successor: Josep Irla |