Sergio Vilar
| Sergio Vilar | |||
|---|---|---|---|
| Nacionalitat: | Espanyola | ||
| Ocupació: | Sociòlec i escritor. | ||
| Naiximent: | 18 de juny de 1935 | ||
| Lloc de naiximent: | Valéncia, Regne de Valéncia, Espanya | ||
| Defunció: | 22 d'octubre de 1998 | ||
| Lloc de defunció: | Barcelona, Catalunya, Espanya | ||
Sergio Vilar (Valéncia, 18 de juny de 1935 - Barcelona, 22 d'octubre de 1998), fon un sociòlec i escritor valencià d'ideologia socialista.
Biografia
editarEstudis
editarDoctor en Ciències Polítiques i Sociologia per l'Universitat de la Sorbona de París, va eixercir com a professor d'abdós matèries en este centre universitari.
Trayectòria professional
editarAutor de numerosos artículs i colaboracions, fon secretari de redacció de la revista Destino i Papeles de Son Armadans, dirigida per l'escritor i premi Nobel, Camilo José Cela. En Cela colaborà en la revista trimestral El Extremali. Fon colaborador de diversos mijos de comunicació: La Vanguardia, Mundo Diario, El País i Diario 16.
Trayectòria política
editarMilitant d'esquerres durant el franquisme, treballà en la coordinació dels diversos partits socialistes, fonamentalment en el Partit Socialiste d'Euskadi, el Partit Socialiste Popular i els diversos grups que constituirien posteriorment el Partit dels Socialistes de Catalunya. Durant la clandestinitat ingressà en el Partit Comuniste d'Espanya (PCE), i despuix del seu trasllat a Catalunya, feu lo propi en el Partit Socialiste Unificat de Catalunya (PSUC), referent català del PCE.
Colaborà en les pàgines culturals del semanari comuniste, Mundo Obrero. Durant la seua militància comunista discrepà obertament dels métodos analítics i organisatius interns, optant en l'any 1978 per donar-se de baixa com a militant.
Obra
editarSergio Vilar fon Premi Espill d'Espanya en 1986 per la seua obra La década sorprenent. 1976-1986. També publicà: L'oposició a la dictadura, 1939-1969; El poder està en el carrer (1968), pel que tingué que exiliar-se a França perseguit per la dictadura; Cuba, socialisme i democràcia (1973); La naturalea del franquisme (1977); El viage i l'utopia (1985); L'universitat, entre el frau i l'irregularitat (1987) i El futur de la cultura (1988), entre atres títuls.
Feu balanç de la seua militància i eixida del PCE en: El dissident (1981) i Per qué s'ha destruït el PCE (1986).