Emilio Attard Alonso

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Anar a la navegació Anar a la busca
Emilio Attard Alonso
Pleno del Congreso de los Diputados (cropped).jpeg
Nacionalitat: Espanyola
Ocupació: Advocat i polític
Naiximent: 1915
Lloc de naiximent: Valéncia, Regne de Valéncia, Espanya
Defunció: 1997
Lloc de defunció: Rocafort, Regne de Valéncia, Espanya

Emilio Attard Alonso (Valéncia, 1915 - † Rocafort, 1997) fon un advocat i polític de la Comunitat Valenciana (Espanya).

Biografia[editar | editar còdic]

Va estudiar Dret i Periodisme i fon companyó de promoció de Dionisio Ridruejo. Va estar pròxim ideològicament a Ángel Herrera Oria (es va llicenciar en 1936 com número u de la promoció de l'Escola de Periodisme de El Debat ) i fon amic de Luis Lucia Lucia; va militar en la Dreta Regional Valenciana i durant la Guerra Civil va lluitar en el eixercit republicà, encara que un germà seu fon fusilat a Nules.

A l'acabar la guerra li fon prohibit dedicar-se al notariat i va obrir un despaig d'advocats. Fon president del Consell d'Administració del Banc de l'Exportació, que havia fundat en l'any 1965, i decà del Colege d'Advocats de Valéncia entre els anys 1962 i 1968.

Membre de la Associació Catòlica Nacional de Propagandistes, en l'any 1975 va entrar en política promovent una opció catòlica, molt lligada a la burguesia valenciana, el Partit Popular Regional Valencià, sent vicepresident de la Federació de Partits Populars, la que se integrà poc despuix en la coalició Unió de Centre Democràtic (UCD).

En les eleccions generals de 1977 i 1979, fon triat diputat per Valéncia, fon president de la Comissió Constitucional i vicepresident del Congrés dels Diputats. Al mateix temps, fon el cap del centre-dreta valencià, atribuint-se-li, junt en Fernando Abril Martorell i la colaboració del diari Las Províncias , l'instigació de la coneguda com a batalla de Valéncia, en la que va conseguir mantindre en el Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana de 1982 bona part de la simbologia històricament valenciana, front a la catalanista que alguns sectors marginals de la societat valenciana en recolzament d'alguns intelectuals pròxims als nacionalisme pan-catalaniste volien impondre.

En l'any 1981 deixà la direcció de la UCD en Valéncia fruit de les tensions generades pel dit enfrontament.

Entre els anys 1981 i 1982 fon conseller del president del Govern, Leopoldo Calvo Sotelo. Posteriorment es va retirar de la política i fon conseller d'Estat (1982-1985), professor de dret polític i doctor honoris causa per l'Universitat Politècnica de Valéncia en l'any 1993.

Dona nom al consell d'Attard, la que fora la seua casa de camp en Fontanars dels Alforins

Obres[editar | editar còdic]

  • La constitución por dentro. Evocaciones del proceso constituyente. Valores, derechos y libertades (1983). L'Ajuntament de Valéncia feu una reedició l'any 2003.
  • Vida y muerte de UCD (1983)
  • Conviviendo en libertad (1986)
  • Constitucionalismo español: 1808-1978 (1988)
  • Mi razón política (1994)
  • Diccionario ideológico político de la transición (1995)
  • Bosquejo histórico-político de la España contemporánea (1996).

Cites[editar | editar còdic]

Cuando se habla de sociedad civil sí se reconoce a una generación que conoció muy bien y no se ha repetido: Maldonado, Muñoz Peirats, Vicent Ventura, Burguera, Broseta, Sánchez Ayuso...

Y Paco Domingo. En el fondo, fue una buena generación porque no tuvo la posibilidad real de ejercer en sí la política, salvo Attard. Tenían la ventaja de tener sus vidas construidas y algunos hipotecaron la profesional. La echaron a rodar y otros, la perdieron, pero llegaron limpios a la política. Ahora no, ahora un cargo es un sueldecito. Alguno de ellos, incluso, se arruinó. Actualmente, con 30 años sólo piensan en subir a un coche oficial. Pero si soy crítica no es por desencanto, aunque parezca que todo importe un rábano. No siento desilusión, porque no me compensa. Prefiero no mirar hacia atrás, ni hacia delante.

¿Emilio Attard era el mediador, rol que le gustó asumir después del Estatut?

Era un Maquiavelo de la calle de la Paz, o de Santa Bárbara. Le divertía hacer "maldades" y fue un político total. Nada de pacificador. Es la imagen que daba.
Entrevista a María Consuelo Reyna (Levante-EMV, 10.10.210)

Enllaços externs[editar | editar còdic]