Archiu:Cambiarelmapa.jpg
Jordi Pujol: "cambiar 500 años de historia"

Proyecte:Llista d'artículs imprescindibles en tota enciclopèdia

[[1]]

La faena

Proximes traduccións

Fet

__________


Milà

Milà (en italiano Milà i en lombardo Milà) és la principal ciutat de la Itàlia septentrional.

És la capital de la província de Milà i de la regió de Llombardia. Es troba ubicada en la plana padana, una de les regions més desenrollades d'Itàlia.

Història

Antiguetat

Milà fon fundada pels celtas del nort italià al voltant de l'any 600 a. C. i fon després conquistada pels romanos al voltant de l'any 222 a. C., els que li van donar el nom de Mediolanum.

En el sigle IV, en temps del bisbe Ambrosio de Milà i l'emperador Teodosi I, la ciutat es va convertir en capital del Imperi Romà d'Occident durant un breu periodo. En 450 la ciutat fon saquejada pels Hunos.

Edat Mijana

Després de la caiguda del Imperi Romà d'Occident Milà, igual que la resta d'Itàlia, fon ocupada per -hos'i ostrogots. La regió entorn de Milà va tindre una de les principals concentracions d'assentaments ostrogots a Itàlia.[1] En 539, durant les Guerras Gòtiques entre bizantinos i ostrogots, el cap ostrogot Uraia va saquejar la ciutat, exterminant i esclavisant la seua població, i arrasant completament les seues muralles.[2] Fon finalment presa pel general bisantí Narsés, qui la va reconstruir sense conseguir tornar-li el seu antiga esplendor.[3] En el 569, la ciutat fon conquistada pels llombards,[4] els que la van mantindre fins a 774, quan va pasar a les mans de Carlemany.

A finals de sigle VIII, Milà va conseguir recuperar la seua antiga prosperitat. En estos moments la ciutat era governada per arquebisbes, que més tard van ser perdent el poder en benefici de la noblea. De la mà d'estos la ciutat es va tornar pròspera i important en el sigle XI. En 1162 fon arrasada per Federico I Barba-rosa, encara que es va recuperar i va véncer a este en 1176 en la batalla de Legnano, junt en la resta de la Lliga Llombarda. D'esta manera va començar un nou periodo de prosperitat. Entre 1277 i 1447 la ciutat va estar davall poder dels Visconti. Durant la pesta negra del sigle XIV, Milà fon un dels pocs llocs d'Europa que no fon conseguit per la epidèmia, perqué el bisbe va ordenar que emparedaren les tres primeres cases a les que va afectar. Els morts, els malalts i els sans van quedar atrapats en el seu interior sense distinció. El major auge de la ciutat fon conseguit per Gian Galeazzo Visconti, Duc de la ciutat entre 1351 i 1402.

Renaixement

Durant el Renaixement, Milà fon governada pels Ducs de les famílies Visconti (fins a 1447) i Sforza (a partir de 1450), els que mantenien als seus servicis a artistes de la talla de Leonardo dóna Vinci i Bramador.

Durant el sigle XV la ciutat és conquistada pel rei francés Francisco I. Després de la derrota francesa en la batalla de Pavia en 1525, Milà passa a ser posessió española davall el comandament de Carlos V. El domini espanyol es va estendre fins a 1713.

Sigle XVIII

En 1713, en virtut del Tractat d'Utrech, és cedida a Àustria.

Sigle XIX

Després de la Revolució francesa és ocupada per Napoleó, posteriorment la ciutat es va convertir en un dels principals centres del nacionalisme italià, reclamant la seua independència i la unificació italiana.

En 1859, Àustria va cedir el control al regne de Piemont-Sardenya, el qual més tard es convertiria en el regne d'Itàlia.

Sigle XX

En el sigle XX, Milà fon el centre de la història d'Itàlia. Fon seu de la Exposició Universal de 1906.

Fon ciutat símbol del socialisme: entre atres, el centre de divulgació principal del Partit Socialiste Italià, el periòdic l'Avanti, establix ací la seua seu. Milà fon també el bresol del moviment fasciste, que fon fundat el 23 de març de 1919 en el nom de Movimento dei Fasci doní Combattimento. Ademés, el primer programa del moviment fasciste fon en la piazza Sant Sepolcro.

Ciutat emblema de la Ressistència (el 25 d'abril, festa italiana de l'alliberament, recorda la sublevació general partisana del 25 d'abril de 1945 que va portar a l'alliberament de la ciutat), fon en el segon després de guerra, un dels motors de la reconstrucció industrial i cultural del país. A Milà es van realisar algunes de les majors trobades del 68' italià que fon el primer episodi d'allò que s'ha conegut com Estratègia de la tensió (el 12 de desembre de 1969 en la masacre de la Piazza Fontana).

En l'últim quart de sigle la ciutat fon, en el bé i en el mal, centre de la política italiana: en la pujada al govern de la classe dirigent milanesa del PSI-guiada per Bettino Craxi- al govern italià, després en l'escàndol de Tangentopoli, després encara en la pujada de l'empresari milanés Silvio Berlusconi, ha conduït d'una coalició de centre dreta-.

Milà hui

Milà és un important centre comercial i industrial a nivell internacional ademés de ser el districte econòmic i capital financera d'Itàlia pels servicis terciaris, les finances, la moda, l'editoría i la indústria. És ademés seu de la Bolsa de valors (en piazza Affari) gestionada per Borsa Italiana, un dels més importants centres financers de Europa i és de gran atracció per les seus administratives de desenes de multinacionals. És un dels majors centres universitaris, editorials i televisius de Europa. És seu de la Fira de Milà en la major superfície expositiva de Europa.

La ciutat de Milà esta present en les publicacions del Globalization and Work Cities Study Group de la Universitat de Loughborough, on en el 2004 ha sigut classificada com Incipient Global City, junt en Amsterdam, Boston, Chicago, Madrid, Moscou i Toronto.

Geografia

Es troba a l'oest de Llombardia; cobrix una superfície de 1.982 km2 i conta en una població de 3.775.765 habitants. La província consta de 188 comunes. En els deu anys que van entre 1991 i 2001, la comuna de Milà va perdre 113.084 habitants (8,3%).

La ciutat és famosa per les seues firmes de moda i pel tradicional pastís nadalenc cridat panettone, les tallades de carn empanada denominades “cotoletta allà milanese” i el arròs groc pel safrà denominat "risotto allà milanese".

Demografia

Té un total de 1.308.735 habitants, un área urbana sobre els 4.000.000, en una àrea metropolitana d'uns 7.400.000 Plantilla:Fuente OECD.

És definida per alguns com la capital econòmica de Itàlia. No en va, Milà és un dels principals centres comercials i financers i una de les ciutats més riques de la Unió Europea, i seu de la Bosa d'Itàlia. Ademés, la Fira de Milà és considerada la més important de Itàlia i una de les principals del món.

Etnias de Milàn

En el cens del 2007 els grups i ètnies de Milàn 153 països.

Clima

Segons la classificació de clima de Köppen, Milà és un ciutat classificada en un clima humit subtropical. En contrast en la major part de Itàlia que tenen un clima mediterrani, els hiverns a Milà són humits i freds mentres els estius són calents i en gaire vergonya habitualment. Les temperatures miges són entre -3/+6°C durant giner i de +15/+28°C en juliol.

Són comuns les nevades a l'hivern encara que en el pas del temps han anat disminuint en freqüència i quantitat. La mijana històrica de neu en l'àrea de Milà està entre 35 i 45 cm. La humitat és prou alta durant l'any i la precipitació anual és de 1000 mm (40 en) de mijana aproximada.

Economia

Milà és un dels centres comercials i financers del món. La ciutat és la seu de la Bosa d'Itàlia, "Plaça Affari", i el seu interior és una àrea industrial d'avanguarda. Milà fon inclosa en una llista de deu ciudades globals per Peter J. Taylor i Robert E. Lang de la Institució Brookings, en l'informe econòmic "Ciutats nort-americanes en la Xàrcia Mundial de ciutats".

Milà és també coneguda com la seu de l'empresa de cotes, Alfa Romeu, per a la seua producció de seda, i com una de les líders mundials en el disseny. Ademés, FieraMilano, el Centre d'exposicions de la ciutat i el complex de la Fira de mostres, són notables.

Administració

La ciutat de Milà està subdividida en 9 zones administratives, crides 'Zona'. En 1999 l'administració va decidir reduir el nombre d'estes zones de 21 a 9. La 'Zona 1' és el centre històric i les atres huit són els llímits de la ciutat.[5]


Cultura

  • La catedral (en italiano duomo, que prové del llatí "Domus Dei", òsia "Casa de Vaig donar-vos") d'estil gótico, en fatada neogótica. La construcció de la catedral es va prolongar durant cinc sigles. Fon començada en 1387 en proyecte d'un arquitecte desconegut, sota la direcció de Simone dóna Orsenigo. És la tercera església més gran del món per extensió després de Sant Pere a Roma i Sant Pau de Londres. La diòcessi de Milà és la més gran del món.
 
Plaza del Duomo en les galeries de Vittorio Emanuele a la dreta.
  • Les galeries de Vittorio Emanuele, junt en la catedral, estan cobertes en grans cúpules de vidre en forma de creu llatina, on es troben alguns dels cafés i comerços més coneguts de la ciutat. Fon projectada en la segona mitat del sigle XIX per Giuseppe Mengoni.
  • La Piazza della Scala, a l'atre extrem de les galeries. Plaça Comprentu. A pocs passos de la catedral es conserva esta prova silenciosa i arreplega de l'edat mijana a Milà. A la plaça s'aguaita el Palacio de la Raó o Broletto Nuovo, erigit 1233 pel podestá Oldrano de Tresseno; la pintoresca Logia dels Osii, construïda en 1316 per Matteo Visconti; el Palau de les Escoles Palatines, barroc (sigle XVII) i la Casa dels Panigarola, gòtica.
  • El Teatre allà Scala, el més gran teatre de òpera del món. El temple de la lírica italiana i mundial, escenari de les representacions memorables de Giuseppe Verdi, Giacomo Puccini, Gioacchino Rossini, Gaetano Donizetti i Vincenzo Bellini i dels triomfs de Toscanini, fon construït en el 1778 i es va estrenar el 3 d'agost en una opera del gran músic italià Antonio Salieri "l'Europa Riconosciuta" .
  • Via Manzoni, via Montenapoleone i via Gesù, on es troba el Museu Bagatti Valsecchi- una casa-museu inspirada en els palaus senyorials del Cinquecento llombard, decorada en objectes i mobles renaixentistes italians.
  • La Pinacoteca doní Brera, Pinacoteca Enrosiana, Poldi Pezzoli i les galeries dels Musei del Castello, que alberguen un gran número d'obres mestres de la pintura. (Pinacoteca Enrosiana): El seu primer nucli fon la colecció privada del cardenal Federico Borromeo, colocada ací en el sigle XVII. (Pinacoteca de Brera): Fon inaugurada en 1809 en el gran edifici que acull també l'Acadèmia d'Art. (Museu Poldi-Pezzoli): Fon fundat en la segona mitat del sigle XIX per voluntat de Gian Giacomo Poldi Pezzoli que va donar la seua colecció artística a la ciutat.
  • Castillo Sforzesco. Fon començat pels Visconti en la segona mitat del sigle XIV i continuat en el sigle següent per Francesco Sforza, senyor de Milà. Les obres les van dirigir Giovanni dóna Milà i Filarete que va edificar la torre d'entrada.
  • San Ambrosi. basílica fundat per Sant Ambrosi en el 386, en tres naus sense transepte, estructura que conserva inclús actualment a pesar de les reconstruccions dels sigles IX-XII, que la van convertir en un model d'arquictectura llombarda.
  • Museu Bagatti Valsecchi. Una casa del sigle XIX inspirada en palaus senyorials del Cinquecento llombard, decorada en objectes i mobles renaixentistes italianes. Ha conservat l'aspecte de vivenda, on els amos de casa disposaven de totes les comoditats pròpies del sigle XIX, sense alterar l'harmonia general inspirada en l'antiguetat.
  • Museo d'història natural, que conserva importants collectiones de de mineralogia, paleontologia, botaníca i zoologia.
  • Cimiterio Monumentale. Un cementeri de 250.000 metres quadrats construït entre 1863 i 1875 on descansen les restes d'ilustres milanesos. Una visita obligada per la seua singularitat i espectacularitat.

Orige etimològic

Els celtas la cridaven Médelhan, per la qual cosa els romans la van batejar en llatí Mediolanum, literalment ‘en el mig del pla', fent referència a què la ciutat es troba en el centre d'una plana al peu dels Alps. D'esta denominació prové el seu nom actual, Milà.

Esport

Entre atres acontenyiments, la ciutat de Milà fon seu de la Copa Mundial de Futbol de 1934 i de la Copa Mundial de Futbol de 1990 ademés de ser seu de la Eurocopa 1980.

Com en la resta del país l'esport més practicat i seguit de la ciutat és el futbol. En este esport destaquen dos dels més grans clubs del país, el Associazione Calci Milà i el FC Internazionale. Milà és l'única ciutat de Europa en la que dos equips han guanyat la Lliga de Campions de la UEFA i la Copa Intercontinental. Abdós equips disputen els seus partits locals en el Estadi Giuseppe Meazza, o també cridat Estadi Sant Siro que disposa de 85.700 places.

També el famós circuit de Formula 1 de Monza està localisat prop de la ciutat i és un dels circuits de carreres més antic del món. L'asistència d'espectadors per a algunes de les carreres de Formula 1 disputades ha sigut de 137.000 espectadors, inclús en els anys 50 va arribar a contindre 250.000.

El Olímpia Milà (patrocinat per Armani) és un equip italiano de basquetbol molt famós i al seu torn és un equip important a Europa. Disputa els seus trobades locals en el DatchForum arena que té una capacitat per a 14.000 espectadors.

Recintes

  • Autòdrom Nazionale Monza – Carreres d'automòbils i motocicletes – 137,000
  • Estadi Comunal Giuseppe Meazza, en el barri de Sant Siro – Futbol Milà i Inter – 85,700
  • Arena Cívica – Atletisme, rugbi, futbol i futbol americà - 30,000
  • Brianteo – Atletisme, futbol – 18,568
  • Hipòdrom del Trotter – Carreres de cavalls – 16,000
  • Hipòdrom del Galoppo – Carreres de cavalls – 15,000
  • Datch Forum – Basquetbol, hoquei sobre gel, voleibol, música – 9,000 a 12,000
  • MazdaPalace – Basquetbol, voleibol – 9,000
  • Velòdrom Vigorelli – Ciclisme i futbol americà – 12,000
  • PalaLido – Basquetbol, voleibol – 5,000
  • Agorà – Hoquei sobre gel – 4,000
  • Nuovo Giuriati – Rugbi – 4,000

Ademés hi ha atres estadis i complexos multiusos localisats en l'àrea metropolitana com l'Estadi Monza Brianteo (18,000 espectadors), el PalaDesio (10,000) i l'Estadi Geas (8,500).

Fills ilustres

Veja també

Referències

  1. MAIER, Franz Georg (1968): Les transformacions del món mediterrani: sigles III-VIII. – Sigle XXI, Mèxic, 1999, p. 207. ISBN 968-23-0887-9
  2. ROUCHE, Michel (1982): «Fragmentació i canvi d'Occident (sigles V-VII)», en FOSSIER, Robert (ed.), L'Edat Mijana: 1. La formació del món medieval, 350-950. – Crítica, Barcelona, 1988, p. 94. ISBN 84-7423-352-6
  3. ROUCHE, Michel (1982), p. 94.
  4. MAIER, Franz Georg (1968), p. 245.
  5. Pàgina oficial de Milà

Enllaços externs

Commons