Abolició dels señoríos en Espanya

La abolició dels señoríos o abolició del règim senyorial en Espanya va ser un procés històric realisat a lo llarc de la primera mitat de el XIX, des de que es va aprovar per primera volta en les Corts de Càdis el 18 de març de 1812 fins a la seua definitiva posada en vigor el 26 d'agost de 1837. la revolució lliberal espanyola iniciada en 1808 considerava als señoríos com un dels símbols del «règim feudal» a suprimir, invocant precedents en les queixes seculars de procuradors en Corts contra els seus excessos, entenent que s'havien otorgat en dany al poble pla i en detriment dels drets de la Corona. També era evident que pretenia seguir-se (si be en una voluntat més reformista que revolucionària) l'eixemple de la «abolició del feudalisme» que va decretar l'Assamblea Nacional francesa el 4 d'agost de 1789.

D'eixos plantejaments varen sorgir tant la necessitat de la desamortisació (iniciada ya en el despotisme ilustrat de el XVIII, pero que no es va generalisar fins al Decret Mendizábal de 19 de febrer de 1836 —per a les propietats eclesiàstiques—, i la Llei Madoz d'1 de maig de 1855 —de Desamortisació general, que va afectar al restant de bens «de mans mortes» i particularment als bens comunals i «de propis» dels ajuntaments—) com la de la desvinculació de les propietats nobiliarias (eliminació de l'institució del mayorazgo en el Real Decret d'11 de setembre de 1820 —convertida en Llei desvinculadora l'11 d'octubre del mateix any—) i de la supressió dels señoríos (en dos texts llegislatius, que va caldre reiterar per la supressió del primer per la restauració de l'absolutisme per Fernando VII).

No obstant, existixen, encara en l'actualitat señoríos nobiliarios, no jurisdiccionals i en mera consideració de títuls del Regne: el de la Casa de Lazcano i el de la Casa de Rubianes, en grandea d'Espanya; el de Alconchel, l'Higuera de Vargas, el de Sonseca, el de Balaguer (vinculat a la princesa de Girona), el de Molina i de Viscaya (pertanyents abdós històricament a la Corona espanyola) i els de el Solar de Tejada i el Solar de Valdeosera (abdós señoríos de divisa).

Decret del 6 d'agost de 1811 de les Corts de Càdis

Del 4 de juny a l'1 de juliol de 1811, es va estar debatent en les sessions de Corts (encara que ya s'havia estat plantejant abans) l'abolició dels señoríos, que finalment va ser aprovada. El decret abolia els señoríos convertint-los en simple propietat privada, aixina com el vassallage i les prestacions personals al senyor (sernes i atres drets feudals).

El decret de les Corts de Càdis suponia l'incorporació a «la nació» dels señoríos jurisdiccionals de qualsevol classe i condició, passant a ser competència pública el nomenament de tots els justícies i demés funcionaris públics. Abolien els dictats de vassall i vassallage i les prestacions, aixina reals com a personals, que devien el seu orige al títul excepcional, a excepció dels que procedixquen de contracte lliure en us del dret de propietat.

En els artículs 5 i 6 del Decret es determinava que els señoríos territorials quedaven baix el dret de propietat particular, llevat aquells que per la seua naturalea devien incorporar-se a la nació o els que no havien complit les condicions en que es varen concedir; i per lo mateix els contractes, pactes o convenis que s'havien fet en raó d'aprofitament, arrendaments de terrenys, censos o uns atres d'esta espècie celebrats entre els cridats senyors i vassalls es devien considerar com a contractes de particular a particular. És dir, es respectaven els señoríos territorials o de simple domini particular.

Decret de 12 d'octubre de 1820

Les Corts varen aprovar el 27 de setembre de 1820 un decret de supressió de tots els mayorazgos. Va ser firmat per Fernando VII el 12 d'octubre d'eixe any i va ser publicat per la Gasseta del Govern en un suplement extraordinari el divendres dia 20 d'octubre de 1820.

Vore també

• Feudalisme en Espanya
• Señoríos