Fernando VII d'Espanya

Erro al crear miniatura:

Fernando VII d'Espanya

Fernando VII d'Espanya, cridat «el Desijat» i «el rei Felón» (Sant Lorenzo de l'Escorial, 14 d'octubre de 1784-Madrit, 29 de setembre de 1833), va ser rei de "les Españas" en 1808 i després, novament, des de 1813 fins a la seua mort en 1833. El seu regnat es va vore opacado per la invasió francesa que va colocar en el tro d'Espanya a José Bonaparte, germà de Napoleón, entre maig de 1808 i decembre de 1813. Durant eixe temps, la Junta Suprema Central primer i el Consell de Regència despuix varen governar en el seu nom en la zona controlada pels espanyols entre 1808 i 1814. Fill de Carlos IV i María Luisa de Parma, va accedir al tro en març de 1808 despuix del gresca d'Aranjuez, que varen promoure els seus partidaris i va obligar al seu pare a abdicar, i aixina es va proclamar rei en el títul de Fernando VII. Dos mesos despuix, pressionat per Napoleón, va renunciar en Bayona als seus drets sobre la Corona espanyola, que va tornar al seu pare, i este a l'emperador francés, que va designar nou rei d'Espanya al seu germà José Bonaparte. Va quedar confinat en el castell de Valençay, a on va passar tota la guerra d'Independència. A pesar d'això, Fernando va continuar sent reconegut com ellegítim rei d'Espanya per les diverses Juntes de Govern, la Junta Suprema Central i el seu successor el Consell de Regència, i les Corts de Càdis. Estes varen proclamar que ostentaven la sobirania nacional i en virtut d'este principi varen elaborar i varen aprovar la Constitució de 1812. En este context es varen iniciar les Guerres d'independència hispanoamericanes. Despuix de la derrota dels eixèrcits napoleònics i l'abandó d'Espanya de José I, Napoleón ho va reconéixer com a rei d'Espanya en el Tractat de Valençay de decembre de 1813. A pesar de que el tractat no va ser ratificat per la Regència ni per les Corts, Napoleón li va deixar marchar i Fernando VII, el seu germà don Carlos i el seu tio don Antonio varen entrar en Espanya el 22 de març de 1814 per Girona. Despuix de passar per Saragossa, es va dirigir a Valéncia, a on va planejar el colp d'Estat de maig de 1814 que va ser eixecutat en Madrit l'11 de maig per les tropes del general Francisco d'Eguía. En el Manifest del 4 de maig, també conegut com a Decret de Valéncia, va abolir la Constitució de 1812 i tota l'obra de les Corts de Càdis, restaurant l'absolutisme i el Antic Règim. Va entrar en Madrit el 13 de maig, dos dies despuix del triumfo del colp. En eixe mateix any, en un postrer acte, Carlos tornaria a abdicar els seus drets al tro espanyol en el seu fill Fernando VII, l'1 d'octubre de 1814, firmant el conveni en Roma, a on va permanéixer exiliat.

Pronte, el Desijat es va revelar com un sobirà absolutista i, en particular, com un dels que menys varen satisfer els desijos dels seus súbdits, que ho consideraven una persona sense escrúpuls, vengativa i traicionera. Rodejat d'una caçola d'aduladores, la seua política es va orientar, en bona mida, cap a la seua pròpia supervivència. Despuix de sis anys de guerra, el país i la Facenda estaven devastats, i els successius governs fernandinos no varen conseguir restablir la situació. Com a reacció a les seues polítiques, en 1820, un pronunciament militar va donar inici al cridat Trieni Lliberal, durant el qual es varen restablir la Constitució i els decrets de Càdis, produint-se una nova desamortisació. Els lliberals es varen dividir llavors en moderats i en exaltats i, durant eixe temps, el rei, que aparentava acatar el règim constitucional, no va deixar de conspirar per a restablir l'absolutisme, lo que es va conseguir despuix de l'intervenció dels Cent Mil Fills de Sant Luis en 1823. L'última fase del seu regnat, cridada Década Ominosa, es va caracterisar per una feroç repressió dels lliberals, acompanyada d'una política absolutista moderada o inclús liberaldoctrinaria que va provocar un profunt descontent en els círculs «ultrabsolutistas», que varen formar partit entorn al germà del rei, l'infant Carlos María Isidro. Eixe malestar, unit a un problema successori, va provocar una guerra civil despuix de la mort de Fernando i l'ascens al tro de la seua filla Isabel II, de tres anys d'edat, que no era reconeguda com a reina pels carlistas. La regència la va assumir llavors la viuda del rei, María Cristina. En paraules d'un recent biógraf, Rafael Sánchez Mantero:

Si en alguna cosa es caracterisa l'image que Fernando VII ha deixat a la posteritat és en l'unànim juí negatiu que ha mereixcut als historiadors d'ahir i d'hui que han estudiat el seu regnat (...) Resulta llògic entendre que l'historiografia lliberal anara inmisericorde en aquell que va intentar acabar en els principis i lleis triunfantes en les Corts gaditanes (...) L'historiografia sobre Fernando VII ha anat evolucionant de tal manera que els estudis recents han abandonat les diatribes decimonónicas per a presentar un panorama més equilibrat (...) L'Història recent... considera a Fernando VII simplement com un rei en molt escassa capacitat per a enfrontar-se als temps en els que li va tocar regnar. En tot, resulta difícil trobar algun estudi, ya siga del passat o del present, en el que la figura d'este monarca genere la més mínima simpatia o atractiu. Sense dubte, ha segut el monarca que pijor tracte ha rebut per part de l'historiografia en tota l'Història d'Espanya.

Segons el seu més recent biógraf, Emilio La Parra López:

Des de 1814 fins a la seua mort, llevat el interval constitucional de 1820-1823, la seua política va consistir en el control personal del poder, valent-se de la repressió de tota dissidència i d'uns servidors l'única pauta dels quals de comportament va ser la fidelitat cega al seu senyor. Fernando VII va governar a la seua manera, com un déspota, escoltant els consells que en cada ocasió li convenien, sense ajustar-se a cap precedent específic i com ningú ho faria despuix que ell.

Biografia

Infància, educació i família

Erro al crear miniatura:

Jurament del futur Fernando VII com a príncip d'Astúries, realisat en la iglésia del Real Monasteri de Sant Jerónimo de Madrit el 23 de setembre de 1789. Obra de Luis Paret i Alcázar, Museu del Prat, Madrit.

Fernando de Borbón va vindre al món en vida del seu yayo Carlos III, el 14 d'octubre de 1784, en el Palau de l'Escorial. Va ser batejat per Antonio Sentmenat i Cartella en els noms de Fernando, María, Francisco de Paula, Dumenge, Vicente Ferrer, Antonio, Joseph, Joachîn, Pascual, Diego, Juan Nepomuceno, Genaro, Francisco, Francisco Xavier, Rafael, Miguel, Gabriel, Calixto, Cayetano, Fausto, Luis, Ramón, Gregorio, Lorenzo i Gerónimo. Va ser el nové dels catorze fills que varen tindre el príncip Carlos, futur Carlos IV, i María Luisa de Parma. Dels seus tretze germans, huit varen morir abans de 1800. Es va convertir en príncip d'Astúries en complir el primer més, puix en eixa data va morir el seu germà major Carlos, de sol catorze mesos d'edat. El propi Fernando va sofrir una greu maltia als tres anys d'edat i va tindre durant tota la seua vida una salut delicada. De chiquet era retret i callat, en certa tendència a la crueltat. Despuix de la pujada al tro del seu pare en 1788, Fernando va ser jurat com a hereu a la Corona per les Corts en un acte celebrat en el Monasteri de Sant Jerónimo de Madrit el 23 de setembre de 1789.

El preceptor inicial del príncip va ser el pare Felipe Scio, religiós de la Orde de Sant Josep de Calasanz, home cult i inteligent que ya era preceptor de les infantes. En fama de gran pedagogo, va ensenyar al príncip a llegir i a escriure i la gramàtica llatina. En 1795 el pare Scio va ser nomenat bisbe de Sigüenza i el seu lloc va passar a ser ocupat pel canonge de la catedral de Badajoz Francisco Javier Cabrera, qui acabava de ser preconisat bisbe d'Oriola.

El pla d'educació del príncip que Cabrera va presentar al rei incloïa la aprofundiment en ellatí i l'estudi de «les demés llengües vives que anaren del Real agrade de V. M.», aixina com de l'Història d'Espanya, la Geografia i la Cronologia, pero lo fonamental seria l'educació «en matèria de Religió», «tan necessària per al Govern dels Estats i la seua subsistència» ya que «tot el poder del príncip sobre els seus súbdits ve de Deu, i que li ha donat esta potestat per a que els prepare en la terra la felicitat temporal, com a mig de la que s'espera eterna». També considerava fonamentala pràctica de «aquelles virtuts heròiques que fan als reis amats de Deu i dels seus vassalls», una proposta que coincidia en l'ideal educatiu dels ilustrats espanyols. La proposta de que fora el bisbe Cabrera el substitut del pare Felipe Scio va ser obra del favorit Manuel Godoy, qui aixina mateix va colocar junt al príncip a un atre paisà seu de Badajoz, el també canonge ilustrat Fernando Rodríguez de Ledesma, encarregat d'ensenyar-li Geografia i Història, pero est va durar poc temps a causa d'un sério atac de gota, sent substituït pel canonge Juan Escóiquiz, també a proposta de Godoy. Com a mestre de dibuix Cabrera va nomenar al pintor Antonio Carnicero, i de llatí i de filosofia al sacerdot Cristóbal Bencomo i Rodríguez, qui junt en Escóiquiz va ser el professor més apreciat pel príncip, ademés de convertir-se abdós en les persones que més influència varen eixercir sobre ell.

Oposició a Godoy

Artícul principal → Complot de l'Escorial.

En 1799 va morir el bisbe Cabrera, que va ser substituït com preceptor del príncip per Escóiquiz. Est, junt en el nou ayo del quarto de Fernando, el duc de Sant Carlos que havia substituït l'any anterior al primer ayo del príncip el marqués de Santa Creu, es varen ocupar d'indisponer a Fernando en el favorit Godoy, que acabava de perdre el poder, encara que dos anys més tarde ho recuperaria —el canonge Escóiquiz en quant va caure Godoy, a qui hi havia adulado per a obtindre elloc que tenia en l'educació del príncip d'Astúries, es va afanyar a escriure un dur alegat contra aquell titulat Memòria sobre l'interés de l'Estat en l'elecció de bons ministres—. U dels falsos arguments que va utilisar Escóiquiz per a denigrar a Godoy va ser que este, despuix del seu matrimoni en María Teresa de Borbón i Vallabriga, neboda del rei, aspirava a ocupar el tro despuix de la mort de Carlos IV. No obstant, poc despuix tant Escóiquiz com el duc de Sant Carlos varen ser destituïts dels seus càrrecs de mestre del príncip i d'ayo del seu quarto, respectivament, per orde del rei Carlos IV. El càrrec d'ayo va passar al duc de la Roca, home de confiança de Godoy.

Encorajat per la seua jove esposa María Antonia de Nàpols, en qui havia contret matrimoni en 1802 quan contava díhuit anys d'edat, el príncip Fernando es va enfrontar a Manuel Godoy i a la seua mare, la reina María Luisa, en qui la princesa María Antonia mantenia una mala relació personal —la animadversión era mútua; María Luisa li va escriure a Godoy: «¿Qué farem en eixa diabòlica sierpe de la meua nora i marrajo covart del meu fill?»—. A María Antonia no li va ser molt difícil guanyar-se la voluntat del seu marit, entre atres raons perque tampoc tenia cap simpatia per Godoy, ni les relacions en la seua mare eren molt bones. Aixina va ser com va sorgir en la cort de Madrit el cridat «partit napolitano» entorn als príncips d'Astúries i en el qual tenia un paper destacat l'embaixador del Regne de Nàpols, el comte de Sant Teodoro, i la seua esposa, ademés de varis importants nobles espanyols, com el marqués de Valmediano, el seu cunyat el duc de Sant Carlos, el comte de Montemar i el marqués d'Ayerbe. Este «partit napolitano» va començar a llançar tot tipo d'insidias contra Godoy i contra la reina María Luisa, que la regna mare de Nàpols, María Carolina, instigadora de les accions de la seua filla, s'ocupava de difondre per tota Europa. La reacció de Godoy va ser fulminant: en setembre de 1805 va ordenar l'expulsió de la cort de varis nobles de l'entorn dels príncips d'Astúries, entre els que destacaven el duc del Infantado i la comtesa de Montijo. El colp definitiu ho va propinar Godoy mesos despuix quan entre atres mides va expulsar d'Espanya a l'embaixador de Nàpols i la seua esposa, poc en acabant de que a finals de decembre de 1805 el regne de Nàpols fora conquistat per Napoleón i la reina María Carolina destronada, en lo que desapareixia la que havia segut el principal referent polític dels príncips d'Astúries.

En maig de 1806 va fallir la princesa d'Astúries, pero açò no va impedir que Fernando continuara en la seua activitat política clandestinament, recolzant-se en el seu antic preceptor, el canonge Escóiquiz, i en el duc de Sant Carlos, que encapçalava el nutrit grup de nobles que s'oponien a Godoy. Aixina va ser cóm el «partit napolitano» es va transformar en el «partit fernandino», que segons l'historiador Sánchez Mantero era hereu de l'antic «partit aragonés». La noblea descontenta tractava d'usar la figura del príncip, preterido per Godoy, com a núcleu agrupador dels malquistos en el favorit real. Encara que bona part dels nobles que recolzaven al príncip pretenien únicament la caiguda de Godoy, les ambicions de Fernando i del seu círcul més pròxim es dirigien a conseguir quant abans el tro, sense importar-els la sòrt que poguera córrer el rei Carlos IV. Per això, varen continuar en la campanya de desprestigie contra Godoy i contra la reina María Luisa, a la que consideraven l'obstàcul clau per a eixe pla, ya que era el principal respal de Godoy. En el ple consentiment i participació del príncip Fernando varen continuar en una bròfega campanya de desprestigie contra Godoy i la reina, que va consistir en l'elaboració de dos séries de trenta estampes a tot color cada una, acompanyades de texts que expliquen o complementen els dibuixos, en les que, en paraules de l'historiador Emilio La Parra López, «en to procaz i a pur de calúmnia es va ridiculisar fins a lo indecible a la reina i a Godoy». La primera série estava dedicada al encumbramiento de Godoy —malnomenat en les estampes com «Manolo Primer, d'un atre nom Choricero» o com AJIPEDOBES (que deu llegir-se de dreta a esquerra)— gràcies als favors de la reina María Luisa, que era presentada com una depravada sexual devorada per la luxúria.

El derrocament dels borbones napolitanos per Napoleón i el decés de la princesa d'Astúries varen propiciar un bolque del alineamiento de les fraccions espanyoles respecte de l'emperador francés. La possibilitat de que Fernando casara en una parent d'est va fer que el príncip negociara en Napoleón, que, per la seua banda, va deixar de recolzar-se en Godoy, com havia fet entre 1804 i 1806. Fernando estava dispost a humiliar-se davant l'emperador en tal de conseguir el seu favor i el seu auxili per a desfer-se de Godoy. Les negociacions impulsades per l'embaixador francés per a que Fernando contraguera el seu segon matrimoni en una dama Bonaparte varen coincidir en 1807 en l'empijorament de la salut de Carlos IV. El príncip d'Astúries volia assegurar-se la successió i anular al valgut. Godoy i el partit fernandino varen tindre el seu primer enfrontament. Per una delació, el complot va ser descobert i Fernando jujat en lo que es coneix com el procés de l'Escorial. El príncip va denunciar a tots els seus colaboradors i va demanar perdó als seus pares. El tribunal va absoldre als atres acusats, pero el rei, injusta i torpemente en opinió d'Alcalà Galiano, va ordenar el desterro de tots ells.

La primera arribada al tro: de la Gresca d'Aranjuez a les Abdicació de Bayona

Erro al crear miniatura:

Fernando VII com a príncip d'Astúries (1800), obra de Goya (Met, Nova York).

Poc despuix, en març de 1808, davant la presència de tropes franceses en Espanya (dudosamente respalades pel Tractat de Fontainebleau), la cort es va traslladar a Aranjuez, com a part d'un pla de Godoy per a traslladar a la família real a Amèrica des d'Andalusia si l'intervenció francesa aixina ho requerira. El dia 17, el poble, instigat pels partidaris de Fernando, va assaltar el palau de Godoy. Encara que Carlos IV li les va arreglar per a salvar la vida del seu favorit, acció en la que Fernando va tindre un paper crucial, va abdicar en favor del seu fill el dia 19, malt, desanimat i incapaç d'afrontar la crisis. Estos fets són els que es coneixen com gresca d'Aranjuez. Per primera volta en l'història d'Espanya, un rei era desplaçat del tro per les maquinació del seu propi fill en la colaboració d'un tumult popular.

Fernando va tornar a la cort, a on va ser aclamat pel poble de Madrit, que va celebrar no solament el seu advenimiento, sino també la caiguda de Godoy. En atres punts del país també es va celebrar el canvi de rei, que s'esperava endreçara la situació. Fernando es va afanyar a formar un nou Govern, compost pels seus partidaris, i a proscriure als seguidors de Godoy. No obstant, les tropes franceses al mando de Joaquín Murat ya havien ocupat la capital el dia anterior, 23 de març.

Vista del port de Bayona des de la passejada de Boufflers. Claude Joseph Vernet, 1755. Museu Nacional de la Marina, París.

El depost rei i la seua esposa es varen posar baix la protecció de Napoleón i varen ser custodiats per les tropes de Murat qui, per la seua banda, albergava esperances de ser enaltit rei d'Espanya per l'emperador. Napoleón, no obstant, tenia atres plans. Va enviar a un colaborador de la seua màxima confiança, el general Savary, per a que comunicara a Murat la seua decisió d'otorgar el tro d'Espanya a un dels seus germans i per a que duguera a França, poc a poc, a la família real al complet i a Godoy. Va ser Savary qui va convéncer a Fernando de la conveniència d'acodir a la trobada de l'emperador que viajava de París a Madrit, a lo que el rei va accedir en l'esperança de que Napoleón ho reconeguera i respalara com a rei d'Espanya. Abans de partir, Fernando va nomenar una Junta de Govern que devia gestionar els assunts d'Estat en la seua absència.

En un principi, l'entrevista devia celebrar-se en Madrit, pero Napoleón, aduint assunts imprevists de gran urgència, va ser fixant llocs més al nort, per a acurtar el temps de viage des de França: la Granja de Sant Ildefons, Burgos, Sant Sebastià... Finalment, Fernando VII va acodir a Bayona; per a assegurar-se de que acodiria, els francesos ampraven la velada amenaça de no reconéixer l'abdicació de Carlos IV i de sostindre a est contra Fernando. Aixina que, el 20 d'abril este va passar la frontera. Encara que encara no ho sabia, acabava de caure presoner. Va ser l'inici d'un exili que duraria sis anys. Una presó dissimulada, en un palau dels voltants del qual no podia eixir i en la promesa, sempre postergada, de rebre grans cantitats de diners. Carlos IV havia abdicat en Fernando VII a canvi de la lliberació de Godoy, i Napoleón ho havia invitat també a Bayona, en l'excusa de conseguir que Fernando VII li permetera tornar a Espanya i recuperar la seua fortuna, que li havia expropiat. Davant la perspectiva de reunir-se en el seu favorit i intercedir al seu favor, els reis pares varen solicitar acodir també a dita reunió. Escoltats per tropes franceses, varen aplegar a Bayona el 30 d'abril. Dos dies més vesprada, en Madrit, el poble s'alçaria en armes contra els francesos, donant lloc als fets del 2 de maig de 1808, que marquen el començ de la guerra de l'Independència espanyola.

Erro al crear miniatura:

Huit escuts de Fernando VII falcats en Bogotà en 1809. Davant la falta d'un model per al bust del rei, les cecas varen recórrer al del seu pare (com en l'image) o varen dissenyar atres imaginaris.

Entretant, la situació en Bayona estava adquirint tenyides grotesques. Napoleón va impedir l'arribada de Godoy fins que tot va estar consumat, de manera que no poguera aconsellar a la família real espanyola, que va demostrar ser sumament terramaner. A Fernando VII li va dir que la renúncia al tro del seu pare, produïda despuix de la gresca d'Aranjuez, era nula ya que s'hi havia fet baix coacció, per lo que li va exigir que li tornara el seu tro. La seua pròpia mare, en la seua presència, li havia demanat a Napoleón que ho fusilara per lo que li havia fet a Godoy, a ella i al seu espós. Napoleón va obligar a Carlos IV a cedir-li els seus drets al tro a canvi d'asil en França per a ell, la seua dòna i el seu favorit, Godoy, aixina com una pensió de 30 millons de reals anuals. Com ya havia abdicat anteriorment a favor del seu fill, va considerar que no cedia res. Quan varen aplegar a Bayona les notícies de l'alçament de Madrit i de la seua repressió, Napoleón i Carlos IV varen pressionar a Fernando per a que reconeguera al seu pare com a rei llegítim. A canvi rebria un castell i una pensió anual de quatre millons de reals, que mai va cobrar en la seua totalitat. Va acceptar el 6 de maig de 1808, ignorant que el seu pare ya havia renunciat en favor de l'emperador. Finalment, Napoleón va otorgar els drets a la corona d'Espanya al seu germà major, qui regnaria en el nom de José I Bonaparte. Esta successió de traspassos de la Corona espanyola es coneix en el nom de «abdicació de Bayona». No es tractava solament d'un canvi dinàstic. En una proclama als espanyols el 25 de maig, Napoleón va declarar que Espanya es trobava front a un canvi de règim en els beneficis d'una Constitució sense necessitat d'una revolució prèvia. A continuació, Napoleón va convocar en Bayona una assamblea de notables espanyols, la Junta espanyola de Bayona. Encara que l'assamblea va ser un fracàs per a Napoleón (solament varen acodir setenta y cinco dels cent cinquanta notables prevists), en nou sessions varen debatre el seu proyecte i, en escasses rectificacions, varen aprovar en juliol de 1808 el Estatut de Bayona. Les abdicació de Bayona no varen ser reconegudes pels espanyols «patriotes». L'11 d'agost de 1808, el Consell de Castella les va invalidar, i el 24 d'agost es va proclamar rei in absentia a Fernando VII en Madrit. Les Corts de Càdis, que varen redactar i varen aprovar la Constitució de 1812, no varen qüestionar en cap moment la persona del monarca i ho varen declarar com a únic i llegítim rei de la Nació espanyola. En Amèrica, es varen organisar Juntes de Govern autònomes en algunes de les seues ciutats, les quals baix els mateixos principis revolucionaris de representació i sobirania popular, també reconeixien a Fernando VII monarca dels seus països, i desconeixien tota autoritat vinguda d'Europa, tant napoleònica com de la Junta Suprema Central, per a, posteriorment, en confrontació en l'establiment de les Corts espanyoles de 1810, formar els seus propis Congressos Constituents i declarar la seua independència total de l'Imperi espanyol, donant lloc aixina al desenroll de les guerres d'independència hispanoamericanes.

El confinament en Valençay

Erro al crear miniatura:

Habitació del castell de Valençay que va ocupar Fernando VII durant el seu captiveri.

Fernando va vore cóm l'emperador ni tan sols es molestava en complir l'acort i ho internava, junt en el seu germà don Carlos i el seu tio don Antonio, en el castell de Valençay, propietat de Charles Maurice de Talleyrand, príncip de Benevent, antic bisbe, llavors ministre d'Assunts Exteriors de Napoleón, en el que tramó el colp d'Estat que ho va dur al poder. Allí els va rebre el 10 de maig. Valençay era una propietat rústica junt a un poble d'uns dos mil habitants, aïllada en el centre de França, a uns trescents quilómetros de París. Fernando permaneixeria en Valençay fins al final de la Guerra de l'Independència. No obstant, les seues condicions de captiveri no varen ser molt severes; el rei i el seu germà rebien classes de ball i música, eixien a montar o a peixcar i organisaven balls i sopars. Disponien d'una bona biblioteca, pero l'infant don Antonio va posar tots els impediments possibles en la finalitat de que no llegiren llibres francesos que pogueren eixercir una mala influència sobre els seus jóvens nebots.

A partir de l'1 de setembre de 1814, no obstant, la marcha de Talleyrand i la negativa de Bonaparte a complir lo estipulat sobre sufragar les seues despeses —quatrecents mil francs anuals més les rendes del castell de Navarra en la Alta Normandia—, varen fer que el seu tren de vida fora cada volta més auster, reduint-se la servitut al mínim. Fernando no solament no va fer intent algun de fugir del captiveri, sino que va aplegar a denunciar a un baró irlandés enviat pel Govern britànic per a ajudar-ho a fugar-se.

Creent que res es podia fer front al poder de França, Fernando va pretendre unir els seus interessos als de Bonaparte, i va mantindre una correspondència servil en el cors, fins al punt de que este, en el seu desterro de Santa Elena, recordava aixina l'actuació del príncip espanyol:

No cessava Fernando de demanar-me una esposa de la meua elecció: m'escrivia espontàneament per a complimentar-me sempre que yo conseguia alguna victòria; va expedir proclames als espanyols per a que se someteren, i va reconéixer a José, lo que potser s'haurà considerat fill de la força, sense ser-ho; pero ademés em va demanar la seua gran banda, em va oferir al seu germà don Carlos per a manar els regiments espanyols que anaven a Rússia, coses totes que de cap modo tenia precisió de fer. En fi, em va instar vivament per a que ho deixara anar a la meua Cort de París, i si yo no em vaig prestar a un espectàcul que hauria cridat l'atenció d'Europa, provant d'esta manera tota l'estabilitat del meu poder, va ser perque la gravetat de les circumstàncies em cridava fòra de l'Imperi i les meues freqüents absències de la capital no em proporcionaven ocasió.

La seua humiliació servili va aplegar al punt d'organisar una fastuosa festa en brindis, convit, concert, allumenament especial i un solemne Et Deum en ocasió de la boda de Napoleón Bonaparte en María Luisa d'Àustria en 1810. Quan l'emperador va reproduir la correspondència que li enviava Fernando en Li Moniteur universeli Moniteur, per a que tots, en especial els espanyols, veren la seua actuació, este es va afanyar a agrair Napoleón que haguera fet públic de tal modo l'amor que li professava. En una de les cartes, dirigida al governador de Valençay i feta pública en Li Moniteur el 26 d'abril de 1810, Fernando va expressar el seu desig de ser fill adoptiu de Bonaparte:

El meu major desig és ser fill adoptiu de S. M. l'emperador el nostre sobirà. Yo em cree mereixedor d'esta adopció que verdaderament faria la felicitat de la meua vida, tant pel meu amor i afecte a la sagrada persona de S. M., com per la meua sumissió i sancera obediència a les seues intencions i desijos.

No obstant, la condició de presoner de Napoleón va crear en Fernando el mit del Desijat, víctima inocent de la «tirania napoleònica».

La tornada de «el Desijat»

Erro al crear miniatura:

Retrate de Fernando VII. Francisco de Goya, Museu del Prat.

En juliol de 1812, Arthur Wellesley, futur duc de Wellington, va entrar en Espanya des de Portugal al front d'un eixèrcit anglo-portugués i va derrotar als francesos en Arapiles, expulsant-els d'Andalusia i amenaçant Madrit. Si ben els francesos contraatacaron, una nova retirada de tropes franceses d'Espanya despuix de la catastròfica campanya de Rússia al començament de 1813 va permetre a les tropes aliades expulsar ya definitivament al rei José I Bonaparte de Madrit i derrotar als francesos en Vitòria i Sant Marcial. José Bonaparte va deixar Espanya, i Napoleón es aprestó a defendre la seua frontera sur fins a poder negociar una eixida. Segons Sánchez Mantero, Fernando, al vore que per fi l'estrela de Bonaparte escomençava a declinar, es va negar arrogantemente a tractar en el governant de França sense el consentiment de la nació espanyola i la Regència, pero tement que hi haguera un brot revolucionari en Espanya, es avino a negociar. Pel Tractat de Valençay d'11 de decembre de 1813, Napoleón va reconéixer a Fernando VII com a rei, que va recuperar aixina el tro i tots els territoris i propietats de la Corona i els seus súbdits abans de 1808, tant en territori nacional com en l'estranger; a canvi, es avenía a la pau en França, el desestage dels britànics i la seua neutralitat en lo que quedava de guerra. També va acordar el perdó dels partidaris de José I, els afrancesados. Encara que el tractat no va ser ratificat per la Regència, Fernando VII va ser lliberat, se li va concedir passaport el 7 de març de 1814, va eixir de Valençay el 13, va viajar cap a Toulouse i Perpinyà, va creuar la frontera espanyola i va ser rebut en Báscara, població situada entre Figueres i Girona, pel general Copons huit dies despuix, el 24 de març. Fernando va retornar a Espanya sense un pla polític clar, expectante davant la situació que es trobaria despuix de la seua llarga absència, pero en una actitut netament contraria a les reformes plasmades en la Constitució de 1812 que, si be li reservaven l'eixercici del poder eixecutiu, ho privaven dellegislatiu —que quedava reservat a les Corts— i de la sobirania —que s'atribuïa a la nació i no al monarca—.

Erro al crear miniatura:

Representació de Fernando VII resant pel seu poble davant el patriarca sant José.

Respecte a la Constitució de 1812, el decret de les Corts de 2 de febrer de 1814 havia establit que «no es reconeixerà per lliure al rei, ni per tant se li prestarà obediència, fins que en el sí del Congrés nacional preste el jurament prescrit en l'artícul 173 de la Constitució». Fernando VII es va negar a seguir el camí marcat per la Regència i en Reus es va desviar a Saragossa a on va passar la Semana Santa invitat per Palafox. Des de la capital aragonesa va ser a Terol i va entrar en Valéncia el 16 d'abril. Allí ho esperava la moradura arquebisbe de Toledo, Luis de Borbón, president de la Regència i favorable a les reformes lliberals de 1812. També va acodir a Valéncia una representació dels diputats absolutistas de Corts de Càdis presidida per Bernardo Mosso de Rosers, encarregat d'entregar al rei un manifest firmat per sesenta y nueve diputats «serviles», que era com cridaven els lliberals als partidaris de la monarquia absoluta. Era el cridat Manifest dels Perses, que propugnava la supressió de la Cambra gaditana i justificava la restauració del Antic Règim. El 17 d'abril, el general Elío, al mando del Segon Eixèrcit, va posar les seues tropes a disposició del rei i ho va invitar a recobrar els seus drets. Va ser el primer pronunciament de l'història d'Espanya, segons Stanley G. Payne.

El 4 de maig de 1814, Fernando VII va firmar un decret, redactat per Juan Pérez Villamil i Miguel de Lardizábal, que restablia la monarquia absoluta i declarava nula i sense efecte la Constitució de 1812 i tota l'obra de les Corts de Càdis. El Decret també conegut com el Manifest del 4 de maig va ser el primer pas del colp d'Estat de maig de 1814 que li va tornar els seus poders absoluts i que no seria publicat fins a l'11 de maig quan el colp ya havia triumfat.

Erro al crear miniatura:

Derogació de la Constitució de 1812 per Fernando VII en el palau de Cervelló.

[...] el meu real ànim és no solament no jurar ni accedir a dita Constitució, ni a decret algun de les Corts [...] sino el de declarar aquella Constitució i aquells decrets nuls i de cap valor ni efecte, ara ni en temps algun, com si no hagueren passat jamai tals actes i es llevaren d'en mig del temps, i sense obligació en els meus pobles i súbdits de qualsevol classe i condició a complir-els ni guardar-els.

Modest Lafuente (1869), Història general d'Espanya, tom XXVI, 2.ª ed.

Despuix de repondre's d'un atac de gota, el rei va eixir el 5 de maig des de Valéncia cap a Madrit. Havia nomenat capità general de Castella la Nova a Francisco d'Eguía, absolutista acérrimo, que havia segut encarregat pel rei d'eixecutar el colp d'Estat. L'11 de maig va organisar la repressió en la capital, arrestant als diputats de les Corts i rebujant el panorama per a l'entrada triumfal del monarca. Detinguts els membres de la Regència, els ministres i els partidaris de la sobirania nacional, el colp d'Estat es va consumar en la matinada de l'11 de maig en la dissolució de les Corts exigida per Eguía i eixecutada sense oposició pel seu president Antonio Joaquín Pérez, un dels firmants del Manifest dels Perses.

El 13 de maig, Fernando VII, que havia permaneixcut en Aranjuez des del dia 10 a l'espera de que el colp triumfara, va entrar triunfalmente per fi en Madrit.

Regnat

Artícul principal → Restauració absolutista en Espanya.

Primer sexeni absolutista

Erro al crear miniatura:

Làmina 70 de Els desastres de la guerra, de Francisco de Goya, que mostra un renc de personages de totes la classes socials: sacerdots, nobles i humils; units entre sí per una corda i travessant un paisage àrit i hostil, sent el primer de la fila, un cego. D'esta manera, Espanya, representada en l'estampa en totes les seues classes socials, es va convertir en un país en mans d'un monarca guiat pels principis del Antic Règim que s'alluntava de les idees de la Ilustració i de la llum de la raó.

Durant la primera etapa del regnat, entre els anys 1814 i 1820, el rei va restablir el absolutisme anterior al periodo constitucional. La tasca que aguardava a Fernando era extremadament complexa. L'economia del país havia sofrit grans estralls i a això calia afegir la divisió política de la població. El país es trobava en la misèria i havia perdut tota la seua importància internacional. La nació, que havia perdut un milló d'habitants dels dotze en els que contava per llavors, havia quedat arrasada pels llarcs anys de combats. A les difícils comunicacions en Amèrica, que se sofrien ya a finals del sigle anterior, es va unir una fonda deflación, causada fonamentalment per la guerra contra els francesos i la de l'independència dels territoris americans.

La pèrdua dels territoris americans va tindre dos conseqüències principals: agudisar la crisis econòmica (per la pèrdua dels productes americans, del metal per a moneda i del mercat que suponien per als productes ibèrics) i despullar al regne de la seua importància política, relegant-ho a un lloc de potència de segon orde. Pese a haver contribuït substancialment a la derrota de Napoleón, Espanya va tindre un paper secundari en el Congrés de Viena i en els tractats de Fontainebleau i París. Fernando hauria tingut que contar en uns ministres excepcionalment capaços per a posar orde en un país devastat per sis anys de guerra, pero a penes va contar en un parell d'estadistes de certa talla. Tampoc ell mateixa va demostrar estar a l'altura dels gravíssims problemes que afligien al país. L'inestabilitat del govern va ser constant, i els fracassos a l'hora de resoldre adequadament els problemes varen determinar els continus canvis ministerials.

L'implantació del proteccionisme per a tractar de fomentar l'indústria nacional va favorir el creiximent espectacular del contrabando, que es va eixercir en totes les fronteres i, en especial, en la gibraltareño. A la minva del comerç se sumava la mala situació de l'agricultura i l'indústria. U dels motius del retart agrícola era l'estructura de la propietat agrària —ademés dels estralls bèlics—, que no va variar durant el regnat de Fernando. Tampoc varen millorar els métodos de cultiu. La producció, no obstant, es va recuperar en general ràpidament, encara que no aixina els preus agrícoles, lo que va causar penúries en el campesinado, obligat a pagar onerosas rendes i tributs. En esta época es va estendre el cultiu de la dacsa i de la creïlla. La ganaderia també havia quedat molt perjudicada per la guerra i la cabanya ovina es va reduir notablement, lo que va afectar a la seua volta a l'indústria textil, falta ademés de capital. Esta indústria va perdre, ademés, la seua font principal de suministrament de cotó en independisar-se els territoris americans, lo que va privar també de matèria primera a la tabacalera. Econòmicament, el regnat de Fernando es va caracterisar per la postració i crisis, favorides ademés per l'immovilisme governamental, que a penes va aplicar certs retocs fiscals.

Pese a la contínua penúria econòmica, la població va créixer, encara que de manera molt desigual. Es calcula que en el primer terç de sigle va aumentar en a lo manco un milló i mig d'habitants, pese als efectes de les guerres. Escàs de població, comparat en atres nacions europees, aquella es concentrava ademés en núcleus urbans, en zones rurals casi desertes, situació que chocava als observadors estrangers. No va haver, no obstant, una transformació profunda de la societat ni l'implantació de l'igualtat teòrica davant la llei. Durant el regnat de Fernando, es va mantindre fonamentalment l'estructura social de l'Antic Règim i la divisió de la població en estaments que li era característica. La noblea i el clero eren numèricament reduïts i el gros de la població la componien les escasses classes miges i l'abundant campesinado. Més de la mitat de la població es dedicava per llavors a les llabors del camp i a penes una dècima part a l'artesania i l'indústria. Durant el regnat de Fernando, es va reduir el número d'artesans, varen desaparéixer els gremis i va començar a aparéixer el proletariat industrial.

El primer sexeni del regnat va ser un periodo de persecució dels lliberals, els quals, recolzats per part de l'Eixèrcit, la burguesia i organisacions secretes com la maçoneria, varen intentar sublevar-se vàries voltes per a restablir la Constitució. Els seus intents varen fracassar reiteradament, puix per llavors els lliberals eren pocs i tenien escassa força. Varen contar, no obstant, en la colaboració de numerosos guerrillers, llicenciats o postergats en el reduït Eixèrcit de la posguerra. El respal de la burguesia es va deure, per la seua banda, al desig de reformes socials i econòmiques que propiciaren l'auge del mercat espanyol una volta donades casi per perdudes les colónies americanes; el florecimiento de la demanda interna era considerat indispensable per a rellançar l'activitat industrial i comercial. L'escassa burguesia propugnava per això la reforma de la propietat llauradora, per a traure al camp de la ruïna i que els llauros substituïren a les fonts de demanda perdudes; açò s'oponia al conservadurisme del rei, que pretenia mantindre la situació de 1808. A pesar de que Fernando VII havia promés respectar als afrancesados, res més aplegar va procedir a desterrar a tots aquells que havien ocupat càrrecs de qualsevol tipo en l'administració de José I. Per decisió del monarca i a esquenes del Govern, el país va ingressar en la Santa Aliança.

Durant el periodo varen desaparéixer la prensa lliure, les diputacions i ajuntaments constitucionals i es varen tancar les universitats. Es va restablir l'organisació gremial i es varen tornar les propietats confiscades a l'Iglésia.

Triumfo temporal dels lliberals i govern constitucional

En giner de 1820 es va produir una sublevació entre les forces expedicionarias acantonades en la península que devien partir cap a Amèrica per a reprimir l'insurrecció de les colónies espanyoles. Encara que este pronunciament, encapçalat per Rafael de Rec, no va tindre l'èxit necessari, el govern tampoc va ser capaç de sofocar-ho, i poc despuix una successió de sublevació que varen començar en Galícia es va estendre per tota Espanya. Fernando VII es va vore obligat a jurar la Constitució en Madrit el 9 de març de 1820. Al sendemà va pronunciar l'històrica frase:

Marchem francament, i yo el primer, per la senda constitucional.

L'afonament del règim absolutista es va deure més a la seua pròpia debilitat que a la força dels lliberals. En sis anys, havia segut incapaç de modernisar les estructures estatals i aumentar els recursos hacendísticos sense mudar les estructures socials ni abolir els privilegis, objectiu que s'havia propost despuix del colp d'Estat de maig de 1814. Va començar aixina el Trieni Lliberal o Constitucional. La sumissió de Fernando a la Constitució i al poder dels lliberals va ser, no obstant, contrari a la seua voluntat. El rebuig a estos es va accentuar durant el trieni en el que les dos parts varen haver de compartir el poder.

Erro al crear miniatura:

Retrate ecuestre de Fernando VII per José de Madrazo (1821), Museu del Prat.

Durant el Trieni, es va posar fi a l'absolutisme i, entre atres mides, es va suprimir la Inquisició. No obstant, encara que el rei aparentava acatar el règim constitucional, conspirava secretament per a restablir l'absolutisme (sublevació de la Guàrdia Real en juliol de 1822, sofocada per la Milícia Nacional de Madrit; Regència d'Urgel). Va utilisar, ademés, els poders constitucionals per a entorpir l'aprovació de reformes que varen desijar implantar els lliberals. L'objectiu del rei va ser, durant tota esta etapa, el de recobrar el poder absolut perdut en 1820.

Segons Sánchez Mantero, els lliberals varen mostrar el seu bisoñez en els assunts d'Estat i una errònea confiança en que la restauració de la Constitució acabaria per sí sola en els anhels independentistes en Amèrica. En el rei varen mantindre una constant relació de desconfiança mútua. En el seu sen pronte varen sorgir divisions entre els moderats i els exaltats; els primers, segons Sánchez Mantero, solien tindre més experiència, edat i cultura, mentres que els segons havien eixercitat un paper destacat en el triumfo lliberal de 1820. Els primers es conformaven en menors reformes i estaven més disposts a colaborar en les velles classes dominants, mentres que els segons ansiaven majors canvis. Esta divisió va complicar la tasca governamental dels lliberals.

De nou segons Sánchez Mantero, un atre obstàcul a la seua llabor era l'inclinament cap a l'absolutisme del gros del poble pla, en la seua majoria analfabet. El principal adversari del govern constitucional, ademés dels eclesiàstics, va ser una part del campesinado, que constituïa el setenta y cinco per cent de la població espanyola, apegado a tradicions i velles institucions i perjudicat per algunes mides dels lliberals. Els absolutistas varen organisar les partides realistes, uns moviments guerrillers similars als que havien existit durant la guerra contra els francesos, i també varen realisar alguns alçament, tan mal planejats i igual de fallancs que els d'els lliberals del sexeni anterior. Les partides realistes, que es varen multiplicar en 1822, varen adoptar una posició fonamentalment reaccionària i varen acossar a l'eixèrcit regular durant la Guerra Realista.

Segons Sánchez Mantero, referent a l'economia, els governs lliberals tampoc varen resultar més afortunats que els absolutistas, tant per lo curt de la seua duració com per lo «utòpic» de les mides que varen tractar d'aplicar.

Intervenció de les potències i restauració absolutista

Erro al crear miniatura:

Quadre de José Aparicio que representa el desembarc de Fernando VII en el Port de Santa María despuix d'haver segut «lliberat» del seu «captiveri» en Càdis. És rebut pel duc d'Angulema, comandant dels Cent Mil Fills de Sant Luis que han invadit Espanya per a «rescatar-ho», i pel duc del Infantado, president de la Regència absolutista nomenada pels francesos.

El monarca encaria a les potències europees, principalment a França i a Rússia, per a que intervingueren en Espanya contra els lliberals. Despuix del Congrés de Verona, les potències en efecte varen solicitar al Govern espanyol que modificara la Constitució, petició que va anar tallantment rebujada. Este rebuig va decidir finalment a França, que havia buscat en principi una solució política i no militar, a invadir Espanya en una operació ben planejada per a evitar les requises i saquejos de l'anterior invasió napoleònica. El mando es va entregar al duc d'Angulema, nebot del sobirà francés. Finalment, l'intervenció de l'eixèrcit francés dels «Cent Mil Fills de Sant Luis» va restablir la monarquia absoluta en Espanya (octubre de 1823).

La campanya francesa, que va començar en abril, va anar relativament ràpida i solament va trobar una resistència enconada en Catalunya per l'eixèrcit comandado per Francisco Espoz i Mina. El rei va ser «arrastrat» pels lliberals en la seua retirada cap al sur i, davant la seua oposició a deixar Sevilla i marchar a Càdis, va aplegar a ser incapacitat temporalment. En agost va començar el sege francés de Càdis, que va capitular el 30 de setembre, despuix de la promesa real de seguritat per als que havien defés la Constitució. El rei no va complir la promesa i va iniciar una dura repressió contra els lliberals molts dels quals varen tindre que partir a l'exili per a evitar la persecució. Fernando VII va abolir tots els canvis del Trieni lliberal, en l'única excepció de la supressió de l'Inquisició, i va proclamar que durant els tres anys que havia tingut que compartir el poder en els lliberals no havia gojat de «llibertat».

Fernando va retornar a Madrit en una marcha triumfal que va repetir, en sentit invers, el camí que hi havia seguit obligat pel Govern lliberal. Paradòxicament, els francesos, que li havien tornat l'autoritat absoluta, varen eixercitar a partir de llavors un paper moderador de la política de Fernando i li varen instar a concedir certes reformes. Per a garantisar el tro de Fernando, els francesos varen mantindre un conjunt de guarnicions en el país, que varen eixercir també un efecte moderador de l'absolutisme del rei.

Absolutisme i reformisme moderat

Es va iniciar aixina la seua última época de regnat, la cridada «Década Ominosa» (1823-1833), en la que es va produir una duríssima repressió dels elements lliberals, acompanyada del tancament de periòdics i universitats (primavera de 1823). Víctima d'esta repressió va ser Juan Martín Díez, el "Empecinado", qui havia lluitat a favor de Fernando VII durant la guerra d'independència, que va ser eixecutat en 1825 per la seua posició lliberal. La Real Cèdula d'1 d'agost de 1824 va prohibir «absolutament» en Espanya i Índies les societats de francmasones i unes atres qualssevol secretes. Paradòxicament, una de les primeres mides del nou Govern absolutista va ser la creació del Consell de Ministres, que en els primers anys va mostrar escassa cohesió i poder, pero que resultava una novetat en el sistema de govern.

Les intentonas lliberals per a recuperar el poder, que es varen succeir en l'última etapa del regnat (en 1824, 1826, 1830 i 1831), varen fracassar. Junt a la repressió dels lliberals, empero, es va portar a terme també una série de reformes moderades que varen modernisar parcialment el país i que varen augurar el fi del Antic Règim i l'instauració de l'Estat lliberal, que es va consumar despuix de la mort de Fernando. A la creació del Consell de Ministres es va unir, en 1828, la publicació del primer presupost estatal. Per a favorir l'aument de la riquea nacional i el dels exigus ingressos de l'Estat, es va crear el Ministeri de Foment, d'escàs èxit. El canvi en la Secretaria d'Estat del comte d'Ofalia per Francisco Cea Bermúdez en juliol de 1824 va supondre un fre a les reformes. El següent any va ser d'accentuació de la persecució de l'oposició lliberal, formació de cossos de voluntaris realistes i de creació de les primeres juntes de fe, substitutes de la desapareguda Inquisició. En novembre de 1824, no obstant, varen tornar a obrir les universitats, a les que es va dotar d'un pla d'ensenyança comuna. Es va regular també la ensenyança primària. L'actitut moderada dels francesos i la templanza de Cea Bermúdez varen desilusionar als monàrquics més extremistes, que varen quedar desencantats en la situació despuix de la derrota lliberal de 1823 i varen començar a formar una oposició al Govern a partir de 1824. Es varen registrar alçament absolutistas instigats pel clero i pels partidaris de l'infant Carlos María Isidro, germà de Fernando, que es perfilava com a successor. Les diverses confabulaciones en favor de l'infant don Carlos varen fracassar, i les investigacions sobre les trames sempre varen evitar investigar al germà del rei.

També es va consumar la pràctica desaparició del Imperi espanyol. En un procés paral al de la península despuix de l'invasió francesa, la major part dels territoris americans varen declarar la seua independència i varen començar un tortuoso camí cap a repúbliques lliberals (Sant Dumenge també va declarar la seua independència, pero poc despuix va ser ocupada per Haití). Solament les illes caribenyes de Cuba i Puerto Rico, junt en les Filipines, les Marianes (incloent Guam) i les Carolinas, en el Pacífic, permaneixien baix el domini d'Espanya. En 1829 una expedició va partir des de Cuba en l'intenció de reconquistar Mèxic al mando de l'almirant Isidro Barrades. L'empresa va acabar finalment derrotada per les tropes mexicanes. En 1827 va tindre que sofocar un tumult en Catalunya. El descontent dels monàrquics pel repartiment de llocs i favors despuix de la restauració absolutista de 1823, la minva dels preus agrícoles que atizó el malestar dels llauradors i el rebuig a la presència de les tropes franceses en la regió es varen unir per a favorir la causa del pretenent don Carlos. La majoria dels revoltosos eren gent senzilla, farta dels abusos de l'administració, que va ser utilisada pels ultraconservadores. Encara que tardana, la resposta governamental va ser eficaç. En setembre de 1827 el comte d'Espanya va rebre el mando d'un eixèrcit de vint mil soldats per a esclafar el tumult i Fernando es aprestó a visitar la regió. A finals del més, va aplegar a Tarragona i en octubre els sublevats havien entregat les armes. En les semanes següents, les unitats franceses varen evacuar el territori i el 3 de decembre Fernando va aplegar a Barcelona. Va permanéixer en ella fins a la primavera; en abril va tornar a Madrit, visitant de camí vàries ciutats del noreste del país.

El fracàs de l'alçament va donar certa estabilitat al Govern, que va mamprendre seguidament una série de reformes: en octubre de 1829 va aprovar el còdic de comerç; eixe mateix any es va crear un cos de carabineros de costes i fronteres per a tractar de frenar l'abundant contrabando i es va concedir a Càdis la condició de port franc, per a compensar el decliu del seu comerç en Amèrica. En estos últims anys de regnat es va perfilar el proyecte de creació del banc de Sant Fernando i la Llei orgànica de la Bossa.

En octubre de 1830, les tropes reals varen desbaratar un nou intent d'invasió lliberal, esta volta des de França, acaudillada, entre uns atres, per Espoz i Mina. Lo mateix va ocórrer en el proyecte de Torrijos des de Gibraltar de l'any següent.

Durant el seu regnat va otorgar, entre títuls d'Espanya i títuls d'Índies, cent vintitrés títuls nobiliarios, vintidós dels quals varen ser grans d'Espanya.

Decés i successió de Fernando VII

Erro al crear miniatura:

Retrate de Fernando VII (1833), per José Arrau Barba, conservat en la Real Acadèmia Catalana de Belles arts de Sant Jorge de Barcelona.

El decés de la reina María Amalia el 18 de maig de 1829 i la mala salut del rei varen semblar favorir les aspiracions del germà d'est, don Carlos, al tro, que desijaven els monàrquics més exaltats. L'infant era l'hereu en cas que el rei morira sense descendència. Fernando, no obstant, va optar per casar-se de colp i repent per quarta volta, en la seua neboda María Cristina, germana de la seua cunyada, Luisa Carlota, esposa del seu germà Francisco de Paula. El matrimoni es va celebrar el 9 de decembre de 1829. El 10 d'octubre de l'any següent va nàixer l'hereua al tro, Isabel. Va tindre una atra filla, l'infanta Luisa Fernanda, en 1832.

Erro al crear miniatura:

Fernando VII en l'hàbit de la Orde del Toisón d'Or. Vicente López Portaña. 1831. Palau d'Espanya en Roma.

El 31 de març de 1830 Fernando va promulgar la Pragmàtica Sanció, aprovada el 30 de setembre de 1789, baix Carlos IV, pero que no s'havia fet efectiva per raons de política exterior. La Pragmàtica establia que si el rei no tenia hereu varó, heretaria la filla major. Açò excloïa, en la pràctica, a l'infant Carlos María Isidro de la successió, por cuanto ya anara chiquet o chiqueta qui naixquera seria l'hereu directe del rei. D'esta forma, la seua filla Isabel (la futura Isabel II), naixcuda poc despuix, es vea reconeguda com a hereua de la corona, en gran disgust dels partidaris de don Carlos, germà del rei. En 1832, trobant-se el rei malt de gravetat en La Granja de Sant Ildefons, cortesanos partidaris de l'infant varen conseguir que Fernando VII firmara un Decret derogant la Pragmàtica, en lo que es va denominar successos de la Granja. En la milloria de salut del rei, el Govern de Francisco Cea Bermúdez, que va substituir de colp i repent a l'anterior, dirigit per Antonio Saavedra, i es va recolzar tant en els lliberals com en els reformistes, la va posar de nou en vigor a finals d'any. La seua principallabor va ser assegurar la successió d'Isabel i frustrar les esperances de l'infant don Carlos. Per a assegurar l'autoritat real, Fernando, encara convalescent, la va delegar en la seua esposa el 6 d'octubre.

Despuix d'això, don Carlos va marchar a Portugal. Entretant, María Cristina, nomenada regente durant la greu maltia del rei (l'hereua Isabel a penes tenia tres anys en eixe moment), va iniciar un acostament cap als lliberals i va concedir una àmplia amnistia per als lliberals exiliats, prefigurando el virage polític cap alliberalisme que es produiria a la mort del rei. Els intents dels partidaris del seu germà per fer-se en el poder, a finals de 1832 i començos de 1833, varen fracassar. El monarca va manar jurar com a hereua de la corona a la seua filla Isabel el 20 de juny de 1833. Despuix d'una sorprenent pero breu recuperació al començament de 1833, Fernando va morir sense fills varons el 29 de setembre. Es trobava malt des de juliol. Va ser enterrat el 3 d'octubre, en el monasteri de l'Escorial. L'infant don Carlos, junt a atres realistes que consideraven que ellegítim hereu era el germà del rei i no la seua filla primogènita, es varen sublevar i va escomençar la primera guerra carlista. En això va fer la seua aparició el carlisme.

Llegat

Espanya va canviar intensament durant el regnat de Fernando VII. El Antic Règim, caracterisat pel poder casi absolut del monarca, estava donant pas a la monarquia lliberal, pese a la férrea oposició de Fernando; el poder del rei quedava llimitat i la sobirania passava a la nació. L'ideologia lliberal començava també a afectar a l'economia, fins a llavors prou rígida i controlada per l'Estat. La burguesia va sorgir com a grup social puixant i motor econòmic.

El país va perdre casi tots els territoris americans i en ells el seu paper de potència principal. L'actitut del rei va ser la d'oposició vana a les corrents reformadores i revolucionàries de l'época. El seu immovilisme econòmic, polític i social va acréixer les greus crisis que varen afligir al país durant el regnat. No va conseguir tampoc reconciliar als partidaris dels canvis radicals i als que preferien conservar els antics usos, cada volta més enfrontats.

Matrimonis i descendència

Erro al crear miniatura:

Fernando VII i la seua quarta esposa, María Cristina de Borbón, retratats per Luis de la Creu i Rius (1832).

La primera candidata a casar-se en el príncip Fernando hauria segut María Augusta de Sajonia pero no va aplegar a materialisar-se. Fernando VII va contraure matrimoni en quatre ocasions:

• En 1802 es va casar en la seua prima María Antonia de Nàpols (1784-1806), filla de Fernando IV de Nàpols i María Carolina d'Àustria. La boda, celebrada en Barcelona el 4 d'octubre de 1802, va anar un doble enllaç entre les dos branques dels Borbones d'Espanya i de Nàpols puix, al mateix temps, l'infanta María Isabel de Borbón es va casar en el príncip hereu Francisco de Nàpols. Segons l'historiador Emilio La Parra López, «el matrimoni de Fernando en María Antonia va ser sugerència, o més be exigència, de la cort napolitana per a permetre l'atre enllaç [...] Al final, va prevaldre la raó dinàstica i els monarques espanyols varen acceptar la 'imposició' de María Carolina de Nàpols perque aspiraven a formar un sòlit bloc en els dos regnes italians de la família [el de Nàpols i el d'Etruria, el sobirà del qual estava casat en María Luisa de Borbón, filla de Carlos IV. Este bloc podria contar en l'ajuda d'Anglaterra i d'esta manera Espanya estaria en disposició de contrarrestar les cada volta més onerosas exigències de Bonaparte». María Antonia va sofrir dos aborts i no va haver descendència. Va fallir de tuberculosis el 21 de maig de 1806.
• En 1816 Fernando es va casar en segones nupcias en la seua neboda María Isabel de Bragança, infanta de Portugal (1797-1818), filla de la seua germana major Carlota Joaquina i de Juan VI de Portugal. Va ser desatesa per Fernando, que va mantindre durant el matrimoni en ella abundants aventures amoroses. Va donar a llum a una filla, María Luisa Isabel, que va viure poc més de quatre mesos. Poc despuix, estant de nou embarassada, va fallir a causa d'una cesàrea mal feta, que tampoc va salvar a la filla. Modest Lafuente diu que va morir d'un atac d'alferecía i va anar el primer que es va fer eco dels rumors a que va donar orige el succés: "trobant-se en alvançat estat de gestació i suponent-la morta, els meges varen procedir a extraure el feto, moment en el que la infortunada mare va proferir un agut crit de dolor que demostrava que encara estava viva".
  • María Luisa Isabel Fernanda (21 d'agost de 1817-9 de giner de 1818).
  • Un abort (26 de decembre de 1818).
• En 1819 es va casar per tercera volta en María Josefa Amalia de Sajonia (1803-1829), filla de Maximiliano de Sajonia i Carolina de Borbón-Parma. No varen tindre descendència.. Va fallir de febres greus el 18 de maig de 1829 (25 anys) en el Palau Real d'Aranjuez.
• Finalment, en 1829, es va casar en una atra de les seues nebodes, María Cristina de les Dos Sicilias (1806-1878), filla de la seua germana menor María Isabel de Borbón i Francisco I de les Dos Sicilias. Varen tindre dos filles:
  • Isabel II (1830-1904), reina d'Espanya (1833-1868).
  • Luisa Fernanda (1832-1897), infanta d'Espanya, casada en el duc de Montpensier.

Ancestros

Ancestros de Fernando VII d'Espanya

Personalitat Aspecte i problemes físics Erro al crear miniatura: Retrate de Fernando VII del pintor Vicente López realisat en 1828 per encàrrec del Banc de Sant Carlos. Aixina ho descriu l'historiador Emilio La Parra López: «Vestit de capità general, en totes les condecoracions importants i el ceptre en la mà dreta, el rei està assentat, postura poc habitual en l'història espanyola dels retrats reals, en la mà esquerra posada sobre uns llibres colocats en una taula. En el tejuelo d'un d'ells es llig: 'R. CÈDULA DEL BANC DE S. FERNANDO'. L'obesitat i les acusades entrades en el cabell són be manifestes. Este llenç, ha dit J. L. Díez, oferix 'sense dubte l'image més sincera del abotargado monarca en la seua edat madura'. És també la del rei reformiste, preocupat per impulsar l'economia del regne». No sembla que el rei anara agraciat físicament. En els retrats de Fernando VII realisats per Goya i uns atres artistes —és llògic pensar que els artistes intentaren favorir en lo possible als retratats— es veu un home obés, en un llavi superior deprimit, maxilar inferior prognatado, front prominent, nas gran, carnosa i curvada i ulls chicotets i estrábicos. Els seus contemporàneus li assignaven una estatura «mija», lo que per a aquells anys significa uns 165 cm. Sofria de gota (es creu que menjava massa, especialment carns roges) i es diu que patia, ademés, una hipertrofia genital, una malformació que dificultava molt el coit. La primera esposa, María Antonia de Nàpols, va deixar escrit cóm, sentint-se enganyada, va estar a punt de desmayar-se la primera volta que va vore Fernando VII, en comprovar en espante que el «mosso» més be lleig del retrat era en realitat poc menys que un adefesio. La princesa li va contar a la seua mare que passaven els mesos i Fernando encara no havia consumat el seu matrimoni. Quan a la veta de casi un any per fi ho va fer, la reina María Carolina va escriure: «Per fi “ya és marit”». Segons Emilio La Parra López, «segons pareix, lo que realment desazonó a María Antonia i, per això, a la seua mare, va ser la carència afectiva del príncip i el seu impotència sexual. Fernando era un jove inmaduro, afectat de macrogenitosomía (desenroll excessiu dels genitals), causa de l'aparició tardana dels caràcters sexuals secundaris; no es va afaitar fins a sis mesos despuix de la boda. La seua acusada timidea i la seua abulia, que tant varen molestar a la seua esposa, li varen incapacitar per a fer front a una situació per a ell imprevista». Per un atre costat, el rei era ademés un fumador empedernido de cigarros, lo que li feya tindre un alé fétido. El seu més recent biógraf, l'historiador Emilio La Parra López, ho descriu com «un home de mijana estatura, corpulento (en 1821 pesava 103 quilos...) Gran comilón, el seu obesitat va ser en aument en el temps, circumstància que el seu pintor preferit, Vicente López, no va poder ocultar. En els excelents retrats realisats per este artiste s'observa la creixent obesitat, la pèrdua de cabell i el prematur envelliment del monarca, l'aspecte del qual és cada volta més abotargado. En totes les imàgens, siguen de López o d'atres pintors, és palés el prognatisme de Fernando, en moltes traces que ho assemblen al síndrome descrit per Crouzon com disostosis cràneu-facial: cara allargada i maxilars superiors deprimits, la qual cosa és causa de l'aument aparent del tamany del maxilar inferior (prognatisme) i la falta d'oclusió dentaria». Un periodiste estranger que ho va conéixer en 1823 va senyalar la «deformitat» del seu rostre, especialment manifesta en la protuberància de la seua barbeta i llavi inferior «que semblen formar part de les faccions superiors», en les que destacava un nas desproporcionadament gran. Pero també va dir haver-se sentit molt impressionat per «la mescla d'inteligència, altanería i debilitat de la seua mirada». Un oficial francés que també va tractar en persona al rei va intuir «el seu caràcter dur i inclús brutal [darrere d'eixa] fisonomia res simpàtica». Caràcter Més difícil resulta descriure la psique del monarca i les seues virtuts i defectes. Llevat els panegírics descaradament adulatorios, la valoració generalisada d'historiadors i cronistes de les qualitats del Desijat és molt desfavorable, si no clarament pèssima. Estava dotat d'una inteligència normal, no exenta d'astúcia i viveza, pero el seu caràcter sembla haver estat somés a la covardia, a la doblez i a una sòrt d'egoisme hedoniste. Un dels seus crítics més implacables va ser el diplomàtic i historiador marqués de Villaurrutia, qui afirma que des de chicotet, el rei va mostrar ser insensible al carinyo dels seus pares o qualsevol atra persona, cruel i taimado; i com a rei, i a pesar de «no haver hagut mai un monarca més desijat, va ser covart, vengatiu, desapiadat, ingrato, deslleal, boler, femellut i cazurro... i en fi, desprovisto de qualsevol aptitut per a ser rei». Existixen varis testimonis contemporàneus de Fernando VII que parlen del seu caràcter rencoroso i vengatiu. Un dels principals és el del célebre marí Cayetano Valdés, qui va escoltar al rei i la seua família en la falúa que els va dur de Càdis al Port de Santa María l'1 d'octubre de 1823, sent este breu trayecte l'acte final del Trieni Lliberal i l'èxit definitiu de l'invasió dels cridats Cent Mil Fills de Sant Luis. Una volta desembarcats tots en El Port de Santa María tal i com el governe constitucional a punt de dissoldre's havia acordat en el duc d'Angulema, el rei es va tornar a Valdés per a tirar-li «una mirada de les que amenacen i aterran, a la que donaven més efecte el semblant i ulls d'aquell príncip, plens d'expressió maligna, a on apareixien a la parello feroç i lo doble». Segons conte un testic francés d'aquells fets, l'almirant va llegir en aquella mirada «la seua sentència de mort. Aixina, permaneixent alié a l'escena que tenia davant, en mig de les aclamació que resonaven en la vora, sense saludar a La seua Majestad ni demanar permís a ningú, es va afanyar a virar la falúa i es va fer a la mar a colp de rems». El precipitat regrés de Valdés a Càdis es va revelar prudentemente encertada. Ans que terminara eixe mateix dia 1 d'octubre, el rei va redactar un decret en el que es retractava dels seus compromisos, posats per escrit, de moderació i clemència de la vespra, derogava tot lo aprovat per les Corts des de 1820 i desnugava la repressió dels lliberals, escomençant per la condena a mort dels tres membres de la regència provisional nomenada en Sevilla l'11 de juny anterior, quan les Corts havien suspés temporalment a Fernando VII en les seues funcions. Un d'eixos tres regentes no era un atre que Valdés, sent els atres dos el també marí Gabriel Císcar i el general Gaspar de Vigodet. Mereix la pena resaltar que pràcticament fins al mateix 1 d'octubre el rei hi havia lisonjeado vàries voltes a Valdés, aplegant inclús a dir-li «que li estimava molt més de lo que ell creïa», i que eixe mateix dia, a penes unes hores abans, Fernando havia posat com a condició per a fer el trayecte de Càdis al Port per mar que la falúa la capitaneara Valdés, «dient-li que en ell no temeria el pas de la barca». Quan el seu aliat francés —i Borbón, com ell—, el duc d'Angulema, ho va instar a decretar una amnistia, Fernando li va contestar instant-ho a que escoltara els crits de «¡Vixca el rei absolut i la Santa Inquisició!» que es proferien en el carrer, i afegint que eixa era la voluntat del poble. En sentir allò, Angulema va abandonar eixa primera reunió en el monarca espanyol en un «poc dissimulat disgust». Erro al crear miniatura: Retrate de Fernando VII, pastiç de Vicente Rodes i Aries. Autors com Comellas o Marañón, que han treballat per a comprendre millor el regnat de Fernando VII i oferir una visió ecuánime de la seua actuació i personalitat, no diferixen molt de les opinions anteriors. Marañón diu del monarca que era «si no inteligent, pille a lo manco». Comellas, més amable en el retrat del rei, ho definix com una persona vulgar sense imaginació, «arrests» ni idees lluentes, i citant a testics senyala que tots els dies despachava en els seus ministres, encara que ya ben entrada la vesprada; per a este autor seria una persona senzilla, apacible, bienhumorada i hogareña (a pesar de les seues contínues infidelitats), capaç de commoure's davant la necessitat dels més humils i sensible a atrocitats com la tortura (una de les seues primeres decisions com a rei va ser la confirmació de l'abolició del tormento decretada per les Corts de Càdis), qualitats estes que ni eren suficients per a substituir la necessitat que la nació tenia d'un monarca molt distint a Fernando. La virtut més reconeguda, encara pels seus enemics, era la senzillea i campechanía, encara que a sovint esta senzillea caïa en lo merament bròfega i chabacà. Era més propenc al tracte popular i les costums senzilles que a la rigidea de la cerimònia cortesana tradicional. Caria d'una sòlida formació i de curiositat intelectual, pero era aficionat a les manualitats, a la música, la pintura, la llectura i la tauromaquia. No obstant, a pesar de les ocasionals mostres de generositat en els més necessitats senyalades per Comellas —i que alimentaven l'amor que el poble pla sentia per el Desijat—, i a pesar de la forma metòdica en que despachava en el seu gabinet, se li atribuïx una falta d'interés pels assunts d'Estat, que preferia abandonar en els seus ministres i que supeditava a la seua codícia o interés personal: Ángel Fernández dels Rius senyala que Fernando VII tenia abans de la seua mort 500 millons de reals depositats en el Banc de Londres, a l'hora que el deute nacional havia aumentat durant el seu regnat en 1 745 850 666 reals. La catedràtica de la Universitat de Valéncia Isabel Burdiel escriu que «la seua manera de regnar va consistir sempre en dividir i enfrontar entre sí a quants li rodejaven, de manera que va potenciar en tots ells, a través del desconcert i del terror, el més abjecte servilisme. Ladino, desconfiat i cruel, dau a l'humor gros i a les aventures nocturnes, el rei podia ser molt manipulable si se sabia atendre be als seus desijos». Donant per bones les pijors acusacions, el psiquiatra i historiador Luis Mínguez Martín, reconeix en Fernando VII un «encant superficial, labia i una actitut seductora i acomodaticia» que ocultava una personalitat disocial, antisocial o psicopática, manifestada en «el despreci cap als drets i sentiments dels demés, el cinisme i l'engany, la mentira i la manipulació, la falta de responsabilitat social i de sentiments de culpa i els mecanismes proyectius». El seu més recent biógraf, l'historiador Emilio La Parra López, senyala la seua ordinariez a l'hora d'expressar-se, ya que en freqüència utilisava expressions bròfegues i paraulotes, com l'exclamació «¡carajo!» davant ministres i alts càrrecs, aplegant en una ocasió, el 18 de febrer de 1822, a espetar als seus ministres en presència inclús d'un enviat del duc de Wellington: «¡Carajo! Tinc més collons que Deu. Tinc prou collons per a menjar á [sic] tots vosatres. ¡Fòra, fòra, carajo!». Esta tendència allenguage bròfec i vulgar provablement anara deguda a la seua afició a amprar l'estil coloquial i castiç de la servitut de palau. La Parra apunta també com a traces dominants del seu caràcter «el dissimule, la desconfiança, la crueltat i l'esperit vengatiu». Senyala també el seu campechanía, lo que junt en la seua vulgaritat i la seua capacitat per al dissimule «li va permetre mostrar-se com un rei pròxim als seus súbdits, inclús amable», una impressió que Fernando alimentava en gests de diverses formes quan realisava passejades per Madrit i per les ciutats que va visitar, durant les audiències particulars o quan acodia a espectàculs públics, com els bous, la seua gran afició, o el teatre. La Parra considera que era «dèbil de caràcter i d'esperit», lo que ho feya molt influenciable per les persones que ho rodejaven i també que solament prenguera iniciatives «quan va considerar que els seus oponents estaven debilitats, puix la valentia davant les situacions adverses no va ser una de les seues qualitats». Segons La Parra López, «el juí més demoledor sobre la personalitat de Fernando VII ho va expressar Napoleón durant la seua trobe en Bayona. D'esta forma ho va presentar a Talleyrand: «És indiferent a tot, molt material, menja quatre voltes al dia i no té idea de res»; «és molt estúpit (bête) i molt mesquí (méchant)». La Parra afig: «Pero Fernando no era beco o mec. És provable que en aquella situació, sorprés i desorientat, fera us del seu característic dissimule i s'escudara en el silenci, un dels seus habituals recursos davant situacions adverses». Sobre les seues aficions, Fernando mai va ser un bon ginet ni li va interessar la caça com al seu pare i al seu yayo. En el temps es va convertir en un bon jugador de billar i la seua principal afició va ser llegir i adquirir llibres, fins a formar una biblioteca important. Li encantava tallar els plecs dels llibres intonsos. També tenia la costum d'escriure en una caligrafia molt cuidada sobre els viages que realisava en forma de diari, escomençant pel que va realisar junt en els seus pares entre el 4 de giner i el 22 de març de 1796 a Sevilla, passant per Badajoz, quan encara no havia complit els dotze anys d'edat. L'image del rei Fernando davant els seus súbdits Erro al crear miniatura: Retrate de Fernando VII pintat per Francisco de Goya en 1814 per encàrrec del Ajuntament de Santander. Aixina descriu el quadro l'historiador Emilio La Parra López: «[Goya] ho va presentar de cos sancer en l'uniforme de coronel de guàrdies reals, recolzat sobre un pedestal en el que una figura femenina coronada en ellorer de la victòria, representació d'Espanya, acull al monarca en els braços oberts. És el rei desijat i necessari. En el pedestal estan els atributs de la realea (corona, ceptre i mant) i al peu del rei, un lleó —símbol de la monarquia— trenca en les seues fauces en actitut fera les cadenes en que Napoleón va pretendre subjectar-la».. Segons l'historiador Emilio La Parra López, «Fernando sempre va ser volgut per la generalitat dels seus súbdits» que veen en ell al «príncip inocent i virtuós», una image construïda durant la Guerra de l'Independència pels «patriotes» que lluitaven en el seu nom contra Napoleón i contra la monarquia de José I Bonaparte. D'ahí el renom de «el Desijat». «El ensalzamiento de Fernando VII va constituir el centre de l'intensa activitat orientada a crear un ambient de beligerància generalisada, perque en el rei es va simbolisar l'agressió institucional perpetrada pel emperador francés. En conseqüència, Fernando va ser presentat davant l'opinió pública com lo opost al responsable de la crisis interna (Godoy) i al que pretenia canviar la dinastia (el tirà Napoleón). Fernando encarnava el Ben i els atres el Mal. A partir d'ahí, es va construir una image fabulosa de Fernando VII». Esta image va perdurar despuix del seu regrés del «captiveri» de Valençay inclús entre els lliberals als que va perseguir en saña i, encara que la seua popularitat va perdre força progressivament, al final del regnat encara despertava l'entusiasme popular, com es va demostrar durant el viage que va realisar per Catalunya i el nort d'Espanya en 1827-1828 o en motiu del seu matrimoni en María Cristina de Borbón, en 1830. Per lo tant, l'image de Fernando VII davant els seus súbdits va ser sempre la del valent rei que es va enfrontar al tirà Napoleón, negant-se a renunciar a la seua corona durant els sis anys del seu captiveri (molt més amable del que els espanyols pensaven). Esta heròica actitut, pese a ser completament falsa (al cap i a la fi a Napoleón no li havia costat res obtindre de Fernando la seua renúncia al tro en les abdicació de Bayona), semblava ser conseqüent en la de «els patriotes» que lluitaven en Espanya contra els francesos, com si el jove rei pretenguera ser lleal a la llealtat dels seus súbdits. Pero lo cert era que Fernando va escriure numeroses voltes a Napoleón felicitant-ho per les seues victòries en Espanya i inclús aplegant a demanar-li que ho adoptara com a fill seu. Erro al crear miniatura: Monument a Fernando VII en Barcelona, destruït durant les regirades de 1835. Aixina que, la Guerra de l'Independència va assentar el mit del «rei desijat» que tornaria a fer-se càrrec del seu sofrit regne si els espanyols lluitaven tenazmente per això. Este mit, que perduraria durant tot el seu regnat, va otorgar a Fernando VII una popularitat molt major que la de qualsevol dels seus antepassats entre el poble (no entre els lliberals, especialment els emigrats), la qual es va mantindre en llínees generals inalterable fins a la seua mort, pese als desastres i la repressió política que en atres circumstàncies haurien bastat per a defraudar les altes expectatives depositades en ell des dels temps del seu enfrontament en Godoy i els seus pares. Fernando VII en les arts i les ciències Vore també: Estil fernandino El rei Fernando VII va tindre la sòrt de contar en bons pintors i va mantindre el mecenage borbònic cap a artistes com Francisco de Goya, Vicente López Portaña o José Madrazo. Segons Mesonero Romans, encara «acodia en els últims dies de la seua existència, trémulo i fatigós, al solemne repartiment de premis de la Real Acadèmia de Sant Fernando». Va fomentar les activitats artístiques i intelectuals i la millora de l'ensenyança primària —principalment durant el Trieni Lliberal— i secundària —durant la Década Ominosa—. Va ocórrer lo contrari en les universitatés, que varen perdre alumnes i es varen vore vigilades pel Govern, que les considerava focs de lliberalisme. Recolzat per la seua segona esposa, Isabel de Bragança, Fernando va reprendre l'idea de José I de crear un Museu Real de Pintures, i va decidir convertir en tal'edifici que Juan de Villanueva havia creat com a Gabinet d'Història Natural. Gràcies a la seua iniciativa i finançació personal, naixia aixina l'actual Museu del Prat, inaugurat en presència del propi monarca i la seua tercera esposa el 19 de novembre de 1819. Va ser aficionat aixina mateix a la música. A pesar de la suposta deterioració de la ciència espanyola i de la fuga de científics importants durant el seu regnat, es deuen a Fernando VII una série de capitals iniciatives. La fuga de científics es va deure principalment a motius polítics: els exiliats simpatizaban en els francesos o en els lliberals. En 1815 va ordenar la restauració del Observatori Astronòmic, molt danyat durant la «francesada». També es va reestructurar en aquell temps el Real Gabinet de Màquines en el cridat Conservatori d'Arts. En 1815 també es va crear el Museu de Ciències Naturals i el Jardí Botànic de Madrit. Per una atra part, Fernando VII és el protagoniste d'algunes célebres noveles històriques, com a Memòria secreta del germà Leviatán (1988), de Juan Van-Halen, i El rei felón (2009), de José Luis Corral. Biografies contemporànees de Fernando VII Encara en vida del monarca es varen publicar diversos esbossos biogràfics per lo general molt contraris al mateix, tots prohibits en Espanya. L'irlandés Michael Joseph Quin va estar en Espanya durant els últims dies del Trieni Lliberal, i, fòra de publicar este viage en 1823, en 1824 va imprimir la seua traducció d'un original en espanyol que Juan Bautista Vilar atribuïx alliberal emigrat José Joaquín de Mora, d'unes Memoirs of Ferdinand VII, traduïdes eixe mateix any al francés; encara va tindre una tercera edició en espanyol en 1840, abocada per Joaquín García Jiménez i ampliada en dos ensajos històrics de "Luis de Carnet", sense dubte alguna el comte Louis-Marie-Joseph de Carnet-Marcein (1804-1876). Prohibida de colp i repent va ser la de Charles Li Brun, Vida de Fernando VII... (Filadèlfia, 1826). Títuls i tractaments Órdens Regne d'Espanya Gran maestre de la Orde del Toisón d'Or. Gran maestre de la Orde de Carlos III. Gran maestre de la Orde d'Isabela Catòlica. Gran maestre de les órdens militars de Santiago, Calatrava, Alcántara i Montesa. Gran Maestre de la Real i Militar Orde de Sant Fernando. Gran Maestre de la Real i Militar Orde de Sant Hermenegildo. Estrangeres 1814: Cavaller de la Orde de l'Esperit Sant. ([[Image:Plantilla:Bandera/França|border|20px|França]] Regne de França) 1814: Cavaller de la Orde de Sant Miguel. ([[Image:Plantilla:Bandera/França|border|20px|França]]Regne de França) 1815: Cavaller de la Orde dels Serafines ([[Image:Plantilla:Bandera/Suècia|border|20px|Suècia]] Regne de Suècia, 17 de març de 1815). 1815: Cavaller de la Orde de la Jarretera. (Erro al crear miniatura: ) Cavaller de la Orde de Sant Jenaro. (Erro al crear miniatura: ) Cavaller gran creu de la Real Orde de Sant Fernando i del Mèrit. (Erro al crear miniatura: ) Cavaller gran creu de la Orde de la Legió d'Honor. ([[Image:Plantilla:Bandera/França|border|20px|França]] Regne de França) Cavaller gran creu de la Orde de Sant Esteban d'Hongria. (Erro al crear miniatura: ) Cavaller de la Orde de l'Elefant. (29 d'agost de 1818, Erro al crear miniatura: ) Anecdotario El monarca va protagonisar numeroses anècdotes, algunes de les quals han calat en el acervo popular espanyol: Segons Pérez Galdós en els seus Episodis nacionals, quan Napoleón es va haver escapat de la illa d'Elba i retornat a França, l'ajuda de cambra, nerviós, no encertava a vestir a Fernando per a la reunió del gabinet convocada per a tractar el problema, i el rei va dir: «Vist-me despacio, que tinc pressa». Mesonero Romans conte que, en 1818, en motiu de la seua visita a l'Exposició Pública d'Indústria Espanyola, quan els fabricants de teles catalans li varen mostrar el seu gènero demanant medides proteccionistes, el rei va exclamar: «¡Bah! Totes estes són coses de dònes». I es va anar a donar una passejada pel Retire. El rei era un gran aficionat al billar, i solia jugar en els membres de la seua caçola. Estos, desijosos d'agradar al sobirà, procuraven sempre fallar els seus colps i fer que les boles quedaren en immillorable situació per a que el monarca fera successives carambolas. D'ahí prové la frase feta «Aixina li les posaven a Fernando VII». Fernando VII d'Espanya va mantindre una gran complicitat en la seua confesor, el presbítero canari Cristóbal Bencomo i Rodríguez. Açò es deduïx dels numerosos títuls que li va otorgar el rei, entre els que destaquen el de membre del consell i cámara, Inquisidor general d'Espanya (càrrec rebujat pel propi Bencomo) i la Gran Creu de la Orde de Carlos III. Ademés, quan Fernando VII va retornar a Madrit despuix de les abdicació de Bayona, va reclamar la presència en la cort de la seua confesor i va ordenar desplaçar a l'illa de Tenerife un navío de guerra en el sol propòsit de traslladar-ho de tornada a la cort en tota la pompa possible. Successió Notes Referències Bibliografia Erro al crear miniatura: Lliure contra Napoleón Bonaparte i a favor de Fernando VII en 1808. bne. es/edicion/bima0000119416. html "L'engany de Napoleon descobert i castigat; obra en que es manifesta l'infidelitat de l'emperador dels francesos en els seus convenis en l'Espanya, i la seua perfidia en el rei Fernando VII i demés família real. Alcalà d'Henares: oficina de la Real Universitat; 1808. Arzadun, Juan (1942). Fernando VII i el seu temps, Madrit: Summa. OCLC 163267052. <cite style="font-style:normal" id="CITAREFLa Parra López2018">La Parra López (2018). Fernando VII. Un rei desijat i detestat, Barcelona: Tusquets. ISBN 978-84-9066-512-1. Ramírez (2014). , Madrit. ISBN 978-84-9060-097-9. Sánchez Mantero (2001). org/details/fernandovii0000snch Fernando VII, Madrit: Arlanza. ISBN 84-95503-23-9. Enllaços externs Commons Erro al crear miniatura: Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Fernando VII. 15px|link=|alt= Wikisource contiene obras originales de o sobre Fernando VII d'Espanya. Erro al crear miniatura: Fernando VII d'Espanya en Viquidites. rah. es/biografias/10096/fernando-vii Diccionari Biogràfic. Real Acadèmia de l'Història Fernando VII Juí de Napoleón sobre Fernando VII d'Espanya cervantesvirtual. com/historia/monarquia/fernando7. shtml Biografia de Fernando VII oferida per la Biblioteca M. Cervantes cervantesvirtual. com/historia/monarquia/fernando7. shtml archivat en Wayback Machine. Referències