Anar al contingut

Regnat de Fernando VII d'Espanya

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Per a la biografia del monarca espanyol vore Fernando VII d'Espanya.


El regnat de Fernando VII (1808–1833) va ser una etapa de profunda crisis de l'Estat espanyol, marcada per l'invasió napoleònica, el conflicte polític entre absolutisme i lliberalisme espanyol i els processos d'independència en Amèrica. Este periodo s'inscriu en la història contemporànea d'Espanya i en el sorgiment dels Estats hispanoamericans i, per tant, va afectar tant a la Península ibèrica com als regnes d'Índies —les denominades Españas d'abdós hemisferis—, en el context de la descomposició del Imperi espanyol.

Fernando VII d'Espanya va pujar al tro el 19 de març de 1808, en el Gresca d'Aranjuez, immediatament despuix de l'abdicació del seu pare, Carlos IV; i el seu regnat va concloure en el seu decés el 29 de setembre de 1833.[1] La monarquia anomenada Regne d'Espanya i Índies des del sigle XVIII va passar a denominar-se Regne de les Españas durant el lliberalisme espanyol.[2]

Fernando VII, proclamat rei nominal des d'Aranjuez el 19 de març de 1808,[3] va permanéixer captiu despuix de les abdicació de Bayona. No obstant, va ser reconegut com a monarca llegítim durant la guerra d'Independència per les juntes patriòtiques, la Junta Suprema Central, la Regència i també per les juntes americanes en els seus respectius territoris, fins a la secessió d'estes respecte del Estat nació establit en les Corts de Càdis.

Des de la proclamació de José I Bonaparte, el 25 de juliol de 1808, fins a la tornada del captiu Fernando VII, no va haver rei efectiu en Espanya.[4] Despuix de la derrota definitiva de José I Bonaparte, qui abandona Madrit el 27 de maig de 1813, Napoleón va reconéixer a Fernando VII com a rei d'Espanya i Índies, per mig del Tractat de Valençay.

Despuix de la seua lliberació, Fernando VII va retornar a Espanya el 22 de març de 1814 per la frontera de Figueres,[5] i va prometre restaurar les corts tradicionals i governar sense despotisme.

En general, va rebre el respal general de la població i el respal de 69 diputats de les Corts, per mig del cridat Manifest dels Perses, que va ser presentat al rei el 16 d'abril en Valéncia. En este respal va encapçalar el colp d'Estat de maig de 1814, es va proclamar rei absolut, va decretar illegals les Corts de Càdis i tota la seua obra, aixina com totes les Juntes rebels sorgides en Amèrica.


En els anys següents, despuix d'una successió de pronunciaments lliberals en la península ibèrica, finalment en 1820, es va provocar la sublevació de l'eixèrcit d'Ultramar per Rafael Regue i Antonio Quiroga, que va conseguir reinstalar les Corts durant el cridat Trieni Lliberal.

En 1823, es va produir la reacció realista i l'invasió de l'eixèrcit francés conegut com els Cent Mil Fills de Sant Luis, que va restaurar a Fernando VII en el tro absolut, fins a la seua mort en 1833.

El regnat de Fernando VII, despuix de recuperar els seus drets al tro en la firma del Tractat de Valençay, es dividix convencionalment en tres periodos: Sexeni Absolutista, Trieni Lliberal i Década Ominosa.[6]

L'efímer primer regnat (març-maig de 1808)

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Gresca d'Aranjuez.
Retrat alegórico de Fernando VII realisat per Vicente Capella en 1810, quan feya dos anys que en Bayona, pressionat per Napoleón, li havia cedit a est els seus drets a la Corona espanyola. Pero les abdicació de Bayona no varen ser reconegudes pels espanyols «patriotes» que varen seguir considerant com el seu rei a Fernando VII (confinat en el Castell de Valençay baix la custòdia de Napoleón).

El 19 de març de 1808 Carlos IV va abdicar en el seu fill Fernando, príncip d'Astúries, com a conseqüència de la pressió a que es va vore somés durant el gresca d'Aranjuez, instigat pel partit aristocràtic o fernandino i que va provocar la caiguda del «favorit» Manuel Godoy.

L'emperador francés Napoleón, les tropes del qual es varen instalar en Espanya per a invadir Portugal en virtut del Tractat de Fontainebleau, pero l'intenció del qual de sometre a la monarquia espanyola era cada volta més evident ―les tropes del mariscal Joaquim Murat havien entrat en Madrit el 23 de març―, va decidir intervindre en la crisis dinàstica espanyola i va conseguir que Carlos IV i el seu fill, proclamat com Fernando VII, junt en el restant de membres de la família real, acodiren a Bayona.[7][8]

Fernando VII va aplegar el 20 d'abril i, el 30, Carlos IV i la seua esposa, María Luisa de Parma. La notícia de la partida del restant de família real cap a Bayona va provocar un alçament antifrancés en Madrit el 2 de maig, que seria secundat en molts atres llocs, a on es varen formar Juntes que varen assumir el poder, donant inici aixina a la que seria coneguda com la Guerra de l'Independència espanyola.[9][10]

En Bayona, Carlos IV i Fernando VII, varen ser obligats a cedir els seus drets a la Corona espanyola a Napoleón, que a la seua volta els va delegar al seu germà José Bonaparte.[9][10] Fernando VII, el seu germà Carlos i el seu tio Antonio, varen quedar confinats en el «Château» de Valençay.


Des del seu captiveri, Fernando VII mostrarí «la satisfacció de vore instalat» José I Bonaparte en el tro d'Espanya, «prometent la llealtat que li dec al Rei d'Espanya»,[11] i va escriure cartes molt afectuoses a Napoleón, felicitant-li per les seues victòries en Espanya i expressant el seu desig de convertir-se en «fill adoptiu seu».[12]

Per la seua banda, Carlos IV, la seua esposa María Luisa de Parma i el seu fill chicotet Francisco de Paula de Borbón varen ser conduïts des de Bayona al Palau de Compiègne i més vesprada varen marchar a Marsella i finalment a Roma (a on falliria Carlos IV, en 1819 ).[13]

El «rei absent» i les Corts de Càdis

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Guerra d'Independència espanyola.

Les abdicació de Bayona no varen ser reconegudes per les Juntes «patriotes», que varen mantindre la seua fidelitat a Fernando VII; mentres que una minoria ―els «afrancesados»― va recolzar a José I, instalat en el Palau Real de Madrit, despuix de haver-se aprovat l'Estatut de Bayona que regiria la «monarquia josefina».

Les Juntes «patriotes» varen rebre l'ajuda britànica, i varen constituir una Junta Suprema Central que, en aliança en el Regne Unit, va mantindre l'esforç de la guerra fins a ser derrotada i substituïda per una Regència que assumia les majestad del «rei absent» Fernando VII, en el mandat de convocar unes Corts extraordinàries en un marc distint al lliberalisme gadità.

Finalment, en el marc del lliberalisme espanyol, es varen instalar les Talles que es varen reunir en Càdis el 24 de setembre de 1810, i davant l'alvanç de les tropes franceses, el mateix dia en que varen iniciar les seues sessions, varen acordar que «reconeixen, proclamen i juren de nou pel seu únic i llegítim Rei al Senyor D. Fernando VII de Borbón i declaren nula, de cap valor ni efecte la cessió de la corona que es diu feta a favor de Napoleón, no solament per la violència que va intervindre en aquells actes injusts i illegals, sino principalment per faltar-li el consentiment de la Nació», i a continuació varen proclamar que en elles residia la «sobirania nacional», arrogándose la majestad sobirana de Fernando VII.[14][15]


Partint de la declaració del 24 de setembre de 1810, les Corts de Càdis varen elaborar i varen aprovar una Constitució establint una nova forma d'organisació política, l'Estat nació ―en l'oposició dels diputats «serviles», que era com cridaven els «lliberals» als defensors del Antic Règim― que va ser promulgada el 19 de març de 1812 —, que reconeixia a Fernando VII en el seu artícul 179: «El Rei de les Españas és el Sr. D. Fernando VII de Borbón, que actualment regna»—. D'esta manera es va instaurar una monarquia constitucional i, junt en els decrets aprovats per les Corts, es va posar fi a l'Antic Règim. En les Corts de Càdis va començar «el llarc cicle de la Revolució lliberal espanyola».[14][15][16]

Les juntes de govern varen eixercir la seua pròpia sobirania en nom de l'absent Fernando VII, assumint el rol d'autoritats llegítimes en resposta al buit de poder generat per l'ocupació napoleònica. Estes juntes varen actuar tant en la península ibèrica, com en tot l'Imperi espanyol a través de la Junta Central Suprema.

En Espanya, despuix de l'experiència de desorde de les Juntes de 1808, es va impondre el model de la majoria dels diputats peninsulars, o monarquia unitària; front al model federaliste dels diputats americans.[17]

En Amèrica, les juntes de govern locals varen rebujar sometre's a esta nova organisació política establida per les Corts de Càdis, per lo que es varen declarar en rebelia. Paralelament, les Corts de Càdis varen aprovar l'enviament de tropes, lo que va marcar l'inici del conflicte obert entre el govern peninsular i els americans. En este context varen sorgir les primeres declaracions d'independència, donant començ a les Guerres d'Independència Hispanoamericanes. Al mateix temps, en Espanya es va crear la Comissió de Tongades de Càdis, encarregada d'organisar les expedicions militars destinades a sofocar les rebelions americanes.

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ (2019) Aportacions històriques i jurídiques sobre el regnat de Fernando VII, Universitat Rei Juan Carlos, p. 133. «El regnat de Fernando VII es desenvolvió a lo llarc de vinticinc anys d'enorme inestabilitat política i complexitat jurídica i institucional. Es va iniciar en el colp d'Estat que va protagonisar este monarca contra el seu pare, Carlos IV, i el valgut Manuel Godoy, conegut com a Gresca d'Aranjuez, en març de 1808; i va concloure en el decés de Fernando VII, el 29 de setembre de 1833.»
  2. ↑ Bolletí de la Real Acadèmia de l'Història 220 (2023).
  3. ↑ (1990) Agustín Argüelles (1776-1844): pare del constitucionalisme espanyol, Edicions Atles, p. 94. «“Fernando VII (ya rei nominal d'Espanya des del 19 de març de 1808 en Aranjuez)”»
  4. ↑ Miguel Morayta (1908). Les Constituents de la República espanyola, p. IV.
  5. ↑ «La tornada a Espanya del rei Fernando VII, 'el Desijat'» (en és). MuyHistoria.és. Consultat el 17 de juliol de 2020.
  6. ↑ Ariza Trinitat (2022). Editex (ed.). Àmbit Llingüístic i Social I ESO, p. 297.
  7. ↑ Fonts, 2007, p. 12-14.
  8. ↑ Bahamonde y Martínez, 2011, p. 28.
  9. ↑ 9,0 9,1 Fonts, 2007, p. 14-16.
  10. ↑ 10,0 10,1 Bahamonde y Martínez, 2011, p. 28-31.
  11. ↑ Glover, 1972, p. 34. "Inclús els Borbones espanyols mai es varen afonar més baix que açò"
  12. ↑ Fonts, 2007, p. 16-21. "És inevitable preguntar-se, com faria més d'un sigle despuix un polític i escritor espanyol, Manuel Azaña, qué va dur als espanyols a lluitar pels drets al tro de semblant personage"
  13. ↑ HispanismeS, hors-série 1.
    151-174.
  14. ↑ 14,0 14,1 Fonts, 2007, p. 21-33.
  15. ↑ 15,0 15,1 Bahamonde y Martínez, 2011, p. 32-39; 50-76.
  16. ↑ La Parra López, 2014, p. 207-208. "Esta llegalitat [de les abdicació de Bayona] únicament va ser reconeguda per una part dels espanyols, els cridats 'afrancesados' o 'josefinos'. El restant –la majoria- va negar tot valor a lo acordat en Bayona i va declarar la guerra a Napoleón en nom de Fernando VII, a qui es va enaltir fins al paroxisme i es va proclamar únic rei d'Espanya (únic, no solament per a manifestar el rebuig de José I, el monarca impost en virtut dels acorts de Bayona, sino també per a dissipar tot dubte sobre el regrés de Carlos IV). En nom de Fernando VII varen fer la guerra els espanyols i es varen dotar d'un nou sistema polític"
  17. ↑ (2011) La Constitució de Càdis I Florencio Del Castell: Llegat d'Una Época, Costa Rica: Editorial Universitat Estatal a Distància, p. 34. «Aixina que, la majoria dels diputats peninsulars no va acceptar una atra forma organisativa que la monarquia unitària i centralisada front a la que els plantejaments autonomistes no feyen sino trencar la nació única.»

Bibliografia

[editar | editar còdic]
  • (2020) «La contrarrevolución i l'antirrevolución», Pedro Rújula i Ivana Frasquet (ed.). El Trieni Lliberal (1820-1823). Una mirada política, Granada: Comares, pp. 285-307. ISBN 978-84-9045-976-8.
  • (2020) «Política religiosa», Pedro Rújula i Ivana Frasquet (ed.). El Trieni Lliberal (1820-1823). Una mirada política, Granada: Comares, pp. 263-284. ISBN 978-84-9045-976-8.
  • (2011) Història d'Espanya. Sigle XIX, 6ª edició, Madrit: Càtedra. ISBN 978-84-376-1049-8.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFButrón Prida2020">Butrón Prida (2020). «Els Cent Mil Fills de Sant Luis», Pedro Rújula i Ivana Frasquet (ed.). El Trieni Lliberal (1820-1823). Una mirada política, Granada: Comares, pp. 555-570. ISBN 978-84-9045-976-8.
  • (2009).Història constitucional: Revista Electrònica de Història constitucional.(10)
485-494.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFFontana1979">Fontana (1979). La crisis de l'Antic Règim, 1808-1833, Barcelona: Crítica. ISBN 84-7423-084-5.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFFontana2007">Fontana (2007). L'época del lliberalisme, Barcelona-Madrit: Crítica/Marcial Pons. ISBN 978-84-8432-876-6.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFFontana2006">Fontana (2006). D'en mig del temps. La segona restauració espanyola, 1823-1834, Barcelona: Crítica. ISBN 978-84-8432-792-9.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFFrasquet2020">Frasquet, Ivana (2020). «L'Espanya americana», Pedro Rújula i Ivana Frasquet (ed.). El Trieni Lliberal (1820-1823). Una mirada política, Granada: Comares, pp. 155-184. ISBN 978-84-9045-976-8.
  • (2007) El fi de l'Antic Règim (1808-1868). Política i societat, Madrit: Síntesis. ISBN 978-84-975651-5-8.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFFonts2008">Fonts (2008). «"Yo no valc res": Rafael del Rec i la revolució lliberal espanyola», Manuel Pérez Ledesma i Isabel Burdiel (ed.). Lliberals eminents, Madrit: Marcial Pons, pp. 13-41. ISBN 978-84-96467-66-8.
  • (2020) El Trieni Lliberal, Saragossa: Prenses de l'Universitat de Saragossa. ISBN 978-84-1340-071-6.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFGlover1972">Glover (1972). Legacy of Glory. The Bonaparte Kingdom of Spain, 1808-1813 (en anglés), Londres: Leo Cooper. ISBN 0-85052-112-X.
  • (2014).Història constitucional: Revista Electrònica de Història Constitucional.(15)
205-222.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFLa Parra López2018">La Parra López (2018). Fernando VII. Un rei desijat i detestat, Barcelona: Tusquets. ISBN 978-84-9066-512-1.
  • (2001).Ahir.(41)
85-110.Consultat el 15 de setembre de 2022.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFParís Martín2020">París Martín (2020). «Milícia Nacional», Pedro Rújula i Ivana Frasquet (ed.). El Trieni Lliberal (1820-1823). Una mirada política, Granada: Comares, pp. 213-237. ISBN 978-84-9045-976-8.
  • (2020).Andalusia en el història.(68)
76-79.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFRújula2020">Rújula (2020). «El Rei», Pedro Rújula i Ivana Frasquet (ed.). El Trieni Lliberal (1820-1823). Una mirada política, Granada: Comares, pp. 3-38. ISBN 978-84-9045-976-8.
  • (2020) El Trieni Lliberal en la monarquia hispànica. Revolució i independència (1820-1823), Madrit: Els Llibres de la Catarata. ISBN 978-84-9097-937-2.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFSánchez Martín2020">Sánchez Martín (2020). «L'eixèrcit», Pedro Rújula i Ivana Frasquet (ed.). El Trieni Lliberal (1820-1823). Una mirada política, Granada: Comares, pp. 131-153. ISBN 978-84-9045-976-8.
  • (2020) «L'exili», Pedro Rújula i Ivana Frasquet (ed.). El Trieni Lliberal (1820-1823). Una mirada política, Granada: Comares, pp. 571-594. ISBN 978-84-9045-976-8.
  • (1967) La guerra dels Agraviats, Barcelona: Universitat de Barcelona.
  • (2011).Quaderns de Història Contemporànea.33
284-293.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFTorre del Riu2020">Torre del Riu (2020). «L'escenari internacional», Pedro Rújula i Ivana Frasquet (ed.). El Trieni Lliberal (1820-1823). Una mirada política, Granada: Comares, pp. 515-516. ISBN 978-84-9045-976-8.


Referències

[editar | editar còdic]


Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Regnat_de_Fernando_VII_d%27Espanya&oldid=952444»