Absolutisme espanyol

Absolutisme espanyol és una etiqueta de la historiografia i de la ciència política que s'aplica a diferents contexts històrics i polítics.

El historiografia i el sorgiment de l'absolutisme

Alguns autors, especialment els pertanyents a el historiografia anglosaxona, no fan distinció entre diferents graus en la formació de la monarquia absoluta i utilisen el terme per a les monarquies de començos de l'Edat Moderna o inclús finals de l'Edat Mija. Eixe periodo, que en el historiografia francesa i espanyola se sol denominar Antic Règim, està caracterisat per un increment de l'autoritat dels reis. Encara que va existir algun us històric del terme (com l'expressió poder real absolut, utilisada per Enrique III de Castella -1393- i més freqüentment per Juan II de Castella), tal us reflectia poc més que la pretensió dels reiés de ser la font de la llei, en grans salvetat i llimitacions. Fins a el XVII no se sol parlar de absolutisme en estes tradicions historiográficas, utilisant-se denominacions alternatives, com la de monarquia autoritària. La necessitat de mantindre l'eixercici del poder real en pacte en les institucions de representació estamental (les Corts) va permetre també la definició d'estos sistemes polítics com un pactismo. Pero si s'entén l'Absolutisme com el poder absolut de la persona del Rei sense cap tipo de llímit en la llei i el dret deu senyalar-se que tal cosa mai va existir en la Monarquia Espanyola. La cantitat de restriccions al poder del Rei era enorme, en absolut despreciable. Encara que sí que es va produir un aument en la llibertat d'acció del Rei a lo llarc dels sigles especialment en l'arribada de Felipe V. Pot afirmar-se, sense lloc a dubtes, que el poder del Congrés dels Diputats de la constitució del 78 és molt més ampli que el dels reis de l'Antic Règim.

Austrias i Borbones

De fet, la Monarquia Hispànica, primer en els Reis Catòlics i després en els Habsburgo, era molt diferent al concepte de monarquia absoluta dels Borbones tal com es va conformar en el regnat de Luis XIV (L'Estat soc yo, formulació teòriques de Bossuet). La pròpia concepció del poder de la dinastia austro-borgoñona (incloent a l'idea imperial de Carlos V) era molt més respectuosa en les particularitats locals i estamentals, com va evidenciar la necessitat que va tindre el Comte Duc d'Olivares de mostrar al rei Felipe IV lo poderós que es faria si deixara de ser rei de cada u dels seus regnes i passara a ser rei d'Espanya (segons expon en el seu Gran Memorial de 1624). La reflexió sobre estos assunts dels pensadors espanyols (especialment de l'Escola de Salamanca) ha segut interpretada no tant com una reacció contra un absolutisme nacional, sino com una resposta a les tendències protagonisades per atres països europeus (per eixemple, el Defensio Fidei de Francisco Suárez).

La monarquia de Felipe V d'Espanya, des de 1700 va introduir l'absolutisme d'orige francés propi de la dinastia Borbón, i la resistència suscitada va provocar que la Guerra de Successió fora para Espanya una verdadera guerra civil, en la que alguns territoris (especialment Catalunya i Valéncia) es varen caracterisar per recolzar clarament al candidat Habsburgo. La conformació d'un fort regalisme front al papat va alcançar cotes inclús superiors a les obtingudes pel Patronat regio anterior.

Vore també

• Absolutisme borbònic
• Neocatólicos
• Realistes espanyols Erro al crear miniatura: (desambiguaació)