Regalisme

Archiu:Meister von Moulins 005.jpg

Fragment del Tríptic de Moulins: Retrat de Pedro II de Borbón en Sant Pedro. La tiara i les claus són els símbols iconográficos del papa, el seu successor en la sede romana i porter del Regne dels Cels. La corona i mant púrpura en armini són símbols de sobirania del duc (encara que en este cas, només va ser regente, i la vinculació en sant Pedro és per ser el seu patronímico). La posició orante d'un i l'actitut d'intermediació davant la divinitat de l'un atre són clara indicació del repartiment de les seues funcions.

El regalisme és el conjunt de teories i pràctiques sustentadoras del dret privativo o privilegi dels reiés sobre determinades regalías (drets i prerrogatives inherents a la seua sobirania) que tenien per finalitat controlar l'acció de l'Iglésia, especialment en els assunts que podien o no entrar en conflicte en els privilegis, drets i prerrogatives del papa. Per este motiu és un concepte aplicable a les monarquias de la cristiantat llatina o occidental i, despuix de la Reforma protestant, únicament als països catòlics.

L'Edat Mija

En els seus orígens medievalés va tindre una dimensió específica i una explicació econòmica, estratègica i de defensa contra les jurisdiccions senyorials.

La posició dels imperials en la lluita entre el Pontificat i l'Imperi (vore querella de les investidura, güelfos i gibelinos), molt lejanament, apuntava en una direcció regalista, en defendre la primacia del poder civil sobre el poder eclesiàstic, i va acabar en la derrota del Sacre Imperi, que passa a ser inoperant en la pràctica. No obstant l'ideologia d'eixe conflicte (agustinisme polític, teoria de les dos espases, cesaropapisme, teocràcia), aplicada per les monarquies autoritàries des de la Baixa Edat Mija, va dur directament a lo que va anar el regalisme.

Com vullga que les monarquies feudals d'Europa occidental es varen recolzar en el papat per a independisar-se de la teòrica subjecció de vassallage a l'Emperador o als regnes dels que se segreguen (cas de Portugal front a León, per eixemple), la relació monarquia-papat semblava més amistosa que conflictiva. De fet, l'autoritat papal i els seus instruments (órdens religioses com Cluny) havien segut compartits eficaçment en els reis (França, Castella) en mutu benefici.

La crisis de la Baixa Edat Mija (Papat de Aviñón, cisma d'Occident) va ser desprestigiant el poder papal fins a extrems que semblaven justificar una intervenció dels reis, que inclús varen poder decidir posar la fidelitat del seu regne en un pretenent a papa o en un atre, ya que les excomunió creuades per tots ells devaluaban l'eficàcia de la fins a llavors tan terrible sanció.

Renaixença i Reforma

La recuperació del poder i del prestigi papal durant el Renaixença no va ser suficient per a evitar la Reforma luterana, que posa als príncips alemans al front de les seues iglésies nacionals, i més vesprada el cisma d'Enrique VIII. A pesar de coincidir en el regalisme sobre el control de les autoritats civils sobre les autoritats eclesiàstiques de l'Iglésia i la nacionalisació d'esta, abdós partixen d'una argumentació teològica que supera els llímits del catolicisme tal com es definirà en el Concilie de Trento. El terme regalisme s'aplica a les monarquias que varen seguir sent catòliques.

Bibliografia

Notes