Sistema polític
 |
Esta pàgina de desambiguació enumera artículs que tenen títuls similars. |
Un sistema polític és la plasmació organisativa d'un conjunt d'interaccions que són estables a través de les quals s'eixercix la política en un context llimitat per l'Estat de Dret.[1] Este sistema està format per agents, institucions, organisacions, comportaments, creèncias, normes, actitutés, ideals, valors i les seues respectives interaccions, que mantenen o modifiquen l'orde del que resulta una determinada distribució d'utilitats, comportant a distints processos de decisió dels factors, que modifiquen l'utilisació del poder per part de lo polític a fi d'obtindre l'objectiu desijat. Tracta de satisfer les necessitats de la població.cita requerida
Conceptualización
[editar | editar còdic]Principals definicions del concepte de sistema polític expostes cronològicament.
Definició de David Easton
[editar | editar còdic]El politòlec canadenc David Easton volia convertir la política en una ciència elaborant models abstractes que descrigueren les regularitat dels patrons i processos en la vida política en general a través de la teoria de sistemes creant un enfocament d'estudi de la política com a ent biopolítico. El resultat del seu treball es convertix en la primera definició del concepte efectivament independent de l'anàlisis jurídic i constitucional dominant abans dels anys cinquanta en concordancia en la teoria organicista:
Aixina, prenent un país com a mostra d'estudi, este es configura com un sistema complex, dins del com els elements que ho integren, considerats com a grups o com a individus, interactuen de manera molt intensa en funció de certes pautes de comportament. D'esta forma, per a Easton, lo que definix a un sistema polític és la seua funció de distribuir valors que la societat considera útils com els diners, l'educació, el poder, etcétera. Dites interaccions operen per mig de fluix entre entrades i eixides (inputs i outputs) a través d'un canvi dinàmic que es retroalimenta (feedback). Les entrades són les demandes i respals que el sistema rep dels interessos de la societat. Estes entrades es traslladen de l'ambient social al sistema polític responsable de l'agregació i articulació d'eixes demandes, funcions que complix la caixa negra (black box), formada per aquells que ocupen determinats rols, siguen individus o grups, els quals són capaços d'orientar els continguts del procés polític; que actuen com a filtre del sistema, a través de mecanismes de reducció i selecció de demandes. Els outputs són la resposta del sistema a aquelles demandes, les decisions i accions que es prenen despuix del procés de decisió; que quan interactuen en l'entorn, generen noves demandes i respals, per lo que el procés torna a començar. Este model s'ha denominat circuit de retroalimentación, o de autorreproducción, o de autoperpetuación (feedback loop) i permet a les autoritats sondejar l'estat del sistema i corregir errors i destorbament.cita requerida
El seu model principal estava dirigit per una visió organicista de la política, com si esta fora un ser viu. La seua teoria és una declaració de lo que fa que els sistemes polítics s'adapten, sobrevixquen, es reproduïxquen i sobretot que canvien. D'esta forma, en el respal de la teoria cibernètica Easton crea un model de circuit tancat l'interior del qual funciona i interactua, unitat bàsica de l'anàlisis, construint-ho per mig d'abstracció; i denominant-ho sistema polític. Est concentra distints elements entre els que definix:
- Comunitat política: grup de persones vinculades per una divisió política del treball.
- Règim polític: conjunt de condicionamientos que tenen les interaccions polítiques, que es compon per:
- Autoritat: característica comuna que posseïxen aquells que ocupen rolés actius en la política que porten a terme la gestió política d'un sistema: poder llegitimat.
A Easton li interessa especialment l'interacció que presenta el sistema en lo que conceptualiza com mig ambient social. Este mig ambient queda conformat per distints nivells:
| Nivell intrasocial | ||
|---|---|---|
L'ambient total, per tant, pot dividir-se en nivells partixes: l'ambient intrasocial i el extrasocial. El primer es referix a tots aquells sistemes que pertanyen a la mateixa societat que el sistema polític. Són segments funcionals de la societat. En canvi la part extrasocial està formada pels sistemes que estan fòra de la societat donada, és dir, la societat global. I és que Easton afirma que sistema polític es rodeja d'atres ambients, contemplant-se com un sistema obert també, ya que és influït i influïx als atres ambients.
Easton interrelaciona el sistema polític en el seu entorn socioeconòmic i cultural a través de demandes i respals. Les primeres reflectixen les insatisfaccions que genera el sistema, lo que exigix canvis en la distribució dels valors societaris escassos. Els respals permeten buscar solucions a les demandes que possibiliten la seua estabilitat. D'esta forma evalua al sistema polític en la seua dinàmica i no en la seua estàtica, considerant l'existència d'una permanent crisis i inestabilitat que en aguts moments de conflicte i commoció poden conduir a un canvi del sistema. Considera puix positivament tant a l'estabilitat com el canvi, perque este, en un moment determinat és el que pot favorir la retroalimentación del sistema polític.[4] D'esta forma, el fet de que alguns sistemes sobrevixquen és perque generen una capacitat de resposta als destorbament que es vincula en la seua capacitat d'adaptació a les mateixes, permetent la seua supervivència. Si el sistema sobreviu es denomina sistema polític estable; si, pel contrari, fallida es denomina sistema polític disfuncional.
Per a Easton l'objectiu final de qualsevol sistema polític és alcançar la seua persistència, és dir la capacitat de preservar-se i sobreviure en mig d'un ambient que li genera tensions de manera constant. No entén este concepte com a mera estabilitat o manteniment del statu quo, sino la capacitat d'adaptar-se i evolucionar en l'ambient ("persistència en canvi i a través del canvi").[5]
Esta definició de sistema polític ha segut criticada argumentant que, en l'afany de l'autor de crear concepte de sistema polític aplicable a qualsevol forma d'organisació social en qualsevol moment històric i en tot espai geogràfic, est ha quedat difuso i indeterminat.[6] En busca d'una major precisió elabora els conceptes de sistema parapolítico o també cridat sistema polític intern. En reconéixer l'existència de sistemes parapolíticos, accepta que l'evidència de que la política ocorre en tots els llocs en a on es desenrolla un poder que busca conseguir un objectiu.[7] Per un atre costat, la seua contínua direcció cap a l'estabilitat i l'aïllament al que somet al sistema fracassa a l'hora d'explicar rupturas o conflicte i rebuja qualsevol accident o input exterior que puga distorsionar el sistema. Destaca també que el seu model de competència i ajuste front els canvis als que es veu somés el sistema no considera models estables a dits canvis per l'escassea de competició política (totalitarismes i distopías). Pese a no ser falseable, esta teoria va influir notablement en la traducció pluralista en ciència política fins a finals dels anys xixanta a on destaquen Harold Lasswell i Robert Dahl.
Definició de Jean William Lapierre
[editar | editar còdic]Jean William Lapierre realisa una definició a partir del treball de Easton pero tractant de minvar la seua generalitat:
En este concepte hi ha implícita la distinció entre dos grans categories de decisions: les relatives a la coordinació o regulació de les relacions entre els grups particulars, i les corresponents a les accions colectives que comprometen o movilisen a la totalitat de la societat global, sent les segones la que configuren el sistema polític. No obstant, esta afirmació ha segut criticada per semblar un objectiu prescriptivo més que una descripció de la realitat ya que existixen decisions que cridem colectives, i per tant formen part del sistema polític, no afecten ni involucren a tota la societat global.[6]
Definició de Gabriel Almond
[editar | editar còdic]Gabriel Almond elucubró una definició pròpia del sistema polític d'acort en la teoria funcionalista:
- Socialisació i reclutament polític: Formació d'unes determinades actituts, valors i creències per a la posterior incorporació dels subjectes al sistema.
- Comunicació política: Aplicació dels mateixos reflectint el procés de retroalimentación, de tal forma que el poder llegitimat o no es relaciona en l'objectiu.
Les principals crítiques a esta definició argumenten la falta de concreció sobre la consideració d'una societat com a societat independent, la llimitació dins del guany de l'objectiu de les vies de la violència com a sistema i que el seu treball respon a un esquema de conceptes en lloc una teoria sobre els sistemes polítics de naturalea explicativa.[6]
Definició de Karl Deutsch
[editar | editar còdic]Karl Deutsch es va basar en la teoria cibernètica en consonancia con la mecanicista per a construir un model de sistema polític vist com si es tractara d'un sistema de comunicació en el que l'actor que busca obtindre el poder eixecutiu és considerat un centre de presa de decisions.[7] Per a això repren/reprén les idees de Easton i planteja l'idea d'un sistema polític com un conjunt capaç de autodirigirse a partir de l'informació que rep del mig ambient en el qual interactua per mig de fluix.
Este model simplificat consistix en un diagrama que representa el fluix que partix d'uns receptors que capten, seleccionen i processen l'informació interna i externa. Les decisions en el sistema es prenen en base a estes informacions, relacionades en la memòria i els valors del sistema, simplificació d'elements que formen el sistema, i es traduïxen en uns determinats resultats o conseqüències que realimentan de nou el fluix d'informació.[10]
Els conceptes fonamentals d'este enfocament segons el seu autor són la càrrega, capacitat de càrrega, demora, davantera i guany. Estos permeten la medició dels fluix i la construcció d'indicadors d'actuació del sistema.[10]
- La càrrega és el total d'informació que és presa en un moment donat.
- La capacitat de càrrega és definida com una funció del número i classe dels canals de disponibles.
- La davantera és la capacitat del sistema per a reaccionar anticipadament en base a previsions de conseqüències futures.
- La demora és una mida de la tardança en informar i actuar sobre informació referida a les conseqüències de les decisions preses.
- El guany és l'extensió de la resposta del sistema a l'informació que rep.
Este model ha segut durament criticat per ser especialment mecanicista, estàtic i conservador, argumentant la falta d'idoneïtat de l'analogia realisada entre els processos polítics realisats per humans, prou més complexos que els processos d'informació de les màquinas, i estos últims, i l'expectació que realisa entorn als processos de fluix d'informació, deixant en un pla secundari els resultats de les decisions polítiques.[11] De la mateixa forma, sobre els seus indicadors s'afirma que deixen de costat molts aspectes substantius i qualitatius del procés.[6]
Definició de Maurice Duverger
[editar | editar còdic]Maurice Duverger, juriste, politòlec i polític francés de el XX, part de la distinció existent entre els conceptes d'institució política, règim polític i sistemas.
Per a Duverger el sistema polític és l'entitat en el qual confluïxen els actors polítics. Les institucions polítiques són, a la seua volta, les partixes integrants d'un subsistema polític que és lo que es denomina règim polític.[6] Duverger considera el règim polític com un conjunt coordinat de les institucions polítiques.[13] D'esta forma, el sistema polític ademés d'analisar les institucions polítiques estudia també les relacions entre eixe règim polític i els demés elements del sistema social, com els econòmics, tècnics, culturals, ideològics o històrics, entre uns atres.[14]
Definició de Samuel Phillips Huntington
[editar | editar còdic]Samuel Phillips Huntington va ser un politòlec i professor de Ciències Polítiques nortamericana de l'Universitat d'Harvard, de el XX.
Segons Huntington es podria definir el nivell d'institucionalización de qualsevol sistema polític per l'adaptabilitat, complexitat, autonomia i coherència de les seues organisacions i procediments.
Definició de David Ernest Apter
[editar | editar còdic]David Ernest Apter és un politòlec nortamericà i professor emèrit de Política comparativa i Desenroll social de l'Universitat de Yale. David partix d'una definició conductualista criticant l'enfocament de sistemes afirmant que és massa aparatoso i alluntat de la realitat, per lo que elabora una definició que tracta d'acostar-se a la mateixa considerant pautes socials i de conducta.[6]
Apter va predir que el futur de la Ciència política estava més en el neoconductismo que en el neoinstitucionalismo.[16] Esta predicció ha segut criticada afirmant-se que sembla que la Ciència política no pot renunciar a l'estudi de les institucions. No obstant, l'anàlisis politológico ha incorporat una visió de sistema des de la ciència del comportament, que li permet observar aquells fenomens que no són visibles des del punt de vista estricte del Dret públic i el Dret constitucional.[6]
Sistematisació
[editar | editar còdic]En existir vàries definicions del concepte també existixen diverses tipologies de sistemes polítics. Estes es construïxen en fins esquemàtics o comparatius i presenten les mateixes traves que les que presenten la llínea definitoria a la que pertanyen. La major dificultat es concentra en saber elaborar un model sinérgico entre l'exacta generalitat teòrica i l'efectiva realitat empírica.
Esquema de Samuel Phillips Huntington
[editar | editar còdic]L'esquema elaborat pel politòlec nortamericà Samuel Phillips Huntington obedix al creuament de dos variables que l'autor identifica com a claus per a explicar el desenroll polític: el nivell de institucionalización del poder i el de participació política en el procés de decisió. Este raonament queda reflectit en la seua obra Political Order in Changing Societies («L'orde polític en les societats en canvi»).[15]
Segons el seu nivell d'institucionalización els sistemes polítics es configuren en el poder eixercit a través de les lleiés o a través de les personas. Per un atre costat, la participació pot ser baixa, estant restringida a un menut grup de persones que concentren el poder llegitimat (èlit burocràtica, aristócrata, adinerada, racional, demagoga...); pot ser mija, quan els grups de les classes miges accedixen a la política; o pot ser alta, quan a estos dos tipos de grups socials se sumen els sectors populars.
La relació entre abdós variables no pretén només crear esquemes de classificació, sino que obedix a una hipòtesis que pretén explicar l'estabilitat del model. Esta hipòtesis supon que existix una relació directament proporcional entre la participació política i la institucionalización. A partir d'esta, Huntington deduïx diferències entre dos tipos bàsics de sistemes polítics: els cívics i els pretorianos.
Els sistemes polítics cívics són els sistemes polítics que gogen d'un nivell d'institucionalización i adequadament proporcional al nivell de participació. Els sistemes polítics pretorianos són aquells que posseïxen baixos nivells de desenroll institucional i elevats nivells de participació, de tal forma que el pretorianismo és el resultat d'un nivell de participació major que aquell que les institucions poden enfrontar. A partir d'este model de dos variables Huntington identifica fins a sis tipos de sistemes polítics que configuren les característiques principals de vàries formes de govern:
| Baixa (tradicional) | Mija (transicional) | Alta (moderna) | ||
i participació |
Alta (cívica) | Sistema orgànic | Sistema progressiste | Sistema de participació |
| Baixa (pretoriana) | Sistema oligàrquic | Sistema radical | Sistema de masses | |
Este esquema mostra com l'estudi de la política des de la perspectiva del comportament del sistema polític dona autonomia a la Politología. Aixina s'oferix una perspectiva per a l'estudi dels problemes d'estabilitat, orde i canvi dels Estats i societats en desenroll virtualment impossible de portar a terme des de la perspectiva més tradicional de l'estudi de les formes de govern. D'esta forma es va produir un important canvi de perspectiva sobre la relació entre modernisació i estabilitat política en mostrar que no necessàriament una major participació política conduïx a un sistema polític desenrollat i sostenible.[6]
Ademés, en dita obra realisa un atre esquema barallant atres dos variables: l'alcanç les institucions i la força de les institucions. D'esta forma considera l'influència en les mateixes de característiques com el nivell i distribució de la riquea, del nivell i distribució del mig rural i urbà, i del nivell de corrupció, entre atres factors, determinant atres quatre tipos de sistemes polítics:[15]
institucions estatals |
Alta | Sistemes polítics estables | Sistemes polítics dèbils |
| Baixa | Sistemes polítics forts | Sistemes polítics inestables | |
La tipologia de Huntington posa de relleu l'importància d'analisar aspectes de comportament polític en aspectes institucionals, pero els seus conceptes a voltes s'allunten massa de les realitats institucionals dels països que estudia.
Esquema de David Ernest Apter
[editar | editar còdic]El politòlec nortamericà David Ernest Apter conceptualiza els sistemes polítics conforme a dos variables: qué valors dicten les normas d'una societat influint en el procés de decisió i cóm s'eixercix este poder llegitimat o autoritat. En el seu model els valors poden representar-se com ideologias o preceptes ètics o com metes socials concretes; és dir, de modo instrumental o de manera consumatoria. L'autoritat pot ser eixercida jeràrquica o piramidalmente. Aixina, del creuament de les dos variables Apter es deriven quatre tipos de sistemes:
| Valors consumatorios | Sistemes de movilisació | Sistemes teocràtic | |
| Valors instrumentals | Sistemes burocràtics | Sistemes de conciliació | |
Els sistemes de movilisació posseïxen una ideologia política universalista que permet que les qüestions d'interés es pacten com a qüestions de valor. La forma de govern corresponent a este sistema política són els totalitarismes que inclouen un líder carismàtic o profètic que movilisa en una ideologia proselitiste. El sistema favorix l'us de tècniques com la demonización, la desinformació o el messianisme. El líder ha d'enfrontar el problema que Weber va identificar com ritualización del liderage que conduïx, a la seua volta, a la declinació de les creències i la busca del interés personal sobre el comunitari.
Els sistemes de conciliació són aquells sistemes polítics en els que el procés de decisió es produïx en base en la busca d'una solució conciliadora per a tots prenent especial importància per a la llegitimació del poder els mecanismes de negociació, dels que depén el sistema. D'esta forma s'intenta influir en la decisió utilisant diverses tècniques per a conseguir que el restant d'interlocutors es trobe satisfet en la seua decisió. Pren forma en models de presa de decisions com el gaveta de fem de March i Simon[17] o el poder horisontal de Pfeffer.[18]
Els sistemes burocràtics són aquells sistemes polítics en els que el procés de decisió es realisa atenent a que la llegitimitat apareix en virtut de normes ya establides i institucionalisades a través la tradició com a procés racional. Propenden a favorir els reclams de representació basats en l'interés i els regulen d'acort a patrons institucionalisats i reconeguts. La forma de govern idònea per definició per a este sistema és la burocràcia.
Els sistemes teocràtics són aquells sistemes polítics en els que el procés de decisió es produïx basant-se en normes ya establides i institucionalisades segons creències d'índole religiós o merament ideològic. La forma de govern més idònea per definició per a este sistema és la teocràcia.
Esta tipologia en ocasions resulta ser especialment vaga, pero mostra el valor de tindre en conte aspectes del funcionament del sistema, ademés de les institucions; i pot servir de base per a estudi de fenomens polítics com el populisme.[19]
Esquema de Maurice Duverger
[editar | editar còdic]El juriste, politòlec i polític francés Maurice Duverger analisa lo que ell denomina com «els grans sistemes polítics», que es corresponen en els sistemes polítics en auge durant moment històric en el que va escriure la seua obra, el XX. Duverger realisa la seua tipologia en funció del sistema propici per al resultat idealment adaptatiu de dos variables: el règim polític (democràcia o dictadura) i el sistema econòmic (socialisme o capitalisme). De les combinacions en les que estos règims poden aparéixer i desenrollar-se dins d'un sistema s'obtenen quatre tipos de sistemes polítics:
| Economia Capitalista | Sistema lliberal | Dictadura capitalista |
| Economia Socialista | Democràcia socialista | Sistema totalitari |
La tipologia de Duverger està fortament influïda per la situació històrica que va analisar per a construir-la sent la seua elaboració teòrica menys desenrollada sobre les anteriors. El seu valor està en que posa de manifest l'importància de tindre en conte les institucions efectivament existents a l'hora de teorizar sobre els sistemes polítics.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Ignacio Molina, professor de Ciència Política de l'Universitat Autònoma de Madrit, "Conceptes Fonamentals de Ciència Política", Aliança Editorial ISBN 84-206-86728 0
- ↑ Autoritat: poder llegitimat.
- ↑ David Easton, Enfocaments sobre teoria política, pàgina 221, Amorrortu Editoresm Buenos Aires, 1969.
- ↑ * Thalía Fung, especialiste en Filosofia Política i Ciències Polítiques, doctora en Ciències Polítiques, professora titular consultante i investigadora titular, presidenta del Tribunal Nacional Permanent de Ciències Polítiques i presidenta de la Societat Cubana d'Investigacions Filosòfiques.
- Carlos Cabrera, especialiste en cultura política cubana, doctor en Ciències Polítiques i professor auxiliar, vicedecà docent de la Facultat de Filosofia i Història de l'Universitat d'La Habana.
- Acostament a la complexitat del concepte sistema polític, Revista Sigle XXI, número XX, publicat en agost de 2002, Cuba.
- Carlos Cabrera, especialiste en cultura política cubana, doctor en Ciències Polítiques i professor auxiliar, vicedecà docent de la Facultat de Filosofia i Història de l'Universitat d'La Habana.
- ↑ Easton, David (2012). «122», Esquema per a l'Anàlisis Polític, Buenos Aires: Amorrortu Editors. ISBN 978-950-518-244-2.
- ↑ 6,0 6,1 6,2 6,3 6,4 6,5 6,6 6,7 Ángel Álvarez, Sistemes polítics Concepte [1] archivat en Wayback Machine., accés 2 de decembre de 2007.
- ↑ 7,0 7,1 Manuel Pastor, Fonaments de Ciència Política, Editorial McGraw-Hill. ISBN 84-481-1909-6
- ↑ Jean William Lapierre, L'Anàlisis dels Sistemes Polítics pàgines 38-45, Editorial Península, Barcelona, 1976.
- ↑ Gabriel Almond i James Samuel Coleman The Politics in the developing areas pàgina 7, Princeton Press. Princenton, 1960.
- ↑ 10,0 10,1 Karl Deutsch, Nationalism and Social Communication: An Inquiry into the Foundations of Nationality, Cambridge, 1966.
- ↑ Oren R. Young, Systems of Political Science ("Sistemes de Ciència Política), Prentice-Hall, Englewodd Cliffsm, 1968.
- ↑ Maurice Duverger, Institutions politiques et droit constitutionnel ("Institucions Polítiques i Dret constitucional") París, 1990. ISBN 2-13-043597-1
- ↑ Duverger, M.: Institucions polítiques i Dret constitucional, Ariel, Barcelona, 1984, p. 33
- ↑ Mateos i de Veta, O.: Present i futur dels sistemes polítics i els models constitucionals: un estudi comparat. Dykinson, Madrit, 2014. ISBN 978-84-9085-130-2, p. 26.
- ↑ 15,0 15,1 15,2 Samuel Phillips Huntington, L'orde polític en les societats en canvi, Edicions Paidós, 1997. ISBN 8449302285
- ↑ 16,0 16,1 David Ernest Apter, Estudi de la modernisació pág. 250, Buenos Aires, 1970. ISBN 911970002X
- ↑ James Gary March i Herbert Alexander Simon, Organizations ("Organisacions"), 1958. ISBN 0-631-18631-X
- ↑ Jeffrey Pfeffer, Power in Organizations ("Poder en les Organisacions"), Universitat de Cambridge, 1981. ISBN 0-273-01638-5
- ↑ Juan Carlos Rei, Democràcia veneçolana i la crisis del sistema populiste de conciliació, Revista d'Estudis Polítics, 1991.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Sistema político» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.