Anar al contingut

Década Ominosa

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Archiu:Fernando VII, de Vicente López (Banco de España).jpg
Retrat de Fernando VII del pintor Vicente López realisat en 1828 per encàrrec del Banc de Sant Carlos. Aixina ho descriu el historiador Emilio La Parra López: «Vestit de capità general, en totes les condecoracions importants i el ceptre en la mà dreta, el rei està assentat, postura poc habitual en el història espanyola dels retrats reals, en la mà esquerra posada sobre uns llibres colocats en una taula. En el tejuelo d'un d'ells es llig: 'R. CÉDULA DEL BANCO DE S. FERNANDO'. L'obesitat i les acusades entrades en el cabell són be manifestes. Este llenç, ha dit J.L. Díez, oferix 'sense dubte l'image més sincera del abotargado monarca en la seua edat madura'. És també la del rei reformiste, preocupat per impulsar l'economia del regne».[1]

Es denomina Década Ominosa o segona restauració de l'absolutisme (1823-1833) al periodo de la història contemporànea d'Espanya, que correspon a l'última fase del regnat de Fernando VII d'Espanya (1814-1833), despuix del Trieni Lliberal (1820-1823), en el que va regir la Constitució de Càdis promulgada en 1812. Alguns historiadors, com Josep Fontana, preferixen la segona denominació perque estenen el periodo més allà de la mort de Fernando VII, fins al fi del sistema absolutista, prolongant-ho fins a 1834.[2] Ángel Bahamonde i Jesús A. Martínez compartixen esta idea d'incloure la «transició pactada que es consolida en 1834» i que constituiria la «última fase» del periodo.[3]

El terme Década Ominosa —és dir, abominable— va ser falcat pels lliberals que varen sofrir la repressió i l'exili durant eixos dèu anys.[4] L'escritor progressiste Benito Pérez Galdós va titular un dels seus Episodis Nacionals El terror de 1824 i un autor tan conservador com Marcelino Menéndez Pelayo va calificar esta última etapa del regnat de Fernando VII de «absolutisme feroç, degradant i ombrós».[5] El hispanista francés Jean-Philippe Luis ha matisat esta visió del periodo: «Per una part, la década ominosa no es reduïx al fi d'un món sino que participa en la construcció del Estat i de la societat lliberal. Per una atra part, el règim és al mateix temps tirànic i voluntària o involuntàriament reformador». Açò últim constituïx lo que Luis crida «l'atra cara de la década ominosa». «Des de molts punts de vista, es vares agarrar en el curs d'estos cinc anys a una tentativa de renovació institucional del règim portada a terme per un equip ministerial molt estable si se li compara en el de la primera restauració: tres ministres de sis permaneixen nou anys en funcions».[6]


Juan Francisco Fonts ha senyalat que «el història política d'aquells anys estaria molt condicionada per l'estret marge de maniobra que li quedava a la Monarquia fernandina, aprisionada entre les cridades al pragmatisme i a la moderació que li aplegaven d'Europa i les exigències dels més intransigents d'impondre un absolutisme sense concessions ni miraments».[4] Açò últim és lo que, segons Josep Fontana, li conferix a la segona restauració de l'absolutisme un caràcter distint respecte de la primera de 1814-1820, «que no tenia enemics més que del costat del lliberalisme». En efecte, en la segona els governants es varen vore «obligats a marchar per una perillosa via mija, entre l'amenaça d'uns lliberals que pretenien repondre la constitució per mig de moviments revolucionaris» i la dels «ultres» o «apostólicos» «que s'oponien a qualsevol canvi, per llimitat que anara, perque temien que poguera significar una etapa de transició que acabara en els valors i privilegis que defenien».[7] Per la seua banda Jean-Philippe Luis ha destacat les diferències del punt de partida de les dos restauracions: «En 1814, per a la majoria, es tractava de tancar un paréntesis terrible, mentres que en 1823 s'imponen dos evidències als més lúcits. Per un costat, que la crisis política era duradora, ya que la monarquia tradicional no s'adaptava als canvis econòmics, socials i intelectuals que estaven tenint lloc. Per un atre costat, la pèrdua de l'Imperi americà s'imponia en avant com una realitat ineluctable en la conseqüència d'un empobriment brutal i crònic del país i de l'Estat».[8]

Antecedents

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Cent Mil Fills de Sant Luis.

El 7 d'abril de 1823 va començar l'invasió dels Cent Mil Fills de Sant Luis, eixèrcit francés comandado per Luis Antonio de Borbón, duc de Angulema. Durant molt temps, el historiografia espanyola va considerar que l'intervenció en Espanya va ser decidida en el Congrés de Verona i es va fer en nom de la Santa Aliança. En contra d'esta tesis, el archivero nortamericà T. R. Schellenberg va sostindre, en 1935, que el «absolutismo feroz, degradante y sombrío» era una falsificació periodística britànica per a tractar d'implicar a la Santa Aliança en l'invasió francesa.[9] En 2011, el historiadora espanyola Rosario de la Torre va tornar a insistir en l'inexistència del tractat secret,[10] com ya havien fet atres historiadors estrangers.[11]


La decisió de l'invasió dels Cent Mil Fills de Sant Luis la va prendre el rei Luis XVIII i el seu govern en l'objectiu de reafirmar la posició del restaurat Regne de França en el sí de la Quíntuple Aliança (la Cuádruple Aliança, a la que s'havia sumat França en 1818). L'intervenció va contar en l'aprovació de les tres potències de la Santa Aliança (Imperi rus, Imperi austríac i Regne de Prusia), per mig d'un procès-verbal que estipulava un possible respal militar baix condicions molt específiques, que al no complir-se, finalment no es va produir. El quart membre de la Cuádruple Aliança, el Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda, que inicialment s'oponia a l'intervenció en Espanya, va posar tres condicions per a permanéixer neutral: «(1) que les tropes franceses ixqueren d'Espanya tan pronte com alcançaren els seus objectius; (2) que França s'abstinguera de qualsevol interferència en els assunts interns de Portugal, alguna cosa que Gran Bretanya havia promés defendre; i (3) que França no fera cap intent d'ajudar a Espanya a recuperar el seu imperi colonial en Amèrica». El govern francés va acceptar les tres condicions (encara que no compliria la primera) i una semana despuix de rebuda la nota britànica, va iniciar l'invasió d'Espanya.[12] D'esta forma, l'intervenció francesa s'hauria produït en funció dels seus propis interessos interns, en l'únic respal de l'acceptació d'un fet vist com a inevitable.

Quan el 23 de maig el duc de Angulema va entrar en Madrit va convocar als consells de Castella i d'Índies per a que designaren una Regència. El govern espanyol i les Corts havien abandonat la capital el 20 de març duent en si al rei i a la família real, en contra de la seua voluntat, i es trobaven llavors en Sevilla, que deixarien el 15 de juny per a establir-se finalment en Càdis.

Els consells es varen llimitar a donar cinc noms sense assumir la responsabilitat del nomenament, que va correspondre al duc de Angulema, lo que no va deixar d'alarmar a les cancelleries europees per les atribucions que es arrogaban els francesos. Els triats varen ser el duc del Infantado (que actuaria com a president), el duc de Montemart, el bisbe de Osma, el baró de Eroles i Antonio Gómez Calderón —estos dos últims ya havien format part de la Junta Provisional de Oyárzun—. Angulema ho va justificar en una proclama que dia: «Ha aplegat el moment d'establir d'un modo solemne i estable la regència que deu encarregar-se d'administrar el país, d'organisar l'eixèrcit, i posar-se d'acort en mi sobre els mijos de portar a terme la gran obra de llibertar al vostre rei».[13][14][15]


La Regència va nomenar a la seua volta un govern absolutista encapçalat pel canonge i antic confesor del rei, Víctor Damián Sáez, en la secretaria del Despaig d'Estat, i en Juan Bautista Erro com a secretari del Despaig de Facenda, la gestió de la qual va ser «nefasta», segons Josep Fontana (a finals d'octubre de 1823 l'embaixador francés comunicava a París: «Espanya es troba en la més absoluta misèria»).[16][17] El restant de membres del Govern, «integrat per alguns dels més senyalats reaccionaris del moment»,[18] eren José García de la Torre, en Gràcia i Justícia; José Sant Joan, en Guerra; Luis de Salazar, en Marina; i José Aznárez, en Governació.[19] En la seua primera proclama el Govern va cridar a «perseguir» als enemics.[20]

La segona restauració de la monarquia absoluta

[editar | editar còdic]
Archiu:José Aparicio - Landing of Ferdinand VII in El Puerto de Santa María - Google Art Project.jpg
Quadro de José Aparicio que representa el desembarc de Fernando VII en El Port de Santa María despuix de haver segut «lliberat» del seu «captiveri» en Càdis. És rebut pel duc de Angulema, comandant dels Cent Mil Fills de Sant Luis, i pel duc del Infantado, president de la Regència absolutista nomenada pels francesos.

El 30 de setembre de 1823, despuix de prop de quatre mesos de sege francés de la ciutat de Càdis, el govern lliberal encapçalat pel exaltat José María Calatrava va decidir, en l'aprovació de les Corts,[21] deixar marchar al rei Fernando VII que es va reunir en el duc de Angulema —i en el duc del Infantado, president de la Regència absolutista— al sendemà, 1 d'octubre, en el Port de Santa María, a l'atre costat de la baïa de Càdis que el rei i la família real varen travessar a bordo d'una falúa engalanada.[22][23][24][25] Bona part dels lliberals que es trobaven en la capital gaditana varen fugir a Anglaterra via Gibraltar, anticipant que el rei incompliria la seua promesa, feta poc abans de ser «lliberat», de «dur i fer dur a efecte un oblit general, complet i absolut de tot lo passat, sense escepción [sic] alguna».[26][27][28][24][29]


En quant Fernando VII es va vore lliure es va retractar de les promeses que havia fet i a penes desembarcat en el Port de Santa María, desoír el consell de Angulema de «estendre l'amnistia lo més possible» i de que «convenia no tornar a caure en una situació que duguera a que tornaren a ocórrer successos com els de 1820»[30] (Fernando VII es va llimitar a contestar: «¡Vixca el rei absolut!»),[31] va promulgar un decret en el que derogava tota la llegislació del Trieni Lliberal (en lo que tampoc va complir la promesa que li havia fet al rei de França i al sar de Rússia de que no anava a «tornar a reynar baxo del règim que criden absolut»)[32]:[33][34][35][36][30][37][38]

Són nuls i de cap valor tots els actes del govern cridat constitucional, de qualsevol classe i condició que siguen, que ha dominat als meus pobles des del dia 7 de març de 1820 fins a hui, dia 1º d'octubre de 1823, declarant, com declare, que en tota esta época he carit de llibertat, obligat a sancionar lleis i a expedir les órdens, decrets i reglaments que contra la meua voluntat es meditaven i expedien pel mateix govern.

Més vesprada Fernando VII va escriure lo següent, recordant el dia 1 d'octubre en que va aplegar al Port de Santa María:[25]

Dia benaventurat per a mi, per a la real família i per a tota la nació; puix que recobrem des d'este moment nostra deseadísima i justa llibertat, despuix de tres anys, sis mesos i vint dies de la més ignominiosa esclavitut, en que varen conseguir posar-me un grapat de conspiradores per especulació, i de obscuros i ambiciosos militars que, no sabent escriure be els seus noms, es varen erigir ells mateixa en regeneradores de l'Espanya, imponent-la a la força les lleis que més els acomodaven per a conseguir els seus fins sinistres i fer les seues fortunes, destruint a la nació.

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ La Parra López, 2018, p. 29-30.
  2. ↑ Fontana, 2006, p. 341-385.
  3. ↑ Bahamonde y Martínez, 2011, p. 153.
  4. ↑ 4,0 4,1 Fonts, 2007, p. 72.
  5. ↑ Fonts, 2007, p. 76.
  6. ↑ Luis, 2001, p. 86; 100-101. "En lo essencial, aborda lo que es percep com a neutre en matèria política: el funcionament de l'aparat d'Estat i l'introducció d'una certa dosis de lliberalisme en l'economia"
  7. ↑ Fontana, 2007, p. 123-124.
  8. ↑ Luis, 2001, p. 87.
  9. ↑ Schellenberg, T. R., «Por una parte, la década ominosa no se reduce al fin de un mundo sino que participa en la construcción del Estado y de la sociedad liberal. Por otra parte, el régimen es al mismo tiempo tiránico y voluntaria o involuntariamente reformador» «Vestido de capitán general, con todas las condecoraciones importantes y el cetro en la mano derecha, el rey está sentado, postura poco habitual en la historia española de los retratos reales, con la mano izquierda posada sobre unos libros colocados en una mesa. En el tejuelo de uno de ellos se lee: 'R. CÉDULA DEL BANCO DE S. FERNANDO'. La obesidad y las acusadas entradas en el cabello son bien manifiestas. Este lienzo, ha dicho J.L. Díez, ofrece 'sin duda la imagen más sincera del abotargado monarca en su edad madura'. Es también la del rey reformista, preocupado por impulsar la economía del reino», Vol. 7, No. 3 (Sep. 1935), pp. 280-291.
  10. ↑ Universitat Complutense (ed.): «El fals tractat secret de Verona». Revista de Història Contemporànea. Consultat el 23 de decembre de 2011.
  11. ↑ Schmieder, Ulrike (1998). Prusia i el Congrés de Verona. Estudi sobre la política de la Santa Aliança en la qüestió espanyola, Madrit: Edicions del Orto.
  12. ↑ (2012).L'Aventura de l'Història.(166)
    34-37.Consultat el 15 d'octubre de 2012.
  13. ↑ Rújula, 2020, p. 31.
  14. ↑ Fontana, 2006, p. 68.
  15. ↑ Història d'Espanya Nivell Mig. «2.2.10. Regència de Infantado en 1823.». Archivat des d'el original, el 27 de setembre de 2013.
  16. ↑ Butrón Prida, 2020, p. 568.
  17. ↑ Fontana, 2006, p. 69; 77-78.
  18. ↑ Rújula y Chust, 2020, p. 173.
  19. ↑ Rújula y Chust, 2020, p. 173-174.
  20. ↑ Rújula y Chust, 2020, p. 174.
  21. ↑ La Parra López, 2018, p. 470. "Les Corts varen acceptar la proposta en la seua sessió secreta del 27 de setembre per 74 vots a favor i 34 en contra"
  22. ↑ Fonts, 2007, p. 71.
  23. ↑ Bahamonde y Martínez, 2011, p. 152.
  24. ↑ 24,0 24,1 Rújula, 2020, p. 34.
  25. ↑ 25,0 25,1 Fontana, 2006, p. 58.
  26. ↑ Fontana, 1979, p. 164.
  27. ↑ Fonts, 2007, p. 71. "Les promeses de perdó fetes pel rei abans d'abandonar Càdis varen quedar en res i els lliberals es varen trobar en la tesitura d'exiliar-se, com en 1814, per a evitar la mort i la presó"
  28. ↑ Gil Novales, 2020, p. 60.
  29. ↑ Fontana, 2006, p. 59.
  30. ↑ 30,0 30,1 Fontana, 2006, p. 81.
  31. ↑ Rújula y Chust, 2020, p. 178.
  32. ↑ Fontana, 1979, p. 165.
  33. ↑ Fontana, 1979, p. 164-165.
  34. ↑ Gil Novales, 2020, p. 60. "Llunt quedava la Monarquia moderada, que buscaven els francesos i part dels seus amics espanyols"
  35. ↑ Rújula, 2020, p. 34-35. "El rei espanyol havia conseguit, una volta més, eixir-se en la seua, sense reformar la constitució, com li demanaven les potències europees, ni retallar la seua poder"
  36. ↑ Butrón Prida, 2020, p. 567-568. "Al marge del seu enorme cost econòmic, el preu pagat [pels francesos] per la culminació de la seua empresa [llliberació' de Fernando VII] va incloure la renúncia a la major part dels arguments polítics i les expectatives geoestratégicas barallats pel govern francés abans del seu eixèrcit creuara el Bidasoa, entre ells l'anada de l'establiment d'un règim representatiu moderat en Espanya. La frustració de les previsions franceses es va deure en gran mida al seu pla de desistimiento de l'eixercici del poder polític en els territoris que anaren successivament arrebatats a l'autoritat lliberal"
  37. ↑ La Parra López, 2018, p. 475. "Venia a ser una recreació del Manifest del 4 de maig de 1814"
  38. ↑ Rújula y Chust, 2020, p. "Un decret arrogant i vengativo, redactat en un to soberp que resulta casi obscé per la seua exhibició de retòrica anticonstitucional... en mig de térmens de resonàncies teocràtiques i absolutistas".

Bibliografia

[editar | editar còdic]
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFBahamonde2011">Bahamonde (2011). Història d'Espanya. Sigle XIX, 6ª edició, Madrit: Càtedra. ISBN 978-84-376-1049-8.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFButrón Prida2020">Butrón Prida (2020). «Els Cent Mil Fills de Sant Luis», Pedro Rújula i Ivana Frasquet (ed.). El Trieni Lliberal (1820-1823). Una mirada política, Granada: Comares, pp. 555-570. ISBN 978-84-9045-976-8.
  • (1979) La crisis de l'Antic Règim, 1808-1833, Barcelona: Crítica. ISBN 84-7423-084-5.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFFontana2006">Fontana (2006). D'en mig del temps. La segona restauració espanyola, 1823-1834, Barcelona: Crítica. ISBN 978-84-8432-792-9.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFFontana2007">Fontana (2007). L'época del lliberalisme, Barcelona-Madrit: Crítica/Marcial Pons. ISBN 978-84-8432-876-6.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFFonts2007">Fonts (2007). El fi de l'Antic Règim (1808-1868). Política i societat, Madrit: Síntesis. ISBN 978-84-975651-5-8.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFGil Novales2020">Gil Novales (2020). El Trieni Lliberal, Saragossa: Prenses de l'Universitat de Saragossa. ISBN 978-84-1340-071-6.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFLa Parra López2018">La Parra López (2018). Fernando VII. Un rei desijat i detestat, Barcelona: Tusquets. ISBN 978-84-9066-512-1.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFLópez Tabar2001">López Tabar (2001). Els famosos traïdors. Els afrancesados durant la crisis de l'Antic Règim (1808-1833), Madrit: Biblioteca Nova. ISBN 84-7030-968-4.
  • (2001).Ahir.(41)
85-110.Consultat el 3 d'octubre de 2017.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFRújula2020">Rújula (2020). «El Rei», Pedro Rújula i Ivana Frasquet (ed.). El Trieni Lliberal (1820-1823). Una mirada política, Granada: Comares, pp. 3-38. ISBN 978-84-9045-976-8.
  • (2020) El Trieni Lliberal en la monarquia hispànica. Revolució i independència (1820-1823), Madrit: Els Llibres de la Catarata. ISBN 978-84-9097-937-2.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFSimal2020">Simal (2020). «L'exili», Pedro Rújula i Ivana Frasquet (ed.). El Trieni Lliberal (1820-1823). Una mirada política, Granada: Comares, pp. 571-594. ISBN 978-84-9045-976-8.


Referències

[editar | editar còdic]


Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Década_Ominosa&oldid=897516»