Accent lèxic

El accent lèxic és una característica fonològica suprasegmental per la qual es produïx un realce fonètic d'una sílaba dins d'una paraula; en paraules molt llargues pot donar-se en més d'una sílaba. La manera de produir est realce varia de llengua a llengua, pero sol incloure variació en el to, intensitat i duració de la sílaba. Segons el tipo de característiques suprasegmentales una llengua pot tindre accent lèxic que siga predominantment un accent d'intensitat o un accent tonal.

En espanyol, l'accent lèxic acústicament no involucra solament intensitat (encara que es considera predominantment un accent d'intensitat), sino que l'anàlisis del parla per mig d'instrumentació moderna ha revelat que combinen característiques d'intensitat, to i duració de la vocal. Des d'un punt de vista ortogràfic convencional, l'accent lèxic primari s'indica per mig de les cridades regles d'accentuació per mig del signe ortogràfic cridat tilde o accent gràfic. La sílaba sobre la que recau l'accent lèxic es denomina sílaba tònica o accentuada, i a la que carix d'ell, átona o inacentuada. Encara que en castellà l'accent lèxic i l'accent tonal coincidixen, no són exactament el mateix concepte. el grec antic és un dels millors eixemples de llengua en accent tonal, ya que l'accent sembla haver segut principalment d'este tipo.

En moltes llengües l'accent recau en una sílaba fixa (com el francés o el turc), per lo que no és distintiu encara que siga fonèticament audible. També s'ha senyalat que algunes llengües, per eixemple en algunes variants del japonés (Kagoshima, Miyakonojo, Sendai) totes les paraules tenen accent. Segons alguns autors, tampoc existiria accent en certes llengües tonals com el chinenc o el mende.

Tipos d'accent lèxic

La naturalea fonètica de l'accent lèxic varia de llengua a llengua i inclou varis mecanismes com el to, l'intensitat i a voltes la calitat i cantitat de la vocal o segment que rep l'accent.

Hi ha llengües, com l'anglés, l'alemà, l'espanyol, el francés o l'italià en les que el relleu en la veu consistix en una major intensitat, és dir, un major esforç en expirar l'aire, lo que es traduïx en un sò una miqueta més potent. Este accent rep el nom de accent d'intensitat, dinàmic, espiratorio, articulatori o de sonoritat.

Tradicionalment es considerava que el caràcter principal de l'accent lèxic en espanyol era l'intensitat, no obstant les últimes investigacions realisades han demostrat que el factor determinant és l'elevació del to, acompanyada normalment d'una major duració o intensitat de la pronunciació de la sílaba tònica.

En atres llengües, com el grec antic, l'accent consistix en l'elevació del to de la veu, en una major tensió de les cordes vocals en emetre la sílaba accentuada. En este cas l'accent rep els noms de accent tònic, musical, d'altura, tonal, cromàtic o melòdic.

Hi ha llengües de accent fix, en les que l'accent recau sobre una sílaba determinada, segons l'estructura de la llengua, com en l'esperanto, o en el llatí, a on l'accent sempre recau en la penúltima o en l'antepenúltima sílaba; i unes atres que posseïxen un accent condicionat o lliure, el lloc del qual està determinat per circumstàncies fonètiques, morfològiques o sintàctiques, com en el francés.

Funcions de l'accent

L'accent eixercita quatre funcions fonamentals:

1. Funció contrastiva: s'eixercix en l'eix sintagmático. Posa de relleu les sílabes accentuades front a les no accentuades. Esta funció es dona tant en les llengües d'accent fix, és dir, aquelles en les que l'accent recau sempre sobre la mateixa sílaba de la paraula (francés, turc, finés, chec, etc.), com en les llengües d'accent lliure, en les que l'accent pot recaure en qualsevol sílaba de la paraula (espanyol, anglés).
2. Funció distintiva: s'eixercix en l'eix paradigmàtic. Esta funció solament es dona en les llengües d'accent lliure. En elles, la posició en la que es troba l'accent nos permet distinguir significats. Ej. número/numere/va numerar.
3. Funció demarcativa: esta funció es dona en les llengües d'accent fix, en les que permet senyalar els llímits de les distintes unitats d'una seqüència. En el francés i en el turc pot indicar el final d'una paraula; en el chec, el principi, i en llengües com el polac pot ocupar una posició fixa en relació en el principi i el final.
4. Funció culminativa: senyala, en les llengües d'accent lliure, la presència d'una unitat accentual sense indicar exactament els llímits. L'existència d'un cim d'intensitat separa els elements fonemàtics en dos grups: fonema intensius i fonema normals.

Bibliografia

• Harry van der Hulst: Word Accent
• Les unitats prosódiques o suprasegmentales: l'accent en Quilis, A. (2008): El comentari fonològic i fonètic de texts. Teoria i pràctica, 3.ª ed., Madrit, Arc Llibres.