Accent gràfic

á é í o ú ý

El accent gràfic, accent ortogràfic o tilde (´) és com es diu en el context de l'ortografia de l'espanyol als signes diacrítics que es coloquen sobre les vocalés (a, i, i, o, i o), i excepcionalment en l'i segons les regles d'accentuació de l'idioma espanyol.

En algunes llengües romançades, com l'espanyol, el català o el francés, a voltes s'utilisen accents diacrítics per a diferenciar unes paraules d'atres de la mateixa escritura pero en diferents significats i usos en: castellà, de (preposició) i done (entregue); en català, Déu («Deu») i deu («dèu»); en francés, du («de el», artícul contracto) i dû («degut»).

En varis idiomes, l'accent ortogràfic té algunes variants, tals com l'accent agut (´), el qual és el més freqüent, el circunflejo (^) o el greu ('). Cada tipo d'accent pot recaure en diferents tipos de vocal; per eixemple, en les llengües romançades, l'accent greu apareix generalment en vocals tòniques obertes —encara que en lombardo ù indica la vocal anterior redonejada ü indicada en l'AFI com [i]—. En espanyol, l'accent agut és l'únic que pot anar sobre una vocal i excepcionalment en la lletra i. En francés, l'accent circunflejo s'usa a sovint per a indicar la pèrdua d'una -s implosiva (isle en francés antic, hui dia île), encara que en portugués el mateix accent circunflejo té l'objectiu d'indicar el grau d'obertura de la vocal. En grec, en guaraní i excepcionalment en castellà («Aýna») existix la i en accent agut (ý).

Nomenclatura

L'accent ortogràfic sol denominar-se comunament com tilde o accent. No obstant, abdós són paraules ambigües. Ademés de l'accent gràfic, existixen l'accent prosódico i l'accent regional i, per la seua banda, tilde pot ser qualsevol traç d'una lletra, incloent el travesser de la t o l'ondulació sobre la ñ. En el diccionari de la Real Acadèmia Espanyola (el Diccionari de la llengua espanyola o DRAE), es considera que para tilde, les accepcions de «rayita» i «signe ortogràfic» són una sola. D'acort en eixe criteri, accent i tilde no serien sinònims exactes. No obstant, consideren que es tracta de dos accepcions diferents. En resum, accent i tilde compartixen una accepció que és exactament sinònima i, per separat, tenen vàries atres que no ho són.

Usos de l'accent agut (´)

En espanyol, l'accent ortogràfic solament s'ampra per a marcar algunes de les vocals tòniques, és dir, aquelles que segons certes regles ortogràfiques normatives deuen estar marcades per a evitar ambigüitats i facilitar la llectura. Aixina, podem diferenciar:

ànim (sustantiu), anime (verp en present) i va animar (verp en passat), aixina com

círcul (sustantiu), circule (verp en present) i va circular (verp en passat).

Pero en atres llengües, l'accent agut té la funció de marcar atres característiques fonològiques, com a obertura, accent fonològic, cantitat vocàlica o el to.

Obertura

En algunes llengües, com el francés, el que una vocal estiga marcada en accent agut significa que esta és una vocal fonológicament tancada.

Accent fonològic d'intensitat

En espanyol, portugués i atres llengües romàniques, l'accent agut s'usa per a denotar alguns accents fonològics d'intensitat. D'acort en certes regles ortogràfiques concretes, el seu us és obligatori en certs contexts i, en uns atres, l'accent fonològic no es marca explícitament.

Cantitat vocàlica

En hongarés, en irlandés, en chec i inclús de forma marginal en alguns escrits en llatí clàssic, l'accent marca la cantitat vocàlica.

Articulació palatalizada

En polac, l'accent agut s'usa sobre cinc lletres (incloent signes consonàntics). Sobre les consonante, l'accent indica que estes tenen un sò palatalizado, com en la paraula sześć /ʃɛɕʨ/ ‘sis’. Este us de l'accent agut en polac és similar a l'us del háček en chec i atres llengües eslaves. Tipográficamente, este «accent» del polac o kreska és alguna cosa més vertical que l'accent agut convencional, i es coloca alguna cosa més a la dreta del centre. Sobre la vocal o (o), en canvi, indica una pronunciació en o (històricament, l'accent indicava la posició d'una vocal llarga).

Accent diacrític de l'espanyol

Artícul principal → Accentuació de l'idioma espanyol.

Ademés del marcat de la vocal tònica de la paraula, en espanyol existix el cridat accent diacrític, que permet diferenciar paraules que sonen iguals o casi iguals: quan ell escriga (quan eixa persona registre per escrit) es diferencia en un accent diacrític de quan l'escriga (quan el amanuense).

Vore també

• Accent prosódico
• Accentuació de paraules compostes
• Ortografia de l'espanyol
• Signe diacrític