Ortografia de l'espanyol

Archiu:«Ortografía de la lengua española» (2010).jpg

Ortografia de la llengua espanyola (2010)

La ortografia de l'espanyol és el conjunt de normes prescriptivas que rigen la forma escrita de la llengua espanyola o castellana. La llengua espanyola ampra una variant ampliada del alfabet llatí, que consta de 27 lletres, inclosa la «ñ». Ademés, s'ampren cinc dígrafs (ch, ll, rr, gu i qu) per a representar atres fonema, considerant-se els dos últims variants posicionals dels fonema /g/ i /k/. El conjunt de regles d'ortografia més prestigiós i més utilisat com a referència és el regulat per l'Associació d'Acadèmies de la Llengua Espanyola (ASALE), de la que forma part la Real Acadèmia Espanyola (RAE), l'objectiu de la qual és promoure l'unitat, l'integritat i el desenroll d'este idioma.

Els dígrafs «ch» i «ll» es tractaven com a lletres separades de l'abecedari espanyol en la Ortografia de la llengua espanyola de 1754. Posteriorment, en la quarta edició del Diccionari de la llengua espanyola de 1803, es varen ordenar separades de la «c» i la «l». No obstant, en 1994 es va decidir reordenar estos dígrafs segons l'alfabet llatí universal, sense deixar de considerar-los part de l'alfabet. En la Ortografia de la llengua espanyola de 2010, tant la ch com la ll varen deixar de considerar-se lletres individuals, i l'alfabet espanyol ya no les inclou més. Açò no supon, de cap manera, que desapareguen de l'escritura: simplement, deixen de contar-se entre les lletres de l'abecedari.

L'ortografia espanyola també inclou l'us d'accents aguts o tildes (´) en les vocals (a, i, i, o, o) —ocasionalment la «i» quan representa el fonema vocàlic /i/— per a indicar la sílaba accentuada en situacions excepcionals. La vocal «o» també pot acceptar la diéresis o crema (¨) per a indicar la seua sonoritat en les sílabes «güe» i «güi».

El desenroll de l'ortografia espanyola, iniciat en época alfonsina, es va normalisar definitivament baixe la direcció de la Real Acadèmia Espanyola en la publicació de la Ortografia de la llengua espanyola de 1854. Este sistema, que ha sofrit poques modificacions des de llavors, és un híbrit de criteris fonològics i etimològics. Mentres que l'ortografia de les paraules espanyoles permet predir la seua pronunciació estàndar, ho contrarie no sempre és cert degut a que hi ha fonema en distintes representacions gràfiques.

A pesar de les numeroses propostes, que es remonten a el XVII, de reformar l'ortografia per a conseguir una correspondència biunívoca, totes han segut rebujades. La divergència fonològica entre els distints dialectes espanyols fa impossible crear una ortografia purament fonémica que reflectixca adequadament la varietat de la llengua. La majoria de les propostes actuals se centren en simplificar els símbols homòfons, que es conserven per raons de tradició.

Lletres

L'alfabet espanyol consta de 27 lletras:

Grafema	Nom recomanat per l'ASALE	Atres noms	Valor fonètic en AFI	Fonema representats en AFI
A	a	-	[ä]	/a/
B	be	be alta, be gran, be llarga	[be̞]	/b/ (alòfons: [b], [β̞], [β])
C	ce	-	[θi̞] o [es̞]	/k/; /θ/ - /s/
D	de	-	[d̪i̞]	/d/ (alòfons: [d̪], [ð̞], [ð])
I	i	-	[i̞]	/i/
F	efe	-	[ˈi̞.fe̞]	/f/
G	ge	-	[xe̞] o [he̞] o [χi̞]	/ɡ/ (alòfons: [g], [ɰ]); /x/, /χ/ - /h/
H	hache	-	[ˈ(h)ä.t̠͡ʃi̞] o [ˈ(h)ä.ʃi̞]	muda; /h/ (aspiració)
I	i	i llatina	[i]	/i/
J	jota	-	[ˈxo̞.t̪ä] o [ˈho̞.t̪ä] o [ˈχo̞.t̪ä]	/x/, /χ/ - /h/
K	ka	-	[kä]	/k/
L	ele	-	[ˈi̞.li̞]	/l/; /ʎ/
M	eme	-	[ˈẽ̞.em̞]	/m/
N	ene	-	[ˈẽ̞.ne̞]	/n/
Ñ	eñe	-	[ˈẽ̞.ɲi̞]	/ɲ/
O	o	-	[o̞]	/o/
P	pe	-	[pe̞]	/p/
Q	cu	-	[ku]	/k/
R	erre	ere	[ˈi̞.re̞]; [ˈi̞.ɾi̞]	/r/; /ɾ/
S	eixe	-	[ˈi̞.es̞]	/s/
T	et	-	[t̪i̞]	/t/
O	o	-	[o]	/o/
V	uve	veu, veu baixa, veu chica, veu chiquita, veu curta, veu chicoteta	[ˈo.β̞i̞] o [be̞]	/b/ (alòfons: [b], [β̞], [β])
W	uve doble	veu doble, doble uve, doble veu, doble o	[ˈo.β̞i ˈð̞o̞.β̞li̞] o [be̞ ˈð̞o̞.β̞li̞] o [ˈd̪o̞.β̞li̞ β̞i̞]	/(ɡ)w/, /b/
X	equis	-	[ˈi̞.kis]	/k͡s/, /s/, /x/, /ʃ/
I	ye	i grega	[ʝi̞], [je̞], [ʃi̞], [ʒi̞] o [i ˈɰɾi̯i̞.ɰä]	/ʝ/, /d̠͡ʒ/, [ʃʒ], /i/, /j/
Z	zeta	zeda	[ˈθi̞.t̪ä] o [ˈes̞.t̪ä]; [ˈθi̞.ð̞ä] o [ˈes̞.ð̞ä]	/θ/ - /s/

Ortografia de l'espanyol en Wikimedia Commons. Ortografia de l'espanyol en Wikimedia Commons.

En 1754, en la publicació de la Ortografia de la llengua espanyola d'eixe mateix any, els dígrafs ch i ll varen començar a ser considerats com a lletres de l'alfabet espanyol, i entre 1803 i 1994 rebien encapçalats separats en els diccionaris i a el hora d'ordenar alfabéticament les paraules. Mai, no obstant, li'ls va considerar unitats estrictes; quan l'ortografia exigix inicial mayúscula, en les paraules que comencen en un d'estos dígrafs, s'escriu en mayúscula solament el primer dels grafema que ho componen. A partir de l'any 2010, en la publicació de la nova Ortografia de la llengua espanyola, els dígrafs ch i ll deixen de ser considerats lletres de l'abecedari espanyol, pero seguiran utilisant-se com fins ara en l'escritura de les paraules espanyoles. El dígraf rr, cridat erre doble o doble erre, mai es va considerar per separat com una lletra de l'alfabet espanyol, provablement per no aparéixer mai en posició inicial de les paraules.

La w i la k apareixen solament rarament en paraules espanyoles i indiquen invariablement térmens adoptats per préstam o cultisme en el curs dels últims dos sigles.

Variacions de nomenclatura

Varis dels grafema reben més d'un nom. La b es coneix com a be a seques, be alta (en Catalunya i Cuba), be gran (en Mèxic, Colòmbia, Veneçola i Perú) o be llarga (en Argentina, Chile, Colòmbia, Paraguay, República Dominicana i Uruguay); per haver representat en llatí el fonema consonant bilabial sonor (que té com a alòfons la consonante oclusiva bilabial sonora [b] i la fricativa bilabial sonora [β]), li la crida a voltes b labial en Colòmbia, encara que la pronunciació de la v és en l'immensa majoria dels dialectes també labial i idèntica. A la seua volta, esta última es coneix com uve (en Espanya i Puerto Rico), veu, veu baixa, veu chica (en Perú),veu baixeta (en Cuba), veu menuda (en Colòmbia i Veneçola) o veu curta (en Argentina, Chile, Colòmbia, República Dominicana i Uruguay); pel mateix afany de precisió històrica en alguns manuals es designa com a v dental, encara que la pronunciació dental va desaparéixer fa sigles del sistema de la llengua.

La lletra w és cridada uve doble en Espanya, doble o en Mèxic, Colòmbia, Costa Rica i República Dominicana; doble veu en atres països de Centroamérica i alguns països de Sudamérica, com Argentina, Chile, Equador, Uruguai o Veneçola, i veu doble en uns atres com Perú.

Ll i rr es designen indistintament com elle i doble erre o com a doble ele i erre doble. Són de les poques consonante que es presenten duplicades en la grafia actual, junt en la c i excepcionalment la n, i les úniques en pronunciacions distintives.

La i es diu a voltes i llatina per a distinguir-la de la i, i grega (o i grega). En alguns llocs, es preferix el nom de ye per a esta última.

Antigament s'amprava a voltes zeda com a nom per a z, una pràctica hui en desús i rebujada per la RAE. D'ací ix el terme “cedilla” per a ç, per lo que és una chicoteta zeta o “zeda”, com es coneixia anteriorment.

L'Ortografia de 2010 propon unificar els noms de les lletres: elegix be per a b, i (no i llatina), uve per a v, uve doble per a w, ye para i i zeta per a z, i rebuja definitivament els noms arcaics ere per a la r, i ceta, cedixca i zeda per a la z.

Regularitat i irregularitat ortogràfica

L'afirmació de que l'ortografia del castellà és purament fonográfica (o fonètica) és estesa pero errònea. Una ortografia fonográfica tendix a respectar el principi fonémico segons el qual el conjunt de fonemas d'una llengua i el conjunt de lletres en les que esta s'escriu deuen correspondre's biunívocament, és dir, per a cada lletra deu haver un sol fonema i per a cada fonema deu haver una sola lletra. Si be, efectivament, en comparació a atres llengües europees, casi es respecta la regularitat del principi fonètic, existix una série de desviacions de la mateixa que trenquen notablement en dita regularitat. Destaquen entre estes els fenomens de la poligrafía (distintes representacions gràfiques per a un mateix fonema) i la polifonia (distints fonema representats per una mateixa lletra).

• Poligrafía del fonema /k/: dit fonema pot representar-se de 3 formes distintes (k, qu, c).
• Poligrafía del fonema /b/: dit fonema pot representar-se de 3 formes distintes (b, v, w).
• Poligrafía del fonema /g/: dit fonema pot representar-se de 2 formes distintes (g, gu).
• Poligrafía del fonema /i/: dit fonema pot representar-se de 2 formes distintes (i, i).
• Poligrafía del fonema /x/: dit fonema pot representar-se de 3 formes distintes (g, j, x).
• Poligrafía del fonema /s/: dit fonema pot representar-se de 3 formes distintes (s, c, z) en zones seseantes.
• Poligrafía del fonema /θ/: dit fonema pot representar-se de 2 formes distintes (c, z), en zones no seseantes.

• Polifonia de la lletra g: dita lletra representa a 2 fonema distints (/x/, /g/).
• Polifonia de la lletra c: dita lletra representa a 2 fonema distints (/k/, /s/ o /θ/).
• Polifonia de la lletra i: dita lletra representa a 2 fonema distints (/i/, /ʝ/, en alguns esquemes teòrics abdós fonema són el mateix).
• Polifonia de la lletra x: dita lletra representa a 4 fonema distints (/k/+/s/, /s/, /x/) i /ʃ/.

A l'existència de lletres que no tenen correspondència en fonema algun (h, o mudes), també es poden afegir atres divergències antifonográficas entre les que cal mencionar l'heterografía (escritura diferent) de morfemas uniformes (naixc, naixes), la composició de fonogramas (ch para /ʧ/ o ben ll per a /ʎ/).

Les polifonia tenen el seu orige en consideracions etimològiques que pertanyen a el història de la llengua, donant aixina lloc a sistemàtiques dificultats per a determinar l'us correcte de b/v, h/g en posició inicial, c/s/z, g/j i ll/i i fent que numeroses articulacions, alófonas o no, no es distinguixquen en la grafia. La h que en l'actualitat no representa cap sò, pero que revist sonoritat en antepondre-li una c- (ch), també deu entendre's com una anomalia d'orige etimològic que dificulta l'escritura de l'espanyol segons les normes ortogràfiques vigents.

Vore també

• Gramàtica de l'espanyol
• Fonema

Bibliografia

• (2010) Real Acadèmia Espanyola (ed.). Ortografia de la llengua espanyola, Madrit: Espasa-Calp, p. 864. OCLC 698252362. ISBN 978-84-670-3426-4.
• Penny, Ralph (2002). A History of the Spanish Language (en en), Cambridge: Cambridge University Press. OCLC 21442395. ISBN 0-521-01184-1.