Alfabet llatí

El alfabet llatí o abecedari (en latín: abecedarium Latinum) és el sistema d'escritura alfabètic més usat del món. Naixcut del alfabet etrusc, que a la seua volta es basa en una versió del alfabet grec arcaic, l'alfabet llatí es caracterisa per haver afegit lletres a lo llarc dels sigles per a representar atres llengües i reflectir el canvi fonètic de les llengües romançades.

S'estima que és utilisat per més de 4500 millons de persones com a part de l'ortografia de la majoria dels idiomes de l'Unió Europea, Amèrica, l'Àfrica subsahariana i les illes del oceà Pacífic.

Actualment, l'expressió alfabet llatí s'utilisa per a qualsevol derivació directa de l'alfabet usat pels romans. Estes variacions poden perdre lletres —com l'italià— o afegir lletres —com és el cas del espanyol— sobre l'abecedari romà clàssic. Moltes lletres, per un atre costat, han canviat a lo llarc dels sigles, com les minúscules, forma desenrollada en l'Edat Mija que els romans no haurien reconegut.

Història

Artícul principal → Història de l'alfabet llatí.

El seu orige llegendari apareix en la faula 277 de Cayo Juliol Higino qui conta la llegenda de com Carmenta, la sibila cimeria, va alterar 15 lletres del alfabet grec per a crear l'alfabet llatí, i cóm el seu fill Evandro ho va dur al Lacio xixanta anys abans de la guerra de Troya.

Se sosté, generalment, que els llatins varen adoptar la variant occidental de l'alfabet grec en el VII a. C. de la colónia grega en Cumas (sur d'Itàlia). No ho varen fer directament, sino a través de l'antic alfabet etrusc, del que varen adoptar 21 de les 26 lletres etrusques originals. L'expansió del Imperi romà primer i, despuix, la cristianización dels pobles d'Europa, va expandir successivament el seu us en el Mediterràneu, Europa del Nort i Central i més vesprada els imperis colonials europeus ho varen dur als cinc continents.

Alfabet llatí arcaic

L'historiador Estrabón remonta la presència grega en el sur d'Itàlia a la guerra de Troya, pero, descartant explicacions llegendàries, sabem que va ser en els sigles VIII i VII quan estos es varen establir massivament en la zona espentats per la sobrepoblación, les guerres i el desenroll del comerç, donant lloc a la Magna Grècia. El contacte dels grecs en els pobles indígenes de la península itálica va fer sorgir numerosos alfabets itálicos. ya que en este periodo els etruscs eren la civilisació d'Itàlia més alvançada, s'assumix que tots estos deriven de l'alfabet etrusc. Este alfabet estava basat en una variant dels alfabets grecs arcaics diferent a la de l'alfabet grec clàssic: la variant Eubea usada en les colónies gregues d'Isquia i Cumas, en la baïa de Nàpols. Els llatins, els pobles itálicos que vivien assentats en Latium estaven fortament influïts i els monarques etruscs regnaven sobre Roma.

Algunes característiques d'este periodo:

Els etruscs no tenien el sò /g/ per lo que usaven C (en grec gamma) igual que K i Q per al sò /k/. La consonante s'elegia segons la vocal: C abans d'I o I, K abans d'i Q abans d'O (no tenien O). Els llatins que sí tenien el sò /g/ heretaran este us utilisant Q abans d'O o O, K abans d'i C per als atres casos, i usaran estes tres lletres també per al sò /g/, per eixemple «EQO» (ego), lo que provoca ambigüitat.

• F no hereta el valor que tenia en grec i etrusc (/w/) sino el sò que els etruscs escrivien com FH /f/.
• V s'utilisarà tant per a la vocal /o/ com la consonante /w/.
• Z es va abandonar cap a el V pel fenomen del rotacisme, pel que /z/ pansa a /s/ i després a /r/.}
• Q diferencia el sò únic /kʷ/ distint del grup /kw/, per eixemple s'opon «QVI» /kʷi/ front a «CVI» /ku̯i/ (en diptongo).

S'escriu a sovint de dreta a esquerra, igual que l'etrusc.

Alfabet llatí arcaic

Fenicio
Grec eubeo	Plantilla:GrGl	Plantilla:GrGl	Plantilla:GrGl	Plantilla:GrGl	Plantilla:GrGl	Plantilla:GrGl	Plantilla:GrGl	Plantilla:GrGl	Plantilla:GrGl	Plantilla:GrGl	Plantilla:GrGl	Plantilla:GrGl	Plantilla:GrGl	Plantilla:GrGl		Plantilla:GrGl	Plantilla:GrGl		Plantilla:GrGl	Plantilla:GrGl	Plantilla:GrGl	Plantilla:GrGl	Plantilla:GrGl	Plantilla:GrGl	Plantilla:GrGl	Plantilla:GrGl
Antic itálico	𐌀	𐌁	𐌂	𐌃	𐌄	𐌅	𐌆	𐌇		𐌉	𐌊	𐌋	𐌌	𐌍		𐌏	𐌐		𐌒	𐌓	𐌔	𐌕	𐌖	𐌗
Llatí	A	B	C	D	I	F	Z	H		I	K	L	M	N		O	P		Q	R	S	T	V	X

Alfabet llatí clàssic

Abandó de K i invenció de G

La nova lletra G es va introduir en el periodo del llatí antic com una variant de la 'C' per a poder distinguir la /ɡ/ sonora de la /k/ sorda. Plutarco atribuïx esta innovació al lliberte Espurio Carvilio Ruga, el primer romà en obrir una escola de pagament, que va ensenyar al voltant del 230 a. C. També s'atribuïx a Api Claudio. Autors moderns consideren que existia prèviament i Carvilio Ruga solament va promoure el seu us, sent el seu nom un eixemple de com la lletra G soluciona la confusió en contindre abdós sons: "ca" i "ga". A pesar del canvi, les abreviatures dels praenomen Gaius i Gnaeus es mantindran com a C. i Cn. en una mostra de conservadurisme.

En el moment de sorgir la G, la K havia caigut en desgràcia per ser superflua, i 'C', que anteriorment havia representat tant /ɡ/ com a /k/ abans de vocals obertes, havia aplegat a expressar /k/ en tots els entorns. A penes algunes paraules es varen mantindre utilisant la lletra K, com per eixemple «kalendae» o «kalator». QU solament es mantindria quan és seguida d'una vocal, per eixemple en «quonian» pero no «treball». L'antic gramàtic llatí Prisciano etiquetava a la K com «supervacua» (innecessària). Posteriorment, segons el gramàtic Quintiliano deurà evitar-se sempre llevat quan representa l'abreviatura d'una paraula sancera com Kaeso, Kalendas o Kaput:

Nam K quidem in nullis verbis utendum puto nisi quae significat etiam si sola ponatur. Hoc eo senar omisi quod quidam eam quotiens A sequatur necessariam credunt, cum sit C littera, quae ad omnis vocalis vim suam perferat.

Sobre K, el meu punt de vista és que no deu usar-se en cap paraula llevat en les que representa per sí mateixa. Mencione açò perque alguns sostenen que és obligatori quan seguix A, encara que posseïm C, que és capaç de transmetre la seua força a qualsevol vocal.

Quintiliano. 1, 7, 10

Adopció d'I i Z

La cultura grega era àmpliament admirada pels romans i despuix de la conquista de Grècia en el I s'adoptarien les lletres gregues Υ i Ζ per a representar estos dos sons del prestigiós dialecte grec àtic. Abans, en la seua oratòria Quintiliano llamentava que «carim de les dos lletres gregues més agradables, una vocal i una atra consonante, els sons més dolços del seu idioma», posant com a eixemple que l'impossibilitat d'escriure paraules com zephyrus.

La I representava a la vocal /i/ (com en francés cru (cru) o alemà grün (vert)) en paraules gregues que abans havien contingut /o/. ya que /i/ no era un sò natiu del llatí aquells que no havien deprés grec lo pronunciaven com /i/ o com /o/. Algunes paraules llatines d'orige itálico també varen adoptar l'I, per eixemple silva ('bosc') s'escrivia a sovint sylva, per analogia en el cognado grec ὕλη.

La Z va prendre el valor de la consonante africada /dz/. Abans d'introduir-se esta lletra els romans utilisaven una o dos S per a transcribir paraules gregues, per eixemple sōna per a ζώνη "cinturó" i trapessita per a τραπεζίτης "banquer".

Un intent per l'emperador Claudio per a introduir tres noves lletres (lletres claudias) va durar poc temps.

El nou alfabet llatí contenia 23 caràcters:

Alfabet llatí clàssic

Lletra	A	B	C	D	I	F	G	H	I	K	L	M	N	O	P	Q	R	S	T	V	X	I	Z
Nomene	ā	bē	cē	dē	ē	ef	gē	hā	ī	kā	el	em	en	ō	pē	qū	er	és	tē	ū	ix	ī graeca	zēta

Els noms llatins d'algunes lletres són discutits. La H provablement tenia un atre nom en el llatí parlat: basant en les llengües romançades actuals, est deu haver segut haca, a conseqüència de perdre el seu sò en époques tardanes del llatí, puix era necessari distinguir-la de la [a]. En general, de qualsevol modo, els romans no usaven els noms tradicionals (derivats dels semitas) com en grec: els noms de les consonants oclusivas varen ser formats afegint [iː] al sò (llevat C, K i Q en les que es necessitava diferents vocals per a distinguir-les) i els noms de les fricativas varen consistir en, ya siga el sò en sí, o el sò precedit de [ɛ]. Quan es va introduir la lletra I va ser, provablement, cridada hy [hyː] com en grec (el nom ípsilon no era usat encara) pero es va canviar per i graeca ("i grega") quan el sò [i] i [i] es varen mesclar en llatí. A la Z se li va donar el seu nom grec, zeta.

Desenroll medieval i posterior

No va ser fins a l'Edat Mija que es va afegir la J (que representava la I no silàbica), i l'O i la W (per a distinguir-les de V). La W està formada per dos uves (VV) o úes (UU). Va ser afegida en temps romans tardans per a representar un sò germànic. Les lletres O i J, de manera similar, es consideraven originalment com a variants de V i I respectivament.

L'alfabet usat pels romans comprenia únicament les lletres mayúsculas. Les minúsculas es varen desenrollar, a partir de la grafia cursiva, en l'Edat Mija, primer com a escritura uncial i després com a escritura minúscula. Les antigues lletres romanes es varen mantindre per a inscripcions formals i per a donar émfasis en documents escrits. Les llengües que usen l'alfabet llatí, generalment, usen lletres mayúscules per a escomençar paràgrafs i frases i per a noms propis. Les regles de les mayúscules han canviat a lo llarc del temps i no són les mateixes per a tots els idiomes.

A diferència del espanyol, idiomes com l'anglés usen la mayúscula inicial per a llengües, nacionalitats i mesos, entre uns atres; l'alemà modern capitalisa tots els sustantius; el polac capitalisa els pronoms.

Expansió de l'alfabet llatí

L'alfabet llatí es va expandir des d'Itàlia, en la llengua llatina, a les terres al voltant del mar Mediterrànea en l'expansió del imperi romà. La part este del imperi romà, incloent Grècia, Àsia Menor, Alce i Egipte, va continuar usant la llengua grega com lingua franca, pero el llatí era àmpliament parlat en la partix oest de l'imperi i, del llatí, es varen desenrollar les llengües romançades occidentals incloent l'espanyol, francés, català, gallec, portugués i italià, que varen continuar usant i adaptant l'alfabet llatí. En l'expansió del cristianisme, l'alfabet llatí es va estendre als pobles del nort d'Europa que parlaven llengües germàniques, desplaçant els seus anteriors alfabets rúnics, com també a les llengües bàltiques, com el lituà i el letó, i moltes llengües no indoeuropeas com les fi-ugrias, més notablement el hongarés, el finés i l'estonio. Durant l'Edat Mija, l'alfabet llatí es va escomençar a usar entre els parlants de les llengües eslaves occidentals, inclosos els ancestros dels polacs, checs, croates, eslovens i eslovacos moderns, a mida que adoptaven el catolicisme; els parlants de les llengües eslaves orientals, generalment, varen adoptar el cristianisme ortodox i l'alfabet cirílico.

Fins a 1492, l'alfabet llatí estava llimitat a les llengües parlades en Europa occidental, nort i central. Els Eslaus Cristians Ortodoxos de l'est i sur d'Europa, majorment, usaven l'alfabet cirílico i l'alfabet grec se seguia usant entre els parlants grecs al voltant del Mediterràneu oriental. L'alfabet àrap es va estendre àmpliament entre l'Islam, entre nacions àraps i no àraps, com els iranios, indonesis, malayos i els turcs. La major part del restant d'Àsia usava una varietat d'alfabet brahmi (devanagari) o escritura chinenca.

A lo llarc dels últims 500 anys, l'alfabet llatí s'ha expandit per tot lo món. Va aplegar a Amèrica, Austràlia i a parts d'Àsia, Àfrica i el Pacífic baix les colónies europees, de mà de les llengües espanyola, portuguesa, anglesa, francesa i neerlandesa. En el XVII, els rumans varen adoptar l'alfabet llatí; encara que el rumà és una llengua romançada, els rumans eren predominantment cristians ortodoxos i, fins a el XIX l'Iglésia usava l'alfabet cirílico. Vietnam, baix domini francés, va adoptar l'alfabet llatí per a escriure l'idioma vietnamita, que havia usat els caràcters chinencs en anterioritat. L'alfabet llatí s'usa també en moltes llengües austronesias, incloent tagalo i uns atres idiomes de Filipines, el malayo oficial i l'indonesi, que va reemplaçar als anteriors alfabets àrap i brahmi. Un atre idioma que va adaptar l'alfabetisació llatina va ser el rapa nui.

En 1928, com a part de la reforma de Mustafa Kemal Atatürk, Turquia va adoptar l'alfabet llatí per al turc, reemplaçant l'alfabet àrap. La majoria dels parlants de les llengües túrquicas de l'antiga Unió Soviètica, inclosos els tàrtars, els bashkirios, azeríes, els kazakhs, els kirguís, etc. varen usar l'alfabet túrquico uniforme en els anys 1930. En els anys 1940 tots eixos alfabets varen ser reemplaçats pel cirílico. Despuix del colapse de l'Unió Soviètica en 1991, moltes de les recentment independents repúbliques de parla túrquica, varen adoptar novament l'alfabet llatí, reemplaçant al cirílico. Azerbaiyan, Uzbekistan i Turkmenistan han adoptat l'alfabet llatí per a les llengües azerí, uzbeka i turcomana, respectivament. Hi ha proyectes similars en Kazakhstan. En els anys 1970, la República Popular China va desenrollar una transliteración oficial del chinenc mandarín a l'alfabet llatí, cridat pinyin, encara que encara predomina l'us de caràcters chinencs.

Les llengües eslaves occidentals i la majoria de les del sur, usen l'alfabet llatí en lloc del cirílico, com a reflex de la religió dominant entre eixa gent. Entre ells, el polac, usa una varietat de diacrítics i dígrafs per a representar valors fonètics especials, com també la l en barra (ł) per a un sò similar a la o en posició inicial de diptongo ([w] en AFI, similar a la w anglesa). En chec usa diacrítics com el háček. En croata, eslové i en la versió llatina del serbi també s'usen háčeks i accents aguts com en ć i barres com en đ.

Les llengües dels eslaus orientals de l'Iglésia ortodoxa, generalment usen cirílico. En serbi s'usen els dos. En els Balcans no utilisen l'alfabet llatí solament Grècia i Bulgària, encara que les minories turques d'abdós països ho utilisen oficialment per a la seua llengua turca.

Recentment les autoritats secessionistes d'ètnia albanesa de Kosovo han propost l'us exclusiu de l'alfabet llatí en perjuí del cirílico, per a cancelar tot vestigi de la dominació sèrbia en la regió, de majoria albanesa. Actualment en Kazakhstan per iniciativa del president del país, Nursultán Nazarbáyev, ha decidit que la seua llengua nacional s'escriga en l'alfabet llatí, igual que la majoria dels idiomes túrquicos com a part de l'estratègia de desenroll estatal, abandonant el cirílico.

Extensions

Visió general

L'abecedari llatí internacional modern té com a base al romà, afegint J, O, W i les seues corresponents formes minúscules:

A, B, C, D, I, F, G, H, I, J, K, L, M, N, O, P, Q, R, S, T, O, V, W, X, I, Z.

Es poden formar lletres adicionals:

• per #lligam: W era VV, & és igual a ET, Æ ve de AE, Œ de OE, ß de ſ i ʒ (s llarga i z en coa), ŋ de NG, Ȣ de OU, Ñ de NN, ä de ae (vejau Sütterlin), Ç de la Z visigoda i Arrova de AD.
• per diacrítics: com Ñ, Å, Č, Ų, Ĉ, Ĝ, Ĥ, Ĵ, Ŝ, Ŭ;
• per dígrafs: com IJ, ll, RR, CH;
• per modificació: com la J que era I, com Ø, eth (Ð), yogh (Ȝ) de G, o schwa (ə) d'o I; o
• poden ser prestades d'un atre alfabet: com thorn (Þ) i wynn (Ƿ) —eren de l'escritura rúnica—.

De tots modos, estos glifos no són sempre considerats lletres independents en l'alfabet. Per eixemple, en anglés modern æ es considera una variant gràfica de ae en lloc d'una lletra per separat. També en llatí, tant æ com œ simplement són variants dels diptongos ae i oe; per lo tant, tampoc es consideren lletres independents; mentres que en els alfabets danés i noruec æ és una lletra per sí mateixa i està situada al final de l'alfabet conjuntament en ø i aa/å. En francés, œ tampoc forma part de l'alfabet, simplement és variant gràfica del diptongo oe. En espanyol, la ch i la ll es consideraven lletres independents des de l'Ortografia de 1754, pero des de la publicació de l'Ortografia de 2010 són, oficialment, dígrafs de c i h i l doble respectivament. En el català i belsetano, existix la l·l geminada.

En el pas del temps, l'alfabet llatí ha segut adoptat per a l'us de noves llengües, algunes de les quals tenen #fonemas que no havien segut usats en les llengües que tenien este alfabet com a mig d'escritura. Per lo tant, es varen crear extensions d'este alfabet quan es necessitaven. Estes prenen la forma de símbols modificats canviant-los la forma o afegint diacrítics, juntant vàries lletres en #lligam o creant noves formes.

A estes noves formes se'ls dona un lloc en l'alfabet, com es vorà més alvance.

Atres lletres

• Per poc temps en l'història de Roma, es varen afegir tres lletres (lletres claudias) a l'alfabet, pero no varen tindre bo acolliment i es varen eliminar.
• En espanyol i atres llengües en relació històrica o cultural en l'espanyol s'usa la ñ.
• En asturià s'usen la ḷḷ (che vaquera) i la ḥ (hache aspirada).
• El rumà usa la ț i la ș.

• En guaraní, per a la representació adequada dels #fonema nassals, es varen afegir les lletres ã, ẽ, ĩ, õ, ũ, ỹ i g̃.
• En anglés antic varen ser afegides eth ð i les lletres rúniques thorn þ i wynn ƿ. Eth i thorn varen ser reemplaçades per th i wynn per la nova lletra w.
• En islandés modern, eth i thorn se seguixen utilisant.
• En alemà s'usa la lletra ß, que en orige era una ligatura.
• El danés usa la å i la ø;
• En turc modern les consonante ç, ğ, ş i les vocals ı, ö, ü formen part formalment de l'alfabet com a lletres independents, mentres que en atres llengües estes solament representen lletres modificades per diacrítics com la ç del francés, portugués i català, que no formen part del orde alfabètic sino que es consideren una modificació de la c.
• La llengua africana hausa usa tres consonants adicionals: ɓ, ɗ i ƙ, que són variants de b, d i g. I són usades per llingüistes per a representar certs sons que els són similars.

#Lligam

Una #lligam és la fusió de dos o més lletres ordinàries en un nou glifo. Eixemples de #lligam són Æ de AE, Œ de OE, ß de ſs, la ij neerlandesa de i i j. Note's que ij en mayúscules és IJ (i no Ij). El parell ſs és simplement la doble s arcaica. La primera part (ſ) és la forma medieval arcaica i la segona és la seua forma final (s). El francés usa el dígraf Œ, com en sœur, bœuf, cœur...

Diacrítics

Artícul principal → Signe diacrític.

Els diacrítics són signes que s'afigen a lletres específiques per a modificar la seua pronunciació. Les característiques que representen depenen de cada llengua.

• l'accent agut (o tilde en espanyol) es troba en portugués, espanyol, asturià, gallec (á, é, í, o, ú), en català (é, í, o, ú), en francés (é), irlandés, i italià (é, o). Adicionalment, ý també s'usa en guaraní (á, é, í, o, ú, ý), feroés (á, í, o, ú, ý), islandés, chec i eslovaco. cal aclarir que els diacrítics no són d'us exclusiu en l'alfabet llatí, en grec modern s'usa sobre qualsevol vocal (ά, έ, ί, ό, ύ, ή, ώ). Té usos diferents: Pot indicar accent tònic com en el cas d'espanyol i grec modern o allargament vocàlic en el cas d'hongarés i chec en contraposició a les vocals simples. En francés modifica el sò de i. En polac (ć, ń, ś, ź) que representen lletres independents: ć és [tɕ] (una variant de la ch, que en polac s'escriu cz); ń és idèntica a la nostra ñ; ś és [ɕ] (una variant de la sh anglesa, que en polac s'escriu sz); i ź és [ʑ] (una variant de la j francesa, que en polac s'escriu ż). En vasc s'utilisaven antigament les lletres D́, Ĺ, Ŕ, T́ per a substituir gràficament a la doble D, L, R i T respectivament. Normalment, era sol d'aplicació per a mayúscules, observant-se en cartelería i toponímia antiga.

• l'accent greu en italià (à, è, ì, ò, ù), en francés (à, è, ù), portugués (à), català (à, è, ò) entre atres llengües.

• l'accent circunflejo en francés (â, ê, î, ô, û), portugués (â, ê, ô), rumà (â, î i tenen el seu lloc en l'alfabet), en turc (â, î, û) i en atres llengües; en les semivocales ŵ, ŷ en galés i en les consonants ĉ, ĝ, ĥ, ĵ, ŝ en esperanto.

• El carón en el chec (č, š, ž, ř, ě), en eslové (č, š, ž).

• La virgulilla, en portugués (ã i õ), en guaraní es consideren lletres separades en l'alfabet i s'utilisen en ã, ẽ, ĩ, õ, ũ, ỹ, g̃ i ñ; en estonio (õ). En portugués, era originalment una chicoteta n escrita damunt de la lletra (marcava l'elisió d'una antiga n, ara marca la nasalización de la lletra base). En estonio, õ es considera una lletra de l'alfabet per separat. En espanyol ñ es considera una lletra diferent de n i té el valor de sò de /ɲ/. Representa l'antiga grafia –nn– que es va transformar de la mateixa manera que el portugués en tilde subscrita, pero per a representar un sò completament diferent.

• La #diéresis (umlaut en alemà i tréma en francés) es troba en vàries llengües. En espanyol, asturià, gallec, català i el portugués de Brasil fins a 2008, ü indica que la o deu pronunciar-se. En francés (ë, ï), grec modern (ϊ) s'usa per a indicar un hiat, i també en espanyol (en texts poètics), gallec i català, en un us distint al cas anterior. En alemà (ä, ö, ü), en albanés i ladino (ë), i en turc modern (ö i ü). La seua finalitat és indicar un sò diferent a les seues homòlogues sense diacrític. En alemà, esta marca s'escrivia antigament en una chicoteta i per damunt de la vocal afectada. En turc representa els mateixos sons de l'alemà. En aimara indica allargament vocàlic.

• La menge subscrita és usada en rumà (ş i ţ; aconsellades: ș i ț) a sovint presentada com una cedilla en fonts tipogràfiques. També s'usa en letó (ķ, ļ, ņ, ŗ) i en l'Alfabet Fonètic Internacional.

• La cedilla en ç era originalment una chicoteta z escrita per baix de la c: en un atre temps va simbolisar /ts/ en llengües romançades, hui en dia li dona a c un sò 'suau' quan va abans de a, o i o; per eixemple, /s/ en francés façade, portugués caçar i en català caçar. En albanés i turc la "ç" canvia la qualitat del sò "c" i es pronuncia com "ch". En llengua turca la s en cedilla "ş" canvia el sò "s" pel sò "sh".

• El háček en č, š, ž és usat en llengües bàltiques i eslaves per a marcar la versió postalveolar del #fonema base. S'usa també en chec sobre ř i ě

• El punt sobreescrito en ċ, ġ, ż en maltés, ż en polac, ė en lituà i ḃ, ċ, ḋ, ḟ, ġ, ṁ, ṗ, ṫ en ortografia tradicional irlandesa denota lenición. S'usava en grec antic.

• El punt subscrit en ạ, ặ, ậ, ẹ, ệ, ị, ọ, ộ, ợ, ụ, ự, ỵ en vietnamita i en ḥ, ḷḷ en asturià.

• l'ogonek en ą, ę, į, ų en llengües polaca i lituana.

• El macrón en ā, ē, ī, ō, ū en letó, maorí, hawaiano, samogitiano (dialecte del lituà), pinyin (fonètica del chinenc mandarín), rōmaji (japonés romanizado) i llatí (quan s'indica duració de la vocal).

• El doble accent agut en ő, ű en hongarés, representa versions llargues de les vocals en umlaut ö i ü.

• El breu en ă en rumà, ğ en turc modern és per a suavisar el sò de g, i sobretot per a l'allargament de la vocal anterior , ŭ és usada en esperanto i en l'alfabet łacinka del bielorús. No es deu confondre en el carón la forma del qual és un àngul en lloc d'un semicírcul.

• l'i sense punt (un "diacrític negatiu") ı s'usa en turc.

• el gancho com en ả, ẳ, ẩ, ẻ, ể, ỉ, ỏ, ổ, ở, ủ, ử, ỷ en vietnamita.

• La barra com en đ, en croata, en vietnamita, i la versió en l'alfabet llatí en llengua sèrbia (a, b, v...). Usada també en ŧ del sami septentrional i en ħ del maltés.

Classificació alfabètica en extensions

Els alfabets que deriven del llatí tenen classificacions alfabètiques vàries:

• En l'alfabet alemà, les lletres en umlaut (Ä, Ö, Ü) són tractades generalment com no accentuades o s'escriuen la Ä/ä: AE/ae, la Ö/ö: OE/oe, la Ü/ü: UE/ue; ß es classifica com ss. Açò fa l'orde alfabètic: Arg, Ärgerlich, Arm, Assistant, Aßlar, Assoziation. En els directoris de teléfon i atres llistes de noms similars, els umlauts es troben en a on les combinacions de lletres "ae", "oe", "ue". Açò fa l'orde alfabètic: Udet, Übelacker, Uell, Ülle, Ueve, Üxküll, Uffenbach.

• En asturià LL i CH tenen tractament de lletra, i no està present la J. Aixina mateix, existixen els diacrítics Ḷḷ (ché vaqueira) i Ḥ (H aspirada). La primera representa varietats dialectals de LL "Ḷḷumi/Llumi" (Lumbre) o "Ḷḷeiti/Lleiti" (Llet) i es pronuncia com "j" en francés i portugués i Ḥ representa un sò d'H aspirada, similar a la H inicial anglesa, per a paraules com guaḥi (chiquet).

• En bretón, no hi ha "c" pero existixen les #lligam "ch" i "c'h", que són classificades entre "b" i "d". Per eixemple: « buzhugenn, chug, c'hoar, daeraouenn » (cuc de terra, suc, germana, llàgrima).

• En chec i eslovaco, les vocals accentuades tenen una classificació secundària –comparades a atres lletres, són tractades com la lletra base (A-Á, I-É-Ě, I-Í, O-O-Ô, O-Ú-Ů, I-Ý), pero són classificades darrere d'esta (per eixemple, l'orde lexicográfíco correcte és baa, baá, báa, bab, báb, bac, bác, bač, báč). Les consonante accentuades, tenen classificació primària i són situades immediatament despuix de les consonants base, en excepció de Ď, Ň i Ť, que tenen un pes secundari. CH es considera una lletra separada i va entre H i I. En eslovaco, DZ i DŽ també es consideren lletres per separat i se situen entre Ď i I (A-Á-Ä-B-C-Č-D-Ď-DZ-DŽ-I-É…).

• En croata i eslové i les llengües eslaves familiars, els cinc caràcters accentuats i els tres dígrafs, es classifiquen despuix de l'original:..., C, Č, Ć, D, DŽ, Đ, I,..., L, LJ, M, N, NJ, O,..., S, Š, T,..., Z, Ž.

• En els alfabets danés i noruec, existixen les mateixes vocals extres que en suec (vore avall), pero en diferent orde i en diferents glifos (..., X, I, Z, Æ, Ø, Å). Ademés, "Aa" es classifica com una equivalència de "Å". L'alfabet danés ha vist, tradicionalment, la "W" com una variant de "V", pero hui dia es considera una lletra per separat.

• En esperanto, tant les consonante en accent circunflejo (ĉ, ĝ, ĥ, ĵ, ŝ), com la ŭ (o en breu), es conten com a lletres separades i es classifiquen separadament en el seu alfabet (a, b, c, ĉ, d, i, f, g, ĝ, h, ĥ, i, j, ĵ... s, ŝ, t, o, ŭ, v, z).

• En estonio õ, ä, ö i ü es consideren lletres separades i se situen darrere de la w. Les lletres š, z i ž apareixen solament en préstams i noms propis estrangers i seguixen a la lletra s en el seu alfabet que, fòra d'açò, no es diferencia de l'alfabet llatí.

• En feroés també es tenen algunes de les lletres daneses, noruegues i sueques, com Æ i Ø. Aparte d'això, l'alfabet feroés usa la lletra islandesa eth ð, que seguix a la D. Cinc de les sis vocals (A, I, O, O i I) poden tindre accents i se situen despuix de la vocal base. Les consonante C, Q, X, W i Z no apareixen. Per lo tant, les cinc primeres lletres són A, Á, B, D i Ð, i les últimes cinc V, I, Ý, Æ, Ø.

• En filipí i atres llengües de Filipines, la lletra Ng es considera una lletra per separat. Ademés, lletres derivades (com Ñ) seguixen a la lletra base. En filipí també s'usen diacrítics, pero no s'usen àmpliament, llevat la tilde ().

• L'alfabet finés i les seues normes de classificació alfabètica, són iguals a les del suec, en excepció de les adicionals Š i Ž, que es consideren variants de S i Z.

• En l'alfabet francés i anglés, els caràcters en #diéresis (ä, ë, ï, ö, ü, ÿ) es tracten normalment igual que les lletres inacentuadas. Si dos paraules diferixen solament per un diacrític en francés, la que ho té és major. (De tots modos, el llibre d'Unicode 3.0 enumera regles més específiques per a la classificació tradicional de les lletres accentuades franceses).

• El galés també té regles complexes: les combinacions CH, DD, FF, NG, LL, PH, RH i TH es consideren lletres simples, i cada una és llistada darrere de la primera lletra del dígraf, en l'excepció de NG que es llista despuix de G. De totes maneres, la situació és més complicada ya que estes combinacions no són sempre lletres simples. Un eixemple de l'orde és: LAWR, LWCUS, LLONG, LLOM, LLONGYFARCH: l'última d'estes paraules és una yuxtaposició de LLON i GYFARCH, i, contràriament a LLONG, no conté la lletra NG.

• Les vocals hongareses tenen accents, umlauts i doble accents, mentres que les consonante s'escriuen soles o en dígrafs. En la classificació, les vocals accentuades seguixen a les no accentuades i els dígrafs seguixen a la lletra simple original. L'orde alfabètic hongarés és: A, Á, B, C, CS, D, I, É, F, G, GY, H, I, Í, J, K, L, LY, M, N, NY, O, O, Ö, Ő, P, Q, R, S, SZ, T, TY, O, Ú, Ü, Ű, V, W, X, I, Z, ZS. (Per eixemple, l'orde lexicogràfic correcte és baa, baá, bab, bac, bacs,..., baz, bazs, báa, báá, báb, bác, bács).

• En islandés s'afig Þ, i a D la seguix Ð. Cada vocal (A, I, I, O, O, I) està seguida pel seu corresponent en accent agut: Á, É, Í, O, Ú, Ý. No hi ha Z, i Þ, Æ, Ö se situen despuix de Ý.
  • Abdós lletres usades pels escribanos anglosaxons que també varen usar la lletra rúnica wynn (Ƿ) per a representar /w/.
  • thorn (Þ) també és una lletra rúnica.
  • Eth (Ð) és la lletra D en una barra.

• En neerlandés, la combinació IJ (IJ), va anar antigament situada com I (o a voltes, com una lletra separada I < IJ < Z), pero, actualment, es classifica com dos lletres (II < IJ < IK). Els directoris de teléfon són excepcions; IJ se situa sempre com I ya que en molts llinages s'usa I quan l'ortografia moderna haguera requerit IJ. Note's, que les paraules que escomencen en « ij » capitalisen abdós lletres, com per eixemple la ciutat d'IJmuiden (Velsen) i el riu IJssel.

• En polac, els caràcters en accent agut, ogonek o en punt se situen despuix de la lletra base: A, Ą, B, C, Ć, D, I, Ę,..., L, Ł, M, N, Ń, O, O, P,..., S, Ś, T,..., Z, Ż, Ź. Açò és ya que representen diferents sons, no solament variacions d'un mateix #fonema (en polac coloquial I i Ę es diferencien solament de la seua traça de oralidad-nasalidad, encara que tradicionalment s'hagueren diferenciat en més; O representa el sò idèntic a O, vocal que també és usada en la llengua). Totes llevat les que tenen ogonek, poden perdre-ho segons el cas en el que estan. Quan açò succeïx, s'afig, generalment, i darrere de la lletra o r davant en el cas de Ż. En estos casos, són tractats com dos lletres per separat. També tenen dígrafs com sz o rz que són tractats com dos lletres, també.

• En rumà, els caràcters especials derivats de l'alfabet llatí se situen despuix dels originals: A, Ă, Â,..., I, Î,..., S, Ş, T, Ţ,..., Z.

• En l'alfabet suec, "W" és una variant de "V" i no una lletra per separat. De tots modos, es manté en noms com "William". L'alfabet també té tres vocalés extra que se situen al final (..., X, I, Z, Å, Ä, Ö).

• L'abecedari espanyol està hui format per les vintisset lletres següents: a, b, c, d, i, f, g, h, i, j, k, l, m, n, ñ, o, p, q, r, s, t, o, v, w, x, i, z. Aixina mateix, s'ampren també cinc dígrafs per a representar #sengles #fonema: «ch», «ll», «rr», «gu» i «qu», considerats estos dos últims com a variants posicionals per als #fonema /g/ i /k/. Els dígrafs ch i ll tenen valors fonètics específics, per lo que en l'Ortografia de la llengua espanyola de 1754

les referencies sense nom deuen de tindre contingut va començar a considerar-se'ls com a lletres de l'alfabet espanyol i a partir de la publicació de la quarta edició del Diccionari de la llengua espanyola en 1803 es varen ordenar separadament de c i l, i va anar durant el X Congrés de l'Associació d'Acadèmies de la Llengua Espanyola celebrat en Madrit en 1994, i per recomanació de varis organismes, que es va acordar reordenar els dígrafs ch i ll en el lloc que l'alfabet llatí universal els assigna, encara que encara seguien formant part de l'abecedari. En la publicació de l'Ortografia de la llengua espanyola de 2010, abdós varen deixar de considerar-se lletres de l'abecedari.

• En tàrtar i turc, hi ha 9 lletres adicionals. 5 d'elles són vocals, emparellades en les lletres originals com a dura-suau: a-ä, o-ö, o-ü, í-i, ı-i. Les quatre que queden: ş és la sh anglesa, ç és ch, ñ és ng i ğ és gh.

l'algoritme de situació alfabètica de Unicode pot ser usat per a obtindre qualsevol de les seqüències descrites ací:

Alfabet ASCII

Lletra	B	C	D	I	F	G	H	I	J	K	L	M	N	O	P	Q	R	S	T	O	V	W	X	I	Z
N.º	41	42	43	44	45	46	47	48	49	4B	4C	4D	4I	4F	50	51	52	53	54	55	56	57	58	59	-	Lletra	b	c	d	i	f	g	h	i	j	k	l	m	n	o	p	q	r	s	t	o	v	w	x	i	z
N.º	61	62	63	64	65	66	67	68	69	6B	6C	6D	6I	6F	70	71	72	73	74	75	76	77	78	79	}. Vore també Alfabet Alfabet cirílico Alfabet etrusc Alfabet grec Anex:Variants de l'alfabet llatí Antiga Roma Història de l'alfabet Història de l'alfabet llatí Pronunciació i escritura del llatí Referències Referències