Acuicultura
La acuicultura o acuacultura[1] és el conjunt d'activitats, tècniques i coneiximents de criança d'espècies aquàtiques, vegetalés i animals. És una important activitat econòmica de producció d'aliments,[2] matèries primeres d'us indústrial i farmacèutic, i organismes vius para repoblament o ornamentació.[3][4]
Els sistemes de cultiu són molt diversos, d'aigua dolça[5] o aigua de mar,[6] i des del cultiu directament en el mig fins a instalacions baix condicions totalment controlades. Els cultius més habituals corresponen a organismes planctónicos (microalgas[7] i Artemia), macroalgas, moluscs i crustacis. Els professionals encarregats d'esta llabor són els ingeniers peixquers, ingeniers zootecnistas, ingeniers acuícolas i els biòlecs marins.[8]
Història
[editar | editar còdic]
La acuicultura es remonta a temps remots.[9] Existixen referències de pràctiques de cultiu de mújol i carpa en l'antiga China, Egipte, Babilonia, Grècia, Roma i atres cultures euroasiàtiques i americanes.[4]
Les referències més antigues daten entorn al 3800 a. C., en l'antiga China. En l'any 1400 a. C., ya existien lleis de protecció front als lladres de peix. El primer tractat sobre el cultiu de carpa data del 475 a. C., atribuït al chinenc Fan-Li, també conegut com Fau Lai.[10]
Entre grecs i romans, existixen numeroses referències. Aristóteles i Plinio el Vell varen escriure sobre el cultiu d'ostres. Plinio, en concret, atribuïx al general romà Lucinius Murena l'invent de l'estany de cultiu, i cita els grans guanys de la seua explotació comercial, en el I. Séneca també va tindre la seua opinió sobre la piscicultura, prou crítica: “l'invenció dels nostres estanys de peixos, eixos recints dissenyats per a protegir la glotonería de les gents del risc d'enfrontar-se a les tormentes”.[11]
En la cultura occidental actual, la acuicultura no va recobrar força fins a l'Edat Mija, en monasteris i abadias, aprofitant estanys alimentats per caixers fluvials, en els que el cultiu consistia en l'engordixca de carpes i truchas.
En l'any 1758 es va produir un important descobriment, la fecundació artificial d'ous de salmones i truchas per Stephen Ludvig Jacobi, un investigador austríac, encara que la seua investigació no va eixir del laboratori i va quedar en l'oblit.[12]
En 1842, dos peixcadors francesos, Remy i Gehin, varen obtindre posades viables, totalment al marge de la troballa de Jacobi.[13] Varen conseguir alevines de trucha, que varen desenrollar en estany en èxit. El descobriment va dur a l'Acadèmia de Ciències de París a profundisar en la troballa, i en això la creació del Institut de Huninge, el primer centre d'investigació en acuicultura.
El Premi Nobel argentí Bernardo A. Houssay va realisar els primers estudis de reproducció artificial induïda de peixos per mig de l'utilisació d'hormones exógenas per a induir l'ovulació de peixos. En 1928 va investigar el control hormonal per a la reproducció de peixos en captiveri, induint l'ovulació de la "Madrecita de Riu" (Cnesterodon decemaculatus —útils per al control de larves de mosquits i insectes en estanys—), per mig d'inoculació intraperitoneal de glándulas pituïtària de Prochilodus platensis, i va concloure que les femelles tractades en pituïtàries d'atres espècies ovulaban anticipadament (Houssay BA “Acció sexual de la hipòfisis en els peixos i reptils”, en “Revista de la Societat Argentina de Biologia”, Bs.As., 1930, N.º 106, pág. 686—688).
Estes tècniques varen ser ràpidament posades en pràctica en Brasil per Von Ihering i Azevedo, 1934: Von Ihering 1935, 1937) per a induir el desove de Prochilodus argenteus. Els resultats dels brasilers varen ser seguits en èxit en l'Unió Soviètica per Gerbilsku, 1938, per a induir el desove del esturión i en el desove induït d'espècies de peixos nortamericans (Hasler et al., 1939, 1940). Donaldson, E.M. i G.A. Hunter, 1983, fan referència que tots aquells estudis i els susiguientes varen ser detenidamente revisats per G.E. Pickford i J.W. Atz, 1957 en el seu ben documentat tractat sobre la glándula pituïtària dels peixos. A partir de llavors han aparegut millers de publicacions per a informar dels alvanços del procés reproductiu de teosteos. G.E. Pickford, 1964); E.M. Donaldson (1977) i C.G. Swann i E.M. Donaldson (1980) i molts atres autors més comuniquen sobre el control del procés reproductiu, entre els que cal resaltar estan: Pickford i ATz (1957), Atz i Pickford (1959), Clement i Sneed (1962), Donaldson (1973, 1975), Shehadeh (1975), Fontaine (1976), Harvey i Hoar (1979), Chondar (1980), Woynarovich i Horvath (1980), Pullin i Kuo (1981), Davy i Chovinard (1981), Sundararaj (1981), Lam (1982), Billard (1983) i Fostier i Jalabert (1982).
En l'actualitat,Plantilla:Quàn China és el principal productor de productes acuícolas, seguit d'Índia, Vietnam, Indonèsia i Bangladés.[14]
Producció acuícola
[editar | editar còdic]La producció acuícola mundial es va situar en 130,9 millons de tonellades en 2022, en un valor de 312 800 millons de dólars nortamericans, lo que representa el 59 % de la producció peixquera i acuícola mundial. Es calcula que el sector de la producció primària ampra a 61,8 millons de persones, especialment en activitats en chicoteta escala. Per sexes, el 24 % dels peixcadors i els acuicultores són de sexe femení, en comparació a un 62 % que treballa en el sector de la poscosecha.
La acuicultura es va impondre sobre la peixca de captura sobre la producció d'animals aquàtics en el 2022. Eixe any, 94,4 millons de tonellades d'animals aquàtics varen procedir de la acuicultura, és dir, el 51 % del total mundial i el 57 % de la producció d'animals aquàtics destinats al consum humà.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ SAGARPA, CONAPESCA. 201778. Acuacultura. http://www.conapesca.sagarpa.gob.mx/wb/cona/con_acuacultura [1] archivat en Wayback Machine.
- ↑ Cervigon, Fernando (Editor) . 1983. La Acuicultura en Veneçola. Fernando Cervigon Editor. Caracas 123p.
- ↑ Román, Benigno.: Peixos Ornamentals de Veneçola. Fundació La Salle de Ciències Naturals. Barcelona (Espanya). 223p. (1992). ISBN 84-604-4401-5
- ↑ 4,0 4,1 Royero, Ramiro.: Peixos Ornamentals de Veneçola. Quaderns Lagoven Lagoven, S.A. Caracas 106p (1993) , Silvan.: El teu primer aquari. Editorial Hispà Europea, S.A. Barcelona (Espanya). 32p. (1994). ISBN 84-255-0987-4
- ↑ Capobianco, Antonio. 1986. El cultiu de la mar rius i llac de Veneçola. Quaderns Lagoven Lagoven, S.A. Caracas 62p. ISBN 980-259-089-4
- ↑ Gines, Germà. 1972. Carta peixquera de Veneçola. Fundació la Salle de Ciències Naturals. Caracas - Veneçola. 328p.
- ↑ James, Daniel E. 1978. Culturing algae. Carolina Biological Supply Company.
- ↑ Consultat el 2024-05-16.
- ↑ World of water. G.J.JESSÉ & A.A.CASEY, World of Water, UK. STUDY OF THE CHRONOLOGICAL DATES IN WORLD AQUACULTURE (Water Farming) HISTORY FROM 2800 B.C. WoW. 28: 103-129 (2006) http://www.thehobb.tv/wow/water_culture_origins.html
- ↑ «ACUICULTURA» (en és). prezi.com. Consultat el 2024-05-16.
- ↑ «La acuicultura, la sal i les conserves en l'antiga Roma.» (en és). MasScience. Consultat el 2024-05-16.
- ↑ «ACUICULTURA» (en és). prezi.com. Consultat el 2024-05-16.
- ↑ «PISCICULTURA» (en és). prezi.com. Consultat el 2024-05-16.
- ↑ «[2]». Consultat el 1 de febrer de 2018 (en és-ES).
- Este artícul conté una traducció derivada de «Acuicultura» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.