Acumulació per exacció financera

La acumulació per exacció financera és un concepte desenrollat per Javier Ortega referit al modo d'apropiar-se, per part de subjectes dotats de Poder, de l'excedent que generen atres subjectes (carents de Poder) en l'economia real. Esta apropiació es realisa través de mecanismes de l'economia simbòlica i financera. Es diferencia dels patrons d'acumulació per reproducció i acumulació originària caracterisats pel marxisme.

Tipos d'acumulació

Acumulació per Reproducció

En l'acumulació per reproducció, l'excedent econòmic és apropiat pel subjecte capitaliste, que és el que detenta el poder pel seu relació (de propietat o gerenciamiento) en els mijos de producció terra i capital. Sobre la base d'esta ventaja, el capitaliste organisa les tasques dels treballadorés donant-li a canvi un salari. Treball que s'aplicara a la terra (capital natural) o al capital físic construït o capital intangible (servicis). Per mig d'este treball aplicat, es generarà una mercaderia que serà capaç de satisfer alguna necessitat humana. El capitaliste llavors es farà de l'excedent a través d'un sistema de captura de la plusvalia. El treballador a través de la seua acció física i intelectual crea o aumenta el valor d'una determinada matèria primera, o realisa alguna activitat immaterial (servici). Esta matèria primera (transformada en un Be per l'acció del treballador) o el servici, ixen al mercat convertits en mercaderies. Mercaderies que algú necessitarà per a satisfer una necessitat i per les quals algú pagarà. Del pagament per eixes mercaderies creades pel treballador, a este últim li serà donat (en forma de salari o jornal) solament una part. L'atra part li l'apropiarà capitaliste baix l'òrbita del qual s'eixercitava el treballador. En ella, el capitaliste, després de satisfer les seues necessitats pròpies, reintroducirá el sobrant en la finalitat de reiniciar el cicle productiu de nou. Com per eixemple comprar nova matèria primera, per a fabricar nova mercaderia, per a vendre-la novament en el mercat. Aixina el capital es reproduïx i el capitaliste va acumulant a través de la repetició dels cicles.

Acumulació Originària

Esta forma d'acumulació és més evolucionada a una atra forma que els marxistes denominen acumulació originària, la que es produïx pel desapoderament pla i pla a través de procediments formalment violents dels mijos de producció com la terra cultivable (per eixemple en Anglaterra quan el poder feudal va despullar a l'campesinado de les seues terres) o recursos materials (per eixemple el saqueig de les riquees metalíferas per part dels conquistadors espanyols en Amèrica). Inclús el desapoderament violent pot alcançar al mateix home en la seua integritat en el cas de l'esclavitut. El valor obtingut d'esta apropiació forçosa serà el punt d'inici que dona lloc a un atre tipo d'acumulació, el que es dona per reproducció i que comporta major complexitat.

L'Acumulació per Exacció Financera

Per a Javier Ortega, ademés dels modos d'acumulació descrits, existix un tercer que està sempre present i invadix totes les relacions de producció, intercanvi i assignació de l'excedent en el capitalisme actual. Este tercer modo d'acumulació es corporiza en série d'instruments, pero a on més ramplonamente la veem és en la operatoria de les finances especulatives. Finances especulatives que assignen recursos de manera independent de la seua producció en l'economia real, que és justament a on estos recursos són generats.

En l'actualitat les finances (com a simbologia abstracta que són) es desconecten en l'economia real que deurien referir i representar. Entenga's lo següent: els fluix de capital financer han adquirit una llògica distinta de l'economia real, açò és, del cos productiu real no simbòlic a la que elles deurien representar, pero de la racionalitat del qual s'han apartat. Pero açò no és casual. La secessió de les finances simbòliques respecte a la productivitat real és un efecte volgut i instrumentat pel Poder concentrat que ho usa com a mecanisme de captura i apropiació d'excedents que produïxen uns atres. Açò no ya a nivell d'empresa, fàbrica o corporació. Açò es dona a escala global. I té per subjectes passius a la gran majoria de la població. És una qüestió de Poder.

És per això que per les transaccions financeres minories privilegiades poden obtindre guanys a pesar de que la producció general es registren pèrdues. Este fenomen s'explica per una forma d'acumulació capitalista que va cobrant importància en este model: l'acumulació per exacció financera.

La possibilitat de que uns pocs puguen obtindre guanys en el virtual món de les finances a costes dels molts corre per corda separada de la productivitat real. Quan no responen a llògiques productives (açò és enviar el capital –diners-a una activitat fructuosa en potencialitat de satisfer necessitats) els mecanismes financers a voltes igualment poden obtindre lucre. Lo que revist apariències màgiques. ¿Cóm s'ha fet aparéixer eixa utilitat, a on s'ha creat l'excedent, si la producció no ha aumentat? ¿D'on va eixir el benefici mensurable si de fet no es va generar cap activitat que satisfaça necessitats humanes? Són variades les operacions financeres que permeten generar guanys a través de simples transaccions simbòliques que no satisfan necessitats materials de ningú. Per eixemple el lucre pot obtindre's gràcies a les fluctuacions especulatives entre intercanvis d'instruments abstractes, com el que es produïx en la compravenda de divises, o el comerç en títuls que representen deute sobirà dels Estats o privada de les empreses. També a través de préstams a taxes d'interés usurarias i variables. O en operacions bossístiques tranzando accions que representen una quota ideal d'una empresa, en una llògica desconectada del rendiment econòmic real de l'empresa de que es tracte. O en manejos en mercats a futurs o derivativos, operant en expectatives interesadamente induïdes. En uns atres, els indicadors de l'economia financera que funcionen com a referència de valor, sobreelevan determinats bens o actius de l'economia real pels que es terminen pagant montos desproporcionadament alts per a adquirir-los. Quan gràcies a estes fluctuacions simbòliques i virtuals sorgix un actor que s'apropia d'un excedent que és real, l'esquema semeja a una equació suma zero. Açò és, lo que guanyen certs operadors per mig de l'arbitrage financer-simbòlic és lo que els estan extraent a atres actors que varen ser els qui varen produir eixe guany en l'economia real, pero varen ser desposseïts d'elles. No s'ha generat llavors res nou en l'arbitrage financer. Lo únic que va fer l'arbitrage va ser transferir lo ya existent d'una mà a una atra. Gràcies a una complexa institucionalidad del sistema financer, açò que algunes voltes comporta despulle, pot fer-se per mecanisme desprovistos de violència formal. És lo que cridarem mecanismes d'acumulació per exacció financera.

El sistema d'acumulació per exacció financera, gràcies a l'explosió de les finances a nivell global ha ocasionat que les enormes majories productores de l'excedent siguen desapoderadas d'ell sistemàticament a través d'una institucionalidad montada en complexes arbitraciones financeres, que són operades per minories que gogen del maneig de l'informació. Del Poder polític (que res té que vore en el poder polític institucional formal). En síntesis, de minories que poden derramar el seu Poder sobre les majories recipiendarias. L'arbitrage financer que extrau l'excedent requerix d'una dimensió de Poder que ho faça possible. Ací no estem parlant d'un accident o falles del mercat (Goransky, 2004). Ací parlem d'un esquema de Poder que s'eixercix reflexivamente per els qui són els seus beneficiaris, i es configuren en extractors de l'utilitat que varen produir uns atres. El complex financer li permet a les minories beneficiàries apropiar-se d'utilitats que elles no varen produir. Pero açò no és automàtic. Per a això, les minories deuran derramar el seu Poder sobre les majories perjudicades en diverses modalitats. Este poder es vehiculiza (i institucionalisa) en distintes formes. Posant en circulació senyes i informació falsa, sense correlato en l'economia real per a generar expectatives errònees (Ej.: Induir una compra de divises massiva per a conseguir una devaluación que licúe salaris i deutes d'eixes minories que estiguen nominades en moneda nacional). Hegemonizar instalant pautes culturals per a que les majories desposseïdes presten consens i observen dócilment conductes que li són perjudicials (Ej.: Promoure l'endeutament a taxes usurarias per a solucionar despeses superfluos). O directament, via la cooptación de l'Estat, impondre regulacions de compliment compulsivo que importen una captura de l'excedent a favor de les minories (Ej.: La estatisació de deutes privats). Les minories que manipulen el sistema financer virtual i abstracte s'apropien de l'excedent que és produït per les majories en l'economia real i material. Estes transferències en favor de les minories s'operen sempre a través de l'economia simbòlica, virtual o financera. El mecanisme d'acumulació que realisen els beneficiaris d'estes transferències permanents són d'exacció i diferents al sistema d'acumulació originària o per reproducció. Aixina els subjectes que dominen les finances capturen l'excedent produït pel treball d'atres subjectes, que tenen que forçosament realisar les seues transaccions a través d'un sistema financer que se'ls va impondre i que ells no controlen.

Definició de l'Acumulació per Exacció Financera

Javier Ortega definix a l'acumulació per exacció financera com el despulle que un subjecte (actiu en poder) realisa per mig de maniobres de l'economia simbòlica, en perjuí d'un atre subjecte (passiu sense poder) capturant-li l'excedent que va produir este últim. Les traces pròpies de l'acumulació per exacció financera la diferencien de les acumulacions per reproducció i originària són: a. Que el subjecte actiu no ha dirigit, participat ni gerenciado el procés productiu a on el subjecte passiu va crear l'excedent que li desapropiará. b. Que el subjecte actiu no va amprar contra el subjecte passiu mijos formalment violents ni antijurídicos per a perpetrar el desapoderamiento.