Adán i Eva (Durero)

Adán i Eva (Durero)

Adán i Eva (en alemà, Adam und Eva) és una parella de pintures (les primeres en nuets a tamany natural) realisada per l'artiste alemà Alberto Durero (Albrecht Dürer). Estan pintades a l'oli sobre taula de pi. Daten de l'any 1507, segons consta en un cartell junt a Eva. Abdós medixen 209 cm d'alt, i sobre l'esgambi, una medix 81 cm. i l'atra 80. S'exhibixen en el Museu del Prat de Madrit (Espanya).

Història

Durero va pintar estes dos taules despuix del seu segon viage a Venècia, durant el qual el pintor va profundisar en el domini del color i, ademés, va buscar, inclús matemàticament, la forma ideal. Són obres pioneres per a la seua época, ya que si ben el tema de nuet era usual en l'Europa del Renaixença, majorment es representava en formats menuts, en quadros per al coleccionisme particular aixina com en gravats i dibuixos; resultava atípic plasmar nuets a tamany natural i especialment en pintura no mural. Els escassos precedents coneguts són murals d'edificis religiosos a on Adán i Eva apareixen integrats en una narració bíblica més àmplia.

No subsistixen testimonis documentals sobre quí va encarregar estes pintures. Se sap que a finals de el XVI penjaven en l'Ajuntament de Núremberg, pero els historiadors discrepen sobre cóm varen aplegar allí; segons una hipòtesis, la viuda de Durero (Agnes Frey) les va vendre a les autoritats municipals, pero segons la creència majoritària varen ser encarregades a l'artiste pel propi Ajuntament. L'émfasis donat als nuets fa improvable que es pintaren per a una institució religiosa, i el seu gran format no sembla propi d'un encàrrec particular sino institucional.

A finals de el XVI abdós obres varen passar al castell de Praga, regalades per la ciutat de Núremberg al monarca Rodolfo II, que era molt aficionat als quadros de nuets. Prèviament a l'entrega, l'Ajuntament va encarregar còpies de les obres, que va conservar fins a l'invasió napoleònica, quan varen ser traslladades a Magúncia (Meinz), a on es conserven (Landesmuseum Meinz).

Les pintures originals varen ser vistes en Praga per el historiador Karel van Mander, qui les va citar en el seu llibre de 1604 Schilder-boeck (Llibre de pintura) i va asseverar que eren genuïnes de Durero. En un dels successos culminants de la guerra dels Trenta Anys, eixèrcits suecs i sajones varen saquejar dit castell en 1648 i estes obres en concret varen acabar sent propietat de la monarquia sueca en Estocolm, sent registrades en un inventari de dita casa real per primera volta en 1652. La reina Cristina, qui preferia l'art italià, les va regalar al rei espanyol Felipe IV en 1654, poc despuix d'abdicar i abans de mudar-se a Roma. Varen quedar en Estocolm sengles còpies d'abdós obres; actualment subsistix únicament la de Eva i en molt males condicions.

En la Nochebuena de 1734 l'Alcázar de Madrit va resultar destruït per un incendi, pero per sòrt estes dos obres de Durero varen ser evacuades i varen passar al Palau del Bon Retir. Décades despuix, el rei Carlos III va ordenar que abdós quadros, junt a uns atres en nuets, anaren cremats pel seu contingut supostament obscé. Per consell de membres de la seua cort i del pintor Mengs, el rei va accedir en 1762 a que les pintures problemàtiques es traslladaren a l'Acadèmia de Sant Fernando per a que serviren d'eixemples d'ensenyança als jóvens artistes. Pero tal mida no es va adoptar fins a 30 anys despuix, periodo en el qual Adán i Eva varen haver de permanéixer almagasenats en el Bon Retir. En 1792 Bernardo Iriarte va reprendre la proposta d'enviar a l'Acadèmia els nuets almagasenats, que el nou rei Carlos IV va acceptar. Esta mida es va aprovar a condición de que dits quadros es mantingueren reunits en una sala d'accés restringit. Durant el govern de José Bonaparte la sala restringida és desmantellada, penjant-se les obres de nuet en sales de lliure accés, pero tal mida seria revertida en el nou règim de Fernando VII.

En 1827 les dos obres de Durero varen passar al Museu del Prat, junt en atres més o menys eròtiques. No obstant, ya que es tractava de nuets, es varen confinar en una sala tancada que només es visitava en permissos especials, i no varen ser exhibides públicament fins a l'any 1838, baix la direcció de José de Madrazo.

Es coneix un únic dibuix preparatori per a estos quadros: un estudi per al braç d'Eva en la poma, conservat en el Museu d'Art de Cleveland [1].

Es coneixen diverses còpies i derivació d'esta parella d'obres. Una còpia prou fidel, igualment realisada en dos taules, es deu a Hans Baldung Grien (Galeria dels Uffizi de Florencia).

Descripció

Durero va representar, en dos taules independents, a Adán i Eva. En la d'Adán es presenta la figura d'este sobre un fondo obscur, de manera que tota l'atenció se centre en la figura masculina que està de peu, pintat de cos sancer, sobre un terreny irregular ple de pedres. El cos d'Adán presenta un lleu ladeamiento. Subjecta una branca del manzano en el que es troba enrollada la serp, de tal modo que els seus genitals queden coberts en esta branca en fulls i una poma. El seu rostre és jove, de faccions proporcionades, mostrant una expressió de sorpresa. Els seus rulls rossos onegen al vent.

Copia d'abdós quadros, realisada per Hans Baldung Grien cap a 1520 (Galeria dels Uffizi de Florencia).

Eva permaneix al costat de l'arbre, veent-se la serp enrollada entorn a una de les branques. També està representada de cos sancer, pero la seua postura és distinta. No ladeada, es presenta de front, alvançant la cama dreta. El seu sexe, com el d'Adán, està tapat; en el cas d'Eva, en els fulls d'una branca que es troba en la zona esquerra de la composició. Com és tradicional en l'art, el color de la pell d'Eva és més clar que el d'Adán. El rostre d'Eva és clar, i encara desprén inocència. El seu llarc cabellam ros també oneja al vent.

És en esta taula a on apareix el cartell que proporciona la data de composició:

Alberto Durero, alemà, la va pintar despuix del part de la Verge, en l'any del Senyor de 1507

També la taula de Adán ostenta el anagrama de Durero, en este cas en el sol; s'ha pensat que és apócrifo, afegit despuix, pero durant la restauració de 2009 es va comprovar que el pigment de dita firma està molt cohesionado en les capes inferiors, per lo que seria de similar antiguetat.

Els cossos seguixen un cànon molt allargat: nou caps d'altura, en lloc del cànon tradicional de huit caps. Alguns crítics ho atribuïxen a una influència gòtica o inclús veuen un preludi del manierisme.

Són els primers nuets a tamany natural en la pintura nòrdica. L'artiste realisa un estudi en profunditat de l'anatomia humana i demostra la seua gran habilitat com a dibuixant. Representa la culminació de les busques de Durero del color absolut i la bellea ideal; es poden considerar, en la seua harmonia abstracta, la síntesis de l'ideal de bellea del pintor.

Tant Adán com Eva estan pintats sobre fusta de pi, en soports construïts per mig de l'unió de varis taulons verticals; el de Eva ho conformen tres, mentres que el de Adán ho conformen quatre més irregulars i de calitat inferior. Degut en part als successius trasllats en varis sigles, en les consegüents vibracions i altibaixos en les condicions de temperatura i humitat, els soports d'abdós pintures varen ser perdent fermea i això es va intentar esmenar en diverses intervencions en els sigles XIX i XX, com el clavat de travessers en el revers, que indirectament varen generar més clavills en la fusta i la consegüent solsida de partícules de color. Per fi, en 2009 es varen acometre els necessaris treballs de restauració en abdós obres, per lo que es varen retirar de la seua sala. Estos treballs varen incloure rectificar i afiançar el alabeado o combado del soport de fusta, per ad açò es va contar en la colaboració de la Fundació Getty de Califòrnia. També es varen retirar les capes de barnices oxidados. Esta neteja va desvelar els tons originals de Durero, en matisos fins a llavors imperceptibles. Les pintures ya restaurades es varen presentar el 24 de novembre de 2010 en el museu.

Referències

• Cirlot, L. (dir.), Museu del Prat I, Col. «Museus del Món», Tom 6, Espasa, 2007. ISBN 978-84-674-3809-3, pp. 170-173
• Zumthor, B., «Durero», en el Diccionari Larousse de la Pintura, Planeta-Agostini, 1987. ISBN 84-395-0649-X