Anar al contingut

Angainor

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Artícul bo

El vala Melkor, per a qui va ser creada la cadena Angainor, va ser condenat en dos ocasions a estar nugat en ella per les maldats que va cometre
(ilustració de SpentaMainyu).

Angainor és un artefacte fictici que forma part del legendarium creat pel escritor britànic J. R. R. Tolkien i que apareix en el seu novela El Silmarillion. Es tracta d'una cadena forjada pel vala Aulë per a contindre a Melkor, en una primera ocasió en la finalitat de protegir als elfos despuix del seu despertar en les Edats dels Arbres[1] i en una segona per a lliurar al món de la seua maldat a finals de la Primera Edat del Sol.[2]

La seua aparició en el legendarium de J. R. R. Tolkien és primerenca, estant present en les versions originals de les històries de El Silmarillion i en futures reescritura publicades de forma pòstuma pel tercer fill i principal editor de l'autor, Christopher Tolkien, en els distints volums de El història de la Terra Mija. Inicialment el història de Angainor formava part de «L'encadenament de Melkor», un dels relats que varen ser inclosos en El llibre dels contes perduts,[3] i va ser conservada en diversos escrits com «Esbós de la mitologia»,[4] «Quenta»[5] i finalment «Quenta Silmarillion».[6]


Si ben l'autor no va fer menció en cap moment a possibles influències a el hora de crear a Angainor o la seua història, Jason Fisher la va comparar en J. R. R. Tolkien Encyclopedia, recopilació de texts dedicats a l'autor i a les seues obres arreplegats per Michael D. C. Drout, en la cadena que el deu Hefesto va forjar per a encadenar al titán Prometeo com a castic per tornar el fòc als mortals en la mitologia grega.[7] Per una atra part tampoc va oferir en cap dels seus escrits el significat de la paraula Angainor, que està composta en quenya, encara que sí és cert que la raïl etimològica del nom és anga («ferro»).[8]

Etimologia

[editar | editar còdic]

J. R. R. Tolkien no va deixar clar en cap dels seus escrits el significat de Angainor, paraula formada en quenya. Christopher Tolkien va incloure en El Silmarillion un apèndix sobre alguns elements que formen els noms en esta llengua i en sindarin, a on apareix anga («ferro») com a raïl de Angainor.[8]

En l'época en la que va escriure El llibre dels contes perduts, l'autor va completar dos chicotets quaderns en els primers lèxics de les llengües élficas quenya i gnómico. En la part dedicada a la primera apareix definida la paraula Angaino, nom original que va rebre la cadena, com «un jagant» i posteriorment corregit per «una gran cadena», sense fer referència a la raïl anga com a «ferro», encara que sí en la definició de la paraula Angamandi. L'equivalent en gnómico de Angaino seria Gainu, procedent de la raïl ang relacionada en «ferro», encara que equivalent a «torturador».[9]

En «L'encadenament de Melkor», versió original de l'història de Angainor, J. R. R. Tolkien va mencionar a la cadena com «l'opresora», encara que no va especificar si açò era un renom o el significat del nom. El metal en el que es va forjar en dit relat, tilkal, deu el seu nom a les inicials dels metals en els que Aulë ho va crear: tambëcoure»), ilsaargent»), latúkenestany»), kanuplom»), angaferro») i laurëor»).[9][8]

Història fictícia

[editar | editar còdic]

Durant les Edats dels Arbres i despuix del despertar dels elfos, els valar es varen reunir en consell per a trobar una forma de protegir-los de Melkor. Per consell directe d'Ilúvatar, qui li havia dit a Manwë que devien recuperar el domini del món a qualsevol preu, li varen declarar la guerra i els eixèrcits de Valinor varen partir cap a Utumno. Davant les seues portes es varen lliurar numeroses batalles i al fi Tulkas va irrompre en la fortalea i va derrotar a Melkor, subjectant-li en la cadena Angainor que Aulë havia forjat temps arrere. Aixina va ser dut a Valinor i jujat per Manwë en l'Anell del Juí, condenant-li a permanéixer tres edats confinat en les estàncies de Mandos nugat en la cadena Angainor.[1]


Molts anys despuix de la seua lliberació i degut a que el castic no havia servit per a redimir a Melkor, els valar varen marchar de nou contra ell a petició d'Eärendil, qui va parlar davant ells en nom dels elfos i els hòmens de la Terra Mija, en la que va ser cridada Guerra de la Còlera. En ella els eixèrcits de Melkor varen ser derrotats i ell acorralat en la més profunda de les seues mines, a on va ser nugat de nou en la cadena Angainor i tirat despuix al Buit Intemporal per la Porta de la Nit, sent vigilat eternament per Eärendil fins a la Dagor Dagorath.[2]

  1. 1,0 1,1 TOLKIEN, J. R. R. (març de 1984). «De l'arribada dels elfos i el captiveri de Melkor», El Silmarillion, Barcelona: Minotaure.
  2. 2,0 2,1 TOLKIEN, J. R. R. (març de 1984). «Del viage de Eärendil i la Guerra de la Còlera», El Silmarillion, Barcelona: Minotaure.
  3. Plantilla:Cita Tolkien
  4. TOLKIEN, J. R. R. (novembre de 1998). «El primer Silmarillion», La formació de la Terra Mija, Barcelona: Minotaure.
  5. TOLKIEN, J. R. R. (novembre de 1998). «El Quenta», La formació de la Terra Mija, Barcelona: Minotaure.
  6. TOLKIEN, J. R. R. (maig de 1999). «Quenta Silmarillion», El camí perdut i atres escrits, Barcelona: Minotaure.
  7. DROUT, Michael D. C. (juny de 2006). «Deus grecs», J. R. R. Tolkien Encyclopedia: Scholarship and Critical Assessment, CRC Press.
  8. 8,0 8,1 8,2 TOLKIEN, J. R. R. (març de 1984). «Apèndix: elements dels noms quenya i sindarin», El Silmarillion, Barcelona: Minotaure.
  9. 9,0 9,1 Plantilla:Cita Tolkien

Referències

[editar | editar còdic]

Bibliografia

[editar | editar còdic]


Referències

[editar | editar còdic]