Anar al contingut

Anthriscus cerefolium

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Archiu:Zamatos turbolya - 2015.04.17.JPG
Anthriscus cerefolium (Anthriscus cerefolium)


Anthriscus cerefolium, el perifollo, cerefolio, jolivert francés o prifolio, és una espècie del gènero Anthriscus emparentada en el jolivert. És nativa del Caucas pero va ser disseminada en tota Europa pels romans, a on es naturalizó.[1]



Característiques

[editar | editar còdic]

Planta herbàcea cultivada, de caràcter anual, creix entre 40-70 cm d'altura. Els talles són de 30 a 40 cm d'alt, fins, ramosos, buits i estriados. Els fulls són tripinnadas, retallades en lòbuls lanceolados, i poden ser rullades. Les diminutes florés blanques formen chicotetes umbelas de 2,5 a 5 cm de diàmetro. El frut, d'al voltant d'1 cm de llarc, és oblongo, en un prim caballón en forma de pico,[1] estriado, i quan madura adquirix un color negre.

La planta despedix un aroma agradable.

Història

[editar | editar còdic]

Ya era coneguda per Plinio el Vell com cerefolium. El nom pot provindre del grec anthos (flor) i rischos (bardiças) pel lloc a on habita, o be de antherix (canya) per la forma de la seua pistil.[2]

El perifollo és una planta que s'ampra més para use culinari que medicinal. És diurética, aperitiva, tònica i estimulant. Es pot utilisar com a substitut del jolivert.[2]

Indicacions: és carminativo, expectorante, diurético, aperitiu, tònic, estimulant, estomacal, antiescrofular. Afrodisíac. Alguns autors sospiten que pot produir dermatitis de contacte i reaccions alèrgicas com la febra del fenaç. En arreplegar les fulls tendres deu assegurar-se de no confondre-les en les de Aethusa cynapium ni en les de Oenanthe crocata, de molt alta toxicitat.[2]

Atres usos: els seus fulls secs s'usen com espècias, i el seu sabor recorda a una mescla d'anís i alcaravea, o de anís i jolivert. Les llavors s'usen en el nort d'Àfrica com a espècia en els mateixos plats que el celiandre. També és usat com a colorant groc.[2]

Taxonomia

[editar | editar còdic]

Anthriscus cerefolium va ser descrita per (L.) Hoffm. i publicat en Genera Plantarum Umbelliferarum 41–42. 1814.[3]

Etimologia

Anthriscus: el nom genèric pot provindre del grec anthos (flor) i rischos (bardiças) pel lloc a on habita, o be de antherix (canya) per la forma de la seua pistil.

cerefolium: epítet latino que significa "fulls de cera".[4]

Sinonímia
  • Anthriscus cerefolium var. longirostris (Bertol.) Cannon
  • Anthriscus cerefolium subsp. trichosperma Nyman
  • Anthriscus chaerophyllus St.-Lag.
  • Anthriscus longirostris Bertol.
  • Anthriscus sativa Besser
  • Anthriscus trachysperma Rchb. ex Nyman
  • Anthriscus trichosperma (Lam.) Spreng.
  • Cerefolium cerefolium (L.) Britton
  • Cerefolium sativum Besser
  • Cerefolium sylvestre Besser
  • Cerefolium trichospermum Besser
  • Chaerefolium cerefolium (L.) Schinz
  • Chaerefolium trichospermum (Schinz & Thell.) Stankov
  • Chaerophyllum cerefolium (L.) Crantz
  • Chaerophyllum nemorosum Lag. ex DC.
  • Chaerophyllum sativum Lam.
  • Scandix cerefolium L. basónimo
  • Scandix tenuifolia Salisb.[5]

Noms comuns

[editar | editar còdic]

Castellà: cerefolio, perifolio, perifollo, perifollos, salsa de pastor, velesa.[6]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. 1,0 1,1 Vaughan (1997). [1], Oxford University Press.
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 «Anthriscus cerefolium». Plantes útils: Linneo. Archivat des d'el original, el 1 de decembre de 2009. Consultat el 27 d'octubre de 2009.
  3. «Anthriscus cerefolium». Tropicos.org. Missouri Botanical Garden. Consultat el 1 d'octubre de 2012.
  4. en Epítets Botànics
  5. Anthriscus cerefolium en PlantList
  6. «Anthriscus cerefolium». Real Jardí Botànic: Proyecte Anthos. Consultat el 16 de juny de 2010.

Bibliografia

[editar | editar còdic]
  1. Anonymous. 1986. List-Based Rec., Soil Conserv. Serv., O.S.D.A. Database of the O.S.D.A., Beltsville
  2. Bailey, L. H. & I. Z. Bailey. 1976. Hortus Third i–xiv, 1–1290. MacMillan, New York
  3. Fernald, M. 1950. Manual (ed. 8) i–lxiv, 1–1632. American Book Co., New York
  4. Gleason, H. A. 1968. The Choripetalous Dicotyledoneae. vol. 2. 655 pp. In H. A. Gleason Ill. Fl. N. O.S. (ed. 3). New York Botanical Garden, New York
  5. Gleason, H. A. & A. J. Cronquist. 1991. Man. Vasc. Pl. N.I. O.S. (ed. 2) i–910. New York Botanical Garden, Bronx
  6. Scoggan, H. J. 1979. Dicotyledoneae (Loasaceae to Compositae). Part 4. 1117–1711 pp. In Fl. Canada. National Museums of Canada, Ottawa

Enllaces externs

[editar | editar còdic]