Apis mellifera mellifera

Archiu:Bee October 2007-1.jpg

Apis mellifera mellifera

La abella negra europea o abella negra alemana (Apis mellifera mellifera) és una subespecie d'abella domèstica de chicotet tamany, de color obscur.

Algunes colónies són tan agressives que els apicultors consideren difícil treballar en elles. Esta característica no és original de l'abella negra europea sino engendrada, perque varen ser descrites com a abelles de fàcil tracte, dòcils, encara que menys mansas que Apis mellifera carnica.

Ecotipos

Sobre Apis mellifera mellifera els europeus reconeixen tres o quatre ecotipos principals:

• mellifera (cridada abella castanya)
• lehzeni (l'abella de heathland)
• nigra (l'abella negra), qué té variants locals, com el castanyer de Pomerania en els Alps Negres.
• silvarum

Poden distinguir-se d'atres subespecies pel seu cos rechoncho, abundant pèl toràcic i abdominal escampat, que són el colorit obscur castanyer i global; en la nigra, hi ha també pigmentació obscura en les ales. En conjunt, quan li les veu distància, són negruzcas, o en el mellifera, de castanyer obscur.

Els híbrits salvages són agressius, poden ser distinguits per una aureola groguenca en els costats del abdomen, pero resulta difícil. Es considera hui dia que els detalls de les venes de les ales són l'únic caràcter fiable per a distinguir les abelles obscures.

Importància

Apis mellifera mellifera és una subespecie molt significativa comercialment de l'abella melífera europea occidental, pero hi ha varis apicultors hobistas especialisats que conserven estes abelles en Europa i atres parts del món.

Els immigrants varen dur esta subespecie a Amèrica. Abans de la seua arribada, el continent americà no tenia cap abella melífera del gènero Apis. Totes les abelles autòctones del nou continent pertanyien als melipónidos. L'abella melífera no és nativa d'Amèrica.

Els descendents híbrits de les abelles negres colonials originals també poden haver sobrevixcut en Amèrica del Nort com a abelles salvages. Hi ha informes d'apicultors que, despuix de l'arribada de Varroa al continent americà en 1987, algunes colónies de l'abella salvages sobrevivien. La forma original ya no està present en Amèrica del Nort.

En Europa central, és en la regió alemana on es varen conservar les castes de l'abella obscures originals. No obstant, durant el nazisme per considerar que no rendien suficient mel, buscant millorar-les, es varen conseguir colónies de més alt rendiment pero molt més agressives, més susceptibles a l'infecció de Varroa, abandonant-les despuix de la Segona Guerra Mundial.

Els criadors especialisats i els investigadors treballen en l'actualitat per a conservar i estendre lo que podria ser les castes originals de la subespecie. Només unes poques colmenas han sobrevixcut al present en les colónies d'Alemània, pero en major número existixen en Noruega (Lehzeni), els Alps (nigra), en els Alps de Polònia i en Bèlgica (mellifera).