Aqüeducte de Eifel

Erro al crear miniatura:

Aqüeducte de Eifel

Erro al crear miniatura:

Recorregut de l'aqüeducte de Eifel, en la seua pendent mija.

El aqüeducte de Eifel va ser un dels aqüeductes més llarcs del Imperi romà, que demostra la gran perícia dels ingeniers de l'época, els guanys tècnics de la qual es varen perdre en gran part d'Europa en l'Edat Mija.

Construït en l'any 80, l'aqüeducte transportava aigua uns 95 km des de l'accidentada regió d'Eifel, a la qual deu el seu nom, en lo que hui és Alemània, fins a l'antiga ciutat de Colónia Claudia Llaura Agrippinensium (actual Colónia). Si s'inclouen els ramals auxiliars per als manantialés adicionals, la seua llongitut era de 130 km. La construcció era casi completament subterrànea, i l'aigua discorria per gravetat. Va ser necessari fer uns quants ponts, incloent un de 1400 m de llongitut, per a travessar les valls. A diferència d'atres aqüeductes romans famosos, el de Eifel va ser expressament dissenyat per a minimisar el seu traçat en superfície, protegint-ho aixina de danys i congelació.

Història

Erro al crear miniatura:

En Buschhoven, prop de Bonn, es conserva una chicoteta secció de l'aqüeducte.

Abans de la construcció de l'aqüeducte de Eifel, Colónia obtenia l'aigua de l'aqüeducte de Vorgebirge, que tenia la seua font en els manantiales i rieras de la regió de Ville, a l'oest de la ciutat. A mida que esta creixia, l'aqüeducte va resultar incapaç de suministrar l'aigua de calitat en cantitat suficient: els manantiales contenien una chicoteta cantitat de cieno en estiu, i a voltes inclús se secaven. Es va construir un nou aqüeducte per a dur aigua des de les fonts de Eifel a la ciutat.

L'aqüeducte de Eifel va ser construït en la partix nort de la regió. La construcció és de formigó en pedres formant una coberta en arc. Tenia una capacitat màxima d'aproximadament 20 000 m³ d'aigua potable diaris. L'aqüeducte proporcionava aigua per a les fonts, les termes i les cases privades de Colónia Claudia Llaura Agrippinensium. Va estar en us fins a aproximadament l'any 260, quan la ciutat va ser saquejada per primera volta per les tribus germàniques. Despuix d'esta data mai va tornar a funcionar, obtenint la ciutat la seua aigua del vell aqüeducte Vorgebirge.

L'aqüeducte com a pedrera de pedra

Erro al crear miniatura:

Esta columna de l'iglésia dels Sants Crisanto i Daria de Bad Münstereifel es va elaborar a partir de depòsits de calcàrea de l'aqüeducte, cridats «marbre de Eifel».

L'aqüeducte de Eifel va ser destruït per les tribus germàniques en l'any 260 durant un atac a Colónia i mai va tornar a funcionar, a pesar de que la ciutat va seguir existint. En el transcurs de la migració de les diverses tribus per la regió, la tecnologia dels aqüeductes va caure en el desús i l'oblit. L'aqüeducte complet va permanéixer enterrat durant uns 500 anys, fins que els carolingios varen mamprendre noves construccions en la vall del Rin. Com esta regió contava en relativament poca pedra d'orige natural, l'aqüeducte es va convertir en el lloc perfecte per a obtindre materials de construcció. Per eixemple, es varen usar seccions del mateix per a construir les murallas al voltant de Rheinbach. Algunes d'estes seccions conserven intacte el morter usat per a sagellar l'aqüeducte. D'esta forma totes les seccions descobertes, ademés de bona part de la construcció subterrànea, varen ser desmantellades i reutilisades en construccions medievals.

Especialment desijables com a material de construcció eren les concrecions calcàrees de l'interior de l'aqüeducte. Durant el periodo en que funcionava, moltes seccions de l'aqüeducte havien acumulat una capa de fins a 20 cm de gruixa. Este material tenia una consistència pareguda al marbre castany i era fàcilment recuperable de l'aqüeducte. Despuix de polir-se mostrava vetes, i podia usar-se també com a panels de pedra si es tallava apropiadament. Esta pedra artificial, cridada «marbre de Eifel», es va utilisar en tota la vall del Rin i va ser molt popular per a columnes, marcs de finestres i inclús altars, si be es troba en llocs tan lluntans d'este com Paderborn i Hildesheim, en les catedrals de la qual va ser amprada. La catedral danesa de Roskilde és l'ubicació més al nort en la que es va usar, concretament per a vàries làpides.

Una llegenda medieval sostenia que l'aqüeducte era un passage subterràneu des de Tréveris fins a Colónia. Segons esta llegenda, el diable havia apostat en l'arquitecte de la catedral de Colónia que podria construir este túnel ans que la catedral terminara d'erigir-se. L'arquitecte va acceptar l'aposta i va posar als hòmens a treballar en gran afany. Un dia, els obrers varen irrompre en l'aqüeducte, a on varen poder vore aigua fluint. Es diu que la rialla del diable va dur a l'arquitecte a suïcidar-se botant des de la torre de la catedral a mig terminar. Segons pareix, la mort de l'arquitecte (i no la falta de fondos) va ser la causa de que la construcció es retarde durant sigles.

Alguns texts medievals sobre l'aqüeducte indiquen que s'havia oblidat completament el destí original del mateix. Alguns diuen que duya vi i no aigua a la ciutat, com, per eixemple, el Gesta Treverorum de Matern, bisbe de Colónia (IV) i el Himne a Sant Anón de el XI.

Llegat

L'investigació arqueològica sobre l'aqüeducte de Eifel va escomençar en el XIX. C. A. Eick va ser el descobridor en 1867 del manantial més a l'est de Colónia, el Grüner Pütz prop de Nettersheim. L'estudi sistemàtic de l'aqüeducte va ser realisat entre 1940 i 1970 per Waldemar Haberey. El llibre que va publicar en 1971 seguix sent una guia apropiada per a seguir el curs de la construcció. En 1980 l'arqueòlec Klaus Grewe va traçar un pla complet del curs de l'aqüeducte, superponent-ho al pla topogràfic oficial alemà. El seu Atles der römischen Wasserleitungen nach Köln (Atles dels aqüeductes romans a Colónia) és una obra de consulta tipo per als investigadors de l'arquitectura romana.

L'aqüeducte de Eifel és un jaciment arqueològic molt important i valiós, especialment per a l'estudi de l'agrimensura romana, la seua capacitat organisativa i els seus coneiximents d'ingenieria. També és un símbol commovedor de la pèrdua del saber tecnològic durant el decliu de les civilisacions que va tindre lloc entre l'Edat Mija i la moderna, en el que no es va trobar millor us per a l'aqüeducte que el de servir com a pedrera. El nivell de la tecnologia romana en esta zona no es va recuperar fins als sigles XIX i XX.

Recorregut

L'aqüeducte començava en una font en la zona de Nettersheim, en la vall del riu Urft. Des d'ahí anava per la vall fins a Kall, a on tenia que trasponer la divisòria de les conques del Mosela i el Rin. Els ingeniers romans varen elegir este punt perque allí podien superar la divisòria sense recórrer a un túnel o una bomba. L'aqüeducte discorria llavors paralel a la montanya Eifel, al nort, creuant el riu Erft prop de Kreuzweingarten (en el districte d'Euskirchen) i la riera Swist en un pont en arc. En Kottenforst, al noroest de Bonn, travessava les montanyes Vorgebirge. Finalment, creuava Brühl i Hürth abans d'aplegar a Colónia. Atres manantiales de la regió que complien en els requisits romans sobre calitat i cabal també varen ser equipats en aqüeductes que desembocaven en el principal.

Bibliografia

• Grewe, Klaus (1986). Atles der römischen Wasserleitungen nach Köln, Colónia: Rheinland Verlag. ISBN 3-7927-0868-X.
• Grewe, Klaus (1988). Der Römerkanal-Wanderweg, Eifelverein: Ein archaologischer Wanderfuhrer. ISBN 3-921805-16-3.
• Haberey, Waldemar (1972). Die römischen Wasserleitungen nach Köln, Bonn: Rheinland Verlag. ISBN 3-7927-0146-4.
• Hodge, Trevor (2002). Roman Aqueducts and Water Supply, Londres: Duckworth. ISBN 0-7156-3171-3.
• Jeep (2001). Medieval Germany: An Encyclopedia, Routledge. ISBN 0-8240-7644-3.
• Lewis (2001). Surveying Instruments of Greece and Rome, Cambridge University Press. ISBN 0-521-79297-5.
• Pörtner, Rudolf (1968). Mit dem Fahrstuhl in die Römerzeit, Rastatt: Moewig Verlag KG. ISBN 3-8118-3102-X.