Arc de Bará

Arc de Bará

El Arc de Bará (en català arc de Berà, que derivaria del nom del comte Bera) és un arc honorífic situat en Roda de Bará, a uns 20 km al nordest de Tarragona (Espanya), en la localitat de Roda de Bará. L'arc està situat sobre el traçat del que va ser la Via Augusta, actualment sobre la carretera N-340. Va ser erigit per disposició testamentaria de Lucio Licinio Sura a finals de el I, i dedicat a l'emperador Augusto. D'una sola obertura, està construït en sellars de pedra local, en huit pilastres estriadas, arremates per capiteles corintios, que sostenen un entablamento en una inscripció alusiva a la seua construcció. Se supon que va ser dedicat a Augusto o al seu geni, i que va servir per a marcar els llímits territorials que depenien de Tarraco.[2] Ha segut objecte de diverses rehabilitacions i modificacions. En 2016 es va estrenar la película Arc de Barà rodada en el càmping del mateix nom situat junt al monument. Dirigida per Juan Carlos Ceinos i protagonisada per Trini Montoliu, Carlos Noriega i Pablo Van Donar Nayar. La película va obtindre diversos premis i reconeiximents internacionals.

Descripció

L'arc de Bará va ser construït en sellars de pedra calcárea local, procedent de la pedrera de Elies, molt pròxima, junt a l'actual caixco urbà de Roda de Bará. Els sellars del zócalo del podi estan tallats en una pedra de diferent color i més consistent. A partir del seu anàlisis i de l'estudi comparatiu dels diferents elements i del conjunt de l'arc, es pot afirmar que és un exponent de l'arquitectura realisada en les províncies occidentals de l'imperi al final del s. I a. C. Els elements clau per a esta afirmació són: la tècnica constructiva, l'estructura global de l'edifici, la disposició dels elements i la morfologia de les seues capiteles. En el seu disseny, es va utilisar com a unitat de mida el peu romà de 0,296 m i es varen establir dos mòduls bàsics de dos i mig i cinc i mig peus romans. Esta modulació permet determinar que l'arc –en el seu orige–, tenia un àtic en la part superior, els restants del com poden observar-se en dibuixos antics i en els comentaris dels arquitectes responsables de la restauració que se li va realisar en 1788.

Construït en opus quadratum, és un monument d'una gran sobrietat i de formes molt senzilles, que s'inclou dins del grup d'arcs d'una sola obertura, per la qual discorria la via Augusta. De planta rectangular, recolza sobre dos podis en zócalo. El cos central està presidit per l'arc, destacat per una arquivolta moldurada. Emmarquen l'arc dos lesenas, en la part interna, i dos lesenas d'àngul en els extrems de les fronteres principals de l'edifici. Estes lesenas, en bases áticas, fustes acanalados i capiteles corintios, recolzen sobre una moldura correguda que fa les funcions de plinto. El entablamento de l'edifici estava format per un arquitrau –moldurado a la part superior–, un friso –també moldurado i en una inscripció–, i un rebanc en denticulados. Actualment, solament es conserven alguns elements originals de l'arquitrau i del friso. Del rebanc original romà, es varen recuperar uns fragments en el curs de les excavacions realisades en 1994, que han segut depositats en l'última restauració portada a terme. Als costats menors del monument, dos lesenas d'àngul ocupen el cos central.

Context

Arc de Bará, Tarragona, fotografia de Juan Laurent, 1866-1867, Department of Image Collections, National Gallery of Art Library, Washington D. C.

L'arc de Bará va ser construït al traçat de l'antiga via Augusta a finals de el I Molt provablement, va ser consagrat a l'emperador Augusto o be al seu numen o genius, en un moment en que esta via va ser objecte d'una reforma. Una inscripció parcialment conservada nos indica que va ser erigit per disposició testamentaria de Lucio Licinio Sura, un ciutadà romà resident en Tarraco.

Despuix de la seua construcció, l'arc ha segut objecte de numeroses modificacions i restauracions, que podem seguir des de la primera menció escrita de que disponem, datada el 1525, gràcies a les representacions gràfiques que s'han anat succeint a lo llarc del temps. Entre 1984 i 1992, va ser objecte d'una série de treballs d'investigació i documentació que varen aportar una nova visió del monument, recollida en una publicació (X. Dupré Raventós. L'arc romà de Bará (Hispania Citerior), Monografia de la Secció Històric arqueològica III, Institut d'Estudis Catalans. Barcelona, 1994).

Arcs honorífics

L'arc romà ve a substituir la columna honorífica grecohelenística i, com esta, estava pensat per a soportar una estàtua o un grup d'estàtues. En un clar valor honorífic, els arcs no varen anar sempre erigits per a commemorar una victòria militar i, per això, encara que li'ls coneix genèricament com a arcs triumfals, és més adequat utilisar el terme d'arc honorífic per a designar este tipo de monuments.

El seu programa iconográfico i decoratiu inclou normalment relleus, alguna estàtua coronant-ho i les inscripcions, a on es fa menció dels personages homenajats, les dedicatòries i el motiu de la construcció. Les paraules llatines que designen este tipo de monument són: abastix –utilisat en época republicana–, arcus i ianus. Este últim utilisa el nom d'una divinitat arcaica del passage per a referir-se a un tipo de monument, l'arc, que ocorre la verdadera expressió del rito del passage, erigint-se en llocs de caràcter sagrat o especialment significatius.

Des d'Augusto es difon ràpidament este tipo de construcció per totes les províncies de l'imperi, i el principal motiu de homenage és el mateix emperador, per lo que l'immensa majoria dels arcs seran edificats pels emperadors o per als emperadors. Si s'observa el conjunt d'arcs construïts en época augusta, la gran majoria varen ser erigits en honor a Augusto i, principalment, dedicats pel Senat Romà. Es convertixen aixina en un element significatiu de la presència de Roma.

No tots els arcs tenien la mateixa funció. Alguns definien els llímits d'un territori, normalment relacionats en els caixers de comunicació. Uns atres es trobaven integrats en l'entorn urbanístic d'un municipi o d'una colónia, delimitant el territori, o relacionats en els rius. Alguns tenien un marcat caràcter funerari, construïts en memòria d'una persona o d'una família destacada.[2]

Arcs hispànics

A partir del Principat d'Augusto, en les principals ciutats de les províncies hispàniques i als caixers de comunicació, va aparéixer un nou tipo de construcció: l'arc honorífic, que podia ser promogut per iniciativa pública, o be per l'acció dels mateixos ciutadans.

Seguint el model naixcut en Roma, ya en época republicana, es va difondre ràpidament la seua construcció per totes les províncies de l'imperi. A pesar de tot, tan sol uns pocs han aplegat fins a nosatres en estats de conservació diversos. És el cas dels d'Alcántara i Cáparra en Càceres, el de Cabanes en Castelló, el de Medinaceli en Soria, el de Mértola en Portugal i els de Martorell (Barcelona) i Bará, que nos ocupa. Uns atres, desapareguts, es coneixen gràcies als dibuixos realisats quan encara existien –és el cas de l'arc de Sádaba–; uns atres nos són coneguts per alguns dels seus elements arquitectònics –cas de l'arc de Ciempozuelos (Madrit), el de Còrdova, Itálica (Sevilla), Líria (Valéncia), Màlaga, Mèrida o Tarragona –construït en el Fòrum de la Colónia–, del com nos han aplegat una série de relleus en la representació d'armes i captius. En atres casos, la seua existència ve documentada per materials epigràfics –Lucentum (Alacant), Jérica (Castelló) o Mengíbar (Jaén)-, aixina com per les emissions de monedes, com és el cas del provable arc de Tarraco dedicat a Galba en 68 o principis del 69 d. C. per a commemorar la lliberació d'Hispania dels abusos de Nerón i dels seus hereus.

En relació en les tipologies, es tenen tot tipo de representacions: d'una sola obertura –com el de Bará–; de tres buits –com el de Medinaceli–, o, inclús, cuadrifontes –com és el cas de Cáparra. Les principals característiques dels arcs honorífics construïts a les províncies romanes de la península és la seua sobrietat, a pesar de que, encara que es destaque la gran senzillea decorativa dels monuments hispànics en relació en les atres províncies de l'imperi, no es té que oblidar ni l'existència dels elements ornamentals d'alguns d'estos –que han aplegat als nostres dies–, ni el fet que, generalment, estos arcs estaven coronats per estàtues o per grups escultòrics.

Vore també

• Anex:Bens d'interés cultural de la província de Tarragona