Ardhamagadhi

El ardhamaghadi (sánscrito: Ardhamāgadhī) és una llengua indoaria del periodo mig, que va ser usada com a llegua lliterària per a la composició de drames (prácritos dramàtics) que es considera es va poder parlar en lo que acctualmente coincidix molt aproximadament enBihar^[1] i Uttar Pradesh, havent segut usat per alguns dels primers texts budistes i jainistas. Usualment, es classifica com una llengua indoaria central, relacionadocon el Pali i el posterior prácrito Śauraseni.^[2] les Llengües indoarias centrorientals evolucionaro a partir del prácrito ardhamagadhi.^[3]

Pāḷi i Ardhamāgadhī

La tradició del budisme theravada ha mantingut durant llarc temps que el pāḷi i el māgadhī eren térmens equivalents per a referir-se a la mateixa realitat llingüística i que les similituts entre el pāḷi i el māgadhī més antic o Ardhamāgadhī "mig-māgadhī", que estan testimoniades en els agamas jainistas. Tant buda Gautama com el tirthankara Mahavira haurien predicat en māgadhī.

La més arcaica de les llengües indoarias del periodo mig és la que apareix en les inscripcions en el prácrito usat per Aśoka i les inscripcions en pāḷi i ardhamāgadhī, sent estes dos últimes varietats llengües lliteràries.

Les llengües indoarias es dividixen en tres grups principals (índico antic o indoario antic, indoario mig i neoindoario). Algunes de les seues característiques morfofonològiques i lèxiques reflectixen el fet de que estes llengües no són continuació directa del sánscrito védico, sino que més be descendixen de dialectes, que a pesar de les seues similituts, són diferents del sánscrito védico i en alguns aspectes més arcaizantes.^[4]

Les llengües indoarias miges, encara que són individualment diferents, mostren característiques fonològiques i morfològiques que les caracterisen com a descendents paraleles de l'antic índico.

Característiques

Varis canvis fonètics típics de la fonologia del indoario mig:

Les vocals líquides /ṛ/ i /ḷ/ són substituïdes per [a], [i] o [o];
Els diptongos /ai/ i /au/ es monoptongan en [i] i [o], respectivament;
Les vocals llargues que precedixen a dos o més consonants s'acurten;
Les tres sibilants del indoario antic es reduïxen a una, o ben [ś] o ben [s] segons les regions;
Els grups consonàntics complexos del índico antic es reduïxen a formes més simples, per mig d'assimilació fonètica o per divisió;
Les oclusivas intervocàliques simples es debiliten;
Les dentals es palatalizan front a /i/;
Totes les consonante finals llevat /ṃ/ cauen a menys de que siguen retingudes per fenomens de sandhi.

Referències

↑ «orinst. ox. ac. uk/prakrit#/ Prakrit».
↑ (2003).«The Indo-Aryan Languages».Routledge.
46–66.
↑ Zograph, G. A. (2023-03-08). google. com/books? id=DB-yEAAAQBAJ Languages of South Àsia: A guide, Taylor & Francis. ISBN 9781000831658. «Numerically, the content of the Central Group of the Indo-Aryan languages has been very variously assessed by different researchers: Chatterji sees in it one language while Grierson enumerated six. Strictly speaking, the core of this group is represented not by languages at all, but by a number of closely related dialects-Braj, Kanauji and Bundell, which together with Khari Boli and Hariani, ca be lumped under the common title 'Western Hindi'. The last-mentioned two dialects which occupy the north-western corner of the area covered by Hindi, display a number of common features with Panjabi, which in its turn ca be seen as a transitional link with the most typical representative of the North Western group – Lahnda.

Closely connected with the dialects of the 'Western Hindi' group llaure Awadhi, Bagheli and Chattisgarhi, which menja under the heading of 'Eastern Hindi". Linguistically, these ca be regarded as a transitional stage between the Central and the Eastern groups of languages. The 'intermediate' character of this group of dialects seems to have taken shape as far back as the Old Indo-Aryan period. The Middle Indo-Aryan forerunner of the contemporary Eastern Hindi dialects was the Ardhamagadhi Prakrit, which was a transitional form between Sauraseni and Magadhi; the present-day Central dialects go back to Sauraseni, while the languages of the Eastern group derive from Magadhi»
↑ Oberlies, Thomas Pali: A Grammar of the Language of the Theravādona Tipiṭaka, Walter de Gruyter, 2001.

Bibliografia

Enllaces externs

Referències

Este artícul conté una traducció derivada de «Ardhamagadhi» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.

[1] «orinst. ox. ac. uk/prakrit#/ Prakrit».

[2] (2003).«The Indo-Aryan Languages».Routledge.
46–66.

[3] Zograph, G. A. (2023-03-08). google. com/books? id=DB-yEAAAQBAJ Languages of South Àsia: A guide, Taylor & Francis. ISBN 9781000831658. «Numerically, the content of the Central Group of the Indo-Aryan languages has been very variously assessed by different researchers: Chatterji sees in it one language while Grierson enumerated six. Strictly speaking, the core of this group is represented not by languages at all, but by a number of closely related dialects-Braj, Kanauji and Bundell, which together with Khari Boli and Hariani, ca be lumped under the common title 'Western Hindi'. The last-mentioned two dialects which occupy the north-western corner of the area covered by Hindi, display a number of common features with Panjabi, which in its turn ca be seen as a transitional link with the most typical representative of the North Western group – Lahnda.

Closely connected with the dialects of the 'Western Hindi' group llaure Awadhi, Bagheli and Chattisgarhi, which menja under the heading of 'Eastern Hindi". Linguistically, these ca be regarded as a transitional stage between the Central and the Eastern groups of languages. The 'intermediate' character of this group of dialects seems to have taken shape as far back as the Old Indo-Aryan period. The Middle Indo-Aryan forerunner of the contemporary Eastern Hindi dialects was the Ardhamagadhi Prakrit, which was a transitional form between Sauraseni and Magadhi; the present-day Central dialects go back to Sauraseni, while the languages of the Eastern group derive from Magadhi»

[4] Oberlies, Thomas Pali: A Grammar of the Language of the Theravādona Tipiṭaka, Walter de Gruyter, 2001.

[1]

[2]

[3]

[4]