Anar al contingut

Art romànic en la Baixa Cerdanya

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Llac de Puigcerdà, capital de la Baixa Cerdanya.
Castell de Llivia d'arquitectura romànica.
Vista de Bellver de Cerdanya, pertanyent a la província de Lleida.

El art romànic de la Baixa Cerdanya — comarca de Catalunya que se situa al nort de les províncies de Lleida i Girona (Espanya)— es dona principalment en l'arquitectura religiosa de les seues iglésies. De moltes d'elles es té notícies per mig de l'acta de consagració de la catedral de Santa María de Urgel, al final de el IX, a on consta una llista de sesenta y ocho parròquies, iglésies i viles de la Cerdanya que varen ser assignades com a dot a Santa María de Urgel. L'importància de la catedral s'emmarca, sobretot en la seua condició de sèu obispal, ya datada de l'época visigótica.[1] La frontera eclesiàstica tampoc corresponia a la frontera real establida en el tractat dels Pirineus de l'any 1659; fins a l'any 1802, de la diòcesis de Urgel depenien els trentatrés pobles de la Cerdanya francesa. Més vesprada la divisió provincial de 1833 va trencar administrativamente la comarca, dividida entre les províncies de Girona (onze municipis) i Lleida (sis municipis).[2]

Les característiques arquitectòniques principals de les seues iglésies són la simplicitat estructural i les dimensions reduïdes. Este art arquitectònic desenrollat en Catalunya al voltant de el X va ser cridat per Puig i Cadafalch com el primer romànic en corrent artística procedent de França i Itàlia.

El romànic es veu representat també en fortificacions com la de Sant Martí dels Castells en Bellver de Cerdanya, documentat des de l'any 1050, com a domini de Ramón Wifredo, despuix infeudado al vescomte de Castellbó en l'any 1134, i el Castell de Llivia (Llivia), datat de el XII i del com només es conserven alguns restants.[3]

Promotors i donacions

[editar | editar còdic]

Les iglésies eren promogudes pel bisbe, el senyor de les terres, nobles o per la mateixa població i normalment s'edificava aprofitant algun mur d'anteriors construccions.

Moltes es donaban per part dels bisbes a monasteris de les seues afores:

Monasteris en més dotacions d'iglésies de la Baixa Cerdanya.
Monasteri de Sant Miquel d'Cuixà.
Monasteri de Santa Maria de Serrabona.
Monasteri de Sant Pere de Roda.
Monasteri de Sant Martí del Canigó.

L'acte més important despuix de la seua construcció o reconstrucció, era la consagració o dedicació pel bisbe de la diòcesis, en la cerimònia de la qual s'otorgava a un sant patró. Els més freqüents en la Cerdanya varen ser les advocaciones a Santa María i a Sant Martí (sant Martín). S'alçaven actes que firmaven alguns dels assistents, normalment bisbes d'atres diòcesis o nobles invitats; en la mateixa acta o en alguns casos en una atra adicional, cridada Dotalia, es nomenaven els bens en els que era dotada la parròquia i quí eren els donants. Algunes d'estes actes encara es conserven i per elles es tenen les senyes de moltes iglésies, com:

El manteniment de les seues possessions varen originar una tirantez constant i unes incessants lluites a lo llarc de tota l'Edat Mija. El comtat de la Cerdanya va ser invadit en l'any 1198 pels càtars, dirigits per Ramón Wifredo de Foix i pel vescomte de Castellbó, causant molts danys especialment a les iglésies. La crisis albigense (sigles XII i XIII) va afectar notablement la zona més septentrional del bisbat, ya que els centres principals del catarisme es varen ubicar en territoris fronteriços de França (Toulouse, Foix, Carcassona). La seua activitat va resultar especialment violenta en la Cerdanya, a on varen ser espoliades i destruïdes moltes iglésies.

Iglésies

[editar | editar còdic]
Mur construït en aparelle de rencs de pedra en forma de mechó opus spicatum.
Mur en Anglaterra

La majoria d'elles han aplegat a el XXI dedicades al mateix servici per al qual varen ser construïdes. No eren en conjunt grans iglésies, puix s'edificaven per a les necessitats de les chicotetes poblacions que tenien al seu càrrec i eren construïdes en proporcions menudes, senzilles i homogénees entre sí: d'esta manera les primeres pertanyents a el IX i X, estaven realisades en materials pobres, pedra sense treballar, fanc, fusta i canya, en lo que era fàcil que algun incendi les destruïra, o simplement per la degradació natural del temps. Cap al final de el XI ya es varen fer millors construccions i es va escomençar a vore la decoració escultòrica en l'exterior de tipo lombardo en frisos d'arcs cegos i lesenas.

Un sigle més tart, les sillerías ya s'observen ben tallades i posades en files més regulars; algunes parets estan construïdes en l'aparelle de rencs de pedres inclinades en forma de mechó opus spicatum com es mostra en l'iglésia de Sant Miquel de Soriguerola, i en la mitat de el XII es pot vore l'arc ogival en les voltes.

Les finestres són menudes, generalment del tipo aspillera i orientades a l'est, cap al sol. l'arc de mig punt va ser el primer empleat, segons la categoria de l'iglésia, s'utilisaven els portals en degradació i en un número divers formant les arquivoltas que estaven decorades en diversos motius.


Normalment es començaven a construir a partir del àbsit, a on és fàcil observar una construcció de més calitat, segurament realisada per personal més experimentat per ser la part més difícil de la construcció de l'iglésia; esta diferència es pot vore clarament en la de Sant Serni de Meranges i Sant Martí de Víllec.


Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ DDAA (2005). La guia RACC de Catalunya, Barcelona: RACC-Edicions 62, pp. 85. ISBN 84-96149-36-6.
  2. ↑ Volum 5 (2004). La Gran Enciclopèdiia en català, Barcelona: Edicions 62. ISBN 84-297-5433-4.
  3. ↑ Figuera, Manel (2005). Els 40 millors racons de la Cerdanya, Barcelona: RACC-62 SL. ISBN 84-96149-39-0.
Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Art_romànic_en_la_Baixa_Cerdanya&oldid=889403»