Arturo Fernández
| Arturo Fernández Rodríguez | |||
|---|---|---|---|
| |||
| Nacionalitat: | Espanyola | ||
| Ocupació: | Actor. | ||
| Naiximent: | 21 de febrer de 1929 | ||
| Lloc de naiximent: | Gijón, Astúries, Espanya | ||
| Defunció: | 4 de juliol de 2019 | ||
| Lloc de defunció: | Madrit, Comunitat de Madrit, Espanya | ||
Arturo Fernández Rodríguez, conegut popularment com Arturo Fernández (Gijón, Astúries, 21 de febrer de 1929 - † Madrit, 4 de juliol de 2019), fon un actor espanyol d'àmplia trayectòria teatral i cinematogràfica.
Biografia[editar | editar còdic]
Fill únic d'Arturo Fernández García (1898-1973) i Dolores Rodríguez Fanjul (¿?-1978). Pertanyent a una família humil, son pare, ferroviari, fugí d'Espanya despuix de la Guerra Civil per la seua condició d'anarquista i afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En l'any 1950 es traslladà d'Astúries a Madrit sense intenció de dedicar-se professionalment a l'interpretació i, com a sustent provisional, començà en el cine com a figurant fins a interpretar papers menuts en películes de Rafael Gil (La Senyora de Fátima, La guerra de Deu i El bes de Judes).
El seu primer contacte en l'escenari fon en el nomenat Teatre de Cambra i Ensaig, dirigit per Modesto Higueras. Despuix es va incorporar a la companyia teatral de Conchita Montes i més tart a la de Rafael Rivelles.
En el cine conseguí els seus primers papers protagonistes a les órdens de Julio Coll en Districte Quint (1957) i Un got de whisky (1958), participant fins a ben entrada la década de 1970 en decenes de películes com La casa de la Troya, Rogelia, Currito de la Creu i Camí del Rocío, de Rafael Gil; Baïa de Palma, de Juan Bosch; La viudeta naviera, de Luis Marquina; Jandro, de Julio Coll; Nóvios 68 i No desijaràs la dòna del teu pròxim, de Pedro Lazaga; Tocata i fugida de Lolita, d'Antonio Drove, Un lux al seu alcanç, de Tito Fernández, i la comèdia de gran èxit comercial La bova del pot (1970), que llançà a la fama a Lina Morgan.
Construí un personage a mida de galà a voltes cínic i sempre conquistador, que continuà eixercitant en la seua activitat teatral, protagonisant, entre unes atres, les obres: La herencia (1957), Un hombre y una mujer (1961), Dulce pájaro de juventud (1962), La tercera palabra (1966), La playa vacía (1970), Homenaje (1980), La chica del asiento de atrás (1983), La segunda oportunidad (1985), Pato a la naranja (1986), Mejor en octubre (1994), Esmoquin (2001), Esmoquin 2 (2003), La montaña rusa (2008) i Los hombres no mienten (2012).
Encara que disminuí la seua presència en la gran pantalla, aumentà la seua popularitat en protagonisar la película Truhanes (Miguel Hermoso, 1983), que dèu anys despuix donà lloc a la série de televisió homònima, treballant en abdós en Francisco Rabal. També intervinguè en El dia que vaig nàixer yo (Pedro Olea, 1991), Temps millors (Jorge Grau, 1994) i Des de que clareja apetix (Antonio del Real, 2006).
Com a intérpret de personalitat definida i proverbial elegància, va mostrar el seu millor registre en prendre distància del seu propi personage, representat en els anys a un galà descarat de caràcter còmic i aplegant casi a l'autoparòdia en les séries de Truhanes emesa en Telecinco, que va protagonisar junt a Francisco Rabal entre 1993 i 1994 i La casa dels embrolls emesa en Antena 3, que va protagonisar junt a Lola Herrera entre 1996 i 2000. En maig de 2007 interpretà a dos germans bessons en la série de Televisió Espanyola Com el gos i el gat.
Des de dies arrastrava problemes en la seua ya delicada salut despuix d'una operació d'urgència d'estòmec realisada en el més d'abril anterior. Havia ingressat uns dies abans en un hospital de Madrit a on finalment no va poder superar el seu delicat estat fallint en la matinada del 4 de juliol de 2019 als 90 anys. Està soterrat en el Cementeri de Ceares el suco de Gijón.
Vida particular[editar | editar còdic]
Va contraure matrimoni en l'iglésia de Sant Vicent de Montalt, en la catalana María Isabel Sensat Marqués el 22 de març de 1967, es varen separar en 1978 i es varen divorciar en 1987. Varen tindre tres fills: María Isabel (1967), Arturo (1970) i María Dolores "Boby" (1975). Es va unir l'1 d'abril de 1980 a l'advocada Carmen Quesada, en la que es va casar en 2018.
Segons el periodiste Rafael González Zubieta, Arturo Fernández mantingué en la seua joventut una relació sentimental en Lupe Sino —nom artístic d'Antonia Bronchales—, que fon nóvia del torero Manolete.
Política[editar | editar còdic]
En l'àmbit polític, son pare simpatisà en els anarquistes i fon exiliat durant la dictadura de Francisco Franco. Arturo Fernández es va mostrar pròxim a la dreta, al Partit Popular, havent recolzat públicament a l'exalcalde d'Oviedo, Gabino de Lorenzo. En les primeres eleccions generals de 1977 va respalar la candidatura d'Adolfo Suárez, líder de la UCD.
En novembre de 2012 varen suscitar certa polèmica els seus comentaris despectius cap a les movilisacions en contra de la política del govern de Mariano Rajoy.
Premis i guardons[editar | editar còdic]
Arturo Fernández ha obtingut més de 20 premis i guardons. Rebé en l'any 2003 i 2011 el Premi Micròfon d'Or que entrega la Federació d'Associacions de Ràdio i Televisió. En 2012 rebé el Premi de Cultura de la Comunitat de Madrit en la categoria de Teatre, ademés del Premi Alfonso Ussía enn la categoria de Personages de l'any.
Referències[editar | editar còdic]
- EuropaPress (6 de noviembre de 2012). «Premios Cultura de la Comunidad de Madrid»
- «Medalla de Oro al Mérito en las Bellas Artes BOE»
- «Medalla de Oro al Mérito en el Trabajo BOE»
- «Premios del CEC a la producción española de 1983». Círculo de Escritores Cinematográficos
Bibliografia[editar | editar còdic]
- Borau, José Luis. Academia de las Artes y las Ciencias Cinematográficas de España (1998) Diccionario del cine español. Alianza Editorial.
Enllaços externs[editar | editar còdic]
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Arturo Fernández.