Atoló
Un atoló és una illa coralina oceànica, en general en forma d'anell més o menys circular, o també s'entén com el conjunt de vàries illes menudes que formen part d'un sec de coral, en una estany interior que comunica en el mar. Els atolons es formen quan un sec de coral creix al voltant d'una illa volcànica, a mesura que l'illa es va afonant en l'oceà.
Use[editar | editar còdic]
La paraula atoló prové del dhivehi (una llengua indoaria parlada en les Maldives) އަތޮޅު atholhu . El primer registre escrit d'esta paraula és de 1625. No obstant, el terme va ser popularisat per Charles Darwin (1842, p.&*nbsp;2), qui va descriure atoló com un subconjunt en una classe especial d'illes, que la seua característica distintiva és la presència d'un sec orgànic. Les definicions més modernes d'atoló són les de McNeil (1954, p.&*nbsp;396) «...un sec anular que conté un estany en la qual no hi ha promontoris més allà de secs i illots formats de detritus del sec» i Fairbridge (1950, p.&*nbsp;341) «... en un sentit exclusivament morfològic, [com]... un sec de forma anular que inclou un estany en el centre de l'illa de Califòrnia.
Formació d'un atoló[editar | editar còdic]
Darwin va publicar una explicació de la formació d'atolons de coral en el Pacífic Sur (1842) basada en les observacions fetes durant el seu viage de cinc anys a bordo del HMS Beagle (1831-1836). La seua explicació, que seguix sent acceptada com bàsicament correcta, implica la consideració de que varis tipos d'illes tropicals —començant per les illes volcàniques més elevades, continuant en els secs de barrera, i terminant en els atolons— representen una seqüència de subsidència (afonament) gradual de lo que va començar com un con volcànic oceànic. Darwin va raonar que un sec de coral desenrollat al voltant d'una illa volcànica en l'oceà tropical, creixerà cap amunt a mesura que l'illa s'afona, formant tart o pronte un gran sec coralí, com el representat, per eixemple, per Bora Bora. Açò ocorre perque la part externa del banc es manté per sí mateixa pròxima al nivell de la mar pel seu creiximent biòtic, mentres la part interior del banc es ressaga en el seu creiximent, donant lloc a un estany, perque les condicions en l'interior són menys favorables per als corals i les algues calcinoses, responsables de la major part de creiximent del sec. Durant eixe procés, l'afonament porta al vell volcà a trobar-se per baix del nivell de la mar, pero no aixina als bancs de coral, que no deixen de créixer mentres l'illa s'afona, mantenint la màxima activitat biològica on les condicions li són òptimes, al ras de l'aigua. En aplegar a este punt, l'illa que va nàixer com un con volcànic, s'ha convertit en un atoló, una illa coralina de forma anular. En illes coralines antigues, la lluita entre l'afonament i el creiximent del coral cap amunt s'interromp quan el ritme d'eixe afonament supera en créixens la velocitat de creiximent del coral fora de l'aigua. Això succeïx quan l'erosió actua en major intensitat rebaixant la superfície coralina per baix de l'acció directa dels rajos solars,lo que posa en perill la seua pròpia existència com a illa.
Com els atolons són producte del creiximent d'organismes marins tropicals, estes illes a soles es troben en aigües càlides en els tròpics. Illes volcàniques ubicades més allà de les zones a on la temperatura de l'aigua és l'adequada per al creiximent dels organismes marins que formen els corals, s'afonen i són erosionades en la superfície. Una illa que s'ubica on la temperatura de l'oceà és a penes suficientment calent per al creiximent de l'anell coralí ascendent per a compensar l'afonament es diu que està en el Punt de Darwin. Les illes més polars es desenrollen cap a montanyes marines o guyots; les illes més equatorials es desenrollen cap a atolons (per eixemple atoló Kure).
Reginald Aldworth Daly va oferir una explicació alguna cosa diferent de la formació d'un atoló: els mateixos serien illes desgastades per la erosió (ones marines i corrents oceàniques) durant l'últim retir del nivell de la mar (ocorregut en la era glacial) d'aproximadament 100 metros per baix del nivell actual de la mar que es varen desenrollar com a illes coralines (atolons) (o secs coralins sobre una plataforma que rodeja una illa volcànica no completament desgastada) quan el nivell de la mar gradualment es va elevar en derretir-se els glaciars. El descobriment de la gran profunditat del romanent volcànic baix molts atolons, favorix l'explicació de Darwin, encara que puga haver poc dubte que el nivell fluctuant de la mar ha tengut una influència considerable sobre els atolons.
Distribució i tamany[editar | editar còdic]
La major part dels principals atolons del món estan en l'oceà Pacífic (en concentracions en el archipèlec Tuamotu, les illes Carolinas, Marshall, Mar de Coral, i els grups d'illa de Kiribati i Tuvalu) i oceà Índic (els atolons de les Maldives, les illes Laquedivas, el archipèlec de Chagos i les illes externes de les Seichelles). El oceà Atlàntic té el atoló de les Roques ubicat en Brasil. En el Carip, que pot considerar-se com una prolongació de l'Atlàntic, s'ubiquen huit atolons a l'est de Nicaragua que pertanyen al departament colombià de Sant Andrés i Providència. També Veneçuela posseïx numeroses illes coralines i l'archipèlec dels Roques constituïx un extens atoló el relleu del qual d'orige volcànic ha vengut afonant-se fins a a soles deixar vestigis rocosos, precisament en l'illa més oriental, el Gran Roque.[1]
Com a nota, els corals que construïxen secs poden prosperar a soles en les aigües calentes tropicals i subtropicals d'oceans i mars, i per lo tant els atolons a soles són trobats en els tròpics i subtrópics. El atoló més septentrional del món és el atoló Kure, en atres atolons de les illes hawayanes del noroest. Els atolons més meridionals del món son els d'Elizabeth Reef, i propet el de Middleton el sec, en el mar de Tasmania, abdós formen part del Territori de les Illes de la Mar del Coral. El següent atoló del sur és l'illa Ducie en les illes Pitcairn. Les Bermudes a voltes és identificada com «l'atoló més septentrional». En esta latitut tant elevada no es desenrollarien estos secs de coral de no ser per les aigües càlides de la corrent del Golf. No obstant, les Bermudes és nomenat un pseudoatoló perque encara que la seua forma general es sembla a la d'un atoló, té un modo molt diferent de formació. I lo mateix podríem dir dels Cayos de la Florida i, sobretot, de les Bahames, que és una espècie de combinació entre atolons i secs barrera. Mentres no hi ha cap atoló directament sobre el Equador, el atoló més propenc a l'Equador és Aranuka de Kiribati, en el seu extrem sur a solament de 128 km de l'Equador.
En térmens d'àrea total (l'estany més el sec), els atolons més grans es troben en les Maldives, com el atolón Huvadhoo, en un àrea de 2670km²; l'àrea de Thiladhunmathi i atolons Miladhunmadulu (dos noms, pero una única estructura) és encara més gran en 3680 km². Un atre atoló destacable és el sec Lihou en la mar del Coral, en un estany de 2500 km², i el atoló Ontong Javanés. No obstant, l'estructura més gran del món és el Gran Banc de Chagos en l'oceà Índic, sumergit en la seua major part, la part de les illes Chagos, en un àrea d'aproximadament 13000 km². Kwajalein en les illes Marshall, que a voltes és catalogat com el atoló més gran del món (el més gran en l'oceà Pacífic), medix a soles 846km². Els grans atolons es troben també en l'archipèlec Tuamotu, el més gran és Rangiroa, en un estany de 1018 km².
En la majoria dels casos, la porció de terra d'un atoló és molt chicoteta en comparació a l'àrea total. El atoló més gran del món en térmens «de la porció de terra» (la terra «permanentment» damunt del nivell de mar) és Kiritimati (321.37 km² de terra; segons atres fonts 575 km²), 160 km² estany principal, 168 km² atres estanys (segons atres fonts 319 km² tamany d'estany total). Els restants d'un atoló antic en forma de tossal en una zona de calcàrea es coneix com altet de sec.
Galeria d'imàgens de secs[editar | editar còdic]
Nota: Els atolons Cosmoledo i Astove formen part del grup Aldabra de les illes Seichelles.
Vore també[editar | editar còdic]
Referències[editar | editar còdic]
- Est artícul fon creat a partir de la traducció de l'artícul es.wikipedia.org/wiki/Atolón de la Wikipedia en espanyol, baix llicència Creative Commons-BY-SA.
Bibliografia[editar | editar còdic]
- Darwin, C. 1842. La estructura y distribución d'arrecifes de coral. Londres.
- Dobbs, David. 2005. Locura de Filón: Carlos Darwin, Alexander Agassiz, y el Significado de Coral. Panteón. ISBN 0-375-42161-0.
- Fairbridge, R. W. 1950. Los arrecifes de coral recientes y Pleistocene de Australia. J. Geol., 58 (4): 330-401.
- McNeil, F. S. 1954. Filones orgánicos y bancos y asociado detrital sedimentos. Amer. J. Sci., 252 (7): 385-401.
Enllaços externs[editar | editar còdic]
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Atoló.