Auto de fe de Valladolit de maig de 1559

Erro al crear miniatura:

Auto de fe de Valladolit de maig de 1559

El auto de fe de Valladolit del 21 de maig de 1559 va ser un auto de fe celebrat pel Tribunal del Sant Ofici en la plaça Major de Valladolit (Espanya) el dumenge de la Santíssima Trinitat d'aquell any. En ell varen ser sentenciats treinta y uno processats del grup que les autoritats inquisitorials varen identificar com a núcleu luterano de la ciutat i la seua comarca, encapçalat pel doctor Agustín de Cazalla, predicador i capellà de Carlos V. Catorze varen ser eixecutats i cremats en persona i una més en estàtua. Varen presidir l'acte els príncips Carlos i Juana, i va actuar com inquisidor general Fernando de Valdés, arquebisbe de Sevilla.

Junt en el celebrat el 8 d'octubre d'eixe mateix any, que va presidir Felipe II, constituïx un dels dos «grans autos» vallisoletans de 1559, considerats els de major impacte social, polític i simbòlic de quants va celebrar l'Inquisició espanyola. La data elegida no va ser indiferent: el 21 de maig era l'aniversari del naiximent de Felipe II en Valladolit, treinta y dos anys abans, de modo que el monarca quedava implícitament vinculat a la lluita contra la herejía des del seu mateix naiximent.

L'acte està documentat per dos vies independents. Per un costat, les relacions contemporànees conservades en manuscrits de Madrit i Simancas, editades pel hispanista Ernst Schäfer en 1902, de les que la més antiga i extensa descriu la cerimònia hora per hora i resumix les causes dels treinta y uno reus. Per un atre, el relat i el «estat» nominal que va publicar Matías Sangrador Vítores en la seua Història de la molt noble i lleal ciutat de Valladolit (1851), format a partir de manuscrits del tribunal conservats en la biblioteca de Santa Creu de Valladolit. Les dos tradicions coincidixen en lo essencial, pero divergixen en la forma de varis noms.

Context

El descobriment dels focs luteranos

La difusió en la Corona de Castella de les doctrines de la Reforma protestant es va produir, segons Sangrador, a través de les relacions que els naturals d'estos regnes mantenien en el Sacre Imperi Romà Germànic, i Valladolit va ser una de les poblacions a on abans varen arraïlar. El doctor Agustín de Cazalla reunia de nit en la seua casa a un número creixent de persones en un conventículo. Estes reunions varen ser detectades pels familiars del Sant Ofici, que varen ser informats de la contrasenya que ampraven els assistents i varen aprofitar esta circumstància per a soprender una nit als congregats i els varen conduir a les presons de l'Inquisició.

Fins al descobriment dels grups d'Andalusia i Castella en 1557 i 1558, el protestantisme no havia segut percebut com una amenaça real: els acusats de luteranisme eren majoritàriament estrangers i figures aïllades. La reacció va ser d'incredulitat i pànic, i l'alarma es justificava per l'ubicació dels focs en els centres del poder polític de la monarquia, per la calitat social dels implicats (alta noblea, servidors de l'administració regio, cavallers d'órdens militars, predicadores de fama pròxims a l'emperador), per lo articulat del discurs teològic, per la circulació de llibres prohibits i per les relacions d'alguns d'ells en el recent nomenat arquebisbe de Toledo, Bartolomé Carranza.

El grup desbordava el marc estrictament urbà: ademés de veïns de Valladolit, la relació de processats registra a persones naturals de Pedrosa del Rei, Bou, Zamora, Palència, Peñaranda de Bracamonte i Lisboa, i entre ells figuren clercs, un platero, un carpintero, una monja, dos comendadores d'órdens militars i varis membres de l'alta noblea castellana. El propi tribunal va fer constar l'orige judeoconverso d'alguns dels reus.

Sangrador arreplega ademés una tradició local segons la qual la denúncia hauria partit de la dòna de Juan García, platero domiciliat en la carrer de la Platería, que va seguir disfrassada al seu marit fins al lloc de les reunions i, davant la negativa de la seua confesor a intervindre, va acodir directament al inquisidor general. Les relacions contemporànees no mencionen tal episodi, pero sí descriuen a Juan García com a convocant de les reunions i encarregat de vigilar-les.

El marc jurídic: els breus de Paulo IV

En setembre de 1558 Valdés va remetre a Paulo IV un informe sobre la situació solicitant el seu respal. El papa va emetre en giner de 1559 cinc breus, rebuts en Espanya en abril, que varen alterar temporalment el dret inquisitorial. El primer autorisava als inquisidores a relaixar al braç secular a qualsevol condenat per herejía que haguera intentat induir a uns atres, encara que mostrara arrepenediment, si se sospitava que este no era sincer: no era ya necessari ser relapso per a acabar en la foguera, ni bastaven les mostres de contrición per a obtindre la reconciliació. Els tres següents ampliaven les prohibicions sobre llibres i obligaven als confesores a exigir la seua entrega, i el quarto facultava al Sant Ofici per a processar a qualsevol dignitat eclesiàstica durant dos anys, disposició que permetria encarcerar a l'arquebisbe de Toledo. El quint va dotar al tribunal d'una base econòmica estable.

Esta ampliació del arbitrio dels juges explica l'elevat número de relaixats pese als retractaments: s'ha senyalat que sense aquell breu solament haurien mort en la foguera els tres reus declaradament pertinaces en els dos autos de fe celebrats en Valladolit en 1559: Antonio Herrezuelo, Carlos de Seso i Juan Sánchez. Les instruccions del propi Valdés de 1561 varen tornar a la jurisprudència anterior, recomanant la reconciliació dels bons confitentes i subrallant el caràcter excepcional del breu.

Es varen celebrar dos autos de fe i no un perque les declaracions de fra Dumenge de Rojas i de Carlos de Seso resultaven essencials per a fonamentar l'acusació contra Carranza, i perque, a l'inversa, els inquisidores esperaven obtindre de Carranza més informació sobre les rets d'estos grups i els seus contactes fòra d'Espanya. El propi Valdés, l'influència del qual s'hi havia devaluado des de 1554 fins al punt de que la princesa governadora i el rei havien insistit en alluntar-ho de la cort, va recuperar en la repressió dels focs una centralidad política que els autos venien a escenificar.

Preparatius

L'auto es va publicar per crida en la ciutat i en les comarques veïnes en més de quinze dies d'antelació, des del tablado ya construït i en major solemnitat de l'acostumada.

Tradicionalment els autos vallisoletans s'havien celebrat en la plaça de Santa María (actual plaça de l'Universitat); pero en esta ocasió es va elegir la plaça Major per permetre un escenari més ampli i facilitar una major assistència de públic. El cadalso ho varen alçar els carpinteros de la ciutat baix supervisió diària dels inquisidores; es desconeix quí ho va traçar, encara que s'ha apuntat la possibilitat de que s'encarregara a Francisco de Salamanca, trazador d'obres al servici de la família real.

El tablado principal s'elevava uns metros sobre el sol i media entorn a dotze metros per costat, en dos púlpits quadrats en els cantons per a la llectura de les culpes i, en mig i més alt, el púlpit redó des del que els reus havien de sentir la seua sentència, visible des de qualsevol punt de la plaça per a que pogueren ser vists i reconeguts. Enfront se situava el púlpit del sermón. En una de les puntes es va colocar la creu de la parròquia del Salvador, coberta de luto, que marcava l'espai destinat a la cerimònia de reconciliació i perdó. La relació contemporànea afig que en la part atrassera es varen dispondre sis grades circulares que s'estretien d'avall a dalt, en les que es va colocar als processats per orde de gravetat, ocupant Cazalla el lloc més elevat.

Per a les personalitats reals es va alçar, per damunt del tablado principal i a l'altura del corredor de les cases consistorials, un atre tablado unit al corredor per mig de la supressió de la balaustrada, decorat per dins i per fòra en doseles i teles brodades en argent i or; de les balaustras penjaven arambeles colorats i blancs, en els colors de Castella. En el recorregut entre les cases del Sant Ofici i la plaça es va entancar en palenques la part central dels carrers, i en la porta del Camp es varen alçar quinze pals molt alts, en argollas i escals.

L'expectació va ser extraordinària. Les relacions afirmen que els pobles de vint llegües a la redona es despoblaron «per a vore lo que tan digne va ser de ser vist», i alguna eleva el radi quaranta o cinquanta llegües; front a una població habitual entorn als vint mil habitants, es va aplegar a parlar d'una assistència de doscentes mil persones en Valladolit. Va ser impossible estajar-les i molts varen dormir al ras en els camps de les afores. Els propietaris de les cases de la plaça i dels carrers del recorregut varen llogar balcons i finestres —Sangrador precisa que a raó de dotze, tretze i fins a vint reals per persona— i varen aplegar a destejarse parcialment les teulades per a construir saledizos de fusta. En la matinada del 20 al 21 de maig es varen celebrar misses a l'una en les iglésies i monasteris de la vila, i abans de l'amanecer tablados, teulades i finestres estaven ya plens.

Les autoritats varen témer algun tumult o atentat. Des de que es va escomençar a construir el tablado, familiars del Sant Ofici ho varen custodiar; quatre companyies de guàrdies varen montar guàrdia al voltant de la vila des de la crida, i cent hòmens varen vigilar dia i nit les cases i la presó de l'Inquisició, situades en l'actual carrer de Fra Luis de León, perque es va entendre que certes persones no identificades pretenien tirar barrils de pólvora en les presons per a cremar als presos. La vespra es va prohibir anar a cavall per la ciutat i dur armes. Els tablados i palenques es varen conservar fins a octubre, de modo que la ciutat va viure cinc mesos en estat d'alerta.

Vore també

• Auto de fe de Valladolit d'octubre de 1559
• Auto de fe de Valladolit de 1561
• Reforma protestant en Espanya

Referències

• Erro al crear miniatura: Parts d'esta entrada inclouen text procedent de la publicació Els autos de fe de Valladolit de 1559, un espectàcul emocional i polític, de Doris Moreno Martínez, recollida en el n.º 44 de la revista Investigacions Històriques, época moderna i contemporànea de l'Universitat de Valladolit, 2024. Disponible en llínea en llicència Creative Commons-Atribució (CC-BY 4.0).