Archiu General de Simancas

   

Plantilla:Map draw El Archiu General de Simancas (també conegut per les seues sigles, AGS) és un archive estatal espanyol ubicat en la localitat vallisoletana de Simancas, molt pròxima a la capital. Fundat per Carlos I en 1540 en el castell de Simancas, és el primer i més antic archiu oficial de la Corona de Castella. L'edifici, construït per Juan d'Herrera, conserva gran part de la documentació produïda pels òrguens de govern de la Corona de Castella i posteriorment de la Monarquia Hispànica i del Regne d'Espanya fins a Isabel II.

L'evolució cronològica de l'institució ha estat marcada pel devindre de la Corona de Castella. Un de les principals fites es va produir en 1588, quan Felipe II va otorgar l'Instrucció per al Govern de l'Archiu de Simancas, un document clau per a entendre la gestió tant d'este archiu com d'uns atres de la península. Per un atre costat, els moments d'espenta o de retraimiento de la monarquia castellana varen quedar reflectits en forma d'arribada de documents o carestia de recursos. També els danys sofrits durant la Guerra de l'Independència varen tindre importants repercussions en lo que hui és l'institució.

En el seu interior es desenrollen no solament tasques de conservació i catalogació dels documents que alberga, sino que ademés és un museu i un lloc en el que es pot investigar a partir dels seus fondos. Estos són molt extensos i s'organisen en casi trenta seccions.

En l'actualitat és un organisme depenent del Ministeri de Cultura d'Espanya. Per això, l'Unesco li va otorgar la distinció de Patrimoni de la Humanitat en 2017 dins de la seua categoria Memòria del món.

Concepte i simbolisme

Firma del rei Carlos I. Es tracta del fundador del primer archiu centralisat de Castella, alguna cosa que varen intentar infructuosament alguns reis precedents com Juan II o Enrique IV.

L'Archiu de Simancas va ser el primer archiu oficial de la Corona de Castella, i existix com a tal des de 1540, aproximadament dos sigles en acabant de que la Corona d'Aragó fundara el seu. Este cridaner retart ha segut objecte de reflexió per als historiadors que han estudiat el devindre històric de l'institució. S'han propost vàries explicacions, entre elles el nomadisme de la cort, la guerra contra els regnes musulmans del sur i les lluites internes entre els Trastámara.

Un Estat de el XVI com la Corona castellana, que pretenia sumar-se als nous temps de modernitat despuix del Medievo, necessitava rodejar-se d'un aparat burocràtic perfectament articulat, i en eixe sentit la figura de l'archiu va ser crucial. Des del primer moment es va plantejar, encara que sense concretar el lloc, que estiguera emplaçat en una fortalea, per mera qüestió de seguritat a l'hora de custodiar els documents que anava produint l'aparat estatal.

El fet de que es fundara de manera tardana té una certa connotació negativa pel retart que implica respecte a atres potències europees, pero també positiva, puix, si es va poder fundar, va ser perque el context sociopolític ho permetia, les institucions estaven assentades i produïen documents que requerien una conservació adequada.

Des del primer moment i fins a temps recents, el AGS no va ser destinat a tasques d'índole cultural, puix solament responia a una necessitat expressa d'un lloc per a conservar els documents. En eixa llínea, un archiu centralisat és un punt de respal per al bon govern d'un monarca, puix en ell es troben físicament els documents que llegitimen el seu mandat.

En el pas del temps, la fundació de l'Archiu de Simancas s'ha enaltit a la categoria de «fita de l'archivística espanyola». En cert sentit lo va ser, ya que, despuix de varis intents, allí es va concretar l'idea d'establir un archiu oficial en Castella. Ademés, este es va dotar casi cinc décades despuix (en 1588) d'un reglament pioner sobre el seu funcionament.

Emplaçament: el castell de Simancas

Artícul principal → Castell de Simancas.

Vista lateral del castell

Pla de el XVI en el que s'indiquen les estàncies que ocupava en eixe moment el AGS en l'interior del castell

L'archiu es va emplaçar en Simancas, una localitat situada a dèu quilómetros de Valladolit. El lloc no va ser triat a l'encert, sino que es va elegir un fortificado i fàcilment defendible.

Durant el periodo de la Reconquista, la vila de Simancas va adquirir importància com a zona fronteriça. Posteriorment, la seua situació estratègica entre els regnes de León i Castella li va conferir un paper rellevant en la política peninsular. Despuix de la conquista de Toledo i el seu territori en 1085, la vila va perdre importància, i en el XIII no era més que una de les moltes ciutats del alfoz vallisoletà. No obstant, pronte va deixar de formar part de la jurisdicció de Valladolit, puix en 1465 el rei Enrique IV de Castella va recompensar a la ciutat de Simancas per permanéixer fidel a la causa real en el marc de les disputes entre dit rei i Alfonso de Castella en el privilegi de noblea i hidalguía a tots els habitants de la localitat, aixina com en l'exenció de la jurisdicció vallisoletana. Aixina, entre els sigles XV i XVII es varen viure els «anys dorats» de Simancas, en els quals s'emmarca l'establiment de l'archiu oficial de Castella.

Fins a 1917, l'historiografia moderna i contemporànea datava la fortalea de Simancas en época de la reconquista. No obstant, en eixe any Francisco Rodríguez Marín va publicar un document en el qual, a banda d'atres senyes històriques, es diu que la fortalea de Simancas havia segut presa per l'almirant Don Fadrique en temps d'Enrique IV per a posteriorment ser derruïda i reconstruïda pel seu fill, l'almirant Don Alonso Enríquez. D'esta manera, la data de construcció de l'actual fortalea es pot situar entre els anys 1467 i 1480.

El castell està tan reformat que és casi impossible saber cóm era en orige. Des de que els Reis Catòlics varen prendre possessió de la fortalea en 1490, s'han fet tot tipo de modificacions, des de les diferents altures que va construir Felipe II fins a les múltiples reformes portades a terme per a adequar l'edifici a l'archiu.

Hi ha molts factors que es poden considerar influents a l'hora de prendre la decisió d'elegir el castell de Simancas, entre els quals es poden destacar dos:

• Despuix d'alvançar les fronteres dels territoris cristians cap a territoris meridionals, el castell es trobava sense una funció específica en temps de pau. Això va provocar que tinguera atres usos, des de ser un depòsit d'armes fins a actuar com a presó estatal, faceta que mantindria simultàneament en la d'archiu.

• Per un atre costat, va ser important l'influència de Francisco dels Cobos, Comendador Major de León, que com a membre de l'entorn de Carlos I va eixercir tota la seua influència de cara a que es fixara allí.

Des de la fundació de l'Archiu de Simancas es varen produir tot tipo d'obres d'acondicionament i ampliació. El lloc estava concebut per a custodiar documents i no per a l'investigació, per lo que l'ornamentació no estava pensada per a decorar sense més, sino per a recordar que darrere de l'institució es trobava el poder regio. Per eixemple, una de les portes de el AGS estava ornamentada en l'escut d'armes de Felipe II, lo que recordava a qualsevol visitant que s'estava davant una institució regio.

Per últim, el castell no era un lloc pensat per a albergar un archiu, la qual cosa fa que existixquen alguns inconvenients que han preocupat als archiveros a lo llarc de l'història. El més important d'ells és el risc d'incendis, un quebradero de cap per a qualsevol director de l'archiu. Per un costat, el fet de que l'archiu compartira espai en una presó incrementava el risc de que els llibres es reduïren a cendres. Ademés, en ser una fortalea, l'edifici va ser un objectiu de primer orde en el desenroll dels conflictes armats, la qual cosa va causar estralls en els fondos de l'institució en conflictes com la Guerra de l'Independència Espanyola, entre 1808 i 1814.

En eixe sentit, les veus crítiques respecte a l'ubicació no han faltat a lo llarc de el XX i XXI, puix les propostes de trasllat dels documents de Simancas són freqüents. Una de les veus que en més força es presenten en esta llínea és la de González Amezúa, que propon un trasllat complet a l'Archiu Històric Nacional de Madrit.

Història

Precedents i fundació

Cèdula donada per Carlos I en la que s'ordena el trasllat de documents des de la Chancillería de Valladolit al castell de Simancas. Data del 16 de setembre de 1540 en Brusseles, i és un dels documents fundacionals de el AGS.

Si es compara la fundació de l'Archiu de Simancas en els archius semblants d'atres Corones europees, es nota un evident retart de la Corona de Castella. No obstant, l'historiografia tradicional ha descobert diversos intents anteriors o precedents de la fundació d'un archiu. L'idea més estesa és que Juan II de Castella i Enrique IV de Castella varen manar arreplegar alguns documents per a reunir-los en un lloc precís, alguna cosa que no es va concretar pero que s'utilisa com a eixemple d'un precedent. Una atra possibilitat, encara que poc rigorosa des del punt de vista de les fonts escrites, és que existira un archiu en Burgos al començament de el XVI i que fora destruït pels comuneros.

El precedent més està clar en Fernando el Catòlic, que va tractar d'organisar el seu propi archiu, encarregant-li-ho al bachiller Diego Salmerón, pero est va morir en 1519 i mai va aplegar a dur-ho a terme. Els seus successors en el càrrec, els llicenciats Galindo i Falca, res varen fer sobre l'encàrrec rebut.

La fundació exacta de l'institució simanquina respon a l'any 1540. En eixe any, Carlos I va establir, en una cèdula que es conserva en Brusseles, la creació d'un archiu oficial de la Corona de Castella en el castell de Simancas. En el moment de la seua fundació l'institució va compartir edifici en una presó pero, a pesar d'això, la determinació per fer un gran archiu centralisat era clara, i des de 1542-1543 hi ha constància de que es varen portar a terme obres per a acondicionar l'edifici, a l'hora que es rebien les primeres remeses de documents.

XVI

Entre els primers documents que varen aplegar al castell es troben els pertanyents al castell de la Mota de Medina del Camp, en la qual alguns volen vore un atre precedent Simancas.

En 1545 es va nomenar la primera forqueta de l'archiu, el llicenciat Antonio Català, i en este moment ya es pot parlar de el AGS instituït com a tal i no ya com un proyecte. La gestió del llicenciat Català va ser breu, puix va durar a penes dos anys en el càrrec. No obstant, per la documentació conservada se sap que este bienio va ser fructífer sobre la recuperació de documents, ya que entre 1545 i 1546 es varen emetre vàries cèdules solicitant la recepció de documents per tota Castella.

Archiu:Portrait of Philip caps block 140 of Spain by Sofonisba Anguissola - 002b.jpg

Felipe II va portar a terme, durant el seu regnat, vàries accions relacionades en Simancas. Entre elles, destaquen l'Instrucció per al Govern de l'archiu, de 1588, i una visita al lloc en 1592, en la que va sugerir algunes reformes.

En 1547, despuix del decés de la primera forqueta de l'archiu, el càrrec va ser ocupat per Diego Briviesca de Muñatones. La seua llabor al front de l'archiu no va ser tot lo profitosa que calia esperar, ya que va tardar un any en prendre possessió del càrrec, va delegar pràcticament totes les seues funcions en el seu germà i dels onze anys que va estar al front de Simancas, solament tres va residir en Espanya. En 1559 va renunciar per a anar-se a fer carrera en Amèrica.

Este mandat va donar pas a uns anys en els que el treball va ser anormal i improductiu. Per a reconduir la situació, en 1561 Felipe II va doblar el càrrec de forqueta, dividint-ho entre un entés en lleis i un entés en lletres, nomenant respectivament al llicenciat Sancti i a Diego d'Ayala, als quals es va unir en la gestió de l'institució Tomás Bretón, alcaide de la fortalea. Pero esta situació va ser breu, puix en 1566 va fallir Sancti, i el alcaide va ser apartat per qüestions polítiques, quedant tan sol Diego d'Ayala recopilant l'archiu.

El mandat eixercit per Ayala va ser ampli i es pot dividir per al seu estudi en dos etapes:

• 1563-1574: va ordenar i va catalogar el AGS.
• 1574 en avant: va realisar ampliacions constants de cara a engrandir-ho.

Respecte a la primera fase, fins a 1564 existixen poques notícies, en solament algunes senyes concretes, com el de que en 1572 Diego d'Ayala va viajar a Madrit per a arreplegar uns documents, entre els que es trobaven cincuenta y tres arques en papers relacionats en les Índies. Els seus primers esforços varen estar dedicats a convertir l'archiu en una institució eficient, per lo que va ser fent-se en sales del castell que fins a llavors pertanyien a la presó.

Respecte a l'edifici, Juan d'Herrera va participar en les obres de remodelació i acondicionament, donant proporcions al pati i participant en el desenroll de tota la remodelació. Les obres sempre es varen compaginar en la llabor de recollida de documents. En estos anys, el AGS va gojar de la colaboració de grans figures de la cultura del moment. Aixina, l'historiador Jerónimo Zurita va arreplegar documents per a l'archiu durant 1567, fent un atre tant el llicenciat Rosers en 1568.

La segona etapa ve marcada per les protestes que Diego d'Ayala va efectuar pel fet de que l'institució compartira edifici en una presó, alguna cosa que al seu juí incrementava el risc d'incendis de manera notable. Per un atre costat, en esta etapa es va tractar d'engrandir el AGS tot lo possible, alguna cosa que va plantejar, especialment des de 1588, problemes econòmics sérios. Aixina, es varen viure alguns moments contradictoris, com quan Felipe II va visitar l'institució en 1592 i va sugerir tota sòrt de reformes per a les quals després a penes va fer aportacions econòmiques. De fet, a pesar de l'ingenieria financera de Diego d'Ayala, en ocasions no va haver diners per a pagar ni als ajudants de Diego d'Ayala ni als obrers de les remodelacions.

Dins d'esta segona etapa, s'ha de mencionar que en 1588 es produïx una fita de l'archivística espanyola: l'Instrucció que Felipe II dona per al Govern de l'Archiu de Simancas. Este document va tractar de sistematisar els procediments a l'hora d'arreplegar documents, conservar-los, descriure'ls i difondre'ls, per lo que l'historiografia dedicada a Simancas sempre ho ha plantejat com un text clau per a entendre no solament el funcionament d'este archiu en concret, sino que també s'ha presentat com un procediment paradigmàtic i influent en la posterior archivística hispana.

En 1593 va morir Diego d'Ayala, quan ya se sabia pràcticament en bancarrota. A pesar de que els seus últims anys varen estar marcats pels quebraderos de cap que li proporcionaven els assunts econòmics i pels seus problemes de salut, en dit periodo es varen recopilar molts documents, i bona part de gran valor.

Durant esta época, l'edifici va ser usat també com a presó i depòsit d'aixovar i mobiliari, armes i inclús diners.

XVII

Despuix de la mort de Diego d'Ayala, la direcció de l'institució va passar al seu fill, Antonio d'Ayala Manuel, que coneixia les funcions del lloc perfectament per haver substituït al seu pare en periodos en els que este estava malalt. Va estar en el càrrec entre 1594 i 1610, i entre atres treballs realisats, va dotar a l'archiu de més personal en un creiximent notable.

L'arribada de documents es va seguir intercalando en les reformes, i també en les solicituts d'investigadors desijosos de conéixer els documents de Simancas, com Pedro de Valéncia, alguna cosa que no es concedia freqüentment.

Des d'este moment i en els sigles venidors, s'observa una tendència en relació en els documents que apleguen: llevat texts de grans dimensions, la majoria dels enviaments corresponen a papers dels ministeris que yacer amontonats en caixons, i que, havent perdut actualitat i per a recuperar lloc, s'enviaven a Simancas.

Poc més cal destacar del mandat del fill de Diego d'Ayala, puix va morir sobtadament en 1610. A partir d'ací hi ha un periodo tumultuoso, la principal característica del qual són els mandats curts dels archiveros. Des de Juan Gall, que ni tan sols va prendre possessió del càrrec, fins a Diego d'Illa que va estar dos anys com archivero, no va haver un cap visible estable fins a Diego de Cepeda, que va estar des de 1617 fins a 1630. És interessant que ya en este periodo es reconeguera l'importància del mandat de Diego d'Ayala.

Durant l'etapa de Diego de Cepeda, Francisco i Antonio de Clots –pare i fill– varen interferir en la seua gestió. L'historiografia posterior ha segut molt crítica en ells, puix es varen dedicar a fer llistes de documents sense cap tipo d'anàlisis. En qualsevol cas, este periodo no és més que una etapa de transició, destinada a esperar a que Juan d'Ayala Tello complira la majoria d'edat.

L'hereu del clan d'Ayala va estar en el càrrec des de 1630 fins a 1656, i encara que al principi tot apuntava a que seria una nova época dorada –era jove i tenia experiència– no va saber rodejar-se d'un bon equip. Els problemes en el seu germà Diego, al com va elegir com a part del seu equip, i l'Instrucció de Felipe IV de 1633, per mig de la qual ordenava seguir el método de treball d'Antonio de Clots, varen mermar el seu paper al front de l'institució. De fet, se li va obligar a fer un informe anual sobre la marcha de el AGS.

Felipe IV va autorisar al Comte-Duc d'Olivares a crear el seu propi archiu, alguna cosa que va influir negativament en Simancas. De fet, el conjunt general de l'época de Juan d'Ayala sempre s'ha vist en connotacions negatives per a Simancas. Si ben Juan d'Ayala es va jubilar en 1656, en 1640 va nomenar al seu fill Juan per a succeir-li en el càrrec, encara que este lo va ocupar tan sol dos anys.

La segona mitat de el XVII va estar marcada per Pedro d'Ayala, un atre membre de la família, que va dirigir l'institució entre 1659 i 1698. A la seua arribada es va trobar un archiu sense dotació financera, en les obres parades i en tot tipo de legajos sense inventariar, per lo que la primera década de la seua gestió va estar dedicada casi per complet a la busca de recursos econòmics.

Tant és aixina, que en 1670 va amenaçar en dimitir, i solament despuix de molts viages i solicituts va conseguir res menys que trenta mil ducados per a obres, les quals va poder portar a terme fins a 1675. Mentres, entrabar en l'archiu tot tipo de documents, sent 61 caixons de la Secretaria del Consell de Guerra i Estat els més destacables.

Pedro d'Ayala va fallir en 1698, havent designat com a successor al seu primogènit Francisco Antonio d'Ayala. En el canvi de sigle no es canviaria la tendència de que els historiadors de tota l'época moderna no tenien accés a el AGS per a investigar llevat casos molt concrets.

XVIII

Archiu:Archivo de Simancas - Ampliación siglo caps block 259 .jpg

Pla d'un proyecte d'ampliació de la planta principal de el AGS, plantejat per Juan de Villanueva en 1785

La primera mitat de el XVIII va estar marcada pel mandat de Francisco Antonio d'Ayala, que va dirigir l'Archiu entre 1698 i 1743. En ell s'inaugura una característica que es mantindrà fins a 1818: casi tota la plantilla de l'archiu pertanydria a la família d'Ayala, incloent tot tipo de càrrecs. En este periodo es va produir la visita de Felipe V, que en 1710 va voler conéixer Simancas.

Va ser un mandat en llums –varen ingressar molts documents relacionats en els últims Austrias– i ombres –es va vindre avall una de les torres de la fortalea, i va caldre destinar molts recursos a obres d'urgència–. En esta época es registra l'entrada de documents de gran importància, com el testament de Carlos II o la renúncia de Felipe V a la Corona francesa.

En morir Francisco Antonio d'Ayala en 1743, li va succeir el seu fill Manuel Santiago d'Ayala Gall, que va dirigir l'archiu entre eixe any i 1772. En este moment, investigadors com Ascensio de Morales varen poder treballar en l'archiu. Lo important de la presència d'eixe tipo de personalitats és que gràcies a ells se sap, per les seues descripcions a l'hora de treballar, cóm era el procés que s'havia de seguir per a poder investigar en Simancas.

En este moment varen aplegar documents excepcionals, com el Concordato de 1753. També es varen viure moments complicats, com la reparació general del castell de 1749 motivada per les humitats que amenaçaven sériament l'estabilitat de l'edifici. El castell es va resentir també en 1755 pel terremot de Lisboa.

En 1772 va morir Manuel Santiago d'Ayala Gall, i el seu càrrec va ser otorgat al seu fill de tan sol sèt anys –es va nomenar un coordinador fins que alcançara la majoria d'edat–, Manuel de la Cruz Ayala i Rosers, el qual va estar en el càrrec fins a 1811, ya entrat el XIX. No obstant, en el XVIII varen ocórrer encara més fets reseñables, com la visita en 1773 del Comte de Floridablanca, o el trasllat en 1785 de tots els documents d'Índies –un dels punts forts dels fondos de Simancas– al Archiu General d'Índies que es va decidir crear en Sevilla. Hi ha constància de que en 1791 Gaspar Melchor de Jovellanos va visitar l'archiu i va criticar lo poc treballador que era el seu personal.

XIX

Real Orde del 20 de juny de 1816 en la que es mana a Tomás González a Valladolit a rebre 146 caixons pertanyents a el AGS. Estos caixons retornen de Bayona, a on havien anat a parar per orde de Napoleón durant l'invasió francesa.

El nou sigle va estar marcat fonamentalment per l'impacte negatiu sobre l'institució que va tindre la Guerra d'Independència. Durant tot el conflicte, va haver soldats francesos vivint en la part de l'edifici en la que es trobava l'archiu, alguna cosa que no solament va paralisar la seua activitat per complet, sino que va produir tota classe de problemes, ya que els soldats inclús menjaven i sopaven en el mateix edifici. Ademés, en 1811 va morir Manuel de la Creu, posant fi a l'estirp de archiveros de la família d'Ayala.

Quan en 1817 es va fer un informe oficial, els anys en els que va haver guarnició francesa en el castell varen ser calificats de «calamitosos». Es varen traslladar documents d'un lloc a un atre sense criteri ni orde algun, i es varen destruir alguns a raïl d'un incendi en l'improvisada cuina que es va construir en l'edifici.

Una part dels documents es va dur a França, ya que Napoleón desijava fer en París un gran archiu europeu centralisat, per lo que prèviament havia saquejat atres archius en Alemània, Àustria i Itàlia. Aixina, el general Kellerman es va encarregar de traslladar alguns documents a Bayona i a París. No obstant, llevat alguns relacionats en la política exterior en comuna d'Espanya i França, la majoria varen tornar despuix de la caiguda de Napoleón, pero uns atres solament serien tornats durant la Segona Guerra Mundial.

Per a tractar de reconduir l'institució, es va nomenar a Tomás González com el seu nou director. A partir d'ací, llevat algunes excepcions com les remeses de documents aplegades en 1852 –varen ser les últimes en fer-ho–, el AGS veu la seua llabor totalment reconduïda, passant a ser un archiu tancat.

Lo cert és que Fernando VII va organisar l'enviament de vàries remeses de documents, encara que no per raons culturals ni de conservació, sino per a deslligar als seus ministres de l'informació continguda en els escrits. Ademés, també va visitar l'archiu a lo llarc del seu mandat en més d'una ocasió.

Per un atre costat, gràcies a la Real Orde del 24 d'abril de 1844, l'archiu es va obrir, a lo manco en llínees generals, a l'investigació i historiadors com Manuel Danvila o Cánovas del Castell varen poder treballar en ell. No obstant, varen quedar exceptuats els documents relacionats en la vida dels reis.

A partir d'este moment l'archivística espanyola es va desenrollar de manera oficial, creant-se en 1858 el Cos Facultatiu de Archiveros i reorientándose la vida de Simancas cap a llabors de catalogació i difusió. En eixe sentit també es produïx, en 1877, la musealización de l'archiu, colocant-se les primeres vitrines d'exposició de documents. Encara en l'actualitat, és possible trobar al final d'alguns documents, notes que donen conte d'haver-se copiat el document per requeriment d'investigadors estrangers, en constància de la data en que es va efectuar la transcripció.

Entre els fets més destacables de la segona mitat de el XIX estan la visita del rei Alfonso XII en 1878, la direcció de Claudio Pérez Gredilla en l'última década del sigle i l'arribada del teléfon en 1894.

XX

Diapositiva en color del Castell que alberga l'Archiu, últim terç de el XX

Durant el XX es varen experimentar millores notables en les instalacions, de cara a millorar la llabor dels investigadors. L'exposició de documents va créixer permanentment, fins a ser considerat en la pràctica un aspecte tan important com la pròpia investigació. Aixina, el AGS té des d'este periodo la consideració d'una institució cultural, en la que la conservació de documents viu de la mà en l'investigació i la musealización de l'edifici, tot això depenent del Ministeri de Cultura d'Espanya.

En 1914 el trasllat d'alguns documents cap a Madrit per a facilitar el seu estudi per part d'experts, que no volien traslladar-se al castell, va provocar una protesta en tota la província que al final va acabar en els papers en el seu lloc.

La guerra civil espanyola no va tindre un impacte negatiu directe sobre l'archiu ya que la província de Valladolit va quedar ràpidament en l'interior de la zona sublevada, per lo que no es varen perdre documents ni es va combatre en el lloc. Durant el règim franquiste, l'institució es va conservar sense més, sense cap tipo de porgues documentals. De fet, durant els anys 1950, coincidint en la celebració de el IV cententario del decés de Carlos I d'Espanya, es va fer una gran reforma per a facilitar l'accés a l'incipient número d'investigadors que volia treballar en Simancas, i es va construir una residència per als investigadors.

En 1941 el govern espanyol va conseguir recuperar un grup de documents (uns 58000), cridats "legajos de Simancas", per mig d'un intercanvi d'obres en el Govern de Vichy del mariscal Pétain. La tornada dels documents va ser complicat. En este acort Espanya va recuperar també obres com la Inmaculada de Soult i la Dama d'Elig i a canvi li va entregar a França vàries obres d'art (quadros, principalment).

A pesar de totes les millores i comoditats inherents a l'Edat Contemporànea respecte a les precedents, l'incomoditat per als investigadors va ser la tònica general durant el XX. González Amezúa va descriure l'única posada de Simancas com un lloc ruin i inhòspit.

XXI

L'Archiu va ser reformat entre 1999 i 2007

Partix de la biblioteca de l'Archiu, any 2011

Vista aérea del complex, any 2023

Ya a finals de el XX i començos de el XXI, el AGS va ser reformat en un periodo d'obres que es va prolongar entre 1999 i 2007. En un principi es pensava que les obres de restauració conclourien en 2004, pero el seu retart va obligar a suspendre alguns events que s'anaven a celebrar en el castell, com el V centenari de la mort d'Isabel la Catòlica o el V cententario de la mort de Cristóbal Colón. Els retarts en les obres varen ser atribuïts pel director de el AGS –José Luis Rodríguez de Diego– tant a la pròpia complexitat de les mateixes com a les pluges.

D'esta manera, el 14 de giner de 2008, el per llavors Ministre de Cultura César Antonio Molina va acodir al Castell de Simancas per a reinaugurarlo. Durant dit acte el ministre va afirmar que en el AGS la riquea de el "contingut documental deriva del seu proyecte arquitectònic". Des de llavors l'institució ha albergat diversos actes culturals, entre els que destaca una reunió de la Fundació de la Llengua en 2009. Despuix d'esta última reforma de l'Archiu de Simancas es poden visitar llocs de l'institució que abans no eren accessibles al turiste, com una de les sales d'investigació o la capella del castell. Ademés, anex a la fortalea s'ha construït un edifici que conté un saló d'actes, un centre d'archivística, un departament de difusió i una sala d'exposicions.

És possible demanar reproduccions dels documents, tant en soport digital com en paper. Per a publicar les reproduccions, l'interessat necessitar firmar un conveni en el ministeri.

En 2017 l'Unesco va incloure a l'archiu dins del Programa Memòria del Món, convertint-se en el segon patrimoni històric documental vallisoletà que forma part de dit reconeiximent posat que en 2007 va ser inclós el Tractat de Tordesillas.

Seccions i fondos

Artícul principal → Anex:Seccions i fondos de l'Archiu de Simancas.

Real Cèdula de 16 de setembre de 1600 emesa pel Consell de Guerra que es conserva en Simancas

L'organisació de el AGS respon a la seua evolució històrica. En ser una institució que es nutrix fonamentalment de documents administratius, els seus fondos i seccions en els que s'organisa responen a esta trayectòria.

Les seccions són casi trenta, pero de la Plaça Bores propon una organisació en huit grups:

• Patronat Real: es tracta d'una colecció organisada per Diego d'Ayala entre 1564 i 1567, basada en texts que no provenen d'una institució determinada sino a la llabor selectiva del archivero. Fins a el XIX s'han seguit incorporant documents al Patronat Real, encara que de manera esporàdica ya que la tendència era no desglossar els documents que anaven aplegant a Simancas. Per tant, el gros del material contingut en esta colecció documental pertany a l'época dels Reis Catòlics, Carlos V i Felipe II. Pels documents que conté es considera en l'actualitat la part més valiosa de el AGS.

• Secretaries del Consell d'Estat (sigles XV-XVII) i Correspondència Diplomàtica de el XVIII: és la secció més consultada de Simancas. La part més antiga d'esta colecció arreplega documents molt variats, compilados durant els intents precedents de crear un archiu centralisat en Castella. No obstant, una volta es consolida l'institució simanquina apleguen regular i sistemàticament remeses procedents del Consell d'Estat, aplegant a contindre més de 8000 legajos la temàtica principal del qual són les relacions d'Espanya en atres Estats.
• Secretaries dels Consells de Flandes, Itàlia i Portugal (sigles XVI-XVII): els documents ací continguts tradicionalment s'han denominat "provincials", per provindre de consells dedicats al govern d'una província i no a institucions centrades en aspectes generals de la monarquia. És una secció que tradicionalment ha donat peu a confusions, ya que bona part dels legajos dels consells de Flandes i Portugal varen ingressar en el AGS units a una remesa de la Secretaria del Consell d'Estat. Empero, són documents totalment independents i pertanyents, com el seu propi nom indica, als Consells de Flandes, Itàlia i Portugal.
• Secretaries i Escribanías del Consell i de la Cámara (sigles XV-XVII): conté documents de molt diversa índole, puix les competències del Consell Real de Castella varen ser molt àmplies, ostentant funcions consultives, llegislatives i judicials. Esta secció potencialment podria contindre l'història castellana entre els sigles XV i XIX, pero la realitat no és aixina: tant en la recopilació dels documents com en la seua conservació hi ha hagut molts descuits. Per tant, la majoria de l'informació continguda és de el XVII en avant, segons informen diversos inventaris realisats.
• Registre del Sagell de Cort (1475-1689): ha rebut diversos noms segons el archivero, com "Registre de Tall" per a Diego d'Ayala o "Registre general de Tall" per a Riol. Els fondos continguts estan formats per més de 2500 legajos que compartixen la característica de ser documents procedents del govern real i rubricats en un sagell major.

• Casa Real-Obres i Boscs (sigles XV-XVII): este grup està dividit en dos parts clarament diferències. La part "Casa Real" aludix a un compendio realisat per Don Mariano Alcocer en el qual va reunir varis documents que tenien com a característica comuna referir-se a membres o patrimoni de la família real. Per un atre costat, "Obres i Boscs" conté la documentació de la Junta d'Obres i Boscs, una institució dedicada a la conservació i l'ampliació del patrimoni regio en sentit ampli: des de palaus fins a llocs de caça. En llínees generals és documentació molt fragmentada i per tant de difícil consulta.
• Secretaries del Consell de Guerra (sigles XV-XVII) i Secretaries del Despaig de Guerra (XVIII) i del Despaig de la Marina (XVIII): conté la documentació emesa pels eixèrcits terrestre i marí. Està dividida en tres parts que, en total, sumen més de 13000 legajos, sent aixina una de les seccions més àmplies i completes de el AGS. Dita divisió respon a la procedència i la naturalea dels fondos continguts: "Secretaries del Consell de Guerra", també cridada "Guerra Antiga", conté documents de l'época en que el Consell de Guerra comprenia terra i mar, és dir, ans que es dividira en 1586; "Secretaria del Despaig de Guerra" alberga una colecció documental majoritàriament de el XVIII procedent de la Secretaria d'Estat i del Despaig de Guerra, creada despuix de la reforma administrativa de Felipe V; i "Secretaria de Marina" conté al voltant de 750 legajos i 75 llibres procedents de la Secretaria d'Estat i del Despaig Universal de Marina.
• Facenda: forma més de la mitat de l'archiu (més de 38000 legajos) i en ell s'inclouen documents procedents de les Secretaries i Escribanías del Consell de Facenda (sigles XV-XVII), la Contaduría Major de Facenda (sigles XV-XVIII), la Direcció general de Rendes (sigles XVIII) i atres institucions. Són legajos fonamentalment administratius molt útils per a la realisació d'estudis relacionats en l'economia. Pel seu volum, els investigadors senyalen que tota la documentació relacionada en l'història econòmica de la Corona castellana entre els sigles XV i XIX es troba en el AGS. No obstant, hi ha algunes excepcions, com els documents continguts en l'Archiu Central del Ministeri de Facenda o els Juros de l'Archiu Històric Nacional.

L'Archiu de Simancas també conté documents relatius al Regne de Navarra.

Vore també

• Archiu General de l'Administració
• Archiu General de la Corona d'Aragó

• Archiu Històric Nacional
• Archiu General de Palau
• Biblioteca Nacional d'Espanya
• Anex:Archius d'Espanya
• Gustav Adolf Bergenroth
• Anex:Patrimoni de la Humanitat en Espanya
• Tractat de Tordesillas

Bibliografia

• ÁLVAREZ DE PINEDO, Javier i RODRÍGUEZ DE DIEGO, José Luis, Els archius espanyols. Simancas, Madrit: Lunwerg–Ministeri de Cultura, 1993.
• GONZÁLEZ AMEZÚA, Agustín, “L'Archiu General de Simancas i l'història d'Espanya”, en Revista Nacional d'Educació n.º 54, 1945, págs. 11-30
• MARTÍNEZ GARCÍA, Luis, “L'archiu de Simancas en l'Antic Règim: secret, patrimoni, justificació i llegitimitat real”, en Bolletí de la ANABAD n.º 49, 1999, págs. 77-116.
• PLAZA BORES, Ángel de la, Archive General de Simancas. Guia de l'Investigador, Madrit: Ministeri de Cultura, 1992.
• RODRÍGUEZ DE DIEGO, José Luis, Instrucció per al govern de l'Archiu de Simancas. Madrit: Direcció general de Belles arts i Archius, 1989.

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Archiu General de Simancas.

• 
  

  Referències