Anar al contingut

Autoestereoscopia

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
En este eixemple, les palometes celests de la fila inferior, estan en un pla més propenc que les de la fila mija de color mostaça i abdós files en un pla superior sobre el fondo de flors. Les palometes celests de la fila superior es troben en diferents plans per sobre el fondo de núvols
En esta image es pot percebre, una volta focalizada, una obertura en el centre del pla en forma de finestra, en postigos als costats, que deixa vore una superfície plana de fondo, paralela a la "paret" de la finestra.

La autoestereoscopia és un método per a reproduir imàgens tridimensionalés estereoscopicas que puguen ser visualisades sense que l'usuari tinga que utilisar cap dispositiu especial (com gafars o caixcos especials) ni necessite condicions especials de llum. Per això també se li denomina generalment 3D sense ulleres.

Característiques

[editar | editar còdic]

Gràcies a este método, l'observador pot apreciar profunditat encara que l'image està produïda per un dispositiu pla. La visió estereoscópica consistix en l'observació, per part d'abdós ulls de dos imàgens que diferixen lleument i que representen una mateixa realitat. Eixa chicoteta diferència, similar a la que perceben els ulls humans quan miren el món que els rodeja, és la que permet al cervell calcular la profunditat. L'aplicació d'este principi consistix en poder dotar al soport que emeta les imàgens, la capacitat d'enviar cada una d'estes imàgens a un ull distint. D'esta manera el cervell construirà l'image 3D de l'objecte o de l'escena que estem representant.

La tecnologia de l'exhibició autoesteroscópica inclou el paper, la película, el vídeo, i sistemes informàtics. Els dispositius autoesteroscópicos són atractius perque oferixen la major aproximació al món real que nos rodeja, sense necessitat de tindre que utilisar aparats externs.

Funcionament

[editar | editar còdic]

La visió estérea humana es basa en senyals de profunditat fisiològiques i sicològiques per a interpretar l'informació tridimensional d'una escena rebuda en la superfície 2D de l'ull o retina.

Físic
Les senyals fisiològiques de la profunditat es basen en l'estructura física dels ulls i inclouen l'acomodació o el canvi de la forma de la lent, la convergència de les dos perspectivas diferents de cada u dels ulls i la disparitat de la retina per la posició diferent de cada ull. Els sers humans tenen dos ulls per a recolzar l'interpretació tridimensional de les escenes físiques basades en estes senyals fisiològiques de la profunditat. Estes senyals, particularment la convergència i la disparitat retiniana, poden ser estimulades per les imàgens presentades als ulls si les imàgens són de perspectives lleument diferents de la mateixa escena i es presenten independentment i simultàneament als dos ulls.
Sicològic
Les senyals sicològiques de la profunditat s'utilisen per a explicar la profunditat en fotos i pintures i per a incloure tamany relatiu, perspectiva llineal, l'altura dels objectes sobre la llínea de la vista, l'ombra, el lluïxc relatiu, el color i l'atenuació atmosfèrica. Molts d'estes senyals es poden combinar en les senyals fisiològiques per a realçar l'efecte tridimensional. Estes senyals s'utilisen extensament per a representacions del terreny.

Vore també

[editar | editar còdic]