Estereoscopía

En esta image es mostra cóm en creuar els ulls es pot conseguir l'efecte 3D degut a que en este método cada ull percep solament una image(L'image corresponent a cada ull és la contrària a l'ull en el que es mira, és dir, l'ull esquerre veu l'image de la dreta i l'ull dret veu l'image de l'esquerra.

Estereograma fet en una cambra digital. Primer es va prendre una foto i immediatament despuix, la segona foto en un desplaçament de la cambra cap a la dreta. Per a vore l'image en 3D cal creuar els ulls fins que aparega una tercera image en mig de les dos; després, seguir enfocant, fins que les dos imàgens s'unifiquen; intentar obrir els ulls i relaixar-los fins a vore una image nítida.
(Per a vore l'image més gran, faça's clic sobre ella).

Les dos fotos combinades en una animació GIF en a on es percep a simple vista l'efecte tridimensional produït en creuar els ulls en l'image estereoscópica de dalt.

Un anaglifo. Es guarda una capa de color per a cada image, després li les superpon.

La estereoscopía és qualsevol tècnica capaç d'arreplegar informació visual tridimensional i crear l'ilusió de profunditat per mig d'una image estereográfica, un estereograma o una image 3D (tridimensional). L'ilusió de la profunditat en una fotografia, película, o una atra image bidimensional es crea presentant una image llaugerament diferent per a cada ull, com ocorre en la nostra forma habitual de vore. Moltes pantalles 3D usen este método per a transmetre imàgens. Va ser inventat per Sir Charles Wheatstone en 1840.

La estereoscopía s'usa en fotogrametria i també per a entreteniment en la producció d'estereogramas. La estereoscopía és útil per a vore imàgens renderizadas d'un conjunt de senyes multidimensionales com els produïts per senyes experimentals. La fotografia tridimensional de l'indústria moderna pot usar escáneres 3D per a detectar i guardar l'informació tridimensional. L'informació tridimensional de profunditat pot ser reconstruïda partir de dos imàgens usant una computadora per a fer relacionar els píxels corresponents en les imàgens esquerra i dreta. Solucionar el problema de correspondència en el camp de la visió per computadora apunta crear informació significativa de profunditat a partir de dos imàgens. Actualment podem gojar de la estereoscopía en cine en el nou format Digital 3D.

La fotografia estereoscópica tradicional consistix en el crear una ilusió 3-D a partir d'un parell d'imàgens 2D. La forma més senzilla de crear en el cervell la percepció de profunditat és proporcionant als ulls de l'espectador dos imàgens diferents, que representen dos perspectives del mateix objecte, en una chicoteta desviació similar a les perspectives que de forma natural reben els ulls en la visió binocular.

Principis biològics

Els dos ulls, en estar situats en posicions diferents, arrepleguen cada u en les seues retinas una image llaugerament distinta de la realitat que tenen davant. Eixes chicotetes diferències es processen en el cervell per a calcular la distància a la que es troben els objectes per mig de la tècnica del paralaje. El càlcul de les distàncies situa els objectes que estem veent en l'espai tridimensional, obtenint una sensació de profunditat o volum. Per lo que si prenem o cregam dos imàgens en un àngul llaugerament distint i li les vàrem mostrar a cada ull per separat, el cervell podrà reconstruir la distància i per lo tant la sensació de tridimensionalidad. Una aplicació nova és la tv3d, sobre la qual fa falta més investigació i les universitats i centres de desenroll deuran fomentar l'anàlisis a través de proyectes de titulació i relacionats (JJ. Smith K. Windelbon GER).

Percepció en relleu de les imàgens:

→

L'ull percep els objectes en diferents ànguls, creant l'ilusió de profunditat dels objectes.

Les variacions verticals són indiferents pel que fa a creació de sensació de volum (a no ser que esta diferència siga massa gran, en el cas de la qual crearien visió doble o desorientación). Solament les variacions horisontals, produïdes per la diferent ubicació dels ulls, originen sensació de profunditat.

Deu afegir-se que, si be és la esteroscopía la principal font d'informació del cervell per a la composició tridimensional dels objectes que estem veent, no és l'única. Existixen atres fonts d'informació com són l'enfocament o l'interpretació inteligent de les imàgens, que també són utilisades pel cervell.

Mecanismes intuïtius de la visió

Poden diferenciar-se diversos tipos de mecanismes que actuen a nivell de la visió per a proporcionar informació tridimensional

Geomètric

Distribució de llums i ombres

La distribució de llums i ombres pot crear l'ilusió de volum.

l'allumenament és un factor intuïtiu del volum molt important ya que l'ombra i el contrast nos aporten gran sensació de relleu i volum. Un círcul pintat es pot convertir en una esfera tan sol en enfosquir i sombrearlo simulant allumenament.

Esta és una de les tècniques potencials que utilisen els programes informàtics de creació 3D. Perque en un simple monitor 2D podríem apreciar una image en sensació de profunditat.

Superposició d'imàgens

Quan un objecte es troba en superposició a un atre, és dir, un objecte es troba en la realitat davant un atre, l'objecte més propenc (davant) cobrix el més lluntà (darrere). Per esta raó quan trobem que una image queda superposta sobre una atra, el nostre cervell interpreta automàticament que el que es veu complet està més prop que el que ”aguaita” per darrere, i per tant, es troba a major distancia el que esta parcialment amagat.

Estes dos imàgens són exactament iguals en la diferència que en una (la primera, a l'esquerra) l'element núvol es veu íntegre i la lluna queda parcialment amagada. Aixina la sensació que nos transmet el nostre cervell és que el núvol es troba davant la lluna. En l'atra (dreta) succeïx just lo contrari, la lluna és la que està al complet i sembla que esta siga la que es troba davant del núvol.

Perspectiva

Efecte de perspectiva.

L'efecte de perspectiva produïx una clara sensació de profunditat. Les llínees paraleles horisontals semblen convergir en l'horisó.

Els arbres són exactament iguals en tamany, pero un està més pròxim al punt de fuga i per tant sembla més lluntà. Per a compensar esta contradicció de que es troba a major distància pero es veu d'igual tamany, apleguem a pensar que el més lluntà és d'igual tamany en l'image perque és major que el més pròxim.

Diplopía fisiològica

Per a que el cervell puga interpretar una image en tercera dimensió, requerix de senyes sobre la distància dels objectes. Dita informació s'obté gràcies a que tenim dos ulls, aixina cada u d'ells percep els elements de l'escena des d'un àngul distint, donant com resultat una triangulació de la qual el cervell obté la distància a l'objecte. A este fet se li denomina com diplopía fisiològica:

→

A

→ → →

B

En l'eixemple veem com a nostre sistema visual crea la sensació de que l'objecte A és major que B, puix l'image sensorial creada de l'objecte A és major que la de l'objecte B. Dites imàgens són interpretades pel cervell i, aixina, est és capaç de fer una reconstrucció espacial de la situació dels objectes. La reconstrucció espacial la fa comparant les sensacions visuals (imàgens adquirides per mig del sistema visual) i interpretant en funció d'estes, les distàncies a la que es troben els objectes. Aixina que, el cervell interpreta que l'objecte A està més propenc que el B ya que és percebut en un major tamany, i viceversa.

Paralaje per moviment

Paralaje per moviment.

El desplaçament de l'observador produïx l'impressió de que es mouen els objectes de l'escena en un sentit o un atre depenent de la seua posició. Quan mirem un objecte en concret i posteriorment nos desplacem, veem com els objectes més alluntats al nostre objecte d'interés es mouen en el mateix sentit que el nostre desplaçament. No obstant els objectes situats abans de l'objecte d'interés, nos dona la sensació de que es desplacen en sentit opost.

La flecha de l'esquerra representa el moviment de l'observador, i les atres dos indiquen el desplaçament aparent dels objectes. El pot roig més lluntà que el nostre objecte d'interés (estrela blava) sembla desplaçar-se en el mateix sentit que ho fa l'observador no obstant el pot vert sembla que es moga cap al sentit contrari. A esta sensació se li denomina efecte paralaje per moviment.