Batalla de Kumanovo
La batalla de Kumanovo (serbi: Кумановска битка / Kumanovska bitka, turc: Kumanova Muharebesi) va ser una batalla decisiva de la primera guerra dels Balcans, i va tindre lloc del 23 al 24 d'octubre de 1912. Va significar una important victòria del Regne de Sèrbia sobre l'eixèrcit del Imperi otomà en el Valiato de Kosovo, poc despuix de l'esclat de la guerra. Despuix d'esta derrota, l'eixèrcit otomà va abandonar la major part de la regió, sofrint grans pèrdues de personal (principalment per les desercions) i de material de guerra.[1]
Orde de batalla
[editar | editar còdic]L'objectiu del pla de l'Eixèrcit Real de Sèrbia era destruir l'eixèrcit otomà en una batalla decisiva ans que els otomans pogueren completar la movilisació i concentració de forces. Els planificadores serbis varen assumir que la principal força otomana es desplegaria defensivamente en la vall del riu Vardar i en el replanell d'importància estratègica d'Ovči Pole. El comandant en cap serbi era el general Radomir Putnik. L'objectiu era envoldre dos voltes a l'eixèrcit otomà per mig de l'us de tres eixèrcits:[2]
- El Primer Eixèrcit, baix el mando del Príncip Hereu Alejandro, compost per cinc divisions d'infanteria i una de cavalleria (132 000 hòmens), es va desplegar en l'àrea al voltant de Vranje, en la tasca d'atacar a l'enemic frontalment.[2]
- El Segon Eixèrcit, al mando de Stepa Stepanović, compost per una divisió sèrbia i una búlgara (74 000 hòmens), desplegats en l'àrea al voltant de Kyustendil, va ser assignat a l'atac més oriental, en l'objectiu d'atacar el flanc dret de l'enemic.[2]
- El Tercer Eixèrcit, al mando de Božidar Janković, compost per quatre divisions d'infanteria i una brigada d'infanteria (76 000 hòmens), desplegats en dos grups, el primer en Toplica i el segon en Medveđa, va ser assignat a l'atac més occidental, en la tasca de prendre Kosovo i després alvançar cap al sur per a atacar el flanc esquerre de l'enemic.[2]
- Es varen enviar unitats més chicotetes per a prendre el Sandžak.[2]
Segons el pla otomà inicial, creat per Caramullar Freiherr von der Goltz, les forces otomanes en Macedònia permaneixerien a la defensiva i, si fora necessari, es retirarien a Albània. La batalla decisiva tindria lloc en Tracia, contra l'eixèrcit búlgar. No obstant, Nazım Bajá, el recent nomenat comandant en cap de l'eixèrcit otomà, va decidir sorprendre als serbis en una ofensiva en Macedònia. El pla també incloïa l'ofensiva en Tracia. El seu objectiu era guanyar les batalles inicials contra els aliats sorpresos, en l'esperança de que les grans potències intervingueren i detingueren la guerra.
La movilisació otomana en Macedònia va ser llenta i l'eixèrcit otomà de Vardar, dirigit per Zeki Pasha, tenia poc més de la mitat del seu personal movilisat quan va començar la guerra. Esta força estava composta per:
- V Cos, al mando de Said Pasha, compost per quatre divisions (32 000 hòmens), desplegats en l'àrea al voltant de Štip.
- VI Cos, al mando de Cavit Pasha, compost per dos divisions (6 000 hòmens), desplegats en la zona de Vés-els.
- VII Cos, al mando de Fethi Pasha, compost per tres divisions (19 000 hòmens), desplegats en la zona de Kumanovo.
- Unitats més chicotetes en Kosovo.[3]
Preludi
[editar | editar còdic]Inclús ans que es declarara la guerra, varen ocórrer escaramuzas fronterices. El 15 d'octubre, en el front del grup Toplica del Tercer Eixèrcit, chetniks serbis, actuant pel seu conte, varen atacar a les forces otomanes; encara que el desplegament serbi encara no s'havia completat. Els otomans contraatacaron, pero varen ser detinguts per l'II Divisió del Morava. La lluita en la frontera va durar fins al 19 d'octubre, quan els otomans es varen vore obligats a retirar-se. El 21 d'octubre tot el Tercer Eixèrcit va començar el seu alvanç i el 22 d'octubre, sense resistència séria, va entrar en Pristina.[4]
El 18 d'octubre, la 7.ª Divisió d'Infanteria de Rila búlgara del Segon Eixèrcit va començar el seu alvanç cap a Gorna Dzhumaya, mentres que el restant de l'eixèrcit va alvançar cap al poble de Stracin i ho va capturar el 21 d'octubre.[5]
El Primer Eixèrcit va creuar la frontera el 20 d'octubre i en la vesprada del 22 d'octubre va aplegar a les afores de Kumanovo.[6]
En l'atre costat, tan pronte com es varen desplegar les seues forces, Zeki Pasha va decidir prendre l'ofensiva cap a Kumanovo. En la nit del 22 d'octubre, l'eixèrcit de Vardar es va reunir en la vall del ric Pčinja. Si ben Zeki Pasha tenia l'informació precisa sobre la força i la disposició de les forces sèrbies, el comando serbi no es va donar conte de que la batalla en la principal força otomana començaria al matí següent.[7] Sense esperar l'atac, els serbis no fortificaron les seues posicions, que eren topográficamente fortes. Aixina i tot, solament dos de les cinc divisions d'infanteria es varen desplegar en l'escaló davanter: la Divisió Danubio I en l'ala esquerra, en la Divisió de Cavalleria darrere i la Divisió Morava I en l'ala dreta. El flanc esquerre era particularment vulnerable, perque Srtevica, l'important objecte topogràfic, estava defés per irregulars.[8]
Durant la nit del 22 al 23 d'octubre, la 17.ª Divisió d'Infanteria del VI Cos i la Divisió d'Infanteria de Monastir varen creuar el ric Pčinja i varen prendre la posició en el centre otomà, en el tossal de Zebrnjak. Les forces principals de la 13.ª Divisió d'Infanteria del V Cos i la Divisió d'Infanteria de Štip varen permanéixer en la vora esquerra del Pčinja, formant l'ala dreta dels otomans, que actuaven com a reserva i protegien la ruta de Stracin, mentres que les forces principals de VII Cos (19.ª Divisió d'Infanteria i Divisió d'Infanteria Üsküb) estaven en el costat esquerre.[8]
Referències
[editar | editar còdic]- Este artícul conté una traducció derivada de «Battle of Kumanovo» de Wikipedia en inglés publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.
- ↑ Encyclopedic Lexicon Mosaic of Knowledge - History, 1970, p. 363.
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 Ratković, Đuriš@ić y Skoko, 1972, pp. 39–45.
- ↑ Ratković, Đuriš@ić y Skoko, 1972, pp. 45–48.
- ↑ Ratković, Đuriš@ić y Skoko, 1972, pp. 50–62.
- ↑ Ratković, Đuriš@ić y Skoko, 1972, pp. 66–67.
- ↑ Ratković, Đuriš@ić y Skoko, 1972, pp. 65–66.
- ↑ Ratković, Đuriš@ić y Skoko, 1972, pp. 68–70.
- ↑ 8,0 8,1 Ratković, Đuriš@ić y Skoko, 1972, p. 70.
Bibliografia
[editar | editar còdic]- Encyclopedic Lexicon Mosaic of knowledge (1970). History, Interpres.
- Erickson, Edward J. (2003). Defeat in Detail: The Ottoman Army in the Balkans, 1912-1913, Praeger. ISBN 978-0275978884.
- La meuaš@ić, Vojvoda Živojin (1985). My Memories, Belgrade: BIGZ.
- Ratković, Borislav; Đuriš@ić, Mitar; Skoko, Savo (1972). Sèrbia and Montenegro in the Balkan Wars of 1912–1913, Belgrade Publishing and Graphic Institute.