Batalla del ''José Luis Díez''

Plantilla:Guerra naval durant la Guerra Civil Espanyola La batalla d'el "José Luis Díez" va ser una batalla naval que va tindre lloc durant el tercer any de la guerra civil espanyola i que es va desenrollar en dos moments diferents. El primer va ser en agost de 1938 quan el destructor de l'Armada republicana José Luis Díez va intentar creuar l'Estret de Gibraltar per a reintegrara a la base naval de Cartagena despuix d'haver segut reparat en el port francés de Li Havre i va anar sériament danyat per l'Armada franquista que li estava esperant, tenint que refugiar-se en la colónia britànica de Gibraltar. El segon moment es va produir a finals de decembre quan el José Luis Díez, una volta reparat, va intentar abandonar Gibraltar sent atacat de nou pels bucs "nacionals" res més eixir del port, ya que Espanya no reconeix aigües jurisdiccionals a la colónia britànica. El destructor va quedar varat en la Plaja dels Catalans i la dotació del barco va ser duta per destructors britànics a Gibraltar, per a reintegrara més vesprada a l'Espanya republicana.

Antecedents

En octubre de 1936 el gros de l'Armada republicana va tornar al Mediterràneu i en la mar Cantàbrica només va quedar el destructor José Luis Díez junt en dos submarins (el C-2 i el Plantilla:Barco i el torpedero T-3. Pero esta chicoteta esquadra pronte va donar mostres d'ineficàcia i inactivitat (el José Luis Díez seria conegut en Bilbao per «Pepe el del port» per lo poc que eixia a navegar), lo que tenia que vore en el poc grau de confiança que oferien els seus mandos. Els comandants del José Luis Díez i del submarí C-5 eren adictes a la causa nacional i el del torpedero T-3 no era un mando professional. Mentrestant els barcos de l'Armada del bando sublevat controlaven els accessos als ports republicans de la franja nort capturant a voluntat els barcos mercants que es dirigien a ells. Es va reclamar al govern de Valéncia, que era llavors la capital de la República, que enviara més unitats al Cantàbric pero el cap del recent creat Estat Major Central de l'Armada, el capità de corbeta Luis González d'Ubieta, va contestar que no era partidari de dividir les forces navals republicanes i tampoc va fer res per a remediar l'inactivitat del destructor José Luis Díez i del submarí C-2.

Erro al crear miniatura:

Torpedero de la Classe T-1 en Tortosa 1915

En quant es va iniciar l'ofensiva de Viscaya el 31 de març de 1937 el lehendakari Aguirre va reiterar al govern de Valéncia la petició dels quatre destructors i dels tres submarins (i sobretot d'aviació) pero solament varen ser enviats al Cantàbric dos submarins (el C-4 i el C-6) i un destructor, el Císcar recent entregat. El comandant d'este últim, l'alferes de navío José García Presno, pronte va donar proves de la seua negligència i dubtosa llealtat a la República, lo que va ser denunciat per Aguirre al ministre de Defensa Indalecio Prieto. En un telegrama del 10 de maig li va comunicar que era molt provable que els seus oficials i classes foren "fàcilment sobornables per facciosos, repetint la conducta del José Luis Díez", i ademés li va reiterar l'inactivitat del C-2 (que per fi es va fer a la mar el 31 de maig, pero que el 16 de juny va alegar una averia i es va refugiar en Castro Urdials), del torpedero T-3 i, de nou, del destructor José Luis Díez, el comandant del qual, el tinent de navío Evaristo López, era deslleal i ya havia sabotejat els esforços governamentals des del seu lloc anterior en l'Estat Major de les Forces Navals del Cantàbric.

Conforme les forces de Llosa estretien el sege sobre Bilbao, que cauria el 19 de juny, es va fer més evident l'indisciplina de les dotacions dels dos destructors republicans, el Císcar i el José Luis Díez, per lo que per una orde del 2 de juny del president Aguirre els seus membres varen ser detinguts i duts al quarter per a ser amprats en treballs de fortificació o per a cobrir baixes. Varen ser substituïts per membres dels Voluntaris de la Mar, el cos creat pel govern vasc per a dotar de tripulacions als bous i atres barcos de la Marina de Guerra Auxiliar d'Euzkadi. Es va nomenar com "delegats polítics" dels bucs als dos capitans dels bous Gipuzcoa i Bizkaia, que havien alcançat un gran prestigi des de la seua actuació en la batalla de la veta Machichaco i que gojaven per això de la confiança de la marinería vasca que anava a substituir a les indisciplinades dotacions. El comandant del Císcar va ser destituït i el seu càrrec ho va ocupar el guardiamarina de segona habilitat com alferes de navío, José Antonio Castro Izaguirre, pero no aixina el del José Luis Díez, que va continuar al front del mateix. L'orde del govern vasc no va ser molt ben acollida pel govern de Valéncia (un assessor soviètic va aplegar a parlar de colp d'Estat vasc) pero al final el criteri del ministre de Defensa Indalecio Prieto es va impondre i les decisions d'Aguirre varen ser ratificades.

No obstant, els comportaments del José Luis Díez i del Císcar no varen millorar massa en el canvi, lo que sembla donar la raó als que varen sugerir que tal volta la substitució de les dotacions fora un pla dels mandos, encapçalats pel cap de les Forces Navals del Cantàbric, el capità de fragata Enrique Navarro Margati de dubtosa llealtat a la República, que enganyaven als vascs per a fer encara més ineficaços als dos destructors. Aixina moments abans de la caiguda de Bilbao, el 15 de juny, el José Luis Díez va fugir a un port francés i lo mateix va fer el Císcar, a bordo del com anaven el cap de les Forces Navals del Cantàbric, el capità de fragata Navarro, i el cap d'Estat Major, Vicente Agulló, que en quant varen aplegar a port varen escapar en un pot salvavides. Lo mateix varen fer el comandant del José Luis Díez, Evaristo López, i tres oficials més.

Reintegrat a Santander allí va tornar a fer-se patente la seua ineficàcia, de la mateixa manera que la del destructor Císcar, per a protegir als barcos que seguien esforçant-se en burlar el bloqueig "nacional". Aixina el 22 d'agost de 1937 la flota republicana del Cantàbric va salpar de Santander en direcció al port de Gijón davant l'imminent arribada dels "nacionals".

Per a defendre Astúries del bloqueig "nacional" ademés dels destructors Císcar i José Luis Díez els republicans contaven en tres submarins, pero dos ells pronte varen desertar pretextando que devien dirigir-se a un port francés per a ser reparats. El C-4 va entrar en el port de Li Verdon el 29 d'agost i el C-2 en el de Brest l'1 de setembre. Per eixes mateixes dates el José Luis Díez va rebre l'impacte de tres bombes i el seu capità va decidir dur-ho al port anglés de Falmouth a a on va aplegar el 31 d'agost. "La brúixola no funcionava i la dotació, inmensamente cansada, sofria fins a fam", senyala Michael Alpert.

Despuix de la caiguda d'Astúries, la República va recuperar els submarins que estaven sent reparats en l'estranger a on havien desertat els seus comandants (el C-2 en Saint Nazaire i el C-4 en Bordeus) i varen passar a estar manats per oficials soviètics per carir d'oficials lleals en experiència en eixa arma. Sobre el destructor José Luis Díez va ser reparat en Falmouth pero quan va rebre l'orde de tornar a Espanya els seus oficials varen desertar i el 15 de setembre 68 membres de la dotació varen abandonar el buc sent detinguts i estajats en la presó d'Exeter, capital del comtat. Finalment el destructor va salpar el 25 de setembre de 1937 dirigint-se a li Havre a on va fondejar en averies dos dies despuix.

La batalla

El destructor José Luis Díez va ser reparat en Li Havre, a on el seu comandant, l'ex guardiamarina Juan Antonio Castro, va rebujar el soborn dels "nacionals" per a que duguera el barco a un port de la zona sublevada fingint una averia o que ho afonara. En la nit del 26 al 27 d'agost de 1938 quan va intentar creuar l'estret de Gibraltar a tota velocitat aparentant ser el destructor britànic Plantilla:HMS -duya el seu número d'identificació D19 i la bandera britànica en la torre de proa; ademés els fumerals havien segut pintades en dos franges negres que corresponien a una floteta britànica i es va camuflar el canó de 76,2 mm per a que semblara de 101 mm- va ser atacat per la flota sublevada que lo estava esperant i en greus averies es va refugiar en Gibraltar. En l'atac varen morir vintiquatre peixcadors que havien segut fets presoners pel José Luis Díez en alta mar quan efectuaven llabors de reconeiximent per als sublevats i cinc mariners, ademés d'atres cinc que varen resultar ferits. La floteta de sèt destructors republicans que es trobava a l'atre costat de l'Estret per a escoltar-ho fins a Cartagena no va intervindre per temor a perdre alguns dels seus barcos davant la superior potència de fòc de les dos travessies sublevats, sobretot del Canàries que era el que havia tocat al José Luis Díez. A pesar de les protestes del govern de Burgos, va ser reparat en la colónia britànica de Gibraltar encara que per ingeniers de l'Armada republicana i en obrers qualificats i material espanyols aplegats des de Cartagena degut a que l'única empresa gibraltarenca de construcció naval es va negar a fer-ho perque treballava per als "nacionals"..

En la matinada del 30 de decembre va abandonar el port de Gibraltar pero va ser atacat de nou pels canoners-minadores Júpiter i Vulcano i el recent entregat Mart que lo estaven esperant ya que havien segut avisats en vengals per agents nacionals que es trobaven en Gibraltar. El destructor va ser alcançat i embarrancó en la Plaja dels Catalans. Va acodir en la seua ajuda el destructor britànic Vanoc que va obligar a alluntar-se als minadores franquistes, arrió la bandera espanyola del buc i va desembarcar a la tripulació. El destructor va ser remolcat fins al port de Gibraltar, a on permaneixeria fins a abril de 1939..

Bibliografia

• Alpert, Michael (1987). La guerra civil espanyola en la mar, Madrit: Sigle XXI. ISBN 84-323-0609-6.
• (2009) L'exili dels marins republicans, Valéncia: Universitat de Valéncia. ISBN 978-84-370-7395-8.