Destructor

Erro al crear miniatura:

Destructor

Erro al crear miniatura:

USS Winston S. Churchill DDG-81, un destructor de classe Arleigh Burke de l'Armada d'Estats Units.

Erro al crear miniatura:

Destructor argentí LLAURA Almirant Brown (D-10) liderant una formació durant uns eixercicis.

En terminologia naval, el destructor és un buc de guerra ràpit i maniobrable dissenyat per a proporcionar escolta a bucs majors en flotes, combois o grups de batalla, i defendre'ls contra enemics menors, pero de gran potència de fòc (originalment bucs torpederos, posteriorment submarís i aeronaus). Varen ser originalment desenrollats en 1885 per Fernando Villaamil per a la Armada Espanyola. Abans de la Segona Guerra Mundial, els destructors eren bucs llaugers, en escassa capacitat per a operacions oceàniques; era normal que un grup de destructors i un buc nodriça treballaren junts. Durant i especialment despuix de la guerra, es varen ser construint de major tamany i més potència de fòc, fins a ser capaços d'operar en solitari. En l'arribada d'el XXI, els destructors es varen convertir en els majors bucs de combat de superfície, en únicament dos nacions utilisant travessias (els Estats Units i Rússia) i cap acorazar ni autèntic travessia de batalla en servici. Els moderns destructors, també coneguts com a destructors lanzamisiles guiats, són equivalents en tonellage i prou superiors a les travessies de l'época de la Segona Guerra Mundial, i capaces de portar missils nuclears.

Inicis

El naiximent i el desenroll del destructor, abans de la Primera Guerra Mundial, està relacionada en l'aparició del torpedo autopropulsado en la década de 1860. Una armada tenia des d'eixe moment el potencial de destruir a una flota superior usant bucs propulsados a vapor per a llançar torpedos. Una série de bucs ràpits varen ser armats en torpedos i varen rebre el nom de torpederos. Al començament de la década de 1880, estos varen evolucionar a chicotets bucs de 50 a 100 t dotats d'una alta velocitat per a evadir a l'artilleria enemiga. En principi, es consideraven perillosos per a una flota de combat sol quan esta es trobava ancorada, pero quan la velocitat i l'alcanç dels torpedos es va ser desenrollant, l'àrea de perillositat també va aumentar. Per este motiu es varen escomençar a dissenyar bucs ràpits, la missió principal dels quals seria donar caça i destruir els torpederos. Ademés de la velocitat, entre les característiques principals d'estos nous barcos devia estar el tindre una gran autonomia i capacitat de navegació oceànica, ya que deurien acompanyar en els seus llarcs viages a les travessies i acorazar als que protegirien. Una volta que els destructors es varen convertir en els protectors en els fondeaderos, es va observar que també podien encapçalar als torpederos. Des d'eixe moment, fins a la Primera Guerra Mundial, el seu paper principal eren protegir a la flota dels torpederos, aixina com realisar atacs en torpedos contra els acorazar enemics. El paper d'escoltar als combois enemics encara estava llunt en el futur. Un important desenroll va aplegar en 1884 en el HMS Swift, un gran torpedero, equipat en sis canons de 47 mm de tir ràpit i tres tubos lanzatorpedos. Encara que no era lo prou ràpit com per a donar caça als torpederos, sí que tenia l'armament necessari per a enfrontar-se a ells. Eixe mateix any el vicealmirante Manuel de la Pezuela i Llop va encarregar al tinent de navío Fernando Villaamil el disseny per a l'armada espanyola d'un buc en major ràdio d'acció i millor habitabilitat que els torpederos convencionals. El proyecte es va encarregar en 1885 a la drassana anglesa James and George Thompson, de Clydebank, batejat com Destructor. Va ser catalogat com a buc contratorpedero, designació similar a les denominacions francesa, contre-torpilleur; italiana, cacciatorpediniere; polaca, kontrtorpedowiec; checa, torpédoborec o grega, antitorpiliko (αντιτορπιλικό). El destructor va ser posat en grada en 1886, i va entrar en servici en 1887. El seu desplaçament era de 380 t, i estava equipat en un canó Hontoria de 90 mm, quatre canons Nordenfelt de 57 mm, 2 canons Hotchkiss de 37 mm i 3 tubos lanzatorpedos Schwarzkopf. La seua dotació era de 60 hòmens. En térmens d'armament, velocitat (22,5 nucs en les seues proves) i dimensions, les especificacions de disseny li donaven el seu paper de caçar als torpederos i capacitat oceànica. El Destructor és considerat majoritàriament el primer destructor de bucs torpederos construït mai i va tindre influència en el concepte i disseny dels destructors posteriors de la Marina Real britànica.

Erro al crear miniatura:

El buc de la Armada Imperial Japonesa Kotaka en (1887)

De manera anàloga, l'aparició del Kotaka (Falcó) en 1887 va ser "el precursor dels destructors de bucs torpederos que varen aparéixer la década posterior". Dissenyat segons les especificacions japoneses, i ordenat a les drassanes Yarrow shipyards de Londres en 1885, va ser transportat per parts a Japó, a on va ser ensamblado i botat en 1887. Estava armat en quatre canons de 1 lliura (37 mm) de dispar ràpit i sis tubos lanzatorpedos, en una velocitat de 19 nucs (35 km/h), i un desplaçament de 203 t, era el major torpedero. En les seues proves de mar de 1889, el Kotaka va demostrar que podia eixercitar el paper de buc de defensa costera, i la seua capacitat per a seguir als bucs majors en les seues travessies d'alta mar. Per a les drassanes Yarrow, que varen construir el Kotaka, "consideraven que Japó havia inventat efectivament el destructor" reclamant per a ells el mèrit de l'evolució conceptual del contratorpedero.

Erro al crear miniatura:

El contratorpedero Destructor, posat en servici en 1887.

Poc despuix, Gran Bretanya va començar a experimentar en els primers «caçadors de torpederos», una classe de 17 grans torpederos, els primers precursors dels destructors en ser construïts com una classe, en lloc de com a bucs únics. En les seues proves, el Rattlesnake va provar marginalment ser més ràpit que els torpederos, pero no lo suficient com per a considerar-se decisiu.

Erro al crear miniatura:

HMS Daring (1893)

Els primers bucs de la Marina Real britànica en ostentar oficialment la designació de «Torpedo boat destroyer» (TBD) varen ser els dos bucs de la classe Daring, i els dos de la classe Havock, desenrollats en 1892 baix les órdens del recent designat Tercer Lord de la mar, l'almirant John Fisher. Els HMS Daring i HMS Decoy varen ser ordenats el 27 de juny de 1892 a John I. Thornycroft & Company de Chiswick, mentres que els HMS Havock i HMS Hornet varen ser encarregats cinc dies despuix a Yarrow en Poplar. Tots varen ser botats entre 1893-94. Cada u, estava armat en un canó de 12 lliures (76 mm), tres de 6 lliures (57 mm), i tres tubos lanzatorpedos de 460 mm. Tots posseïen l'autonomia i velocitat que els permetien desplaçar-se efectivament en una flota de combat. L'armada francesa, que va fer us extensiu dels torpederos, va construir el seu primer destructor en 1899, en la classe Durandal «torpilleur d'escadre» (torpedero d'esquadra). Els Estats Units varen assignar el seu primer destructor, el USS Bainbridge de la mateixa classe, en 1902 i en 1906 disponia de 16 destructors al servici de la US Navy.

Periodo anterior a la Primera Guerra Mundial

El disseny dels destructors va evolucionar en el canvi a el XX en varis aspectes. El primer va ser l'introducció de les turbines de vapor. L'espectacular demostració no autorisada de la turbina que propulsaba al Turbinia en la revista naval de 1897 en Spithead, que era significativament un buc del tamany d'un torpedero, va dur a la Marina Real britànica a ordenar un prototip de destructor dotat de turbines per a la seua propulsió, el HMS Viper, seguit del HMS Cobra, abdós en 1899. Varen ser els primers bucs de guerra dotats de turbines, i el Viper, va alcançar la notable velocitat de 36 nucs en les seues proves de mar. En 1910, les turbines, havien segut àmpliament usades per totes les armada per als seus bucs més ràpits. El segon desenroll va ser la substitució de la coberta de proa en forma de closca de tortuga per una castell de proa elevat, el quali proporcionava un millor comportament en el mar.

Erro al crear miniatura:

Destructor de classe Paulding de 1909 USS Perkins.

Els britànics varen experimentar en la propulsió alimentada per fueloil en la classe Tribal de 1905, pero va tornar temporalment a les calderes alimentades per carbó en la posterior classe Beagle de 1909. Atres armada, també varen adoptar el fueloil, per eixemple, l'Armada dels Estats Units en la classe Paulding de 1909. A pesar d'esta gran varietat, els destructors varen ser adoptant un patró similar. El caixco era llarc i estret, en un calat relativament baix. La proa estava elevada en un castell de proa o coberta baix una espècie de closca, baix la qual es trobaven els estages de la tripulació, estenent-se des d'1/4 a 1/3 de la llongitut del caixco. Despuix de l'espai de la tripulació, es trobaven les sals de màquines, compostes per calderes i turbines. Sobre la coberta es montaven a proa un o més canons de dispar ràpit davant del pont; s'afegien atres tant a mitat del buc, com a popa. Dos tubos lanzatorpedos es montaven a mitat del barco en les bandes (posteriorment, en montages múltiples). Entre 1890 i 1914 els destructors varen aplegar a ser evidentment més grans: de les inicialment 300 tonellades, considerades com un bon tamany per a este nou tipo de buc, es va aplegar a les inusuals 1000 t abans de l'inici de la Primera Guerra Mundial. No obstant, la construcció d'estos bucs, seguia centrant-se en colocar el major aparat motor possible en un chicotet caixco, donant com resultat una construcció alguna cosa dèbil. En ocasions, els caixcos estaven construïts en gruixa de sol 3,17 mm (1/8"). Des de 1910 els torpederos impulsats per vapor varen aplegar a ser un tipo redundante. Alemània, no obstant, va continuar construint torpederos fins al final de la Primera Guerra Mundial, encara que estos eren, efectivament, chicotets destructors costers. De fet, Alemània mai va distinguir entre abdós tipos de buc, donant-els únicament un número com a nom als seus destructors.

La vida en els primers destructors

Els primers destructors eren llocs realment incómodos i en molt baixa calitat de vida a bordo. En els bucs de la classe Havock cap membre de la tripulació podia evitar ser molestat pel restant, en els oficials dormint en les cadires amortiguadas en lloc d'en llits. La primera classe de destructors britànica en cabines separades per als oficials, o calefacció per al capità, va ser la classe River de 1902.

Primers destructors. Tàctiques i enfrontaments

El propòsit inicial dels destructors era proporcionar protecció als bucs de major porte contra els torpederos, pero les distintes forces navals, pronte varen apreciar la flexibilitat de la seua velocitat, donant com resultat un buc multipropósito. El vicealmirante Sir Baldwin Walker va fixar les següents tasques per als destructors de la Marina Real britànica:

• Defendre l'alvanç de la flota davant el desplegament de torpederos.
• Explorar costes hostils per a buscar passos segurs per a la flota.
• Busca de ports enemics per a acossar en els seus torpedos als bucs enemics, o evitar el tornades de les sures enemigues als seus ports.
• Atac a flotes enemigues. La primera victòria significativa dels destructors en combat, va ocórrer en l'atac de la flota japonesa contra la flota russa en la batalla de Port Arthur a l'inici de la Guerra Rus-Japonesa en 1904. Tres divisions de destructors varen atacar a la flota russa en port, disparant un total de 18 torpedos, i danyant greument a dos acorazars russos.

Primera Guerra Mundial

Erro al crear miniatura:

USS Wickes DD-75, un destructor de la classe Wickes

Mentres que els enfrontaments entre bucs capitals varen ser escassos durant la Primera Guerra Mundial, els destructors varen participar contínuament en accions d'atac i patrulla durant la lluita. El primer dispar de la guerra en la mar va ser efectuat el 5 d'agost de 1915 pel destructor de la segona floteta, HMS Llance, en un enfrontament contra el minador auxiliar Königin Luise. La primera baixa naval britànica va ser el HMS Amphion, el travessia llaugera insígnia de la tercera floteta, composta de destructors, que va impactar contra una mina desplegada pel Königin Luise. Els destructors es varen vore envolts en les refregues inicials que varen desembocar en la Batalla de la Baïa d'Heligoland, i varen eixercitar importants funcions en la Batalla de Galípoli, actuant com a transports de tropes, proporcionant fòc de respal, i com a exploradors. Més de 80 destructors britànics, i 60 torpederos alemans, varen prendre part en la Batalla de Jutlandia, que va implicar gran cantitat d'accions entre els chicotets bucs i les flotes principals, i varis atacs temeraris per part de destructors sense respal contra bucs capitals. Jutlandia, també va concloure en una confusa refrega nocturna entre la Flota d'Alta Mar alemana, i part dels destructors britànics. L'inici de la guerra, també va supondre una nova amenaça per a les flotes i un nou comés per als destructors; el submarí, o O-boat. Els submarins, tenien el potencial d'ocultar-se del fòc artillero baix l'aigua, i la capacitat de disparar torpedos des d'esta posició. Com contramedida, els destructors de l'inici de la lluita, solament disponien de la velocitat i armament per a interceptar-els ans que se sumergiren, be per dispars de la seua artilleria o per abordage. Igualment, els destructors, eren un difícil objectiu per als torpedos disparats per estos, ya que el seu escàs calat, feya que foren difícil d'impactar per estes armes. La necessitat d'atacar als submarins baix l'aigua, va provocar la ràpida evolució dels destructors, que en poc temps, varen vore reforçades les seues proes per als abordages, se'ls va equipar en carregues de profunditat i hidrófonos per a identificar els blancs submarins. La primera baixa d'un submarí alemà per un destructor, va ser la del O-19, envestit pel HMS Badger el 29 d'octubre de 1914. encara que el O-19 solament va ser danyat, al més següent, el HMS Garry va afonar el O-18. El primer afonament per càrregues de profunditat, va tindre lloc el 4 de decembre de 1916, quan el UC-19 va ser afonat pel HMS Llewellyn. L'amenaça submarina, va significar que gran part dels destructors aliats, varen passar la major part de la guerra eixercint llabors de patrulla antisubmarina; una volta que Alemània va adoptar l'estratègia de la guerra submarina sense restriccions en giner de 1917, els destructors varen començar a ser utilisats per a escoltar combois mercants. Els destructors de la US Navy varen figurar entre les primeres unitats nortamericanes en entrar en guerra, i inclús, una floteta de destructors redactors, es va unir a les patrulles aliades en el Mediterràneu. Les tasques de patrulla, estaven alluntades de resultar segures; dels 67 destructors britànics perduts en la guerra, 18 varen ser per colisió, mentres que 12 varen ser afonats. Al final de la lluita, el màxim grau tecnològic s'havia alcançat en els destructors britànics de la classe W.

Periodo d'entreguerras

Erro al crear miniatura:

Destructor de classe V, HMS Velox

La tendència durant la Primera Guerra Mundial, havia segut la de destructors cada volta més grans i en un armament més pesat. Un gran número d'oportunitats de disparar torpedos contra bucs capitals, s'havia perdut durant la guerra, degut a que els destructors, havien gastat tots els seus torpedos en una salva inicial. En el disseny dels destructors britànics de les classes 'V' i 'W' al final de la guerra, s'havia tractat de solucionar este problema, en montar sis tubos lanzatorpedos en dos montages triples en lloc dels dos o quatre tubos de models anteriors. Els bucs de les classes 'V' i 'W', va anar l'estàndart dels destructors construïts en la década de 1920.

Erro al crear miniatura:

Destructor de classe Fubuki, Uranami

La següent gran innovació, va vindre per part de la classe Fubuki o 'tipo especial', dissenyada en 1923 i desplegada en 1928. El disseny, estava equipat inicialment per un poderós armament de sis peces de 127 mm, i tres montages triples de tubos lanzatorpedos. La segona hornada de bucs d'esta classes, estava dotada de canons montats en torretes de gran àngul que permetien la seua ocupació com a artilleria antiaèrea i els nous torpedos de llarc alcanç propulsados per oxigen comprimit de 609 mm del tipo 93. La posterior classe Hatsuharu de 1931 va millorar el seu armament torpedero, almagasenant els seus recarregues prop de la superestructura, permetent en això la recarrega en 15 minuts. Atres nacions, varen replicar en bucs similars. Els Estats Units, varen adoptar la classe Porter en canons bessons de 127 mm, i les posteriors classes Mahan i Gridley, l'última de 1934, que incrementaven el número de tubos lanzatorpedos a 12 i 16 respectivament.

Erro al crear miniatura:

Destructor francés Li Fantasque, el destructor més ràpit construït.

En el mediterràneu, l'armada italiana construïa els veloços travessies llaugeres de la classe Condottieri, lo que va incitar als francesos a construir dissenys de destructors excepcionals com la seua classe Chacal de 1922, en un desplaçament per damunt de 2000 tonellades i en canons de 130 mm; Tres classes similars, varen ser fabricades entorn a 1930. La classe Li Fantasque de 1935 en cinc canons de 140 mm i nou tubos lanzatorpedos, podia alcançar la velocitat de 45 nucs (83,4 km/h). Els destructors italians de la década de 1930, alcançaven els 38 nucs (70 km/h), i portaven torpedos i entre 4 i 6 peces de 120 mm.

Alemània va començar a construir destructors durant la década de 1930, com a part del programa de rearmament d'Hitler. Els alemans, també preferien els destructors de gran tamany, encara que inicialment montaven en els seus destructors armes dels mateixos tamanys que en bucs menors, com en el Tipo 1934, que en un desplaçament per damunt de 3000 tonellades, estaven armats en 5 canons de 127 mm, de la mateixa manera que atres bucs de menor desplaçament. Açò va canviar en l'arribada del Tipo 1936 i següents, que montaven canons pesats de 150 mm. Els destructors alemans, també usaven l'innovadora tecnologia de la maquinària de vapor d'alta pressió: encara que açò va millorar la seua eficàcia, també va tindre com resultat problemes mecànics. Una volta que el rearmament d'alemans i redactors va ser clar, les armada britànica i nortamericana, focalizaron la seua construcció naval en la construcció de destructors, que eren més chicotets, pero més numerosos que els usats per les atres nacions. Els britànics, varen construir una série de destructors (des de la classe A (1930), a la classe I) en un desplaçament entorn a les 1400 tonellades, quatre canons de 120 mm i huit tubos lanzatorpedos; la classe Benson nortamericana de 1938, en un tamany similar, portava cinc canons de 127 mm, i dèu tubos lanzatorpedos. Conscients de la necessitat de portar armament de major tamany, els britànics varen començar la producció de la classe Tribal de 1936 (en ocasions anomenada Afridi per un de les seues dos primers bucs). Estos bucs, desplaçaven 1850 t, i estaven armats en huit canons de 120 mm en quatre torretes dobles. Despuix del qual, es va fabricar la classe J i la classe L, en sis canons de 120 mm en sis torretes dobles i huit tubos lanzatorpedos. Els sensors antisubmarinos, incloïen el sonar (o ASDIC), encara que el seu entrenament fora indiferent. Les armes antisubmarinas, havien canviat poc, i aquelles en les que s'havia reconegut una necessitat de millora en la Primera Guerra Mundial, no havien realisat cap progrés.

Operacions del periodo d'entreguerras

Durant les décades de 1920 i 1930, els destructors, varen ser amprats quan sorgien tasques diplomàtiques, o en desastres humanitaris. Els destructors britànics o nortamericans, eren fàcils de vore en les costes i rius de China recolzant els seus interessos colonialista

Segona Guerra Mundial

Erro al crear miniatura:

USS McGowan, un destructor de la classe Fletcher durant la Segona Guerra Mundial

En començar la Segona Guerra Mundial, les amenaces s'havien tornat a desenrollar. Els submarins eren més efectius i els avions podien transportar armament que els convertien en una important amenaça per a les unitats navals; Una volta més, els destructors estaven mal equipats per a combatre als seus objectius, per la qual cosa varen ser incorporant armament antiaèreu, radar i armament ASW adicionals als seus canons llaugers, càrregues de profunditat i torpedos. En eixa época, els destructors ya s'havien convertit en grans i cars bucs multipropósito. Per les baixes en acció de destructors, varen aparéixer nous tipos de bucs especialisats en la lluita antisubmarina cridats corbetas, balandras i fragatas per la Marina Real britànica i destructors d'escolta per la Armada dels Estats Units. Un programa similar es va iniciar en Japó (vore Classe Matsu). Estos bucs tenien un desplaçament més similar al dels primers destructors, que al dels destructors de la seua época.

Posguerra

Erro al crear miniatura:

Destructor ORP Błyskawica de la Armada de Polònia, preservat com buc museu en Gdynia.

Varis destructors convencionals varen ser completats a finals de la década de 1940 i durant la de 1950 basant-se en les experiències de la lluita finalisada. Estos bucs eren significativament més grans que els de l'época de la guerra i estaven dotats de canons principals completament automatizado, radar, sonar i noves armes antisubmarinas com el morter Squid. Alguns eixemples inclourien la classe Daring de 1949 britànica, la classe Forrest Sherman nortamericana i la classe Kotlin, o proyecte 56 soviètica, en desplaçaments d'entre 2500 i 4000 tonellades. Alguns bucs antics de la Segona Guerra Mundial varen ser modernisats per a la guerra antisubmarina, estenent d'esta manera els seus historials de servici, per a evitar d'esta manera la construcció de nous, i cars, bucs. Un eixemples seria el programa FRAM I nortamericà, i les fragates del Tipo 15 britàniques, convertides de destructors de flota. L'aparició dels missils superfície-aire i dels missils superfície-superfície, com el Exocet, al començament de la década de 1960, va canviar la guerra naval. Els Destructors lanzamisiles guiats (DDG en l'Armada dels Estats Units) varen ser desenrollats per a portar estes armes i per a defendre a la flota de les amenaces aérees, submarines i de superfície. Entre uns atres, trobaríem a la classe Kashin-class soviètica, la britànica classe County, i la nortamericana classe Charres F. Adams, en desplaçaments d'entre 4000 i 6000 t.

Destructors moderns

Erro al crear miniatura:

HMS Daring, un destructor antiaèreu de classe Daring de 2009 o Tipo 45 de la Marina Real britànica.

En l'Armada dels Estats Units, els destructors operen com a respal als grups de combat encapçalats pels portaavions, grups d'acció de superfície, grups amfibis i grups de reabastecimiento. Els destructors usats actualment per la US Navy pertanyen a la classe Arleigh Burke. La relativament recent aparició de missils de travessia ha expandit notablement el rol dels destructors, afegint-els tasques de respal a terra. Per l'encariment dels bucs de combat de major porte, els destructors han degut seguir creixent, aixina com eixemple, un modern destructor de classe Arleigh Burke té el mateix desplaçament que un travessia llaugera de la Segona Guerra Mundial. La Marina Real britànica opera en l'actualitat 5 bucs de la classe Type 45 (Classe Daring), en un desplaçament propenc a les 7200 t, equipats en la variant britànica del Sistema Principal de Missils Antiaèreu (PAAMS) i en el radar SAMPSON de BAE Systems. Els bucs, estan sent ensamblados en Scotstoun, per BAE Systems Surface Ships. El HMS Daring,el primer de la seua classe, va entrar en servici el 23 de juliol de 2009.

Erro al crear miniatura:

Andrea Doria, un destructor de classe Horizon de la Marina Militara Italiana.

La Armada Espanyola, encara que té una llarga tradició en l'us de destructors, no conta actualment en bucs en eixa denominació, provablement per una qüestió d'opinió pública. No obstant les fragates de la classe Álvaro de Bazán, que desplacen en l'entorn de les 6000 tonellades i tenen un poder ofensiu equivalent al d'un destructor, són considerats com a tals dins dels escenaris de combat i maniobres de l'OTAN, tant pel seu poder ofensiu com per la seua capacitat de reacció. La Classe Hobart de la Armada Real Australiana posseïx tres bucs en un disseny basat en la quinta fragata d'esta classe, la Cristóbal Colón, en un desplaçament llaugerament inferior a esta. Esta classe Hobart, de disseny similar i fabricada en les mateixes drassanes que la classe Álvaro de Bazán, està catalogada per la seua armada com a destructors. La Marina Militara italiana, té en servici actualment 2 unitats de la classe Durand de la Penne i dos de Classe Horizon, També l'Armada Francesa, posseïx dos bucs d'esta mateixa classe.

Erro al crear miniatura:

HMCS Algonquin, un destructor canadenc de classe Iroquois

L'Armada de Canadà actualment opera els destructors de la classe composta per quatre bucs Iroquois, botats en la década de 1970, Els Iroquois varen ser els primers bucs canadencs militars propulsados íntegrament per turbines de gas, en dos turbines per a velocitat de travessia i atres dos per a alta velocitat (COGOG), que li permeten alcançar els 29 nucs (54 km/h) i capaç de portar 4 helicòpters. Anteriorment, l'armada soviètica va usar la propulsió tot gas en els seus destructors de classe Kashin en la década de 1960, pero els Iroquois varen ser els primers construïts en este sistema en Amèrica. El disseny de la classe Iroquois, va inspirar el disseny del posterior disseny de l'Armada dels Estats Units, la classe Spruance. Estaven originalment equipats per a la lluita antisubmarina, pero la classe, va ser modernisada en el programa TRUMP, en la década de 1990. Esta modernisació, els va convertir en destructors de defensa antiaèrea.

Erro al crear miniatura:

el destructor INS Mysore D60, de l'Armada de l'Índia durant uns eixercicis en la US Navy.

L'Armada de l'Índia opera tres destructors de la classe Delhi. Estos bucs estan equipats en missils Kh-35, els quals tenen un alcanç de 130 km, en el seu paper antibuque. Estos missils seran reemplaçats per missils de travessia Brahmos. El sistema Shtil (AKA SA-N-7 Gadfly) està instalat com a mida antiaèrea, i el sistema Barak de defensa de punt està instalat en el Delhi i podria ser instalat en els atres dos bucs de la classe. Estos destructors, també porten eixides antisubmarinos RBU-6000 i estan proveïts de cinc tubos lanzatorpedos de 533 mm per a torpedoe Tipo 53-65. Els classe Delhi, es voran aumentats en els nous destructors de la classe Kolkata, el primer buc de la qual, va ser botat el 30 de març de 2006

Erro al crear miniatura:

Destructor del Tipo 052C of de l'Armada de l'Eixèrcit de Lliberació Popular

L'Armada de l'Eixèrcit de Lliberació Popular (República Popular China) va posar en servici un nou destructor adicionalment als quatre classe Sovremenny. Es varen botar tres noves classes des de 2003, conegudes com Luyang, Luyang II i Luzhou. Els dos últims estan equipats en missils de defensa aérea de llarc alcanç HQ-9 de fabricació local, i S-300 de fabricació russa. S'especula que una volta que s'han realisat, un dels dos últims serà elegit per a la seua fabricació en série com a destructor de defensa aérea alvançat. L'Armada Russa i l'Armada de l'Eixèrcit de Lliberació Popular de la República Popular de China operen destructors de la classe Sovremenny, una classe de grans destructors lanzamisiles multitarea. Estan equipats per calderes d'alta pressió que els permeten superar els 30 nucs. El seu armament, consistix en 8 missils antibuque SS-N-22 Sunburn, llançadors per a missils antiaèreu SA-N-7 Gadfly i dos montages bessons AK-130 de 130 mm que poden disparar proyectils guiats per làser. També porten tubos lanzatorpedos de 533 mm i lanzacohetes RBU-6000 per al seu us contra submarins, La seua missió principal és l'atac contra bucs de superfície. Els seus missils antiaèreus poden ser disparats contra unitats de superfície, i tant els canons de 130 mm com els torpedos poden ser utilisats contra bucs a curt alcanç.

El futur del destructor

Al final de la Guerra Freda, s'estava construint una nova generació de barcos de combat en capacitat per a transportar missils "Superfície-superfície" i atacar a atres barcos enemics, i missils "Superfície-aire", per a defendre l'esquadra naval d'atacs aéreus en avions enemics, i des de l'inici del seu disseny, equipats en nous sistemes de llançament de missils en forma vertical. Tenen capacitat de transportar varis tipos de missils, amagats baix la coberta de la nau en sistemes de llançament automàtic, també poden interceptar l'atac de missils navals enemics, llançats des d'atres barcos de guerra, des de la costa i des d'avions bombardero; recentment, s'estan provant nous sistemes de missils, per a interceptar missils ICBM de mig alcanç des de la mar i poder interceptar satèlits enemics, en els barcos Classe Arleigh Burke, Classe Ticonderoga, Classe Álvaro de Bazán, Classe Fridjof Nansen, Classe Kírov (1980). La nova generació de barcos de guerra es podrà diferenciar pel seu perfil facetado, dissenys en ànguls rectes, sistemes d'interferència de radar i pintura especial per a absorbir senyals de radar. Les armes estaran amagades dins del caixco de la nau i els missils seran llançats en forma vertical. L'últim destructor de la classe Spruance en servici, el USS Cushing, va ser donat de baixa el 21 de setembre de 2005. La classe Zumwalt estava planejada per a substituir-els; l'1 de novembre de 2001, la US Navy va anunciar la revisió d'una petició d'oferta revisada per al programa del futur buc de combat de superfície (Future Surface Combatant Program). Anteriorment conegut com DD 21, el programa, va passar a cridar-se DD(X) per a reflectir més concretament el propòsit del programa, que és produir una família de bucs de combat de superfície tecnològicament alvançada, i no solament una classe de buc. Els DD(X), també cridats classe Zumwalt, són molt majors que els destructors tradicionals, aplegant a tindre un desplaçament de 12 000 tonellades, prop de 3000 tonellades més que un travessia de classe Ticonderoga (c.12 500 tonellades, més que els travessies pesades de l'época de la Segona Guerra Mundial). Potencialment, amprarà un armament alvançat, i un sistema de potència integrat totalment elèctric; No obstant, el programa, va ser reduït a únicament dos bucs, i actualment, solament hi ha fondos per a tres bucs. En el retir total de la classe Spruance, l'Armada dels Estats Units, va començar a assignar variants alvançades de la classe Arleigh Burke en les seues capacitats ASW expandides, els Arleigh Burke Flight IIA, varen començar a produir-se en el USS Oscar Austin. En 2006, 22 d'estos bucs estaven en servici, en atres sèt més en construcció.

Vore també

• Anex:Classes de destructors
• Destructor (1887)

Bibliografia

• Destroyers, Anthony Preston, Bison Books (Londres) 1977. ISBN 0-600-32955-0
• The First Destroyers / David Lió - Caxton Editions, 1997 - ISBN 1-84067-364-8
• Kaigun: Strategy, Tactics, and Technology in the Imperial Japanese Navy, 1887–1941, David C. Evans, Mark R. Peattie. Naval Institute Press, Annapolis, Maryland ISBN 0-87021-192-7
• The Origins of Japanese Trade Supremacy: Development and Technology in Àsia from 1540 to the Pacific War, Christopher Howe, The University of Chicago Press, ISBN 0-226-35485-7
• Conway's All the World's Fighting Ships (1860–1905): Gardiner, Robert (Ed.), Naval Institute Press, 1985.
• The Atlantic Campaign, Donen van der Vat.
• globalsecurity. org/military/systems/ship/dd-963. htm DD-963 Spruance-class
• archive. org/web/20060412125230/http://www. defenselink. mil/releases/2006/nr20060407-12772. html Navy Designates Next-Generation Zumwalt Destroyer
• El buc en l'armada espanyola, ed. Sílex 1981, pp. 320 i següents.

Enllaços externs

Plantilla:Wiktionarypar Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Destructor.
• ^{[enllaç trencat]}
• archive. org/web/20100529022052/http://www. historialago. com/av_0110_d_destructor_tribal. htm El Destructor de 1886 (Espanyol)
• archive. org/web/20060818175150/http://www. maritimequest. com/warship_directory/japan/destroyers/minekaze_class_overview. htm Classe Minekaze
• williammaloney. com/Dad/WWII/DestroyerEscortSlater/index. htm USS Slater williammaloney. com/Dad/WWII/DestroyerEscortSlater/index. htm archivat en Wayback Machine. Fotos a bordo del destructor d'escolta USS Slater DE-766 Buc museu en Albany, NY