Bernard Hinault
.jpg)
Bernard Hinault (Yffiniac, Costes de Armor; 14 de novembre de 1954) és un cicliste francés retirat, guanyador de dèu Grans Regressos, gesta solament superada pel belga Eddy Merckx (11).[1] Especialiste en etapes contrarellonge, a on trea la major ventaja possible front als seus adversaris per a guanyar carreres.
Malnomenat Li Blaireau ('El Teixó') en França i Caimà en Espanya, va dominar el panorama internacional entre el final dels anys 1970 i la primera mitat dels 80, guanyant 216 carreres i convertint-se en el cicliste francés en el millor palmarés de tots els temps.
Encara que compartixen el mateix lloc de naiximent i llinage, no està emparentat en el cicliste més jove Sébastien Hinault.[2][3]
Biografia
[editar | editar còdic]Hinault va nàixer en 1954 en el poble bretón de Yffiniac, sent el segon major dels quatre fills de Joseph i Lucie Hinault. La família vivia en una cabanya anomenada La Clôture, construïda poc despuix del naiximent de Hinault. Els seus pares eren agricultors i els chiquets a sovint tenien que ajudar en l'época de la collita.[4] El seu pare posteriorment va treballar com guardavía per a la companyia ferroviària nacional SNCF.[5] Hinault va ser descrit com un chiquet "hiperactivo", i la seua mare ho va malnomenar el "menut hooligan".[4] No era un bon estudiant, pero va visitar l'escola tècnica en Saint-Brieuc per a realisar un aprenentage d'ingenieria. Allí es va iniciar en l'atletisme, convertint-se en corredor i finalisant dècim en el campeonat de França junior de fondo en 1971.[4]
En decembre de 1974, just abans de convertir-se en professional, es va casar en Martine, a qui havia conegut en una boda familiar l'any anterior.[4] El seu primer fill, Mickael, va nàixer en 1975,[6] en un segon, Alexandre, en 1981.[7] Hinault i la seua família vivien en Quessoy, prop de Yffiniac, mentres ell era cicliste professional. Despuix del seu retir, es varen mudar a una granja situada a uns 64 km d'allí, en Bretanya.[8] Hinault havia comprat en 1983 la propietat de 48 hectàrees propenca a Calorguen,[9] localitat de la que Martine seria elegida alcaldesa.[10]
A diferència de molts atres ciclistes retirats, Hinault mai es va convertir en director d'equip despuix de la seua carrera ciclista. Les ofertes de Bouygues Télécom i d'un inversor chinenc a mitan de la década de 2000 varen fracassar. Va ser el seleccionador de la selecció francesa de 1988 a 1993,[10] i en la temporada 2014 va assumir el paper de "patró" en l'equip britànic Virtus.[11] En juny de 2020, Hinault es va convertir en part d'un grup d'inversors reunits per a salvar a l'empresa d'equips de ciclisme Mavic, patrocinadora del Tour de França des de feya molt temps. Mavic havia aplegat a la suspensió de pagaments a principis d'aquell any per les conseqüències econòmiques de la pandèmia de COVID-19.[12]
Guanys deportius
[editar | editar còdic]Hinault un dels millors de l'història d'este deport. De la mateixa manera que el seu compatriota Jacques Anquetil i que el belga Eddy Merckx, va tancar la seua trayectòria en cinc victòries no consecutives en el Tour de França (anys despuix, l'espanyol Miguel Induráin es convertiria en el primer en encadenar els cinc èxits).
Va ser el primer cicliste en obtindre més d'una victòria absoluta en les tres Grans Regressos, en guanyar cinc Tours, tres Girs i dos Tornades (guany únicament conseguit en posterioritat per Alberto Contador). En les tres grans rondes va conseguir un total de 41 victòries d'etapa en conseguir 28 etapes en el Tour, 7 etapes en el Regrés i 6 etapes en el Gir.[1]
Entre les seues principals victòries en carreres d'un dia, es poden citar els seus cinc Monuments del Ciclisme: Lieja-Bastogne-Lieja (77 i 80); Gir de Lombardía (79 i 84) i Paris Roubaix de 1981. La Lieja-Bastogne-Lieja en 1980 la va conseguir baix la neu, alcançant la llínea de meta en més de nou minuts de ventaja sobre el segon, el neerlandés Hennie Kuiper. Ademés, entre unes atres, va guanyar les clàssiques Flecha Valona en dos ocasions (79, 83); l'Amstel Gold Race en 1981, la Gante-Wevelgem de 1977 i cinc voltes el Gran Premi de les Nacions (77, 78, 79, 82 i 84).
També va obtindre la victòria en regressos menors, com el Dauphiné Libéré (1977, 1979, 1981); el Criterium Internacional (1978, 1981) o el Tour de Romandía, ademés d'atres de ranc inferior.[1]
Tot lo anterior, li va dur a guanyar el Super Prestige Pernod International en quatre ocasions (1979, 80, 81 i 82), al millor cicliste d'eixos anys.
Les seues medalles d'or en el Campeonat de França en Ruta de 1978 i, sobretot, en la prova de fondo en carretera del Campeonat Mundial de Ciclisme en Ruta de 1980 en Sallanches tindre-pietat-en-el-mundial-mes-dur-de-la-història/, completen una de les més lluentes carreres ciclistes de tots els temps.[1]
Entre els seus principals rivals, deuen ser citats el neerlandés Joop Zoetemelk, el belga Lucien van Impe, el portugués Joaquim Agostinho, el també francés Laurent Fignon i el nortamericà Greg LeMond. Els dos últims despuix d'haver segut els seus companyers d'equip i gregarios en l'esquadra Renault.
La seua última carrera va ser el 9 de novembre de 1986, una carrera de ciclocrós molt prop de Yffiniac. Va estar vinculat a l'organisació del Tour de França fins a l'any 2018.[13]
Palmarés
[editar | editar còdic]Resultats
[editar | editar còdic]Durant la seua carrera deportiva va conseguir els següents llocs en Grans Regressos, regressos menors i carreres d'un dia:
Grans Regressos
[editar | editar còdic]| Carrera | 1974 | 1975 | 1976 | 1977 | 1978 | 1979 | 1980 | 1981 | 1982 | 1983 | 1984 | 1985 | 1986 | |
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| Gir d'Itàlia | — | — | — | — | — | — | 1.º | — | 1.º | — | — | 1.º | — | |
| Tour de França | — | — | — | — | 1.º | 1.º | Ab. | 1.º | 1.º | — | 2.º | 1.º | 2.º | |
| Regrés a Espanya | — | — | — | — | 1.º | — | — | — | — | 1.º | — | — | — | |
Regressos menors
[editar | editar còdic]| Carrera | 1974 | 1975 | 1976 | 1977 | 1978 | 1979 | 1980 | 1981 | 1982 | 1983 | 1984 | 1985 | 1986 | |
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| París-Niça | — | 7.º | 12.º | 5.º | 2.º | 6.º | — | — | — | — | 3.º | — | — | |
| Tour de Romandía | — | — | — | — | — | — | 1.º | — | 4.º | — | — | — | — | |
| Critérium del Dauphiné | — | 38.º | — | 1.º | — | 1.º | — | 1.º | — | — | 2.º | — | — | |
| Regrés a Suïssa | — | — | — | — | 11.º | — | — | — | — | — | — | — | 29.º | |
Clàssiques, Campeonats i JJ. OO.
[editar | editar còdic]| Carrera | 1974 | 1975 | 1976 | 1977 | 1978 | 1979 | 1980 | 1981 | 1982 | 1983 | 1984 | 1985 | 1986 | |
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| Milà-Sant Rem | — | 54.º | — | — | — | 7.º | — | — | — | — | — | — | — | |
| Gante-Wevelgem | — | — | — | 1.º | — | 8.º | — | 42.º | — | — | — | — | — | |
| Tour de Flandes | — | — | — | — | 11.º | — | — | — | — | — | — | — | — | |
| París-Roubaix | — | — | — | — | 13.º | 11.º | 4.º | 1.º | 9.º | — | — | — | — | |
| Amstel Gold Race | — | — | — | — | — | — | 5.º | 1.º | — | — | — | — | — | |
| Flecha Valona | — | — | — | 31.º | — | 1.º | 3.º | 42.º | 15.º | 1.º | 19.º | 23.º | 16.º | |
| Lieja-Bastoña-Lieja | — | — | — | 1.º | — | 2.º | 1.º | 18.º | — | 32.º | 19.º | 18.º | — | |
| Clàssica Sant Sebastià | X | X | X | X | X | X | X | — | — | — | 28.º | — | — | |
| Campeonat de Zuric | — | — | — | — | — | — | 29.º | — | — | — | 4.º | 58.º | — | |
| Gran Premi de Plouay | — | 11.º | — | 6.º | — | — | — | — | — | — | — | — | — | |
| Pariu-Tours | — | 56.º | 79.º | 47.º | 27.º | 6.º | — | — | 44.º | — | 28.º | — | — | |
| Gir de Lombardía | — | — | 17.º | — | 3.º | 1.º | — | — | — | — | 1.º | — | — | |
| Mundial en Ruta | — | — | 6.º | 8.º | 5.º | 21.º | 1.º | 3.º | Ab. | — | Ab. | Ab. | 59.º | |
| França en Ruta | — | — | — | — | 1.º | 2.º | 2.º | — | — | — | — | — | — | |
—: No participa
Ab.: Abandona
X: Edicions no celebrades
Premis i reconeiximents
[editar | editar còdic]- Mendrisio d'Or (1979 i 1980)
- En l'any 2002 va ser designat com un dels ciclistes més destacats de l'història, en formar part de la Sessió Inaugural del Saló de la Fama de l'UCI.[17]
Equips
[editar | editar còdic]- FRA Gitane-Campagnolo (1975-1977)
- FRA Renault (1978-1983)
- Renault-Gitane-Campagnolo (1978)
- Renault-Gitane (1979-1980)
- Renault-Elf-Gitane (1981-1982)
- Renault-Elf (1983)
- FRA La Vie Claire (1984-1986)
- La Vie Claire-Terraillon (1984)
- La Vie Claire-Wonder-Radar (1985-1986)
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 «Bernard Hinault» (en en). Pro Cycling Stats. Consultat el 5 de setembre de 2022.
- ↑ «Els coureurs français toujours sur els traces de Bernard Hinault» (en fr).
- ↑ «Tour de France : Sébastien, l’autre Hinault» (en fr).
- ↑ 4,0 4,1 4,2 4,3 Fotheringham, 2015.
- ↑ Van Gucht, 2015, p. 6.
- ↑ Fotheringham, 2015, p. 68.
- ↑ Fotheringham, 2015, p. 150.
- ↑ Biking's Tour de Force.
- ↑ Fotheringham, 2015, p. 304.
- ↑ 10,0 10,1 Fotheringham, 2015, p. 306.
- ↑ «Tour de France legend Bernard Hinault becomes Team Raleigh patron» (2013-12-06).
- ↑ Bernard Hinault joins bid to save Mavic, Cyclingnews.com.
- ↑ «¿És el Tour de França machiste?» (en és). Diari de Sevilla. Consultat el 5 de setembre de 2022. «Hinault també va recordar que l'organisació, de la que ell va formar part fins a fa un parell d'anys multiplica les accions ecologistes en el sí de la carrera.»
- ↑ Hinault seguix notant aquella Lieja-Bastogne-Lieja
- ↑ Hinault, contra els elements
- ↑ El Tour fratricida de 1986: l'amnèsia de Hinault i la paranoia de Lemond
- ↑ «2002 Actualités» (en en). PRESS RELEASE /COMMUNIQUE DE PRESSE: 13.02.2002 : Aigle, SUI. Archivat des d'el original, el 18 d'agost de 2012. Consultat el 1 de novembre de 2017.
Bibliografia
[editar | editar còdic]- Augendre, Jacques (2018). Guide historique (en fr), Paris: Amaury Sport Organisation.
- Fotheringham, William (2015). The Badger: Bernard Hinault and the Fall and Rise of French Cycling, London: Yellow Jersey Press. ISBN 978-0-224-09205-0.
- (2013) Tour de France: Official 100th Race Anniversary Edition, London: Quercus. ISBN 978-1-78206-414-5.
- The Story of the Tour de France – How a Newspaper Promotion Became the Greatest Sporting Event in the World. Volume 2: 1965–2007, Indianapolis, IN: Dog Ear Publishing. ISBN 978-1-59858-608-4.
- Moore, Richard (2011). Slaying the Badger: LeMond, Hinault and the Greatest Ever Tour de France, London: Yellow Jersey Press. ISBN 978-0-224-09986-8.
- Moore, Richard (2014). Étape: The Untold Stories of the Tour de France's Defining Stages, London: HarperSport. ISBN 978-0-00-750010-9.
- Van Gucht, Ruben (2015). Hinault, London: Bloomsbury. ISBN 978-1-47-291296-1.
- Wheatcroft, Geoffrey. Li Tour: A History of the Tour de France, London: Simon & Schuster. ISBN 978-1-4711-2894-3.
Enllaços externs
[editar | editar còdic]
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Bernard Hinault.- Plantilla:Cyclingwebsite
- Plantilla:ProCyclingStats
Referències
[editar | editar còdic]- Este artícul conté una traducció derivada de «Bernard Hinault» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.
- Pàgines en enllaços a archius trencats
- Ciclistes de França
- Campeons mundials de ciclisme en ruta
- Guanyadors del Gir d'Itàlia
- Guanyadors del Tour de França
- Guanyadors del Regrés a Espanya
- Guanyadors de les Tres Grans Regressos
- Guanyadors d'etapa en el Gir d'Itàlia
- Guanyadors d'etapa en el Tour de França
- Guanyadors d'etapa en el Regrés a Espanya
- Guanyadors d'etapa en les Tres Grans Regressos
- Ciclistes de Bretanya
- Cavallers de la Legió d'Honor
- Francesos del sigle XX
- Guanyadors del Gir de Lombardía
- Guanyadors de la París-Roubaix
- Guanyadors de la Lieja-Bastoña-Lieja
- Naixcuts en Costes de Armor
- Campions mundials de ciclisme en ruta