Anar al contingut

Tour de França

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Archiu:Yellow jersey TDF.jpg
Tour de França
Per a la versió femenina vore Tour de França Femení.


El Tour de França (oficialment Tour de France), també conegut simplement com el Tour, és un regrés per etapes professional de ciclisme en ruta disputada a lo llarc del territori francés —encara que sol transcórrer parcialment pels països veïns—. Tradicionalment se celebra en juliol[1] i pertany al calendari UCI WorldTour, màxima categoria de les carreres professionals.

Considerada la carrera cicliste més important del món,[2] el Tour es va disputar per primera volta en 1903. Des de la seua creació, la carrera s'ha vist interrompuda en dos ocasions per les dos guerres mundials: des de 1915 fins a 1918 i des de 1940 fins a 1946.[3]

És la més antiga de les conegudes tres "Grans Regressos" del ciclisme, junt a el Gir d'Itàlia i la Regrés a Espanya.

Hi ha quatre ciclistes que posseïxen el récort de victòries en La Gran Boucle, en cinc triumfos cada u: Jacques Anquetil (1957, 1961, 1962, 1963 i 1964), Eddy Merckx (1969, 1970, 1971, 1972 i 1974), Bernard Hinault (1978, 1979, 1981, 1982 i 1985) i Miguel Induráin (1991, 1992, 1993, 1994 i 1995).

La prova va ser guardonada en el Premie Príncip d'Astúries dels Deports en l'any 2003.[4]

Va existir un Tour de França femení que va començar en 1955 (des de 1984 disputant-se en regularitat) fins a 2009, sent de les poques carreres femenines en una duració superior a una semana junt al Gir d'Itàlia Femení i el Tour de l'Aude Femení (este també ya desaparegut), encara que durant els seus últims 15 anys sense relació en la d'hòmens. En 2022 es va reprendre la carrera en victòria de la corredora neerlandesa Annemiek van Vleuten.

Història

[editar | editar còdic]

El Tour de França de 1903 va ser la primera competició ciclista per etapes de l'història. Anteriorment s'havien realisat competicions que cobrien enormes distàncies, com el recorregut París-Brest-París de 1200 km en 1891 o Bordeus-París de 576 km també en 1891. No obstant, va anar el periodiste francés Géo Lefèvre quí va desenrollar l'idea de crear una competició per etapes que transcorreguera per part del territori francés. Lefèvre va propondre al director del periòdic deportiu L'Auto, Henri Desgrange, crear una competició ciclista per a promocionar el diari. Aixina, l'1 de juliol de 1903 el primer Tour de França va començar en Montgeron, prop de París, a on varen prendre l'eixida 60 ciclistes que varen cobrir l'etapa inaugural de 467 km fins a Lió. El recorregut constava de sis etapes en un total de 2428 km. El francés Maurice Garin va ser el vencedor del primer Tour de l'història, completant la prova a una velocitat de 25 km/h. Va rebre un premi de 6075 francs.


Les següents edicions del Tour de França varen estar marcades per una série d'escàndals que varen culminar en l'exclusió dels quatre primers de la classificació general del Tour de França 1904, en part com a resultat de l'us no autorisat de la via férrea. El periodo anterior a la Primera Guerra Mundial es veu en retrospectiva com una época heròica, ya que en eixe moment es varen cobrir regularment distàncies diàries de 400 quilómetros. Des de la perspectiva actual, sembla sorprenent si es té en conte el modest equip tècnic d'aquella época i la mala calitat de les carreteres, que solien ser d'adoquinar. Posteriorment varen entrar en escena les etapes de montanya. Aixina, en 1905 es va produir la primera pujada al Ballon d'Alsace en els Vosges. Més vesprada, en 1910, es va ascendir per primera volta el Tourmalet, en els Pirineus i en 1911 es varen iniciar els ascensos als Alps. D'esta época destaquen ciclistes com el belga Philippe Thys, qui va anar el primer en conseguir tres victòries en el Tour. Llamentablement la seua carrera, com la de molts ciclistes professionals en Europa, es va vore interrompuda per l'esclat de la Primera Guerra Mundial en 1914, que va provocar la suspensió de la competició durant quatre edicions. Despuix de la guerra, el Tour va retornar en 1919 en la novetat del mallot groc per a distinguir al líder de la carrera, en honor del color de les pàgines del periòdic L'Auto. El cicliste francés Eugène Christophe va ser el primer corredor que va lluir la penyora, mentres que el belga Firmin Lambot, com a vencedor del Tour de 1919, va anar el primer en guanyar-la.[5]

Originalment, el Tour de França es disputava de manera individual, i estava prohibit el treball en equip. Els ciclistes podien optar per contar en patrocinador o no. En 1930 es varen llegalisar els equips nacionals.

El número d'etapes es va incrementar gradualment a onze (1905), quinze (1910), díhuit (1925) i, finalment, a vintiquatre etapes (1931). La llongitut total del Tour va continuar aumentant fins als 5500 quilómetros. Ya en les primeres edicions el Tour va passar per atres països veïns de França. Aixina, des de 1905 es varen escomençar a disputar etapes en Alemània, i en 1906 va transcórrer per primera volta per Espanya i Itàlia. En el temps, es varen ser incloent etapes de manera regular en tots els veïns actuals de França com Suïssa (primera volta en 1913), Bèlgica (des de 1947), Luxemburc (1947), Mónaco (1952) i Andorra (1964). També s'han disputat etapes en països no fronteriços en França tals com els Països Baixos, Gran Bretanya i Irlanda. En 1933 es va introduir la distinció al millor escalador i es varen otorgar bonificacions als ciclistes que alcançaren els ports en primer lloc.

En 1936 Jacques Goddet va substituir a Desgrange en la direcció del Tour de França, càrrec que ocuparia fins a 1987. Goddet sempre va ser favorable a les innovacions tècniques en les competicions i va introduir la classificació per punts, aixina com el pròlec al principi de la carrera.

L'italià Gino Bartali va guanyar en autoritat l'edició de 1938, l'última abans de la Segona Guerra Mundial. En el recomençament de 1948 va repetir triumfo el veterà escalador de la Toscana i va aparéixer en escena el seu compatriota Fausto Coppi, Il Campionissimo, qui va guanyar en 1949 i 1952 sent un precursor de les tècniques de treball en equip, l'entrenament i la dieta del cicliste de carretera. Va haver victòries intercaladas dels suïssos Ferdi Kübler i Hugo Koblet en 1950 i 51. Tres serien les victòries consecutives del gran campeó gal Louison Bobet entre el 53 i el 55 com a antesala a l'época dorada del primer quíntuple campeó de la Ronda Francesa, Jacques Anquetil.

Segona mitat de el XX

[editar | editar còdic]

En l'any 1957 es produïx el primer reportage televisiu en directe i a l'any següent, comencen a transmetre's fragments d'etapa.[6] En eixe mateix any, el jove francés Jacques Anquetil, de 23 anys, conseguix el seu primer Tour en una gran superioritat. Anquetil va ser el primer cicliste que va guanyar cinc voltes el Tour i que ho va guanyar quatre voltes consecutives en impondre's entre 1961 i 1964, gràcies a la seua habilitat com a contrarrelojista i a la seua progressiva adaptació a la montanya. Un dels grans rivals de Anquetil va ser Federico Martín Bahamontes, que destacava per ser un gran especialiste en montanya, conseguint el Tour en 1959 i sent el primer espanyol en guanyar-ho. Durant la década dels xixanta destaquen també ciclistes com l'italià Felice Gimondi, guanyador del Tour de 1965, o el francés Raymond Poulidor, malnomenat el etern segundón.

En 1962[7] es va abandonar la composició dels equips per països i es va adoptar definitivament per equips professionals patrocinats per empreses. Es varen tornar a prohibir els equips patrocinats en 1967 i 1968, reestableciéndose els equips nacionals, per a després llegalisar-se definitivament en 1969.

Més alvance, irromp en escena el considerat per a molts com el millor cicliste de l'història, el belga Eddy Merckx, qui en la seua primera aparició en el Tour de 1969 conseguix la victòria. Merckx iniciaria un espectacular domini de la ronda gala proclamant-se també vencedor en les edicions de 1970, 1971, 1972 i 1974, igualant aixina els guanys de Jaques Anquetil. Eddy Merckx té 34 victòries en el Tour de França i va ser malnomenat El Caníbal pel seu insaciable sigau de victòries. El regnat de Merckx solament es va vore interromput per la victòria de l'espanyol Luis Ocaña en l'edició de 1973, en la que el belga no va participar.


Despuix de l'era de Merckx i les victòries de Bernard Thevenet i Lucien Van Impe s'iniciaria el domini del mític Bernard Hinault qui igualaria les cinc victòries de Anquetil i Merckx, dominant des de finals dels setanta fins a mediats dels huitanta. De l'época de Hinault destaquen ciclistes com el neerlandés Joop Zoetemelk, vencedor en 1980 i segon en atres sis ocasions, o el francés Laurent Fignon guanyador de les edicions de 1983 i 1984. En 1986 Greg LeMond es va convertir en el primer cicliste no europeu en proclamar-se vencedor del Tour, qui repetiria victòria en 1989 i 1990. De finals dels huitanta destaquen també les victòries de l'irlandés Stephen Roche en 1987 i de l'espanyol Pedro Prim en 1988. En la década dels huitanta es dona la massiva participació en el Tour de ciclistes procedents de tot lo món, especialment d'Amèrica, destacant als colombians com a notables escaladors, particularment Luis Herrera i Fabio Enrique Parra.

En 1991 s'inicia el domini de l'espanyol Miguel Induráin, qui va anar l'únic cicliste en conseguir cinc victòries consecutives en véncer de 1991 fins a 1995. El gran domini de Induráin va deixar a l'ombra a atres grans ciclistes de la década dels noranta com Tony Rominger, Claudio Chiappucci, Gianni Bugno o Richard Virenque, entre uns atres.


En 1996 el danés Bjarne Riis va guanyar el Tour de França, terminant en l'era de Miguel Induráin. No obstant, Riis va confessar anys més tarde haver-se dopat en EPO en el periodo 1993-1998 encara que oficialment no se li ha retirat el Tour.[8] En 1997 el jove alemà Jan Ullrich es va fer en la victòria en el Tour. Ullrich, que havia segut segon en 1996, destacava com a contrarrelojista i es defenia be en tots els terrenys, lo que li va permetre conseguir una gran victòria, traent més de nou minuts al segon classificat. En 1998 s'esperava que Ullrich repetira victòria, no obstant, l'escalador Marque Pantani li va traure més de huit minuts en una etapa de montanya en la que es passava el Col du Galibier i s'aplegava a meta en el cim d'Els Deux Alps i es va posar el mallot groc. Pantani va mantindre dit mallot fins al final del Tour, pese als intents de Ullrich de llevar-li-ho, que de nou tornava a ser el segon classificat. Ademés en enguany bot a la llum el Cas Festina, en el que es varen vore implicats corredors de gran importància com Richard Virenque i Alex Zülle.

Des de 1999 a 2005 el guanyador va ser el nortamericà Llance Armstrong. No obstant, el 23 d'agost de 2012 l'Agència Antidopage nortamericà (USADA) va decidir retirar-li els seus sèt títuls del Tour de França per dopage, ademés de suspendre-ho de per vida.[9] La decisió de desposseir al nortamericà de les seues victòries va ser ratificada posteriorment per l'Unió Cicliste Internacional (UCI), que va decidir ademés declarar desert el títul corresponent a eixes edicions,[10] ya que els ciclistes que havien quedat segons en eixes edicions, Jan Ullrich (3 voltes), Alex Zülle, Joseba Beloki, Andreas Klöden i Ivan Basso, també varen estar implicats en casos de dopage.

En giner de 2013 Llance Armstrong, despuix de sofrir una gran pressió per les seues excompañeros, va confessar i va admetre en una esperada entrevista en Oprah Winfrey, que els sèt Tours guanyats entre els anys 1999 a 2005 varen ser frut del dopage, deixant frases que passarien a la posteritat com: «Tot s'ha tractat d'una gran mentira que va resultar prou perfecta durant molt temps», «Sí, em vaig dopar; el conte de fades no era cert» o «Fill, no em defengues més, ho sent». Una volta feta la confessió d'Armstrong, la UCI va acceptar la demanda posada per l'USADA i va anular totes les seues victòries.

En 2006 el guanyador va ser Óscar Pereiro, despuix de la descalificació del nortamericà Floyd Landis, antic gregario d'Armstrong. En 2007 Alberto Contador es va impondre en un Tour clarament marcat pel dopage, que va deixar fòra a Alexandre Vinokourov i al seu equip, el Astana. També es va vore forçat a retirar-se el danés Michael Rasmussen, quan faltaven quatre etapes per al final del Tour i sent líder de la classificació general.

El Tour de 2008 va estar marcat per l'absència de l'equip Astana, a on figurava el llavors vigent guanyador. L'organisació va castigar d'esta forma el positiu del kazakh Alexandre Vinokourov de l'anterior edició. A pesar d'esta absència, un atre espanyol, Carlos Sastre, es va adjudicar una victòria forjada en la montanya, especialment en un atac en Alpe de Huez que li va servir per a traure més de dos minuts a Cadel Evans, segon classificat.


A estes tres victòries espanyoles cal sumar-li una segona conseguida per Alberto Contador en el Tour 2009, junt a l'equip Astana. Tour marcat per la supremacia de l'espanyol en les etapes de montanya, com el Arcalis i Verbier, i la mostrada en la contrarellonge d'Annecy (victòria en les dos últimes), pel regrés a la carretera de Llance Armstrong a les seues 38 anys i per la tensió vixcuda en l'equip Astana entre els dos líders. I posteriorment la de 2010, en la que el corredor naixcut en Pinte conseguia el seu tercer Tour. Despuix d'una apretada contrarellonge final s'impondria per tan sol 39 segons al seu immediat rival, Andy Schleck. De tots modos, Contador va donar positiu per 50 picogramos de clembuterol. El de Pinte arguyó que el positiu es devia a una ingesta de carn contaminada i li va ser permés seguir competint fins que es jujara el seu cas. En eixe periodo de temps va guanyar el Gir d'Itàlia 2011 i va córrer el Tour de França 2011 en el que va ser quint. Finalment el corredor va ser desposseït del seu Tour de 2010, que passaria a les mans d'Andy Schleck.

En el Tour de França 2011, Cadel Evans es va adjudicar la victòria despuix d'una contrarellonge final, superant a Andy Schleck en Grenoble. En 2012 el guanyador va ser el britànic Bradley Wiggins en un Tour en el que el seu companyer d'equip, gregario i compatriota Chris Froome va ser segon. Va ser la primera volta que un cicliste del Regne Unit es proclamava campeó. A l'any següent, va ser Froome el vencedor.

En la prova de 2014, ciclistes com Chris Froome i Alberto Contador caurien i es retirarien per la dura climatologia dels primers dies del Tour. Davant açò, solament quedaria un favorit, Vincenzo Nibali que guanyaria la prova en molta superioritat davant els seus rivals més immediats, Thibaut Pinot i Jean-Christophe Péraud. Gràcies a la seua victòria en el Tour Nibali es convertiria en el sext cicliste en guanyar les tres Grans Regressos obtenint la Triple Corona del Ciclisme, en guanyar la Regrés de 2010, el Gir de 2013 i el Tour de 2014.

Per a les edicions dels anys 2015, 2016 i 2017 hi hauria un clar dominador: Chris Froome, qui venceria a rivals com Nairo Quintana, Romain Bardet i Rigoberto Urán, i va conseguir un total de 4 Tours. En l'edició 2018, el vencedor seria el galés Geraint Thomas, qui venceria al neerlandés Tom Dumoulin.

El recorregut del Tour de França 2019 va començar el 6 de juliol en Brusseles, havent segut presentat el dijous 25 d'octubre de 2018 en París, en la presència d'Eddy Merckx, Bernard Hinault i Miguel Induráin, guanyadors de cinc edicions cada u, realisant-se un acte protocolari en commemoració de l'emblemàtic mallot groc,[11] que complia 100 anys. Esta edició va ser guanyada per primera volta en l'història per un llatinoamericà, el colombià Egan Bernal, qui es va coronar en París acompanyat en el podi pel seu companyer d'equip Geraint Thomas i pel neerlandés Steven Kruijswijk. El francés Julian Alaphilippe es va mantindre durant catorze dies en la camiseta de líder, fins que va sucumbir en les etapes disputades en els Alps francesos.


L'edició de 2020, marcada per la pandèmia de COVID-19, va finalisar el 20 de setembre, i va vore l'irrupció del jove corredor eslové Tadej Pogačar, que va conseguir arrebatar el mallot groc al seu compatriota Primerž Roglič en la penúltima etapa, una vibrant crontrarreloj de 36 km en final en alt disputada entre Lure i La Planche dones Belles Filles, en la que va batre al fins a llavors líder per casi 2 minuts de diferència, enjugando el minut de desventaja que tenia en l'eixida.[12] Una atra image destacable va ser la victòria en solitari de dos ciclistes del Equip Ineos, el polac Michał Kwiatkowski i l'equatorià Richard Carapaz, que varen entrar en la meta agarrats de les mans en alt, rememorant la victòria compartida protagonisada per Greg Lemond i Bernard Hinault en Alpe de Huez en 1986.[13]

En 2021, la prova va tornar a disputar-se en el més de juliol, i es va recuperar el públic junt a les carreteres. Pogačar va enllaçar el seu segon triumfo consecutiu en gran superioritat sobre els seus rivals, aventajant al danés Jonas Vingegaard en 5m20s i a l'equatorià Richard Carapaz en 7m03s, que li varen acompanyar en el podi de París.[14] El cicliste eslové va guanyar dos etapes de montanya i una contrarellonge, i ademés es va adjudicar el premi al millor escalador i el mallot blanc de millor jove. Un atre corredor destacat va ser el esprínter britànic Mark Cavendish, que en quatre triumfos d'etapa va igualar el récort de 34 victòries parcials en poder d'Eddy Merckx.[15] La carrera va estar marcada en la primera semana per les numeroses caigudes, que varen acabar en les opcions d'alguns favorits.[16]

A l'any següent, l'edició del Tour de França 2022 va començar en Dinamarca, i durant les primeres dèu etapes semblava que Pogačar s'adjudicaria de nou en gran superioritat el que podria haver segut el seu tercer Tour consecutiu. No obstant, en l'etapa 11, finalisada en el cim alpí del Col du Granon, el danés Jonas Vingegaard va conseguir arrebatar-li el mallot groc a l'eslové Pogačar, aventajant-li en més de dos minuts en la general.[17] El restant de la prova fins a París es va convertir en un duel mane a mà entre abdós ciclistes, en episodis com el protagonisat en l'etapa 18 durant l'espectacular descens del Col pirenaic de Spandelles, en el que el danés va estar a punt de caure i l'eslové va aplegar a caure, encara que abdós es varen esperar deportivamente.[18] Finalment, Jonas Vingegaard es va adjudicar el seu primer Tour de França, completant el podi Tadej Pogačar en el segon lloc i el britànic Geraint Thomas en el tercer. A destacar també l'actuació del cicliste belga Wout van Aert, que es va adjudicar tres etapes i el mallot vert de la classificació per punts.


L'edició del Tour de França 2023 va partir d'Espanya, i va contemplar un nou mà a mà entre Pogačar i Vingegaard, qui finalment es va adjudicar la seua segona victòria en la ronda francesa despuix d'acabar en les opcions de l'eslové en la contrarellonge de l'etapa 16 (a on va obtindre una ventaja de 1m 38s) i en l'ascensió del dia següent al Col de la Loze (quan la diferència va ascendir a atres 5 minuts en la meta situada en el Altipuerto de Courchevel, despuix d'un desfalliment del seu rival).[19] Pello Bilbao, Ion Izagirre i Carlos Rodríguez es varen adjudicar una etapa cada u, despuix de cinc anys sense victòria alguna dels ciclistes espanyols.[20]

En 2024 la carrera va començar en la ciutat italiana de Florencia i va finalisar en Niça (ciutat que va substituir com a final de la prova a París, immersa en la celebració de les seues jocs olímpics). En esta ocasió, Pogačar (vencedor en sis etapes), es va impondre en claritat al danés Vingegaard (possiblement mermat per una greu caiguda que va sofrir uns mesos abans en la Regrés al País Vasc). El podi ho va completar el belga Evenepoel.[21] Per la seua banda, el veterà esprínter britànic Mark Cavendish va alcançar en esta edició les 35 victòries d'etapa, superant el récort que compartia en Eddy Merckx.[22]

El Tour de França 2025 va començar en Lille,[23] i va ser dominat per quarta volta per Tadej Pogačar, que va aventajar en més de 4 minuts al danés Jonas Vingegaard en la meta de París.[24] El vencedor de la ronda gala es va impondre en quatre etapes, incloent una victòria en Hautacam. Wout van Aert va guanyar l'etapa final en París i Remco Evenepoel, el tercer favorit, va abandonar la competició en la pujada al Tourmalet.[25] El jove esprínter italià Jonathan Milan es va adjudicar dos etapes i el mallot vert.[26]

Eixides i arribades[27]

[editar | editar còdic]
Any Eixida Arribada
1903 París París
1904 París París
1905 París París
1906 París París
1907 París París
1908 París París
1909 París París
1910 París París
1911 París París
1912 París París
1913 París París
1914 París París
1915-1918 Edicions suspeses per la Primera Guerra Mundial
1919 París París
1920 París París
1921 París París
1922 París París
1923 París París
1924 París París
1925 París París
1926 Évian-els-Bains París
1927 París París
1928 París París
1929 París París
1930 París París
1931 París París
1932 París París
1933 París París
1934 París París
1935 París París
1936 París París
1937 París París
1938 París París
1939 París París
1940-1946 Edicions suspeses per la Segona Guerra Mundial
1947 París París
1948 París París
1949 París París
1950 París París
1951 Metz París
1952 Brest París
1953 Estrasburc París
1954 Ámsterdam París
1955 Li Havre París
1956 Reims París
1957 Nantes París
1958 Brusseles París
1959 Mulhouse París
1960 Lille París
1961 Ruan París
1962 Nancy París
1963 París París
1964 Rennes París
1965 Colónia París
1966 Nancy París
1967 Angers París
1968 Vittel París
1969 Roubaix París
1970 Llemoges París
1971 Mulhouse París
1972 Angers París
1973 Scheveningen (L'Haya) París
1974 Brest París
1975 Charleroi París
1976 Merlin-Plage (Saint-Hilaire-de-Riez) París
1977 Fleurance París
1978 Leiden París
1979 Fleurance París
1980 Fráncfort París
1981 Niça París
1982 Basilea París
1983 Fontenay-sous-Bois París
1984 Montreuil París
1985 Plumelec París
1986 Boulogne-Billancourt París
1987 Berlín París
1988 La Baule París
1989 Luxemburc París
1990 Futuroscope (Poitiers) París
1991 Lió París
1992 Sant Sebastià París
1993 Puy du Fou (Els Epesses) París
1994 Lille París
1995 Saint-Brieuc París
1996 Bolduque París
1997 Ruan París
1998 Dublin París
1999 Puy du Fou (Els Epesses) París
2000 Futuroscope (Poitiers) París
2001 Dunquerque París
2002 Luxemburc París
2003 París París
2004 Lieja París
2005 Fromentine París
2006 Estrasburc París
2007 Londres París
2008 Brest París
2009 Mónaco París
2010 Róterdam París
2011 Passage du Gois París
2012 Lieja París
2013 Porte Vecchio París
2014 Leeds París
2015 Utrecht París
2016 Mont-Saint-Michel París
2017 Düsseldorf París
2018 Noirmoutier-en-l'Île París
2019 Brusseles París
2020 Niça París
2021 Brest París
2022 Copenhague París
2023 Bilbao París
2024 Florencia Niça
2025 Lille[28] París
2026 Barcelona[29] París

Mallots de líder

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Mallot (Tour de França).


Durant cada etapa, els líders de les classificacions deuen portar una camiseta (mallot) que els distinguixca del restant dels corredors.

  • Mallot groc
El mallot groc (mallot jaune en francés), va ser instaurat en 1919 i és el més important de tots ya que identifica al líder de la classificació general individual. Cap equip participant del Tour pot tindre un mallot similar, o a on predomine el color groc.
  • Mallot vert
El mallot vert es va utilisar per primera volta en 1953 i és el que identifica al líder de la classificació per punts.
  • Mallot de punts rojos
Otorgat a partir de 1975, este mallot és el que distinguix al líder de la classificació de la montanya.
  • Mallot blanc
Creat en 1975, el mallot blanc identifica al cicliste menor de 26 anys millor ubicat en la classificació general, en la denominada classificació dels jóvens.

El cicliste més combatiu té dret a dur en l'etapa següent un dorsal en els números blancs sobre fondo roig i els integrants de l'equip que marcha primer duen el dorsal en números negres sobre fondo groc. Despuix de l'última etapa, un jurat otorga el Premi de la combativitat del Tour de França, que reconeix al corredor més destacable en esta faceta durant cada edició.

Palmarés

[editar | editar còdic]

Notes:

Atres classificacions i senyes estadístiques

Palmarés per països

[editar | editar còdic]
País Victòries 2.º lloc 3.º lloc Total Últim vencedor
França FRA 36 (21) 30 33 99 Bernard Hinault en 1985
Bélgicaclass=notpageimage noviewer|border|link=|20px Bélgica 18 (10) 15 18 51 Lucien van Impe en 1976
Archiu:Flag of Spain.svg Espanya 12 (7) 6 12 30 Alberto Contador en 2009
Itàlia ITA 10 (7) 16 15 41 Vincenzo Nibali en 2014
Reino UnidoArchiu:Flag of Reino Unido.png 6 (3) 2 4 12 Geraint Thomas en 2018
Plantilla:LUX 5 (4) 6 3 14 Andy Schleck en 2010
Plantilla:SLO 4 (1) 3 - 7 Tadej Pogačar en 2025
[[Image:Flag_of_Estados Unidos

.png|20px]] || 3 (1) || 1 || 2 || 6 || Greg LeMond en 1990

Plantilla:DONEN 3 (2) 3 1 7 Jonas Vingegaard en 2023
Plantilla:NED 2 (2) 11 4 17 Joop Zoetemelk en 1980
  1. redirect Plantilla:CHE || 2 (2) || 4 || 3 || 9 || Hugo Koblet en 1951
Plantilla:GER 1 8 1 10 Jan Ullrich en 1997
Tour de França en Catalogue of Life. 1 3 2 6 Egan Bernal en 2019
Archiu:Flag of Australia .png 1 2 1 4 Cadel Evans en 2011
Plantilla:IRE 1 - 1 2 Stephen Roche en 1987
Rusiaborder|link=|20px Rusia - 1 1 2 -
Plantilla:LET - 1 - 1 -
Perúborder|link=|20px Perú - - 2 2 -
Austriaclass=notpageimage noviewer|border|link=|20px Austria - - 1 1 -
Plantilla:SUE - - 1 1 -
Poloniaclass=notpageimage noviewer|border|link=|20px Polonia - - 1 1 -
Plantilla:LIT - - 1 1 -
Kazajistánlink=|20px Kazajistán - - 1 1 -
{{#ECU}} - - 1 1 -
  • Entre paréntesis el número de ciclistes diferents que han conseguit victòries per a cada país.

Estadístiques

[editar | editar còdic]

Més victòries generals

[editar | editar còdic]
Cicliste Victòries Anys
FRA Jacques Anquetil 5 1957, 1961, 1962, 1963, 1964
BEL Eddy Merckx 5 1969, 1970, 1971, 1972, 1974
FRA Bernard Hinault 5 1978, 1979, 1981, 1982, 1985
[[Archiu:
Archiu:Bandera de España.svg
20px|Espanya]] Miguel Indurain 5 1991, 1992, 1993, 1994, 1995
GBR Chris Froome 4 2013, 2015, 2016, 2017
SLO Tadej Pogačar 4 2020, 2021, 2024, 2025
BEL Philippe Thys 3 1913, 1914, 1920
FRA Louison Bobet 3 1953, 1954, 1955
[[Image:Plantilla:Bandera/USA|border|20px|USA]] Greg LeMond 3 1986, 1989, 1990
BEL Sylvère Maes 2 1936, 1939
FRA Lucien Petit-Breton 2 1907, 1908
ITA Ottavio Bottecchia 2 1924, 1925
LUX Nicolas Frantz 2 1927, 1928
FRA André Leducq 2 1930, 1932
FRA Antonin Magne 2 1931, 1934
BEL Sylvère Maes 2 1936, 1939
ITA Gino Bartali 2 1938, 1948
ITA Fausto Coppi 2 1949, 1952
FRA Bernard Thévenet 2 1975, 1977
FRA Laurent Fignon 2 1983, 1984
[[Archiu:
Archiu:Bandera de España.svg
20px|Espanya]] Alberto Contador 2 2007, 2009
DNK Jonas Vingegaard 2 2022, 2023

Victòries consecutives

[editar | editar còdic]
  • Dos victòries seguides:

Més podis

[editar | editar còdic]
Cicliste 1.º 2.º 3.º Total
FRA Raymond Poulidor 0 3 5 8
FRA Bernard Hinault 5 2 0 7
NED Joop Zoetemelk 1 6 0 7
BEL Eddy Merckx 5 1 0 6
FRA Jacques Anquetil 5 0 1 6
SVN Tadej Pogačar 4 2 0 6
GBR Chris Froome 4 1 1 6
GER Jan Ullrich 1 5 0 6
FRA Gustave Garrigou 1 3 2 6
ESP Miguel Induráin 5 0 0 5
[[Image:Plantilla:Bandera/USA|border|20px|USA]] Greg LeMond 3 1 1 5
DNK Jonas Vingegaard 2 3 0 5
BEL Lucien van Impe 1 1 3 5
FRA Louison Bobet 3 0 1 4
LUX Nicolas Frantz 2 2 0 4
FRA Antonin Magne 2 1 1 4
FRA Jean Alavoine 0 2 2 4

Més participacions

[editar | editar còdic]
# Cicliste País Participacions Edicions
1 Sylvain Chavanel França FRA 18 2001-2018
2 George Hincapie [[Image:Flag_of_Estados Unidos

.png|20px]] || 17 || 1996-2012

Jens Voigt Plantilla:GER 17 1998-2014
Stuart O'Grady Archiu:Flag of Australia .png 17 1997-2013
5 Joop Zoetemelk Plantilla:NED 16 1970-1973 i 1973-1986
Haimar Zubeldia Archiu:Flag of Spain.svg Espanya 16 2001-2009 i 2011-2017

Victòries d'etapa

[editar | editar còdic]
  • Actualisat a 12ª de 2026

Estos són els ciclistes que han guanyat nou o més etapes:[38]

Cicliste Etapes
GBR Mark Cavendish 35
BEL Eddy Merckx 34
FRA Bernard Hinault 28
FRA Andre Leducq 25
SLO Tadej Pogačar 24
FRA André Darrigade 22
LUX Nicolas Frantz 20
LUX François Faber 19
FRA Jean Alavoine 17
FRA Charles Pelissier 16
FRA René Li Grevès 16
FRA Jacques Anquetil 16
BEL Freddy Maertens 15
Cicliste Etapes
GER Marcel Kittel 14
FRA Louis Trousselier 13
BEL Philippe Thys 13
BEL Jean Aerts 12
ITA Gino Bartali 12
ESP Miguel Induráin 12
ITA Mario Cipollini 12
GER Erik Zabel 12
AUS Robbie McEwen 12
SVK Peter Sagan 12
ITA Raffaele Vaig donar Paco 11
FRA Louison Bobet 11
NED Joop Zoetemelk 11
Cicliste Etapes
GER André Greipel 11
FRA Henri Pelissier 10
FRA Antonin Magne 10
FRA Maurice Archambaud 10
LUX Charly Gaul 10
BEL Walter Godefroot 10
NED Gerrie Knetemann 10
NED Jan Raas 10
NOR Thor Hushovd 10
BEL Jasper Philipsen 10
BEL Wout van Aert 10
FRA Hippolyte Aucouturier 9
FRA Emile Georget 9
Cicliste Etapes
ITA Ottavio Bottecchia 9
FRA Georges Speicher 9
FRA Roger Lapebie 9
BEL Éloi Meulenberg 9
BEL Sylvère Maes 9
ITA Fausto Coppi 9
ESP Luis Ocaña 9
FRA Bernard Thevenet 9
BEL Lucien Van Impe 9
FRA Laurent Fignon 9
NED Jean Paul Van Poppel 9
UZB Djamolidine Abdoujaparov 9
BEL Tom Steels 9
  • En cas d'empat s'ordena primer el cicliste que primer va conseguir eixe número de victòries (és dir, cronològicament).

Victòries d'etapa contrarellonge

[editar | editar còdic]
  • Actualisat a 2025
Cicliste Etapes
FRA Bernard Hinault 20
BEL Eddy Merckx 16
FRA Jacques Anquetil 11
ESP Miguel Induráin 10
[[Image:Plantilla:Bandera/USA|border|20px|USA]] Llance Armstrong 10
SUI Fabian Cancellara 6
GER Jan Ullrich 5
BEL Sylvère Maes 4
NED Joop Zoetemelk 4
FRA Laurent Fignon 4
SLO Tadej Pogačar 4
BEL Félicien Vervaecke 3
FRA Maurice Archambaud 3
ITA Fausto Coppi 3
LUX Charly Gaul 3
Cicliste Etapes
FRA Roger Rivière 3
FRA Raymond Poulidor 3
BEL Freddy Maertens 3
[[Image:Plantilla:Bandera/USA|border|20px|USA]] Greg Lemond 3
NED Erik Breukink 3
FRA Thierry Marie 3
GBR Chris Boardman 3
GER Tony Martin 3
FRA Antonin Magne 2
SUI Ferdinand Kübler 2
SUI Hugo Koblet 2
FRA Louison Bobet 2
ESP Federico Bahamontes 2
ITA Felice Gimondi 2
[[Archiu:
Archiu:Bandera de España.svg
1945|Espanya]] Luis Ocaña 2
Cicliste Etapes
GER Dietrich Thurau 2
NED Gerrie Knetemann 2
BEL Lucien Van Impe 2
BEL Eric Vanderaerden 2
FRA Jean-François Bernard 2
GBR David Miller 2
UKR Serhiy Honchar 2
GER Stefan Schumacher 2
GBR Bradley Wiggins 2
GBR Chris Froome 2
NED Tom Dumoulin 2
BEL Wout van Aert 2
BEL Remco Evenepoel 2
  • En cas d'empat s'ordena primer el cicliste que primer va conseguir eixe número de victòries (és dir, cronològicament).

Victòries d'etapa per països

[editar | editar còdic]
  • Actualisat a 12ª etapa de 2026

Ciclistes de 35 països han conseguit obtindre una o més victòries d'etapa.

País Etapes
França FRA 718
Bélgicaclass=notpageimage noviewer|border|link=|20px Bélgica 505
Itàlia ITA 272
Plantilla:NED 189
Archiu:Flag of Spain.svg Espanya 131
Plantilla:GER 90
Reino UnidoArchiu:Flag of Reino Unido.png 79
Plantilla:LUX 71
  1. redirect Plantilla:CHE || 61
País Etapes
Archiu:Flag of Australia .png 41
Plantilla:DONEN 30
Plantilla:SLO 30
Tour de França en Catalogue of Life. 22
Noruegaborder|link=|20px Noruega 21
[[Image:Flag_of_Estados Unidos

.png|20px]] || 20

Plantilla:IRL 15
Perúborder|link=|20px Perú 12
Plantilla:SVK 12
País Etapes
Rusiaborder|link=|20px Rusia 11
Plantilla:UZB 9
Poloniaclass=notpageimage noviewer|border|link=|20px Polonia 7
Kazajistánlink=|20px Kazajistán 6
Austriaclass=notpageimage noviewer|border|link=|20px Austria 6
Plantilla:EST 4
Ucraniaborder|link=|20px Ucrania 4
Plantilla:CZE 4
Plantilla:CA 3
País Etapes
Plantilla:ERI 3
Méxicoborder|link=|20px México 3
Plantilla:LET 2
  1. redirect Plantilla:ZAF || 2
Brasilclass=notpageimage noviewer|Bandera de Brasil|border|link=|20px Brasil 1
Plantilla:SUE 1
Plantilla:LIT 1
{{#ECU}} 1

Victòries d'etapa per països i edicions

[editar | editar còdic]
  • Actualisat a 12ª etapa del 2026

Dies de líder

[editar | editar còdic]
  • Actualisat a 12ª etapa del 2026
Cicliste Dies de líder
BEL Eddy Merckx 96
FRA Bernard Hinault 75
SVN Tadej Pogačar 62
[[Archiu:
Archiu:Bandera de España.svg
20px|Espanya]] Miguel Induráin 60
GBR Chris Froome 59
FRA Jacques Anquetil 50
FRA Antonin Magne 38
BEL Philippe Thys 37
LUX Nicolas Frantz 37
FRA André Leducq 35
Cicliste Dies de líder
ITA Ottavio Bottecchia 34
FRA Louison Bobet 34
SUI Fabian Cancellara 29
DNK Jonas Vingegaard 29
BEL Sylvère Maes 26
FRA René Vietto 26
LUX François Faber 25
NED Joop Zoetemelk 22
FRA Laurent Fignon 22
[[Image:Plantilla:Bandera/USA|border|20px|USA]] Greg LeMond 22
Cicliste Dies de líder
BEL Romain Maes 21
ITA Gino Bartali 20
FRA Thomas Voeckler 20
[[Image:Plantilla:Bandera/Itàlia|border|20px|Itàlia]] Fausto Coppi 19
[[Image:Plantilla:Bandera/França|border|20px|França]] André Darrigade 19
ITA Vincenzo Nibali 19
ITA Felice Gimondi 18
GER Jan Ullrich 18
FRA Julian Alaphilippe 18
FRA Lucien Petit-Breton 17
Cicliste Dies de líder
FRA Roger Pingeon 17
Alemània Occidental Rudi Altig 17
ESP Luis Ocaña 17
BEL Odile Defraye 16
BEL Maurice De Waele 16
FRA Bernard Thévenet 16
GER Dietrich Thurau 15
ESP Pedro Prim 15
GBR Geraint Thomas 15

Atres senyes

[editar | editar còdic]

Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Excerpt».


Transmissió

[editar | editar còdic]

Retransmissió en Espanya

[editar | editar còdic]

En Espanya, els drets d'emissió de la ronda ciclista gala els té des de mediats de la década de 1960 la cadena pública TVE. Fins a 2003 s'emetien totes les etapes en directe per La 1, llevat quan coincidien en el Telediari o alguna atra retransmissió especial; llavors es televisaven per La 2. De 2004 a 2011, el Tour de França es va emetre, primer, per la 2, i més vesprada per Teledeporte, i únicament se solia emetre alguna etapa molt destacada pel primer canal de TVE. En 2012 el Tour va tornar a emetre's diàriament per la 1, pero a partir de 2013 va tornar a Teledeporte, en solament les etapes més destacades per la 1, des de 2022 el Tour de França comença les seues emissions en Teledeporte a les 12:30 i pansa a La 1 a les 16:05 tots els dies , en l'edició del 2023 , les majoria d'etapes s'emetran en Teledeporte a les 12:30 i pansa a La 2 a les 15:45 , algunes etapes més importants aniran per La 1 en partir de les 16:05.

Des de la mort de Pedro González en giner de 2000, els comentaristes del Tour en TVE són Carlos d'Andrés i Pedro Prim.

Per una atra part, en algunes edicions des de la década de 1990, i ininterrompudament des de 2009, RTVE compartix en ETB 1 l'emissió en obert de les etapes,[39] despuix de llargues negociacions que varen començar en el Gir d'Itàlia 2008.[40] Com a part de l'acort, EITB solament pot retransmetre la prova en directe, sense possibilitat de redifusión, en idioma vasc i llimitada a les comunitats autònomes del País Vasc i de Navarra. Es permet igualment a EITB la radioteledifusión via streaming web per a tota Espanya en idioma vasc, en simultàneu a RTVE.

Sobre canals de pagament, és Eurosport qui emet la ronda gala per a Espanya, en Antonio Alix, i Saúl Miguel com a comentaristes en primera instància i Javier Llaures i Alberto Contador en una segona tanda.


Vore també

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. L'edició de 2020 es va disputar entre el 29 d'agost i el 20 de setembre per la pandèmia de COVID-19 (As.com; i El Món, El radical protocol del Tour contra el coronavirus)
  2. «[1]». Consultat el 23 de decembre de 2017.
  3. «[2]». Consultat el 23 de decembre de 2017.
  4. Fundació Príncip d'Astúries (ed.): «Premie Príncip d'Astúries 2003». Archivat des d'el original, el 9 d'octubre de 2009. Consultat el 11 de juliol de 2009.
  5. rtve.és (ed.): «a-mallot-lider/1947978/ L'orige del groc per al mallot de líder». Consultat el 23 de juliol de 2014.
  6. Curiositats en l'Història del Tour de França.
  7. Augendre, 1996, p. 55.
  8. letour.fr (ed.): «Anuari del Tour de França-Li Tour en chiffres Els podiums». Archivat des d'el original, el 3 d'octubre de 2009. Consultat el 3 de novembre de 2009.
  9. «Armstrong pert tots els seus títuls». Consultat el 24 d'agost de 2012.
  10. [3] El Món.
  11. «[4]». Consultat el 24 d'octubre de 2018.
  12. «Aixina va felicitar Roglic a Pogacar en acabant de que li “llevara” el Tour» (en és). La Raó. Consultat el 20 de setembre de 2020.
  13. «L'1-2 de Carapaz i Kwiatkowski rememora l'escena de Hinault i LeMond en el Tour de França de 1986» (en és). Vius Fútbol. Consultat el 20 de setembre de 2020.
  14. Diari AS, Tour 2021
  15. RTVE Tour 2021 "Cavendish es convertix en llegenda igualant el récort d'Eddy Merckx: 34 victòries" (David Collazos)
  16. RTVE Tour 2021 "Les caigudes mermen al pilot en només tres jornades de Tour" (David Collazos)
  17. "El Confidencial"; AGÈNCIA EFE; 13/07/2022
  18. "Diari Vasc"; Inaki Esquerre; 22/07/2022
  19. Vingegaard sentencia el Tour davant un Pogacar afonat (Estadi Deportiu; 2023-07-19)
  20. Els espanyols en el Tour: tres victòries i dos top 10 en la general Alejandro Prats (Diaro AS; 2023-07-23)
  21. Tour de França 2024: Tadej Pogacar guanya el seu tercer títul - Tots els resultats i classificació general de la competència (Olga Trujillo)
  22. Cavendish ya és el gran campeó del Tour: supera el récort de 34 triumfos de Merckx Diari Marca (M.A. Rodríguez)
  23. «Tour de França 2025: Preguntes freqüents i on vore la carrera ciclista» (en és). Olimpics.com. Consultat el 31 de decembre de 2025.
  24. «el%20divendres%20en%20Peyragudes. Tour de França 2025: Tadej Pogacar fa història en la seua quarta victòria» (en és). The Independent en espanyol. Consultat el 31 de decembre de 2025.
  25. «Tour de França 2025. El dur moment en el que Evenepoel es baixa de la bicicleta i abandona en el Tourmalet» (en és). Eurosport. Consultat el 31 de decembre de 2025.
  26. «el%20Tour%20de%20França%202025. JONATHAN MILAN: “CONSEGUIR ESTE MALLOT VERT HA SEGUT DURÍSSIM”» (en és). Tour de France. Consultat el 31 de decembre de 2025.
  27. https://www.letour.fr/es/historia
  28. https://www.letour.fr/es/la-carrera/grands-departs/grand-depart-2025
  29. https://www.ciclismoafondo.es/grandes-tornades/tour-de-francia/barcelona-acogera-eixida-tour-francia-2026_295323_102.html
  30. La UCI va confirmar la solicitut de la USADA de despullar a Llance Armstrong dels seus títuls conseguits despuix de 1998. El director del Tour de França Christian Prudhomme és partidari de que el palmarés d'eixos anys quede en blanc, encara que la decisió final la té l'UCI Prudhomme, director del Tour: “El palmarés deu quedar en blanc i cal castigar a l'entorn” biciciclismo.com
  31. L'UCI deixa en blanc els sèt títuls que va guanyar Armstrong ABC.és
  32. TAS: Ullrich, culpable de dopage i sancionat dos anys (Ampliació)
  33. «Óscar Pereiro és el guanyador del Tour de França 2006, el dopage de Floyd Landis ha segut confirmat per l'UCI». Consultat el 21 de setembre de 2007.
  34. «Levi Leipheimer es retira despuix de complir la seua sanció per dopage».
  35. «Bernhard Kohl dona positiu per CERA».
  36. «Kohl, rei de la montanya del Tour, va prendre EPO CERA».
  37. «L'UCI sanciona al cicliste Denis Menchov per dopage». Archivat des d'el original, el 28 d'agost de 2018. Consultat el 29 d'agost de 2018.
  38. The history of the Tour de France THE RECORDS THE STAGE WINNERS [5] archivat en Wayback Machine. letour.fr
  39. TVE decidix vendre a la nova direcció de ETB els drets del Tour de França
  40. a-poder-oferir-la-ultimes-etapes-del-Gir.html TVE negocia en ETB i Rai per a poder oferir l'últimes etapes del Gir

Enllaços externs

[editar | editar còdic]

Commons


Referències

[editar | editar còdic]