Beycesultan

Beycesultan

Beycesultan és un jaciment arqueològic d'Anatolia occidental, ubicat en la vall del riu Büyük Menderes (Meandre), a uns 5 km al suroest de la ciutat moderna de Çivril, en la província de Denizli, en Turquia. Originàriament va deure trobar-se a lo llarc de l'un afluent menor del Meandre, en l'actualitat sec.

Història

Beycesultan va ser ocupada des del periodo Calcolítico tardà. S'empina sobre un gran montícul de casi 1 km de diàmetro i 25 m d'altura.

L'assentament va aumentar en tamany i prominència durant el III mileni a. C., en notables edificis civils i religiosos. El seu desenroll va alcançar el seu punt màxim en el II mileni a. C. en la construcció d'un palau enorme i estructures anexes. El Palau va ser abandonat i després destruït cap a l'any 1700 a. C. A partir de llavors, Beycesultan va ser influïda grandement des de l'oest, principalment el mar Egeo i Creta.

Despuix d'uns sigles de semiabandono, Beycesultan va començar a créixer de nou, esta volta més influïda per les regions hititas de Anatolia. Encara que més chicoteta que la ciutat anterior, era d'impressionant tamany. Este segon florecimiento de Beycesultan va terminar cap a l'any 1200 a. C., va anar completament destruïda com en aquell moment lo varen ser moltes ciutats de Anatolia.

A principis de la Bronze antic, la ciutat es va expandir: l'assentament es va ampliar, es va erigir una imponent muralla i es va construir el primer edifici religiós, un únic temple.

També va ser ocupada, a una escala menor, en época bizantina, selyúcida i otomana. S'ha supost que va ser la ciutat i sèu episcopal de "Ilouza" (Ιλούζα) i possiblement l'hitita Wilusa.

Arqueologia

El jaciment de Beycesultan consistix en dos montículs (tepe), dividits per un antic camí comercial. L'altura màxima de 25 metros correspon al montícul occidental i té al voltant d'un quilómetro de diàmetro.

Excavacions

La localitat va ser estudiada pels arqueòlecs del British Institute of Archeology d'Ankara, dirigit llavors per Seton Lloyd. La primera expedició va ser organisada en 1953, en la participació del mateix Lloyd, de James Mellaart (el descobridor de Çatalhöyük) i d'Oliver Robert Gurney. L'excavació sistemàtica es va iniciar en la primavera de l'any següent i es va prolongar fins a 1959. Cada temporada d'excavacions va tindre una duració de dos mesos.

De 2002 a 2007, es va efectuar una campanya d'excavacions del jaciment i de la seua regió baix la direcció d'Işref Abay de l'Universitat del Egeo. Els treballs continuen fins al present conjuntament en l'Universitat Adnan Menderes.

Troballes

En el Bronze antic es varen construir santuaris en una cella rectangular precedida d'un pòrtic. En l'eix principal de l'interior es varen erigir altars, prop de l'extrem oriental. I altar estava generalment format per dos esteles d'argila, precedides per una estructura en forma de bucráneo estilisat. Entorn a estes construccions es varen trobar recipients per a les ofrenes, forns circulares i a voltes aixovar per a sacrificis cruents.

De finals del Bronze antic és també una estructura, una espècie de megaron, composta per tres edificis.

Durant el Bronze mig es produïx el florecimiento arquitectònic de Beycesultan. Al segon quart de el II mileni a. C. pertany l'edifici més característic del lloc: el cridat Palau cremat. En la zona occidental varen sorgir un grup d'edificis públics compresos dins d'un recint autònom intern respecte a la més àmplia muralla defensiva de la ciutat.

Palau cremat

Erigit en un gran lux en la zona occidental del tepe, el seu nom de deu a que va ser destruït per un incendi. El complex arquitectònic té un diàmetro de poc més de 70 m. S'han tret a la llum 47 espais, entre estàncies cobertes i patis a cel obert. Els fonaments són de pedra, en ocasions reforçats en troncs de fusta, mentres que els murs són d'atobó insertat en estructures de fusta. Està atestada l'existència de plantes superiors, casi sempre de fusta, i de galeries, també de fusta. Els paviments estan mal acabats i coberts simplement per estores.

Despuix de l'incendi, l'ala este va ser de nou ocupada. L'ala oest, abandonada despuix de la catàstrofe i sense modificacions posteriors, està millor conservada.

S'obrien dos accessos en la zona surest del palau: un tenia dimensions reduïdes i pot considerar-se una espècie d'entrada per al servici; l'atre, orientat cap al riu, estava precedit per una rampa àmplia, per al pas dels cavalls, que descendia en suau pendent fins a la vora. Per esta última porta, a través d'un vestíbul, s'accedia a una sala pavimentada en argila, en la que s'obria un estany lustral d'una profunditat de 25 cm. Les parets estaven revocades de blanc i pintades de roig, per a subrallar l'importància d'este sector. A lo llarc dels murs s'alineaven diverses gerres per a la conservació de l'aigua.

En el centre d'esta zona del palau es trobava una segona sala les parets de la qual mostraven, sobre una base de revoque blanc, franges horisontals de pintura roja, groga i blanca d'uns 50 cm d'altura. Esta estància, era presumiblement una sala d'audiències, a la que s'accedia per mig d'una chicoteta rampa en pendent. El paviment estava sobreelevado prop d'1 m. L'estància medix 9 x 11 m i lloc que no presenta chafades de basamentos, es pensa que, a lo manco en part, devia estar a cel obert.

Una tercera sala de representació, també en parets pintades de roig sobre reboçat blanc, tenia una llar. La presència de restants de basamentos sugerix que existiria una coberta sustentada per columnes. Atres estàncies estaven destinades a almagasens, mentres que una més chicoteta era potser el va d'una escala que conduïa a la planta superior.

L'ala este, que va ser reutilisada despuix de l'incendi, presentava estàncies àmplies, els paviments de les quals a sovint no eren de terra batuda, sino que estaven construïts en cudols insertats en una estructura de voltons de fusta paraleles. En este sector hi ha conductes excavats en la base dels murs que, segons han interpretat els arqueòlecs, podrien haver-se tractat d'una instalació primitiva de ventilació. l'ala este posseïa una planta superior, a la que s'accedia per mig d'una àmplia escalinata. Entre les dos ales del palau s'obria un pati de 30 x 20 m en el centre del complex palatí.

Per una part, el refinament del Palau cremat de Beycesultan (corresponent al nivell 5 del lloc, datable entre 1900 i 1750 a. C.) i per una atra, la presència de llocs igualment rics i ben organisats en Anatolia suroccidental, permeta fer-se una idea de la situació econòmica política en el segon quart de el II mileni a. C.

Vore també

• Museu Arqueològic de Hierápolis

Bibliografia

• VV.AA. (1988). «La localitat de Beycesultan i el Palau cremat», Arqueologia de les ciutats perdudes, Barcelona: Planeta De Agostini. ISBN 84-395-0686-4.
• (1962).Occasional Publication of the British Institute of Archaeology at Ankara.(6)
• (1962).Occasional Publication of the British Institute of Archaeology at Ankara.(8)
• (1995).Occasional Publication of the British Institute of Archaeology at Ankara.
• (1995).Occasional Publication of the British Institute of Archaeology at Ankara.