Anar al contingut

Bing Crosby

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Archiu:Bing Crosby Paramount Pictures.jpg
Bing Crosby

Harry Lillis Crosby Jr. (Tacoma, Washington, 3 de maig de 1903-Alcobendas, Madrit, 14 d'octubre de 1977), més conegut com Bing Crosby, fon un cantant i actor nortamericana.

Va ser un dels primers artistes multimèdia. Va alcançar els primers llocs en sifres de venda de discs, índexs d'audiència en radi i en beneficis bruts de películes, des de 1930 fins a 1954. Va actuar en més de setanta películes i va gravar més de mil siscentes cançons diferents.[1] El seu estil va influir en molts cantants masculins, com Frank Sinatra, Perry Com i Dean Martin. La seua cançó White Christmas és el senzill més venut de tots els temps, en més de cinquanta millons de còpies en tot lo món.[2]

La seua carrera primerenca va coincidir en el desenroll de la gravació magnetofónica, lo que Bing Crosby va saber aprofitar. Va ser el primer intérpret que pregrabó els seus programes de ràdio. Gràcies a esta tècnica, va adaptar a la radiodifusió les ferramentes que s'usaven en la producció de películes, tècniques que posteriorment es varen convertir en un estàndart. Va ser també el primer en masterizar les seues gravacions comercials en cinta magnètica.

Biografia

[editar | editar còdic]

Infància i joventut

[editar | editar còdic]

Harry Lillis Crosby va nàixer en Tacoma (Washington) el 3 de maig de 1903 en una casa construïda pel seu pare (1112 North J Street, Tacoma, Washington). La seua família es va mudar a Spokane (Washington) en 1906, en l'objectiu de conseguir algun treball. Va ser el quarto de sèt fills: cinc varons: Larry (1895-1975), Everett (1896-1966), Ted (1900-1973), Harry (1903-1977) i Bob (1913-1993); i dos dònes: Catherine (1905-1988) i Mary Rose (1907-1990). El seu pare, Harry Lowe Crosby (1871-1950), era un contable d'ascendència britànica-nortamericana i, la seua mare, Catherine Harrigan (1873-1964) era irlandesa-nortamericana de segona generació.

Els seus ancestros paterns, Thomas Prence i Patience Brewster, varen nàixer en Anglaterra i varen emigrar als Estats Units en el XVII. La família Brewster va aplegar a Amèrica des d'Europa en el famós barco Mayflower.[3]

Bing Crosby no tenia certificat de naiximent; la seua data de naiximent no es va conéixer fins que l'iglésia de Tacoma la va revelar en la seua acta de batisme.

En 1910 Harry Lillis, en sis anys d'edat, va descobrir una pàgina completa en la que apareixia un artícul en l'edició dominical del Spokesman-Review, The Bingville Bugle. El Bugle, secció escrita per l'humoriste Newton Newkirk, era en realitat una paròdia que apareixia publicada en dit periòdic. Un veí de quinze anys d'edat, Valentine Hobart, compartia l'entusiasme de Crosby per estes paròdies i va cridar al diari Bingo per Bingville. D'ací va sorgir l'apelatiu de Crosby: suprimida l'última vocal de la paraula Bingo, Crosby va adoptar el nom de Bing.

En l'estiu de 1917 Crosby va treballar en el "Auditorium" de Spokane, a on va ser testic dels principals artistes de l'época, incloent a Al Jolson de qui Crosby diria: «Per a mi, ell va ser el millor artiste que ha existit».


En l'autumne de 1920, Bing es va matricular en la jesuïta Universitat Gonzaga ubicada en Spokane (Washington), en l'intenció de graduar-se com a advocat. Va obtindre un promig de notes de B+. Estant en Gonzaga, va comprar un equip de bateria per correspondència. Despuix d'àrdues pràctiques, les seues habilitats varen créixer manifestament i va ser invitat a unir-se a una banda local composta en la seua majoria per escolars anomenada Musicaladers, conduïda per Al Rinker. Va conseguir guanyar tants diners en este treball que va decidir deixar els estudis durant el seu últim any per a dedicar-se al món de l'espectàcul.

Inicis professionals

[editar | editar còdic]

En 1925, Crosby es va marchar a Los Àngeles (Califòrnia) junt a Rinker, la germana dels quals Mildred Bailey ya era una coneguda cantant en aquella ciutat. Va ser ella qui a través dels seus contactes en l'espectàcul va conseguir llançar als dos jóvens a la fama, sent contractats en la revista The Syncopation Idea, guanyant $75 a la semana. Temps despuix varen formar el seu acte independent, el qual va conseguir captar l'atenció del famós director d'orquesta Paul Whiteman, qui aspirava a diferenciar-se de les atres bandes de l'época en oferir un major espectàcul. En octubre de 1926, Crosby va realisar la seua primera gravació per a la Columbia Records junt a Rinker, en la cançó "I'veu Got the Girl".

Temps despuix, Whiteman va decidir juntar al duo en el pianiste Harry Barris, formant aixina l'agrupació vocal The Rhythm Boys, dins de la qual Crosby ràpidament va prendre el mando, formant-se artísticamente al mateix temps gràcies a la gran calitat dels músics que treballaven per a l'orquesta com Bix Beiderbecke, Hoagy Carmichael, Tommy i Jimmy Dorsey, Eddie Lang, Joe Venuti i Jack Teagarden. En 1928 va aplegar al #1 en "Ol' Man River", cançó del musical Show Boat.

En 1930, després de que l'orquesta terminara de filmar la película El Rei del Jazz, el trio va decidir quedar-se en Hollywood, a on varen passar a treballar en l'orquesta de Gus Arnheim, qui actuava en el club nocturn Cocoanut Grove del Ambassador Hotel. Per a llavors, Bing ya lluïa en estrela pròpia en èxits com "I Found a Million Dollar Baby" i "I Surrender, Dear" (melodia composta per Barris). Ya per a inicis de 1931 va firmar un contracte en solitari per a la discográfica Brunswick i un de cinematogràfic para Mack Sennett.

Èxit professional

[editar | editar còdic]

Els Rhythm Boys es varen separar en 1931 després de que Bing, molest pel baix sòu, abandonara el Cocoanut Grove, decisió que li va provocar problemes en el gremi de músics. Abans d'ocórrer la polèmica, Crosby va gravar "Out of Nowhere" en l'orquesta de Johnny Green, la qual es va convertir en un èxit immediat que va fer de Bing una de les estreles de la cançó.

L'ascens de Bing Crosby va coincidir en la massificació de la reproducció elèctrica i els micròfons, la qual cosa li va permetre desenrollar un estil més suau i conversacional que passaria a formar la tècnica del crooner que contrastava en les portentoses veus d'antany com les de Jolson o Enrico Caruso.

El president de la ràdio CBS, William Paley va contractar a Crosby després de ser convençut per un germà d'este. El seu salari semanal de $1500 si ben palidecía en el de Rudy Vallée o Eddie Cantor, era una sifra exorbitante per a aquella emissora i que contrastava en els $250 que guanyava en Arnheim. El programa radial 15 Minutes with Bing Crosby va debutar en agost de 1931, emetent-se de dilluns a dissabte a les 11 de la nit, en acompanyament de Eddie Lang i l'orquesta de Victor Young. Ya per a finals d'any estava guanyant $3000 després de conseguir l'auspici dels cigarros Cremo, ademés de guanyar una breu "Batalla dels Barítons" contra el cantant Russ Columbo.


La seua fama va aumentar encara més en protagonisar el seu primer llarcmetrage per a la Paramount, The Big Broadcast (1932), en la qual varen aparéixer en la pantalla vàries de les principals veus de la ràdio de principis dels 30. En 1934, el fundador de la Decca Records Jack Kapp va conseguir contractar a Crosby per a la recent formada companyia, aprofitant de que el vocaliste seguia venent millons de discs pese a que la Gran Depressió tenia a l'indústria dels discs en les cordes. Bing també va recolzar l'idea de Kapp de vendre gravacions a 35 centaus en una época en que la majoria dels discs eren venuts a un dólar, la qual cosa va aumentar les vendes i va terminar salvant a les companyies fonográficas.

En 1936, Crosby va filmar la película Pennies from Heaven per a la Columbia Pictures junt a Louis Armstrong, a qui ell admirava. L'èxit de la película va popularisar a Armstrong entre el públic blanc. Aquell any també va reemplaçar a Whiteman en el programa radial Kraft Music Hall, a on va ser acompanyat per Jimmy Dorsey i després per John Scott Trotter. Durant la Segona Guerra Mundial, Crosby no solament va realisar numeroses actuacions per als soldats en Europa, sino que també va fer transmissions dirigides a mellar la moral de l'eixèrcit nazi, dins del com es va fer prou popular en el renom de "der Bingle".

En terminar la guerra, en 1945, una enquesta ho va mostrar com aquell que va ajudar més a la moral dels soldats nortamericans, per damunt del President Franklin D. Roosevelt, el general Dwight D. Eisenhower i Bob Hope.

Un reportage que la revista Life va publicar aquell any no solament mencionava que Crosby s'havia convertit en una "institució", sino que també havia venut 60 millons de discs des de 1931, el seu major èxit sent "Blanc Nadal", composició d'Irving Berlin que va introduir en el seu show de radi en 1941 i que des de 1942 havia comercialisat més de 2 millons de còpies en els EE. UU. i 250.000 en el Regne Unit. Una enquesta realisada en 1948 ho va nomenar "l'home més admirat" del país.

Consolidació

[editar | editar còdic]

Per la folga de músics durant la guerra, Bing Crosby va passar a estar més temps front a les cambres, en films com Holiday Inn (1942). Crosby i el seu amic Bob Hope varen fer dupla en sèt películes còmiques que formarien la saga Road to..., filmades entre 1940 i 1962, l'actriu Dorothy Lamour interpretant a l'interés romàntic del personage de Crosby en les primeres sis entregues. També va actuar de narrador en la película de Walt Disney, La llegenda de Sleepy Hollow i el Senyor Sapo (1949). En Bons temps (1960) va compartir pantalla en jóvens artistes que havien creixcut en ell i que varen iniciar les seues carreres a fins dels 50. També va interpretar rols més dramàtics com en Going My Way (1944), guanyant l'Oscar per millor actor; aixina com la seua seqüela Les campanes de Santa María (1945), per la qual va ser nominat aixina com per L'oix de viure (1954).

Després d'una década al mando del Kraft Music Hall, Crosby va abandonar la NBC en 1946 després d'una disputa generada perque l'emissora es va opondre a la seua proposta de gravar els seus programes en contraposició a fer-ho en viu, pràctica generalisada durant l'época dorada de la ràdio (i resguardada celosament pels sindicats de músics). La recentment creada ABC (formada a partir d'una de les cadenes de la NBC en 1943) li va oferir a Crosby $30 000 semanals per realisar programes gravats baix l'auspici de Philco. Estes gravacions radials eren fetes en vinils de 16 polzades a 33 revolucions per minut, la qual cosa equivalia a uns 15 minuts per cara. No obstant, la calitat sonora deixava prou per desijar. En 1947, un empleat de Bing Crosby Enterprises va assistir a una demostració del magnetòfon, dut d'Alemània per Jack Mullin, amprat de la companyia d'electrònica Ampex. Després de provar-ho, Crosby va finançar el proyecte que va perfeccionar l'aparat, la calitat sonora del qual era prou superior.


La possibilitat d'editar estes gravacions faria una gran diferència ya que podien eliminar-se segments que estigueren de més i mantindre un major control sobre el contingut. Les "rialles enlatadas" omnipresents en les comèdies de situació haurien sorgit després de la sorollosa reacció del públic davant una rutina del còmic campirano Bob Burns la qual va ser considerada molt "vulgar" com per a que ixquera a l'aire. Crosby li va regalar un aparat Ampex al seu amic Els Paul, qui inventaria la gravació multipista.

Crosby també tindria un rol en el desenroll del videotape: En 1951 la seua empresa va demostrar la primera videocinta realisada en un equip Ampex modificat. No obstant, recent en 1956 Ampex introduïx cintes de calitat acceptable; un dels primers programes en usar esta tecnologia va ser The Edsel Show, un musical de la CBS realisat en octubre de 1957 i que va tindre a Crosby com a mestre de cerimònies.

El cantant va aparéixer com invitat en numerosos programes de televisió en els 50 i 60, en particular The Hollywood Palace (1964-70) de l'ABC, programa en el que va anar presentador de la seua primera edició, aixina com en una trentena d'episodis posteriors, en alguns casos en companyia de la seua família. També va tindre numeroses aparicions en el programa anglés de música tradicional i himnes religiosos Stars on Sunday (1969-79). Crosby també va produir algunes séries d'èxit en els 60 com Ben Casey (1961-66) o Hogan's Heroes (1965-71) No va tindre tant èxit a l'hora de prendre l'estelar: la comèdia El Show de Bing Crosby tan sol va durar una temporada de 1964 a 1965, emesa per l'ABC.

Poc abans del seu decés en 1977, Crosby faria la seua última aparició televisiva per a l'especial Bing Crosby's Merrie Olde Christmas (emés a finals d'aquell any), el moment del qual més destacat ho va tindre junt al roquero David Bowie interpretant "El menut tamborilero". Es convertiria en un èxit pòstum despuix de ser llançat com a senzill en 1982, aplegant al #3 de les llistes britàniques.

Últims anys i vida privada

[editar | editar còdic]

En la seua madurea, Bing Crosby viajava a la ciutat de La Pau (Baixa Califòrnia Sur, Mèxic), en a on alternava les seues vacacions familiars en una gran llabor social. En Les Creus, un balneari casi aïllat, va gojar (segons les seues pròpies paraules) d'alguns dels millors dies de la seua vida, sempre en companyia de la seua família.

Era molt aficionat al gòlf i va fallir inesperadament el 14 d'octubre de 1977, als 74 anys, segons pareix per un infart, mentres ho practicava en el club de gòlf La Moraleja, en la zona residencial de La Moraleja, situada en el terme municipal d'Alcobendas, prop de la capital madrilenya (Espanya). Junt a ell estava el jove golfiste espanyol Manuel Piñero.

Des de 1946 va ser amo de l'equip de béisbol Pittsburgh Pirates. Quan l'equip va jugar el sèptim (i últim) partit de la Série Mundial de 1960, Crosby va preferir viajar a París per superstició, demanant que li gravaren la trobada en unes cintes, les quals despuix de vore-les va guardar en el seu cava a on varen estar guardades fins que varen ser redescubiertas en 2009. El joc va ser retransmés en decembre de 2010 per televisió per cable.

També va ser un entusiasta dels purasangre, sent amo d'un estable en Califòrnia i més vesprada d'un potro cridat Meadow Court, el qual va guanyar el Derby Irlandés de 1965. No obstant, seria més recordat pels seus fracassos equins, immortalisats per succeïts en radi i cine sobre cavalls que mai eixien de la partida.

Bing Crosby es va casar en l'actriu i cantant Dixie Llig en 1930 en qui va tindre quatre fills: Gary, Dennis, Philip i Lindsay. Després de que Lee fallira de càncer ovular en 1952, Crosby es va casar en l'actriu Kathryn Grant en 1957. Varen tindre tres fills: Harry Lillis III, Mary (abdós actors) i Nathaniel (golfiste professional). Lindsay i Dennis es varen suïcidar respectivament en 1989 i 1991 als 51 i 56 anys. Gary va fallir en 1995 d'un càncer de pulmó als 62 i Philip va morir d'un infart als 69 anys en 2004.

Crosby hauria sofrit d'alcoholisme durant gran part de la seua vida, encara que no va ser fins al decés de la seua esposa, la seua mort aparentment accelerada per açò, que va escomençar a beure menys seguit, dissuadint als seus fills de prendre alcohol.


En 1983 es va publicar el llibre Going My Own Way a partir de les memòries del seu fill Gary, qui ho tildava de mal pare, egoiste, avaro, dictatorial, golpeador i mesquí.[4] No obstant el seu germà menor Philip va negar la seua versió dels fets, els quals no obstant varen anar parcialment corroborats per Dennis i Lindsay (i per Bob, el germà menor de Bing), encara que consideraven que el llibre era molt exagerat i que ell buscava d'alguna manera justificar alguns errors que havia comés. El propi Gary va dir que molts dels passages eren fabulación i que els colps varen ser per castics en lloc de no tindre motiu algun.

Filmografia

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Anexe:Filmografia de Bing Crosby.


Discografia

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Anexe:Discografia de Bing Crosby.


Premis i distincions

[editar | editar còdic]
Premis Óscar
Any Categoria Película Resultat
1945[5] Millor actor Going My Way Plantilla:Cela
1946[6] Millor actor Les campanes de Santa María Plantilla:Cela
1955[7] Millor actor L'oix de viure Plantilla:Cela

Vore també

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. Giddens, Gary (2001). A Pocketful of Dreams, Little, Brown and Company, pp. 727.
  2. Glenday (2007). Guinness World Records 2007, Mass Market Paperback edició, Bantam Press, p. 187. ISBN 055358992X.
  3. Giddins, Gary (2002). Bing Crosby: A Pocketful of Dreams, The Early Years 1903–1940. Back Bay Books. p. 24.
  4. http://www.people.com/people/archive/article/0,,20084544,00.html
  5. «17th Academy Awards (1945)» (en anglés). Acadèmia d'Arts i Ciències Cinematogràfiques. Consultat el 10 de març de 2021.
  6. «18th Academy Awards (1948)» (en anglés). Acadèmia d'Arts i Ciències Cinematogràfiques. Consultat el 10 de març de 2021.
  7. «27th Academy Awards (1955)» (en anglés). Acadèmia d'Arts i Ciències Cinematogràfiques. Consultat el 28 d'abril de 2021.

Enllaços externs

[editar | editar còdic]


Referències

[editar | editar còdic]