Irving Berlin

Archiu:Irving Berlin (1907 portrait, NPG.93.388.3 - crop).jpg

Irving Berlin

Irving Berlin, naixcut Israel Isidore Baline (Tiumén, 11 de maig de 1888-Nova York, 22 de setembre de 1989), va anar un compositor i letrista de Broadway, naixcut en Rússia i nacionalisat nortamericà, un dels més prolífics i famosos de l'història contemporànea d'Amèrica. Quan li varen demanar evaluar el lloc de Irving Berlin en la música americana, el compositor de cançons Jerome Kern va dir, immediatament, “Irving Berlin no té cap 'lloc' en la música americana, Irving Berlin és la música americana."

Berlin va ser un dels pocs compositors de Tin Pa Alley/Broadway que varen escriure tant les lletres com la música de les seues cançons. Encara que no va aplegar a deprendre mai a llegir música més allà d'un nivell elemental, va compondre al voltant de 3000 cançons (atres fonts estimen 900 cançons), moltes de les quals es varen convertir en cançons populars com "Cheek to Cheek", "Puttin' on the Ritz", "Alexander's Ragtime Band", "Let's have another cup of coffee", "Let's face the music and danse", "There's No Business Like Show Business", "White Christmas" (Blanc Nadal) o Easter Parade (Desfilada de Pasqua) i himnes patriòtics com "God Bless America". Totes elles varen deixar una chafada indeleble en la música i cultura nortamericana. Va produir 17 películes i 21 espectàculs de Broadway, ademés de les seues cançons individuals.

Quan estava treballant com a cambrer cantant en el Pelham's Cafe en Chinatown, Berlin va ser requerit pel propietari per a escriure una cançó original per al café, degut a que un negoci rival tenia la seua pròpia cançó publicada. "Marie from Sunny Italy" va ser el resultat editant-se pronte. Encara que solament va guanyar 37 centaus, li va obrir les portes d'una nova carrera i un nou nom: Israel Baline va ser erròneament imprés com "I. Berlin" en la partitura.

Moltes de les seues primeres cançons, entre elles "Sadie Salome (Go Home)", "That Mesmerizing Mendelssohn Tune" i "Oh How That German Could Love" varen alcançar un modest èxit tant en forma de partitures, de gravacions, en l'escenari del vodevil, o com a interpolacions en diversos espectàculs; pero va ser "Alexander's Ragtime Band", escrita en 1911, la que ho va catapultar com una de les més importants estreles de Tin Pa Alley. Richard Corliss, en un retrat de Berlin en Clave Magazine en 2001, va escriure:

Alexander's Ragtime Band (1911). Era una marcha, no un rag, la perícia musical del qual comprenia mencions del toc de corneta i de [la cançó popular] Swanee River. Pero la melodia, que va reviure el fervor pel ragtime que Scott Joplin havia disparat una década abans, va convertir a Berlin en una estrela de la composició. En la seua primera publicació, quatre versions del tema varen alcançar els llocs # 1, # 2, # 3 i # 4 en les llistes d'èxits. Bessie Smith, en 1927, i Louis Armstrong, en 1937, copaven el top 20 en les seues interpretacions. En 1938 la cançó va ser de nou # 1, en un duo entre Bing Crosby i Connee Boswell; un atre duo de Crosby, esta volta en Al Jolson, va encapçalar el top 20 en 1947. Johnny Mercer va dissenyar una versió swing en 1945 i Nellie Lutcher la va situar en la llista de R&B en el (# 13) en 1948. Si s'afig la versió de 1959 de Ray Charles para big band, "Alexander" va tindre una dotzena de versions exitoses en menys de mig sigle (vejau [1]

• Archivat el 4 de febrer de 2011 archivat en Wayback Machine.).

Obres per a l'àmbit musical

Despuix de l'èxit de "Alexander", es rumoreó que Berlin estava escrivint una òpera ragtime, continu escrivint cançons com Simple Melody, no obstant va produir la seua primera obra extensa per als escenaris musicals, "Watch Your Step" (1914), protagonisada per Irene i Vernon Castle, la primera comèdia musical en fer un us penetrant dels ritmes sincopados. Un espectàcul similar titulat "Stop! Look! Llisten!" va seguir a aquell en 1915.

En 1917, durant la Primera Guerra Mundial, va entrar en l'eixèrcit nortamericà i va dur a l'escenari una revista musical Yip Yip Yaphank mentres va estar en Camp Upton en Yaphank, Nova York. Presentada com "un embroll militar cuinat pels chics de Camp Upton", el repartiment de l'espectàcul es va formar en 350 membres de les forces armades. La revista va ser un tribut patriòtic a l'eixèrcit nortamericà, i Berlin va compondre una cançó titulada "God Bless America" per a l'espectàcul, encara que finalment no va fer us d'ella. Quan va ser publicada anys despuix, "God Bless America" es va fer tan popular que es va sugerir que podria aplegar a ser l'himne nacional. Ha permaneixcut fins a hui com una de les cançons de major èxit i més conegudes en tots els Estats Units. És particularment recordada l'interpretació de la mateixa que es va realisar despuix de l'atac terroriste de l'11 de setembre de 2001, quan membres del congrés la varen cantar en les escales del capitolio. Algunes cançons de la revista Yaphank varen ser més vesprada incloses en la película de 1943 This Is the Army, en la que també apareixien atres cançons de Berlin, tant la cançó que dona títul al film com una versió de "God Bless America" per Kate Smith.

Despuix de la guerra, Berlin va construir el seu propi teatre, el Music Box, com a local per a revistes anuals que incorporaven les seues últimes cançons; la primera d'eixes revistes va ser "The Music Box Revue of 1921." El teatre està encara en us, ocasionalment. Encara que la majoria de les seues obres per a l'escenari de Broadway varen prendre la forma de revistes -- colecciones de cançons sense un tema comú -- va escriure uns quants book shows. The Cocoanuts (1925) va ser una comèdia, en un repartiment en el que apareixien, entre uns atres, els germans Marx.

Face the music

Face the music (1932) era una sàtira política en un llibret de Moss Hart, i Louisiana Purchase (1940) era una sàtira d'un polític meridional, òbviament basada en les #proea d'Huey Long. As Thousands Cheer (1933) era una revista d'un tema; cada número era presentat com la secció d'un periòdic, algun d'ells tocant assunts del moment. L'espectàcul presentava una successió de cançons exitoses, com "Easter Parade", "Heat Wave" (presentada com el pronòstic del temps), "Harlem on My Mind" i la que potser és la seua balada més poderosa, "Supper Clave", una atormentada cançó sobre el fanatisme racial, en un pes inusual en una revista musical i que va ser cantada per Ethel Waters en una desgarradora interpretació.

Durant la Segona Guerra Mundial, despuix de rebre un permís del general George Marshall, Berlin va organisar una revista tota de soldats en l'esperit del Yip Yip Yaphank. This Is the Army es va estrenar el 4 de juliol de 1942 en un repartiment de més de 300 soldats, i va permanéixer en l'escenari durant tres anys, primer en Broadway, després en una gira pels Estats Units i despuix en l'estranger.

Annie get your gun 1946

El musical de Broadway més exitós de Berlin va ser Annie Get Your Gun (1946), produït per Richard Rodgers i Oscar Hammerstein II. Basat lliurement en la vida de la tiradora Annie Oakley, la música i les lletres varen ser escrites per Berlin, en un llibret d'Herbert Fields i de la seua germana Dorothy Fields. Berlin havia segut contractat despuix de fallir Jerome Kern. En principi, va rebujar l'oferiment, afirmant que no sabia res de música hillbilly, pero l'espectàcul va terminar per complir les 1147 representacions. Se sap que la cançó de la tiradora, "There's No Business Like Show Business", va estar a punt de no ser inclosa en l'espectàcul perque Berlin tenia l'impressió equivocada de que no li agradava a Rodgers i Hammerstein. Mentres l'escrivia la seua secretària li havia dit: "¿I el teu li crides a això una cançó?", Berlin va respondre: "Ya voràs quan el orquestador faça resaltar les #harmonia", no obstant la va rebujar en un principi i finalment la va rescatar. Annie Get Your Gun està considerat el millor musical de Berlin no solament per la cantitat d'èxits musicals que conté sino perque les seues cançons combinen acertadamente la descripció dels personages en l'ajuda al desenroll de l'història.

Uns atres

El següent espectàcul de Berlin, Miss Liberty (1949), va anar un relatiu fracàs. Call Em Madam (1950), en Ethel Mermen interpretant a Perle Mesta, va funcionar alguna cosa millor, pero el seu últim espectàcul Mr. President (1962) va ser un fracàs tan enorme que va dur a Berlin a retirar-se de l'escena pública.

Berlin i Hollywood

En 1927, una de les cançons de Berlin, "Blue Skies", un èxit des de 1926, va ser interpretada en la primera película parlada, The Jazz Singer, cantada per Al Jolson. Top Hat (1935) va ser la primera d'una série de películes musicals fomentades per Berlin que va contar en la presència d'intérprets populars i atractius (com Bing Crosby, Fred Astaire, Judy Garland i Ginger Rogers), en arguments romàntics i una banda sonora a pur de les seues noves i velles cançons. Atres películes d'este tipo serien On the Avenue (1937), Holiday Inn (1942), Blue Skies (1946) i Easter Parade (1948). La versió fílmica de This Is the Army (1943), que va contar en la presència del mateix Berlin cantant "Oh, How I Hate to Get Up in the Morning", va anar un èxit, pero atres versions dels seus musicals, com Annie Get Your Gun (1950) i Call Em Madam (1953), varen ser menys exitoses que els seus espectàculs explícitament escrits para Hollywood.

White Christmas (Blanc Nadal)

La película Holiday Inn contenia "White Christmas", una de les cançons més gravades de l'història. En eixa película, la cantava Bing Crosby per primera volta, i va vendre uns 30 millons de còpies una volta que es va gravar independentment. La cançó va ser reutilisada com el títul del musical White Christmas, en el que participaven Crosby, Danny Kaye, Rosemary Clooney i Vora-Ellen. El senzill de Crosby va ser reconegut com el més venut en qualsevol categoria durant més de 50 anys, fins que en 1997 la cançó d'Elton John en homenage a Diana de Gales, "Candle In the Wind", ho va superar. No obstant per la falta d'actualisació es tenia entés que Candle In the Wind superava a Crosby i este se situaria en 2 lloc pero en les dos últimes actualisacions realisada en el 2002 i 2009 finalment es va concloure que Crosby és el major venedor de Single en el món en White Christmas venent millons de còpies adicionals lo ya establit a a través de les seues múltiples aparicions en recopilatoris, entre els que s'inclouen el propi Merry Christmas de Crosby, editat en 1949.

La versió més familiar de "White Christmas" no és, en tot, la de Holiday Inn. Crosby va ser cridat una atra volta als estudis de Decca el 19 de març de 1947 per a tornar a gravar el tema, degut a que la pren principal de 1942 s'havia terminat per estropejar pel seu us freqüent. Les condicions de gravació varen incloure la presència, igual que en l'original de la John Scott Trotter Orchestra i de les Ken Darby Singers. La gravació resultant és la que és, en realitat, la més coneguda per al públic.

"White Christmas" va guanyar l'Óscar a la Millor Cançó original, una de les sèt nominacions que va rebre el compositor a lo llarc de la seua carrera. És l'únic guanyador en l'història dels premis que va llegir el seu propi nom com a guanyador en una categoria en la nit d'entrega dels mateixos.

El seu amic i colega Jule Styne va dir d'ell que "It's easy to be clever. But the really clever thing is to be simple." Preguntat sobre el lloc de Berlin en la música nortamericana, Jerome Kern va dir que no ho tenia puix "Irving Berlin is American music." (Irving Berlin és la música americana).

Vida privada

Berlin es va casar en dos ocasions. La seua primera dòna, la cantant Dorothy Goetz, germana del compositor I. Ray Goetz, va contraure neumonia i febra tifoidea en el seu viage de lluna de mel a Cuba, i va morir cinc mesos despuix de la boda en 1912 a l'edat de vint anys. La seua mort va inspirar la cançó de Berlin "When I Lost You", que es va convertir en un dels seus primers èxits. Curiosament, un any abans de la mort de Dorothy Berlin, Irving Berlin, I. Ray Goetz i Ted Snyder coescribieron una cançó anomenada "There's a Girl in Havana" (Hi ha una chica en La Habana).

La seua segona dòna va ser Ellin Mackay, una catòlica irlandesa-nortamericana i hereua de la fortuna minera de Comstock Lode, aixina com escritora vanguardista que havia publicat en The New Yorker. Es varen casar en 1926, en l'oposició de les seues respectives famílies, que varen objectar motius religiosos, aplegant el pare d'ella, Clarence Mackay, un fervent catòlic, a desheredarla. Sense la dispensa de l'Iglésia, varen tindre que casar-se en una cerimònia civil el 4 de giner de 1926 i varen anar immediatament rebujats per sectors antisemites de la societat: a Ellin, per eixemple, se li va anular l'invitació per a la boda de la seua amiga Consol Vanderbilt, encara no sent esta catòlica. Econòmicament, no varen tindre problemes, pero Berlin va assignar a la seua dòna els drets de la seua cançó "Always", que li rendiria constantment grans beneficis.

La parella va tindre tres filles —Mary Ellin Barrett, Lindo Emmett i Elizabeth Peters— i un fill, Irving Berlin, Jr., que va morir de chiquet un dia de Nadal.

El patriotisme de Berlin va ser real i profunt. Massa major per al servici militar quan el seu país va entrar en la Segona Guerra Mundial en 1941, va dedicar el seu temps i energia a escriure noves cançons patriòtiques, com "Any Bonds Today?", donando els beneficis de This Is the Army al propi eixèrcit, i entretenint a les tropes en una companyia itinerant d'eixe espectàcul, en la que ell era un membre més. Despuix de les actuacions en els Estats Units, l'espectàcul va ser a Londres en 1943, en un moment en que la ciutat estava encara baixe els atacs alemans. Despuix d'una gira per les illes britàniques, l'espectàcul es va desplaçar al nort d'Àfrica i despuix a Itàlia, tocant en Roma solament semanes en acabant de que la ciutat anara lliberada. Després varen ser a Orient Mig i el Pacífic, a on les actuacions es varen realisar a sovint prop de zones de combat. En reconeiximent a esta important i valenta contribució a la moral de les tropes, al final de la guerra Berlin va ser reconegut en la Medalla al Mèrit pel president Truman.

Políticament conservador, Berlin va recolzar la candidatura presidencial del general Dwight Eisenhower, i la seua cançó "I Like Ike" va tindre una àmplia presència en la campanya de Eisenhower. En els seus últims anys es va fer també conservador en les seues apreciacions musicals; no va fer us dels nous estils emergents en Estats Units durant els anys cinquanta i xixanta, com el roc and roll i pràcticament va abandonar la composició despuix del fracàs del seu musical Mr. President en 1962. En 1968, Berlin va ser guardonat en el Premi Grammy als guanys de tota una carrera (Grammy Lifetime Achievement Award). Convertint-se virtualment en un reclús en els seus últims anys de vida, Berlin no va assistir a la festa per la seua 100 natalici. No obstant, sí va assistir a les celebracions pel centenari de la Estàtua de la Llibertat en 1986.

Berlin va morir d'un atac al cor en Nova York als 101 anys i va ser enterrat en el Woodlawn Cemetery en el Bronx, Nova York.

Premis i distincions

Premis Óscar

Any	Categoria	Cançó	Película	Resultat
1936	Millor cançó original	«Cheek to Cheek»	Capell de copa	Plantilla:Cela
1939	Millor argument	-	La banda d'Alexander	Plantilla:Cela
	Millor cançó original	«Change Partners»	Amanda	Plantilla:Cela
		«Now It Ca Be Told»	La banda d'Alexander	Plantilla:Cela
1940	Millor cançó original	«I Poured My Heart into a Song»	Second Fiddle	Plantilla:Cela
1943	Millor cançó original	«White Christmas»	Holiday Inn	Plantilla:Cela
1947	Millor cançó original	«You Keep Coming Back Like a Song»	Blue Skies	Plantilla:Cela
1955	Millor cançó original	«Count Your Blessings Instead of Sheep»	Nadals Blancs	Plantilla:Cela

Premis Óscar

Any	Categoria	Película	Resultat
1943	Millor argument	Holiday Inn	Plantilla:Cela

Referències

• Hischak, Thomas S. (1991). Word Crazy, Broadway Lyricists from Cohan to Sondheim.
• Leopold, David (2005). Irving Berlin's Show Business : Broadway - Hollywood - America.
• Barrett, Mary Ellin (1994). Irving Berlin: A Daughter's Memoir.
• Bergreen, Laurence (1991). As Thousands Cheer: The Life of Irving Berlin.
• Hamm, Charres (1997). Irving Berlin: Songs from the Melting Pot.

Vejau també

• Harry Warren
• Cole Porter
• George Gershwin

Enllaços externs

• Plantilla:IMDb nom
• Text i partitura de Alice in Wonderland (1916).