Biomimesis
La biomímesis (de bio, "vida", i mimesis, "imitar"), també coneguda com biomimética o biomimetismo, és la ciència que estudia a la naturalea, com a font d'inspiració de tecnologies innovadores, per a resoldre aquells problemes humans que la naturalea els ha presentat, a través de models de sistemes (mecànica) o processos (química), o elements que imiten o s'inspiren en ella.
Concepte
[editar | editar còdic]Biomímesis és el terme més utilisat en lliteratura científica i ingenieria per a fer referència al procés d'entendre i aplicar a problemes humans solucions procedents de la naturalea, en forma de principis biològics, de biomateriales de qualsevol Actualment, camps emergents de la ciència, com la nanotecnologia i l'ingenieria biomèdica, estan utilisant métodos de síntesis nous en l'intent d'imitar la síntesis de autoensamblaje en alts rendiments que la naturalea ha desenrollat durant millons d'anys.
Objectius
[editar | editar còdic]Este método té com a objectiu millorar la calitat de vida de la humanitat. Ademés es basa en la sostenibilitat socioeconòmica, per mig del fonament de que la naturalea és l'únic model que perdura per millons d'anys.
Un atre fi important és el compromís ecològic que comporta la biomímesis, de modo que la solució als problemes ecològics es troba en l'optimisació de la naturalea; com per eixemple el modo de filtrar l'aire, netejar l'aigua i nutrir el sol. Açò implicaria que els sistemes socials humans i econòmics, en imitar les solucions donades per la naturalea, estiguen subordinats a l'entorn i no al contrari.
La naturalea ha donat orige a lo llarc de 3800 millons d'anys d'evolució a estructures de disseny òptim que podem imitar per a propòsits humans. La biomímesis estudia els models de la naturalea i imita o s'inspira en els seus dissenys i processos per a resoldre els problemes humans, consistix en deprendre a dissenyar tecnologies sostenibles adaptant estructures desenrollades per la naturalea. És una nova forma de vore i valorar la naturalea, que introduïx una visió basada en lo que podem deprendre del mig natural.
Com a conseqüència d'esta branca de la ciència varen nàixer els denominats plàstics biodegradables. Els plàstics sintètics, com el conegut polietileno, estan formats per polímeros derivats de substàncies del petròleu i tarden uns 500 anys en degradar-se per lo que no són susceptibles d'assimilar-se de nou en la naturalea. En un temps en el que el petròleu és un recurs no renovable i casi agotat, i en el que tenim consciència de que els productes de la seua utilisació són nocius per al mig ambient, naix l'idea d'un nou tipo de plàstic, un nou material basat en un nou fenomen base que conforma l'polímero del plàstic i que és capaç de tornar a la naturalea a través dels processos d'biodegradación i compostage sense emetre contaminants.
Jorge Riechmann propon que la millor via per a complir este propòsit és tancant els cicles de matèria, consumir en funció dels cicles naturals, minimisar el transport i aumentar la autosuficiencia local, obtindre l'energia del sol en les seues distintes manifestacions, potenciar una alta interconexió biològica i humana, no produir composts tòxics per a l'entorn (xenobióticos), acoplar la nostra velocitat a la dels sistemes naturals, actuar des de lo colectiu i acollir-se al principi de precaució.
Referències
[editar | editar còdic]- Este artícul conté una traducció derivada de «Biomimesis» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.